L'Òpera estatal de Viena. Racons de Viena III

Nota: aquest indret no és precisament un "racó" de Viena, sinó que presideix, majestuós, el centre de Viena i diria que és l'edifici més emblemàtic de la ciutat després de la Catedral vienesa. Però, per a mi, doncs és un racó més :-)

Fa dues setmanes vaig rebre la visita de la meva germana a Viena. Quan ets sola durant força temps en un país estranger, aprens a valorar la companyia dels qui sempre havies tingut al costat.

I totes dues vam fer una visita guiada a l’Òpera de Viena. Era la primera vegada per a mi, mai havia vist aquest temple de cultura per dins, encara no he tingut el privilegi d’assistir a una òpera. I en entrar-hi ens vam trobar un espectacle i una meravella de l’art i de l’arquitectura.

A Viena l’assistència a l’Òpera és molt elevada. Les entrades per a un espectacle estan venudes amb molta antelació, sobretot les que tenen preus assequibles, i és força difícil entrar-hi si ets pobre, a no ser que se t’acudeixi estar dreta tres hores: el preu d’aquestes entrades és simbòlic, però després t’esperen unes tres hores dempeus, que –és clar- a segons quines edats ja resulten indecents.

La primera impressió en entrar-hi va ser d’emoció: un profund sentiment em va travessar. No m’esperava que un edifici em transmetés tant i no he estat mai ningú a qui li agradi anar a l’òpera. Més aviat sempre ho he vist com una cosa llunyana, fora del meu abast, com de “rics”. Però ai, quan vaig entrar allà! Una emoció que no es pot explicar amb paraules va recórrer el meu cap i el meu cos.

En primer lloc, t’ensenyen la part que no acostumem a veure en un espectacle: el treball que hi ha darrera de l’escenari:

En aquells moments estaven preparant un escenari i vam poder veure el que se’n cou darrere. També vam poder seure a les butaques vermelles de les primeres files, que deuen costar al voltant de 200 € l’actuació.

A continuació ens van mostrar la “Sala del Te”, una espectacular sala amb un sostre bellíssim i uns miralls que l’envoltaven. Rep el nom de “Sala del Te” perquè l’emperador Franz Josef la feia servir quan anava a l’òpera per recloure-s’hi mentre es duia a terme alguna òpera. Diuen que no li agradava l’òpera, però que hi havia d’acudir per saludar els seus deixebles. Solia fer-hi aparició al començament d’una obra, després prenia el te al saló del te i cap al final tornava a fer-hi aparició per saludar des del palc els vienesos i les vieneses en l’època Imperial.

Un altre element a destacar és la sala anomenada Gustav Mahler. El famós compositor va dirigir l’Òpera de Viena durant el període que comprèn entre anys 1897 i 1907. Se li va dedicar una sala perquè la seva aportació va ser crucial en el desenvolupament de l’òpera. Abans que ell la dirigís, l’òpera era un lloc d’encontre per als vienesos. Com que en aquells temps encara no existia Internet ni les xarxes socials, la gent s’hi reunia per comentar els darrers esdeveniments socials. Allà hi parlaven, menjaven, feien tard i hi feien xivarri mentre tenia lloc una representació. Gustav Mahler va canviar aquest fet establint-hi unes normes de conducta que tothom havia d’acomplir. Aspectes com: no permetre el pas a ningú que arribés un cop començada l’obra, no permetre-hi fumar ni beure ni menjar, mantenir l’ordre i el silenci durant la representació... van fer famós a en Mahler i li van atorgar un lloc a l’edifici per a l’eternitat.

Finalment, em va impactar el fet que els dos arquitectes que van dissenyar l’edifici (Eduard van der Nüll i August Sicard von Sicardsburg) van morir abans de veure’l acabat. La població vienesa no va veure amb bons ulls l’elaboració de l’òpera estatal als seus inicis. L’edifici els semblava lleig i el van criticar força. Per aquest motiu, van der Nüll es va suïcidar. El seu company Sicard va morir poc després d’un atac de cor. És per això que tots dos compten amb sengles bustos a l’entrada. Si aixequessin el cap ara i sabessin l’expectació i la concurrència que aquest edifici aixeca!

Una història tràgica per a un temple bellíssim de cultura que hauria de ser assequible a tothom. 

Totes les fotos són meves i no mostren realment la bellesa de l'interior de l'Òpera. Cal veure-ho en directe! 

Viktor E. Frankl, L'home a la recerca de sentit

No coneixia Viktor Frankl abans de venir a Viena. El vaig descobrir per casualitat en un retall de diari que n’anunciava una conferència. Hi vaig assistir. Per això em vaig comprar aquest llibre quan vaig estar a Barcelona aquest setembre. Frankl va néixer a Viena el 26 de març de 1905 i fou un neuròleg, psiquiatra i, per a mi, principalment filòsof. D’origen jueu. El seu pare va arribar a ser Ministre d’Assumptes Socials pel partit socialista.

Per la seva condició de socialista i de jueu va passar per diversos camps de concentració, entre ells Auschwitz. 

El llibre que ressenyo és d’aquells que no es poden deixar de llegir. La seva narrativa t’embolcalla, t’abraça, se t’emporta cap a l’infern que va viure Frankl al seu pas pels camps de concentració. Les reflexions sinceres i brillants d’un pres han provocat les meves llàgrimes més d’una vegada en llegir aquesta experiència. Sí, ja sé que se n’ha parlat molt, de l’horror dels nazis i de l’Holocaust, però cada nou testimoni aporta nous punts de vista i contribueix a humanitzar-ne les víctimes, donant-los noms i cognoms.

