Per a què la política? Una xerrada amb adolescents a Viena

Ahir dilluns a la tarda no tenia res a fer. I vaig veure un avís al diari Der  Standard en què s'anunciava un acte que semblava interessant: Eva  Glawischnig, portaveu del partit polític Die Grünen (Els verds) d'Àustria, feia una xerrada amb joves adolescents austríaques. La xerrada estava presentada i moderada per la redactora en cap de l'Standard Alexandra Föderl-Schmid. També hi assistia el teòric polític Peter Filzmaier, professor a dues universitats austríaques. Les dues noies que serien interlocutores de la política dels Verds eren: l'Anna Schanbl i l'Annika Althoff, totes dues estudiants de l'ensenyament secundari (el Gymnasium que en diuen aquí).

El títol de la xerrada era: Zukunft am Wort. Wozu noch Politik? (El futur en qüestió. Per a què val la pena encara la política?). Reconec que em vaig sentir atreta pel títol, em consta que el desinterès per la política per part dels adolescents austríacs és notable. Bé, es capta en general que no és un tema que els preocupi gaire, al contrari que a mi. Per a mi implicar-se en política, sigui de la manera que sigui (partits polítics, organitzacions, moviment assembleari, participació en les activitats de barri o simplement practicant-la en els afers diaris) és imprescindible si volem viure en aquest món fent alguna cosa més que el bàsic, si volem deixar-hi alguna petja. És més, els ho devem a les generacions que ens han precedit i que han volgut deixar-nos un món millor. No concebo una altra manera de viure, però ja sé que això no és el general. Sospito que en aquest país les coses van tan bé que ningú sent aquesta necessitat. Però... les coses van tan bé? 
A la xerrada d'ahir es va dedicar força temps a parlar d'aquest partit (inofensiu?) d'extrema dreta que és l'FPÖ. Resulta esfereïdor saber que l'FPÖ és el partit més votat entre els joves adolescents. La representat d'Els Verds va respondre a l'evident pregunta que se li va formular sobre el perquè d'aquesta dada: ella afirmava que aquests partits populistes d'extrema dreta criden a les emocions i als sentiments i no a la reflexió, el que fan és assenyalar amb el dit determinats sectors com a culpables de tots els mals d'Àustria, entre ells els qui no tenen un passaport austríac o els qui no tenen una tan bona formació com la mitjana. Per a Glawischnig la democràcia es tracta de diàleg i de convèncer amb arguments i no pas d'apel·lar als sentiments i les emocions. Per als representants de l'FPÖ els culpables són els altres. Segons el punt de vista de la portaveu dels verds, ells no tenen un paper tan fàcil en admetre que també els europeus han comès i cometen molts errors. El seu missatge no és tan "agradable", perquè intenta buscar l'arrel dels problemes en la veritable base, no pas en els altres. 

Es va parlar molt d'Europa i del concepte que els Verds ara en tenen. La mateixa portaveu va votar contra l'entrada d'Àustria a Europa quan aquesta s'estava formant, però ara no hi veu una altra sortida. Va repetir unes quantes vegades: "junts som més forts." Segons ella, tan sols la Unió Europea té actualment la possiblitat d'aconseguir un acord per a la protecció del Medi Ambient o per a la protecció de dades. Tot i que aquests arguments per a mi són perfectament vàlids, és a dir, hi estic totalment d'acord, no m'ho semblen tant els merament econòmics: si es tracta de salvar sigui com sigui l'euro, a tota costa, si es tracta de salvar l'economia d'un país passant per alt els veritables problemes socials d'aquell país, sense parar atenció a les polítiques econòmiques que es duen a terme per aquest objectiu, ja sigui a nivell nacional o a nivell europeu, si es tracta d'això potser no justifico la pertinença a Europa només per salvar la pròpia pell, com en algun moment va insinuar la tertuliana. Va ser el cas del moment de parlar de Grècia, que -com no- va sorgir en la conversa, ja que els austríacs evidentment són dels qui paguen i mai dels qui reben. "Què fem amb un país com aquest?" -va dir literalment l'Eva G. Amb un país on, segons ella, moltes persones riques no paguen impostos, un país amb una gran despesa militar... tan sols hem d'ajudar-los per protegir Europa i per protegir-nos a nosaltres, perquè no volem contribuir a afeblir l'euro. Aquesta va ser la seva resposta. Reconec que en aquell moment, la consciència em va cridar dins i em va dir: i què fem amb tota la població grega que està sense feina, sense ajudes, sense sostre? 