El llibre està dividit en tres parts, que narren cronològicament l’estada dels presos als camps: l’internament, la vida al camp i l’alliberament. En Viktor Frankl psicòleg explica també les diverses fases per les quals passen els presos: les primeres reaccions, els presos que se suïciden, la fase d’apatia, la fam, l’absència de sentimentalitat...

És especialment impactant la fase d’apatia i l’absència de sentiments envers els altres: com l’ésser humà s’insensibilitza davant l’horror humà com a mètode d’autodefensa...

També m’ha agradat molt la reflexió que Viktor Frankl fa sobre la llibertat interior de què en tot moment gaudeix (segons ell) l'ésser humà en general i els presos en concret. Tot i ser en una situació d’esclavatge, es prenen decisions interiors que equilibren la balança cap a un costat o cap a l’altre: “Aquesta llibertat espiritual de l’home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l’ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.” (pàg. 78) “Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment”. (pàg. 79)

Segons Frankl per sobreviure era molt important trobar un sentit a la vida i una causa per la qual mantenir-se viu. A les seves teràpies com a psicòleg solia preguntar als pacients per què no se suïcidaven i aleshores apareixia aquest motiu que donava sentit a les seves vides: un familiar, l’amor, una bona causa. Si no hi ha aquest sentit, el buit existencial pot conduir a la mort.

La darrera fase que han de suportar els presos és la de l’alliberament, que pot semblar la més feliç, però que en realitat és també molt dura: tots aquells records, el sentiment de culpa per haver sobreviscut, que va dur a més d’un supervivent al suïcidi, com per exemple al meu adorat Primo Levi.

Al final del llibre hi ha un epíleg que representa l’escenificació d’un diàleg metafísic entre diferents filòsofs que “es colen”, disfressats, a la vida en el camp.

Frankl va ser el fundador de la logoteràpia, doctrina que va desenvolupar a partir de l’estada en el camp i que posa de manifest en aquest llibre: la paraula és alliberadora del patiment i la recerca d’un sentit també. Gràcies, Herr Frankl, pels teus llibres i els teus ensenyaments.

Epizentrum: la nova casa ocupada a Viena

Declaració universal dels drets humans

ARTICLE 25

1.      Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.

ARTICLE 27

1.      Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.

Aquell qui lluita pot perdre; però el qui no lluita ja ha perdut.

Va ser el passat 14 d’octubre. Un moment històric per a Viena, m’atreviria a dir. Des que vaig arribar em preguntava on s’amagaven els moviments socials en aquest país, on sembla que tot funciona tan bé que no fa falta que la gent surti al carrer.

Però sí, existeixen, i com! Gent jove provinent de diferents àmbits, però diria que bàsicament del moviment antifeixista i anarquista han ocupat aquesta casa: 

De cop aquests persones sense ànim de lucre han omplert de vida la casa que durant anys ha estat morta. En molt poc temps han aconseguit reunir artistes, poetes, persones solidàries, curioses, dones grans, indignats espanyols, moviments ciutadans i tota aquella persona que vulgui canviar el món. Hi han fet xerrades, tallers, dinars populars... i estan preparant un Cafè, una biblioteca, un servei d’informació, un cinema, habitacions per dormir-hi, sales per a nens, dones, lesbianes, transsexuals, tallers, etc. (cito i tradueixo d’aquí (clica-hi per anar-hi, text en alemany).

Cuinen conjuntament i entenen la cuina d’aquesta casa com la “cuina del poble”. També hi ha el projecte comú de crear la “Universitat lliure de Viena”. Cito textualment i traduint el que es declara al document fundador, en relació als objectius de la universitat lliure que s’hi vol fundar: “Volem acabar amb els mecanismes que legitimen els criminals contra la humanitat, volem desenvolupar conceptes per corregir els desperfectes. Volem descobrir camins que ens portin cap a un món sa i lliure per a tothom. Volem desenvolupar tecnologies que ens permetin aprendre i també ensenyar en un medi lliure i no comercialitzat i això volem fer-ho no només a través de “cursos”, sinó també a través de la vida quotidiana i la relació amb els altres.”

Tota una declaració de principis que comporta un canvi diria que global i sistemàtic de l’”status quo” o “mainstream”. El fragment acaba amb la frase “tots/es som estudiants; tots/es som professors/es”.

Besetzt = ocupat

Parlant amb algun austríacs que no formen part del moviment okupa ni de cap moviment social, preguntant sobre aquest fenomen, m’he adonat que encara hi ha moltes persones que no saben què és ni tan sols n’han sentit a parlar mai.

Una mica d’història del moviment Okupa és, doncs, necessària:

Es tracta d’un moviment social que va néixer a imitació dels “squatters” anglesos com a forma de lluita contra l’especulació immobiliària derivada del sistema capitalista. Consisteix a ocupar edificis abandonats o que estan buits perquè els seus propietats esperen millors temps per a la seva explotació. Tradicionalment ja havien existit aquestes pràctiques, però la càrrega política arriba de la mà dels “squatters” i d’aquí en deriva en català el terme “okupa”, escrit amb “k” en senyal de reivindicació.

Moltes vegades aquests edificis s’utilitzen per promoure activitats socials, tallers i activitats lliures de tota voluntat mercantilista o amb afany lucratiu. També solen ser habitatges autogestionats.

Quant als aspectes legals, evidentment els protagonistes que gestionen aquests centres socials es troben amb mil i un impediments depenent de la legislació de cada país. A països com Alemanya o Holanda, el moviment okupa té una forta tradició. Un cas especial és l’holandès: després d’un temps en què es va arribar a un acord institucionalitzat per legalitzar l’okupació i després d’uns quants anys d’aquesta pràctica amb una forta implicació a Amsterdam, amb la nova composició al Parlament ha estat finalment prohibida sota pena de presó. Vegeu-ho aquí (feu-hi clic).

Crec que és important destacar que, tot i que sovint s’associa aquest moviment amb la ideologia anarquista, en realitat les persones que en formen procedeixen de diferents àmbits ideològics, al voltant de la lluita contra les injustícies derivades del sistema capitalista.

I tornant a l’edifici Epizentrum, hem de dir que pertany a la constructora BUWOG, una immobiliària amb capital privat que manté la casa buida. Ja ha estat en perill de ser desallotjada, però continua en peu, en mans del poble. I esperem que segueixi així durant molt de temps, amb tota la creativitat que li poden donar els vienesos i vieneses entre els quals m’incloc.

Per a què la política? Una xerrada amb adolescents a Viena

Ahir dilluns a la tarda no tenia res a fer. I vaig veure un avís al diari Der  Standard en què s'anunciava un acte que semblava interessant: Eva  Glawischnig, portaveu del partit polític Die Grünen (Els verds) d'Àustria, feia una xerrada amb joves adolescents austríaques. La xerrada estava presentada i moderada per la redactora en cap de l'Standard Alexandra Föderl-Schmid. També hi assistia el teòric polític Peter Filzmaier, professor a dues universitats austríaques. Les dues noies que serien interlocutores de la política dels Verds eren: l'Anna Schanbl i l'Annika Althoff, totes dues estudiants de l'ensenyament secundari (el Gymnasium que en diuen aquí).

El títol de la xerrada era: Zukunft am Wort. Wozu noch Politik? (El futur en qüestió. Per a què val la pena encara la política?). Reconec que em vaig sentir atreta pel títol, em consta que el desinterès per la política per part dels adolescents austríacs és notable. Bé, es capta en general que no és un tema que els preocupi gaire, al contrari que a mi. Per a mi implicar-se en política, sigui de la manera que sigui (partits polítics, organitzacions, moviment assembleari, participació en les activitats de barri o simplement practicant-la en els afers diaris) és imprescindible si volem viure en aquest món fent alguna cosa més que el bàsic, si volem deixar-hi alguna petja. És més, els ho devem a les generacions que ens han precedit i que han volgut deixar-nos un món millor. No concebo una altra manera de viure, però ja sé que això no és el general. Sospito que en aquest país les coses van tan bé que ningú sent aquesta necessitat. Però... les coses van tan bé? 
A la xerrada d'ahir es va dedicar força temps a parlar d'aquest partit (inofensiu?) d'extrema dreta que és l'FPÖ. Resulta esfereïdor saber que l'FPÖ és el partit més votat entre els joves adolescents. La representat d'Els Verds va respondre a l'evident pregunta que se li va formular sobre el perquè d'aquesta dada: ella afirmava que aquests partits populistes d'extrema dreta criden a les emocions i als sentiments i no a la reflexió, el que fan és assenyalar amb el dit determinats sectors com a culpables de tots els mals d'Àustria, entre ells els qui no tenen un passaport austríac o els qui no tenen una tan bona formació com la mitjana. Per a Glawischnig la democràcia es tracta de diàleg i de convèncer amb arguments i no pas d'apel·lar als sentiments i les emocions. Per als representants de l'FPÖ els culpables són els altres. Segons el punt de vista de la portaveu dels verds, ells no tenen un paper tan fàcil en admetre que també els europeus han comès i cometen molts errors. El seu missatge no és tan "agradable", perquè intenta buscar l'arrel dels problemes en la veritable base, no pas en els altres. 

Es va parlar molt d'Europa i del concepte que els Verds ara en tenen. La mateixa portaveu va votar contra l'entrada d'Àustria a Europa quan aquesta s'estava formant, però ara no hi veu una altra sortida. Va repetir unes quantes vegades: "junts som més forts." Segons ella, tan sols la Unió Europea té actualment la possiblitat d'aconseguir un acord per a la protecció del Medi Ambient o per a la protecció de dades. Tot i que aquests arguments per a mi són perfectament vàlids, és a dir, hi estic totalment d'acord, no m'ho semblen tant els merament econòmics: si es tracta de salvar sigui com sigui l'euro, a tota costa, si es tracta de salvar l'economia d'un país passant per alt els veritables problemes socials d'aquell país, sense parar atenció a les polítiques econòmiques que es duen a terme per aquest objectiu, ja sigui a nivell nacional o a nivell europeu, si es tracta d'això potser no justifico la pertinença a Europa només per salvar la pròpia pell, com en algun moment va insinuar la tertuliana. Va ser el cas del moment de parlar de Grècia, que -com no- va sorgir en la conversa, ja que els austríacs evidentment són dels qui paguen i mai dels qui reben. "Què fem amb un país com aquest?" -va dir literalment l'Eva G. Amb un país on, segons ella, moltes persones riques no paguen impostos, un país amb una gran despesa militar... tan sols hem d'ajudar-los per protegir Europa i per protegir-nos a nosaltres, perquè no volem contribuir a afeblir l'euro. Aquesta va ser la seva resposta. Reconec que en aquell moment, la consciència em va cridar dins i em va dir: i què fem amb tota la població grega que està sense feina, sense ajudes, sense sostre? 