Es va parlar també d'una iniciativa duta a terme a les escoles austríaques per tal de fomentar l'interès dels joves per la política: es porten dos polítics de dos partits de color diferent (generalment dels dos partis principals segons van posar en evidència algunes persones del públic) i discuteixen sobre diferents temes. Els alumnes poden fer-los preguntes i d'aquesta manera participar també en el debat.

La darrera mitja hora es va dedicar a preguntes del públic: va sorgir la crítica a l'espectacle a què de vegades sotmeten els austríacs els seus polítics. Baralles de pati d'escola, personalismes, falta d'arguments... a la qual cosa la representant dels Verds va contestar que malauradament de vegades és així, que hi estava totalment d'acord. Va afegir que encara ara la política és qüestió d'homes, que molt sovint aquetes baralles són baralles de "machos", sí sí (va fer servir aquesta paraula) i que el debat s'ha radicalitzat després de la presència enfortida al Parlament de l'FPÖ (partit d'extrema dreta). Cap al final, però, va puntualitzar que per contra de l'opinió popular són molts els polítics que es prenen la seva feina molt seriosament, que tenen ideals i que treballen cada dia per aconseguir que s'acompleixin.


També va parlar per sobre de la crisi democràtica que acompanya la crisi econòmica a nivell global. Una participant del públic també va puntualitzar el fet que la política no és només allò que es duu a terme al parlament, a les institucions o als partits polítics, sinó també al carrer.



Entre el públic va haver-hi una intervenció que em va fer pensar molt. Una professora que havia dut a terme a classe les xerrades amb polítics parlava dels temes que sempre sorgien i que eren més importants per als austríacs i les austríaques: el medi ambient, Europa, la formació... per ordre de preferència. Em veig a mi mateixa al context espanyol, fa uns anys quan em vaig implicar molt en política i sé que aquests temes no eren els que més preocupaven als i a les joves del moment. I em temo que ara tampoc. 


Em vaig quedar amb les ganes de preguntar moltes coses. Però una certa timidesa i la por a parlar en públic en alemany em van aturar. Vet aquí, doncs, les meves reflexions. Ah! Les fotos són meves.

Diferències culturals i clixés

Ja m’he acostumat al tòpic sobre els espanyols que circula més o menys de manera general per aquest país: passionals, simpàtics, una mica desordenats, impuntuals i més aviat de la festa que de treballar.

L’assumeixo i, és més, de vegades l’utilitzo per fer bromes a les meves classes. Me’n ric i per dins penso: sóc realment com en veuen? I definitivament, no, no sóc totes aquestes coses que pensen només perquè vinc d’aquest país del sud d’Europa. Però en ocasions em sorprenc a mi mateixa fent alguna cosa que s’ajusta al clixé...

L’altre dia, però, un alumne meu em va dir que estudia espanyol, entre d’altres motius, perquè sap que algun dia marxarà d’aquest país. No és la primera vegada que em trobo un cas així: molts austríacs no estan contents amb el seu país. Però per què? Si Viena, per ex., és la ciutat amb millor nivell de vida del món?! Aquest alumne meu em va donar una resposta: culturalment els austríacs tan sols pensen en els diners, no pensen en el seu veí, són una cultura molt individualista. Comparava Àustria i Espanya i em deia que Espanya és una cultura molt més de grup i social: “els espanyols surten al carrer, van amb els seus veïns, fan coses junts; nosaltres, no, nosaltres ens quedem a casa i només ens preocupem de nosaltres mateixos.” Evidentment la seva visió és molt més crítica que la meva. Crec que encara no m’he fet una radiografia tan precisa com per afirmar que tots els austríacs són tan materialistes. Però: i nosaltres, no pensem en els diners? Fa poc teníem una discussió arran del moviment 15 M sobre la importància que s’ha donat culturalment a Espanya al fet de tenir en possessió una vivenda i com això ha col·laborat a la situació crítica en què vivim. Es pot afirmar, doncs, que els espanyols no es preocupen tant dels diners? Ho dubto. De totes maneres, si analitzem els darrers esdeveniments a Espanya i com està reaccionant la població (en part), m’atreveixo a afirmar que potser té raó el meu alumne a dir que som més tribals que ells: farien els austríacs el mateix que els espanyols quan hi ha un desnonament? També ho dubto.