Es va parlar també d'una iniciativa duta a terme a les escoles austríaques per tal de fomentar l'interès dels joves per la política: es porten dos polítics de dos partits de color diferent (generalment dels dos partis principals segons van posar en evidència algunes persones del públic) i discuteixen sobre diferents temes. Els alumnes poden fer-los preguntes i d'aquesta manera participar també en el debat.

La darrera mitja hora es va dedicar a preguntes del públic: va sorgir la crítica a l'espectacle a què de vegades sotmeten els austríacs els seus polítics. Baralles de pati d'escola, personalismes, falta d'arguments... a la qual cosa la representant dels Verds va contestar que malauradament de vegades és així, que hi estava totalment d'acord. Va afegir que encara ara la política és qüestió d'homes, que molt sovint aquetes baralles són baralles de "machos", sí sí (va fer servir aquesta paraula) i que el debat s'ha radicalitzat després de la presència enfortida al Parlament de l'FPÖ (partit d'extrema dreta). Cap al final, però, va puntualitzar que per contra de l'opinió popular són molts els polítics que es prenen la seva feina molt seriosament, que tenen ideals i que treballen cada dia per aconseguir que s'acompleixin.


També va parlar per sobre de la crisi democràtica que acompanya la crisi econòmica a nivell global. Una participant del públic també va puntualitzar el fet que la política no és només allò que es duu a terme al parlament, a les institucions o als partits polítics, sinó també al carrer.



Entre el públic va haver-hi una intervenció que em va fer pensar molt. Una professora que havia dut a terme a classe les xerrades amb polítics parlava dels temes que sempre sorgien i que eren més importants per als austríacs i les austríaques: el medi ambient, Europa, la formació... per ordre de preferència. Em veig a mi mateixa al context espanyol, fa uns anys quan em vaig implicar molt en política i sé que aquests temes no eren els que més preocupaven als i a les joves del moment. I em temo que ara tampoc. 


Em vaig quedar amb les ganes de preguntar moltes coses. Però una certa timidesa i la por a parlar en públic en alemany em van aturar. Vet aquí, doncs, les meves reflexions. Ah! Les fotos són meves.

Diferències culturals i clixés

Ja m’he acostumat al tòpic sobre els espanyols que circula més o menys de manera general per aquest país: passionals, simpàtics, una mica desordenats, impuntuals i més aviat de la festa que de treballar.

L’assumeixo i, és més, de vegades l’utilitzo per fer bromes a les meves classes. Me’n ric i per dins penso: sóc realment com en veuen? I definitivament, no, no sóc totes aquestes coses que pensen només perquè vinc d’aquest país del sud d’Europa. Però en ocasions em sorprenc a mi mateixa fent alguna cosa que s’ajusta al clixé...

L’altre dia, però, un alumne meu em va dir que estudia espanyol, entre d’altres motius, perquè sap que algun dia marxarà d’aquest país. No és la primera vegada que em trobo un cas així: molts austríacs no estan contents amb el seu país. Però per què? Si Viena, per ex., és la ciutat amb millor nivell de vida del món?! Aquest alumne meu em va donar una resposta: culturalment els austríacs tan sols pensen en els diners, no pensen en el seu veí, són una cultura molt individualista. Comparava Àustria i Espanya i em deia que Espanya és una cultura molt més de grup i social: “els espanyols surten al carrer, van amb els seus veïns, fan coses junts; nosaltres, no, nosaltres ens quedem a casa i només ens preocupem de nosaltres mateixos.” Evidentment la seva visió és molt més crítica que la meva. Crec que encara no m’he fet una radiografia tan precisa com per afirmar que tots els austríacs són tan materialistes. Però: i nosaltres, no pensem en els diners? Fa poc teníem una discussió arran del moviment 15 M sobre la importància que s’ha donat culturalment a Espanya al fet de tenir en possessió una vivenda i com això ha col·laborat a la situació crítica en què vivim. Es pot afirmar, doncs, que els espanyols no es preocupen tant dels diners? Ho dubto. De totes maneres, si analitzem els darrers esdeveniments a Espanya i com està reaccionant la població (en part), m’atreveixo a afirmar que potser té raó el meu alumne a dir que som més tribals que ells: farien els austríacs el mateix que els espanyols quan hi ha un desnonament? També ho dubto.

D’altra banda, la preocupació pel medi ambient al nostre país està a anys llum de la preocupació que tenen els austríacs, per als quals és gairebé una obsessió: productes biològics, reciclatge, estalvi de recursos... tot ho acompleixen al peu de la lletra. I nosaltres, som uns irresponsables? No ho sé, una barreja de preocupació social i mediambiental seria l’ideal per a un país. Però ai, quin poder que tenen els diners! A Espanya, no ens enganyem, també ens preocupen els diners. Què deuen tenir aquests papers de colors amb caps dibuixats? Sí, sí, ja sé que em direu que sense diners no es pot viure... Mmm, segur? Deixo aquest web per a la reflexió i com a final d’aquest estrany post que m’ha quedat: http://www.sindinero.org/

PS = la primera foto és d'aquest setembre a Barcelona. Plaça de la Revolució al Barri de Gràcia. Autora = servidora :-). La segona foto, també feta per mi, és un carrer de Viena, el setembre de 2009.

Llibres, pel·lícules i de nou la "no-rutina" :-)

Octubre i de nou a Viena. Quina manera d'inaugurar la tardor! Aquesta bella ciutat em rep brillant amb l'elegància que li ofereix saber que fou la capital d'un Imperi i que ara és tan irresistible que sempre s'hi ha de tornar :-) Encara no li ha tocat tenir aquella boira espessa i eterna de l'hivern, sinó que m'ha rebut amb el cel obert i blau (creuem els dits, que duri!).
No puc resumir en un post totes les experiències que he viscut aquests dies de vacances a casa, ni puc parlar de totes les persones que he retrobat ni de tots els pensaments que han inundat aquest cap boig meu, ni de tot el que he sentit en veure com la ciutat s'ha transformat a través de mi, em falten paraules, em falta destresa en utilitzar-les, em falta esma... 
La darrera setmana ha estat de convalescència: l'extracció de la meitat del meu seny en forma de queixals ha mermat les meves forces i això m'ha obligat a fer repòs i a gaudir de cinema i de llibres en la mesura dels possibles. D'entre la llista de films que he vist, en trio aquesta: 

A Ciegas. Títol original: Blindness
Pel·lícula de 2008.
Basada en la novel·la "Assaig sobre la ceguesa"
Director: Fernando Meirelles

Una terrible epidèmia assola la ciutat: inexplicablement apareix la ceguesa, d'un en un els habitants d'aquesta metròpoli s'estan quedant cecs. Això fa que les autoritats decideixin aïllar-los i fer-los posar en quarentena. La ceguesa és com no se n'ha conegut cap altra: una blancor anul·ladora, una llum encegadora que no deixa que els afectats puguin veure res. Però una habitant, interpretada per la fantàstica al meu entendre aquí Julianne Moore , conserva la vista també de manera inexplicable. La relació que s'estableix entre les persones que es troben en quarentena, la presa de poder per part d'un sector, les conseqüències que se'n deriven és el que fa interessant l'argument d'aquesta pel·lícula absolutament fascinant. Altament recomanable, una reflexió sobre la naturalesa humana en una situació límit. 

També he llegit la novel·la negra Joc brut, de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'un autor que conservo dins la meva llista de "pendents" de fa temps per la seva interacció amb l'existencialisme en una certa fase. És un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Aquesta novel·leta no gaire llarga es llegeix com qui respira :-) Tracta d'un assassinat des del punt de vista de l'assassí i les vicissituds que li porten a cometre aquest crim. Enduts per la lectura no deixem de sentir una certa pena i empatia (sí sí, amb l'assassí!) amb el narrador, que és en Xavier, enamorat de la Juna, a qui coneix en un viatge d'autobús i de qui queda absolutament encandilat. No puc desvetllar-ne més perquè si no perd la gràcia, però sí que la puc recomanar i reivindicar així un dels autors per a mi oblidats de la literatura catalana.

I ara llegeixo el clàssic existencialista La pesta, d'Albert Camus, que no és el millor llibre per llegir quan estàs convalescent, però que aporta uns plantejaments interessantíssims també en una situació límit: la plaga de la pesta a la ciutat argeliana d'Oran posa a prova els seus habitants, sorgeix la solidaritat humana en alguns casos, l'egoisme en d'altres. L'interessant de la novel·la és que té diverses lectures: ha estat interpretada com a icona de l'existencialisme quan el seu autor ho negà, perquè es centra en l'absurd de l'existència: hi ha quelcom més il·lògic que una plaga d'aquest tipus capaç d'acabar amb centenars de vides cada dia? és possible creure en un déu en aquestes circumstàncies?; també s'ha interpretat com a metàfora de la invasió nazi a Europa, però sobretot és un assaig sobre la condició humana i la solidaritat en una situació com aquesta. Encara l'haig d'acabar, però m'atreveixo a dir que la visió de l'ésser humà que presenta Camus és més optimista que pessimista, malgrat la fama que tenen els existencialistes :-) 


I això és tot per avui. Espero poder alleugerir el ritme del bloc en properes edicions i continuar amb la meva "no-rutina" a Viena.

Croàcia: la meva crònica del viatge

Als croates no els agrada parlar de la guerra que va sacsejar els Balcans durant gairebé deu anys, fa també uns deu anys. Però encara n'hi ha marques evidents: 

Dubrovnik, 13 de setembre de 2011 

Tot i que... la bonica ciutat amb el seu centre històric fa les delícies dels turistes i els croates ho saben: 

Un dels centenars de restaurants situats al centre històric de Dubrovnik. Setembre de 2011 

Fer-se un bany en una de les illes que envolten Dubrovnik no té preu, i més si t'esperen simpàtics companys com aquest: 

I anar fent carretera fins a Split, una ciutat molt a prop de Dubrovnik, que té un centre històric increïble, i sentir-te com en una sortida del món: 

Continuar el trajecte i fer aturada en un parc natural que t'ofereix miracles de la natura com aquest: 

I acabar el viatge en una illa on el ritme frenètic s'alenteix, on sembla que les pedres tenen un altre color i on llargues passejades t'omplen els pulmons d'oxigen i el cor se't renova per començar una nova lluita (ara bé, això sí, res de presses, i toca esperar una hora per dutxar-se amb aigua calenta :-)): 

Illa de Hvar 16, 17 i 18 de setembre de 2011

"On the road" a la carretera

"Llar a Missoula,  

Llar a Truckee,

Llar a Oupelousas,

No hi ha llar per a mi.        