D’altra banda, la preocupació pel medi ambient al nostre país està a anys llum de la preocupació que tenen els austríacs, per als quals és gairebé una obsessió: productes biològics, reciclatge, estalvi de recursos... tot ho acompleixen al peu de la lletra. I nosaltres, som uns irresponsables? No ho sé, una barreja de preocupació social i mediambiental seria l’ideal per a un país. Però ai, quin poder que tenen els diners! A Espanya, no ens enganyem, també ens preocupen els diners. Què deuen tenir aquests papers de colors amb caps dibuixats? Sí, sí, ja sé que em direu que sense diners no es pot viure... Mmm, segur? Deixo aquest web per a la reflexió i com a final d’aquest estrany post que m’ha quedat: http://www.sindinero.org/

PS = la primera foto és d'aquest setembre a Barcelona. Plaça de la Revolució al Barri de Gràcia. Autora = servidora :-). La segona foto, també feta per mi, és un carrer de Viena, el setembre de 2009.

Llibres, pel·lícules i de nou la "no-rutina" :-)

Octubre i de nou a Viena. Quina manera d'inaugurar la tardor! Aquesta bella ciutat em rep brillant amb l'elegància que li ofereix saber que fou la capital d'un Imperi i que ara és tan irresistible que sempre s'hi ha de tornar :-) Encara no li ha tocat tenir aquella boira espessa i eterna de l'hivern, sinó que m'ha rebut amb el cel obert i blau (creuem els dits, que duri!).
No puc resumir en un post totes les experiències que he viscut aquests dies de vacances a casa, ni puc parlar de totes les persones que he retrobat ni de tots els pensaments que han inundat aquest cap boig meu, ni de tot el que he sentit en veure com la ciutat s'ha transformat a través de mi, em falten paraules, em falta destresa en utilitzar-les, em falta esma... 
La darrera setmana ha estat de convalescència: l'extracció de la meitat del meu seny en forma de queixals ha mermat les meves forces i això m'ha obligat a fer repòs i a gaudir de cinema i de llibres en la mesura dels possibles. D'entre la llista de films que he vist, en trio aquesta: 

A Ciegas. Títol original: Blindness
Pel·lícula de 2008.
Basada en la novel·la "Assaig sobre la ceguesa"
Director: Fernando Meirelles

Una terrible epidèmia assola la ciutat: inexplicablement apareix la ceguesa, d'un en un els habitants d'aquesta metròpoli s'estan quedant cecs. Això fa que les autoritats decideixin aïllar-los i fer-los posar en quarentena. La ceguesa és com no se n'ha conegut cap altra: una blancor anul·ladora, una llum encegadora que no deixa que els afectats puguin veure res. Però una habitant, interpretada per la fantàstica al meu entendre aquí Julianne Moore , conserva la vista també de manera inexplicable. La relació que s'estableix entre les persones que es troben en quarentena, la presa de poder per part d'un sector, les conseqüències que se'n deriven és el que fa interessant l'argument d'aquesta pel·lícula absolutament fascinant. Altament recomanable, una reflexió sobre la naturalesa humana en una situació límit. 

També he llegit la novel·la negra Joc brut, de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'un autor que conservo dins la meva llista de "pendents" de fa temps per la seva interacció amb l'existencialisme en una certa fase. És un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Aquesta novel·leta no gaire llarga es llegeix com qui respira :-) Tracta d'un assassinat des del punt de vista de l'assassí i les vicissituds que li porten a cometre aquest crim. Enduts per la lectura no deixem de sentir una certa pena i empatia (sí sí, amb l'assassí!) amb el narrador, que és en Xavier, enamorat de la Juna, a qui coneix en un viatge d'autobús i de qui queda absolutament encandilat. No puc desvetllar-ne més perquè si no perd la gràcia, però sí que la puc recomanar i reivindicar així un dels autors per a mi oblidats de la literatura catalana.

I ara llegeixo el clàssic existencialista La pesta, d'Albert Camus, que no és el millor llibre per llegir quan estàs convalescent, però que aporta uns plantejaments interessantíssims també en una situació límit: la plaga de la pesta a la ciutat argeliana d'Oran posa a prova els seus habitants, sorgeix la solidaritat humana en alguns casos, l'egoisme en d'altres. L'interessant de la novel·la és que té diverses lectures: ha estat interpretada com a icona de l'existencialisme quan el seu autor ho negà, perquè es centra en l'absurd de l'existència: hi ha quelcom més il·lògic que una plaga d'aquest tipus capaç d'acabar amb centenars de vides cada dia? és possible creure en un déu en aquestes circumstàncies?; també s'ha interpretat com a metàfora de la invasió nazi a Europa, però sobretot és un assaig sobre la condició humana i la solidaritat en una situació com aquesta. Encara l'haig d'acabar, però m'atreveixo a dir que la visió de l'ésser humà que presenta Camus és més optimista que pessimista, malgrat la fama que tenen els existencialistes :-) 


I això és tot per avui. Espero poder alleugerir el ritme del bloc en properes edicions i continuar amb la meva "no-rutina" a Viena.