Llar al vell Medoura,

Llar a Wounded Knee,

Llar a Ogallala,

No hi ha llar per a mi."

Jack Kerouach, A la carretera, Edicions 62 (Col·lecció La Butxaca) 349 pàgs.

A la carretera he llegit “La carretera”, el principal exponent de tota una generació, la generació Beat, que als anys 40 i 50 posava en dubte el tradicional somni americà.

La novel·la, que duu com a títol original “On the road”, és sens cap mena de dubte una novel·la de carretera: els personatges es mouen per l’Amèrica del Nord, principalment pels Estats Units a les primeres parts del llibre i a la quarta i a la cinquena part per Mèxic. Però diria que no és una novel·la tradicional que després derivaria en una “Road movie”, tot i que sí que se’n va fer una adaptació al cinema, ja que no hi ha cap aprenentatge final dels personatges ni la seva intenció és la de canviar per aconseguir un objectiu.

On the road és una novel·la d’inadaptats, de persones que no troben un lloc al món i que viatgen per experimentar la llibertat que la realitat les seves llars els nega.

Els dos personatges principals, el narrador –en Sal- i en Dean fan la ruta 66 en cotxe, fent autoestop o llogant algun cotxe i és el propi camí el que compta, amb les persones que van trobant-s’hi, les anècdotes, el paisatge i la cultura americana i, sobretot, el jazz. Hi ha molts passatges en què et sembla estar escoltant (i sentint!) la música mentre en Kerouac la descriu i la viu. El jazz és entès com aquesta part de la “subcultura” i del recorregut als marges de l’Amèrica de la darreria dels anys 40.

Investigant per la wikipedia, he llegit que la novel·la és en realitat autobiogràfica i que està basada en els viatges que el mateix Kerouac va realitzar, conjuntament amb els seus companys de generació. Vet aquí un mapa dels viatges per Amèrica:

La wikipedia fa un paral·lelisme entre els personatges i els seus alter ego a la realitat, que configuren la generació Beat (hi ha l’Alen Ginsberg i també en William Borroughs, com no, entre d’altres). Però com que no crec que en literatura les coses funcionin d’una manera tan simple, ja que penso que els personatges són ja una entitat pròpia, independentment del que les persones són a la realitat, m’estimo més centrar-me en el que em transmeten dins el microcosmos que és la novel·la.

Si sóc sincera, en Dean i en Sal em generen un doble sentiment: d’una banda, m’agrada la inadaptació, el fet de no considerar-se d’enlloc i d’experimentar la llibertat sense pors, deslligant-se de les cadenes de la societat opressora americana del moment (tot i que cal conèixer-ne bé el context per entendre-ho així, ja que el llibre es centra en les peripècies que viuen tots els personatges; ells són el centre de la novel·la i no pas el context de la societat de l’època). Com viuen les drogues, els cotxes, la carretera, les festes i l’amistat. De l’altra banda, però, el paper secundari que s’atorga a la dona, el fet de no deixar-les parlar (tots els personatges principals són masculins, només hi ha les companyes, diferents lligues, dones, etc. que van apareixent i desapareixent) fa que no m’identifiqui totalment amb aquesta generació, malgrat la simpatia que em pugui suscitar al principi. En tot cas, la novel·la és del tot recomanable, a mi m’ha fet passar molt bones estones durant aquest viatge a Croàcia (en breu penjo un post explicant les meves “aventurilles” allà) i ha estat un llibre de carretera a la carretera.

Mentre llegia, però, i recordant una entrada que vaig escriure fa temps sobre en W. Borroughs, he pensat diverses vegades en aquest poema de Ginsberg, que és com un crit per a les ments poderoses de la seva generació: I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical naked...

Als qui desapareixen

“La mayoría de personas, cuando tienen una aventura o una relación larga y rompen, la olvidan. Pasan a otra cosa y olvidan, como si nada hubiera pasado. Yo jamás he olvidado a nadie con quien he compartido algo, porque cada persona tiene sus cualidades propias. No se puede reemplazar a nadie. Lo que se pierde, se pierde. Cada vez que he acabado una relación me afecta muchísimo, jamás me recupero del todo. Por eso pongo mucho cuidado en las relaciones, porque me duelen demasiado, aunque sea un rollo de una noche. No suelo tenerlos porque echaría de menos las cualidades propias de esa persona. Me importan los pequeños detalles.”

Parlament de la protagonista (Céline) de "Antes del atardecer"

Una estranya remor al pensament, moltes experiències acumulades en uns mesos intensius des que vaig visitar la llavors encara freda (atmosfèricament parlant) Barcelona; les paraules que m’han quedat gravades a la memòria –i els fets- i aquelles persones que, per un motiu o altre, han deixat de formar part de la meva vida. Avui els vull dedicar aquest post i em faig la reflexió intentant ser honesta amb mi mateixa sobre com m’afecta que les particularitats d’aquestes persones deixin de formar part del meu entorn. Com diria la protagonista de la fantàstica pel·lícula “Antes del atardecer”, cada persona és única, amb les seves peculiaritats, els seus gestos, la seva manera d’entendre el món i el seu moviment. I aquesta acumulació d’experiències vitals és insubstituïble. Sóc incapaç de trobar un substitut per a cap de les persones que m’han importat en aquest món. Però algunes marxen, se’n van, simplement desapareixen (i no em refereixo a la fi del camí vital a què tots estem abocats), algunes sense explicació. Ja formen part d’un altre món. N’hi ha que saps que hi són, d’altres no saps on són. I d’altres s’han esvaït com –emulant el famós reciclant- llàgrimes en la pluja...

Tinc por de convertir-me en una persona calculadora i freda, digna de les novel·les de Houellebecq, digna d’un món d’aparadors en un supermercat ambulant i sense sentit, perquè cada persona que desapareix és una pedra a l’estómac, una pedra que, juntament amb altres pedres, fan una roca impenetrable.

 

Per a totes elles, des del meu cor:

 

"A tu, que un dia vas aparèixer i vas capgirar el meu món,

A tu, que de cop i volta, penses que no, que no vull ser part de tu,

I te’n vas sense avisar i em refuses les paraules i fuges...

Mai més no tornis, no tornis per deixar-me amb un regust de flors caduques.

Mai més no tornis, simplement."

I aquest post l’escric avui a les portes del meu viatge a Barcelona, per poder posar una mica de pell a sobre i tornar un cop més a Viena (d’aquí a un mes) amb un abric protector, però amb el cor obert a noves experiències, en aquest vincle que he creat amb Viena. 

Per acabar, una cançó de Johny Cash, perquè sí, perquè fa mal...: 

 
I've hurt myself today, to see if I can stil feel...

Racons de Viena II. Karl Marx-Hof

Fa dues setmanes vaig agafar un tramvia i me'n vaig anar al districte 19 a veure en primera persona els famosos "Gemeindewohnungen" Karl Marx Hof. Els "Gemeindewohnung" són vivendes de protecció social que es troben repartides per tota la ciutat. En concret, el Karl Marx Hof és especialment conegut per les seves grans dimensions i per la seva història. 

A finals de la primera Guerra Mundial, Àustria s'havia quedat òrfena d'imperi i la situació social i econòmica se'n va ressentir: fam, pobresa i atur. Com a conseqüència va sorgir un fort moviment obrer, un moviment que demanava canvi. 

Més de 250.000 treballadors vivien en apartaments petits sense aigua corrent. La situació era crítica i el triomf dels socialdemòcrates l'any 1919 va marcar el començament d'una nova era. 

                    

L'administració anomenada de la "Viena roja" va dur a terme un programa intensiu de reformes durant els anys vint i començaments del trenta. D'aquest tema, en vaig parlar una mica, en aquesta entrada de fa temps. El nou govern va construir al voltant de 400 noves vivendes de protecció oficial anomenades "Gemeindebauten".

El complex "Karl Marx-Hof" és el grup arquitectònic més fidel a la ideologia socialista del moment. Va ser construït entre 1927 i 1930 per l'arquitecte Karl Ehn, alumne del famós Otto Wagner. Aquest edific enorme amb 1382 apartaments va ser dissenyat per donar cabuda a milers de vienesos al districte 19, en el que es va anomenar carrer del Proletariat. El grup de cases té al voltant d'un quilòmetre de llarg i conté bugaderies, llars d'infants, piscines, grans magatzems, una clínica, una farmàcia i una oficina de Correus.

Hi ha un pati enorme i la vista des del parc és impressionant.

El grup de vivendes està construït en una de les zones més riques de Viena, un oasi de reforma social dins un exemple més de desigualtats. 

Vaig passar una tarda estranya admirant aquest complex arquitectònic, envoltada d'una de les zones més riques. Estranya i interessant. 

La informació està extreta d'aquí i totes les fotos són meves. 

I això és tot, amics i amigues, fins d'aquí a nous episodis de "Rere la pista d'Stefan Zweig"!

De Kunst des Liebens: l'art de l'amor

Títol: Die Kunst des Liebens (L'art de l'amor) 

Autor: Erich Fromm (1900, Alemanya - 1980, Suïssa)

Editorial: Ullstein

156 pàgs.

Edició de 2010, original de 1956

"In einer Kultur, in der die Marketing-Orientierung vorherrscht, in welcher der materielle Erfolg der höchste Wert ist, darf man sich kaum darüber wundern, dass sich auch die menschlichen Liebesbeziehungen nach den gleichen Tasuchmethoden vollziehen, wie sie auf dem Waren- und Arbeitsmarkt herrschen." Erich Fromm, Die Kunst des Liebens 

"En una cultura, en què el Màrqueting és el que predomina, en què l'èxit material és el valor més elevat, no ens podem sorprendre que també les relacions amoroses es regeixin pels mateixos mètodes d'intercanvi, d'igual manera que les possessions i el mercat de treball..." Erich From, "L'art de l'amor".

Eric Fromm, autor alemany d'origen jueu, afirma que l'amor és un art, un art que es pot aprendre. Cal dominar la teoria i la pràctica d'aquest art, no n'hi ha prou a experimentar els sentiments amorosos i els instints animals que tots sentim.
El llibre comença amb l'anàlisi de les contradiccions de la societat contemporània a l'autor i les posa en relació a com els individus entenen l'amor: gairebé un intercanvi mercantilitzat entre dos éssers que han de promocionar-se i vendre's per agradar. 

Afirma Fromm també que la majoria de les persones es preocupen de ser estimades, i no tant de com han d'estimar. Cito textualment: "especialment els homes veuen el camí de l'èxit en l'amor com el camí per arribar a ser exitosos, poderosos i rics, tal com dicta la societat". D'aquesta manera fem esforços per agradar la persona triada, d'igual manera que ho fem moltes vegades per tal de gaudir de la meravellosa experiència de l'amistat. La cita dels clàssics: "l'amistat ha de ser desinteressada" pren tot el sentit quan llegeixes aquest llibre.
Segons Fromm el que fa una persona interessant depèn de la moda del moment, tant des d'un punt de vista físic com espiritual. Així, el que en principi semblen sentiments profunds, en el fons no són més que un exponent dels valors d'intercanvi actuals: ofereixes una mercaderia per obtenir-ne una altra i guanyar en aquest negoci. 

From entén l'amor com una resposta al problema existencial de l'ésser humà. En efecte, cada teoria de l'amor ha de confrontar-se (així ho afirma Fromm) amb una teoria sobre l'existència. D'aquesta manera al llibre es veuen les diferents maneres d'afrontar l'amor tenint en compte el tipus de persona de què es tracta. 
Més endavant Fromm també analitza els diferents tipus d'amor: l'amor maternal, l'amor eròtic, l'amor a un mateix, l'amor a Déu, l'amor pels altres. 
Per últim, la part més interessant per a mi és aquella en què l'autor fa una radiografia del comportament dels éssers humans en relació a l'amor en una societat capitalista. L'ésser humà ha convertit l'amor en una inversió i molt sovint després d'un temps aquesta inversió ha quedat frustrada. Com que en aquest món tendim a estar sols, pel foment d'un invidualisme i un consumisme exacerbats, és l'amor de vegades una sortida a aquesta soledat, però això és -segons Fromm- un greu error que duu al fracàs. Paradoxalment, la capacitat d'estar sols comporta la capacitat d'estimar. D'igual manera, diu l'autor (i amb molta raó, penso) que en aquest món l'acumulació d'estímuls constants (experiències, música, cinema, llibres, discoteques, televisió, amics, tot compta) ens manté desconcentrats d'un objectiu. Planteja una qüestió que em sorprenc de no haver-me plantejat mai: qui és capaç d'estar una estona sol, a casa, sense escoltar música, ni veure la televisió ni fer res concret? Només centrat en un mateix? Afirmaria que poques persones són capaces d'enfrontar-se a si mateixos i als seus pensaments d'aquesta manera. Doncs bé, segons Fromm cal aquest exercici per poder ser capaços d'assumir el grau de concentració que requereix una relació amorosa. Perquè una relació cal treballar-la, demana disciplina i feina, demana deixar de banda el nostre egoisme i centrar-se en l'altra persona, per tal d'evitar aquest fracàs i decepció a què cada vegada ens estem acostumant. Un llibre magistralment escrit, amb consells molt savis i una anàlisi intel·ligentíssima de la societat i dels mals del capitalisme. 


Eric Fromm compta també amb d'altres llibres d'assaig, entre els quals destaco "Sein oder Haben" ("Ser o tenir"), en què apunta que ens hem centrat més en el tenir que en el ser, qüestió que ve molt a to amb el tema que ens ocupa. 


A gaudir de la lectura!

Racons de Viena (I)

Vaig crear aquest bloc amb la finalitat principal d'explicar les meves experiències a Viena i de fer-vos arribar la meva visió particular d'aquesta cultura i del meu petit tros de món. Després, com tot, el bloc ha evolucionat i he anat deixant pas a les meves dèries personals, els meus gustos musicals, literaris i cinèfils. I me n'alegro, que això hagi estat així, però potser he deixat una mica de banda Viena (o m'ho sembla a mi) i per això he decidit inaugurar una nova secció al bloc -de fet, la primera secció al bloc- que he titulat "Racons de Viena", on miraré de fer-vos partíceps de les cosetes que a mi m'agraden d'aquesta ciutat. 
I començo amb un petit passatge que es troba en un dels carrerons perpendiculars al carrer de major activitat comercial de la ciutat: Mariahilferstrasse. Malgrat que no sóc donada a les compres per plaer, sinó que més aviat haig d'arrossegar-me pels carrers quan necessito alguna cosa, aquest passatge de què us parlo em té captivada. Ara treballo molts dies en una acadèmia que es troba a poques passes d'aquest indret tan especial i, com que haig de passar per allà, quan surto del metro i abans de la classe corresponent, sempre m'hi aturo i hi passejo una mica. Es tracta del Raimundhof Wien Einkaufspassage, que ve a ser alguna cosa com: el pati de Raimund, passatge de compres a Viena. S'hi accedeix a través d'una mena de porta d'accés emmarcada en color verd, com si entréssim en una altra dimensió o època. 

I aleshores et trobes amb petites botigues i tallers artesanals, al voltant d'un pati central empedrat.

A mesura que et vas endinsant al passatge vas coneixent petites cafeteries amb productes BIO, botigues on venen bosses reciclades, llums, cistelles al carrer, terrasses, cartells que anuncien concerts que no surten a les guies i unes escales que et duen fins a l'altra banda del carrer. 

I aleshores, després de passejar-m'hi i tornar al carrer Mariahilfer, sempre tan transitat, puc començar a treballar amb la força del parèntesi propi i dels meus pensaments en pau :-)


PS = totes les fotos són meves, fetes en un d'aquests recessos abans d'anar a treballar.
 

Els carrers de Viena, escenari per a la música indie

En un diumenge gris, plujós i tristoi, recordo la nit de divendres i penso, així, que vindran temps millors en què els carrers de Viena podran servir d'escenari musical per a grups amateurs, fora dels cercles comercials. Hehe... un intent de poetitzar el mal temps que tenim per a finals de juliol -no encenc la calefacció perquè som a finals de juliol, però ganes no me'n falten. Que què vaig fer divendres? M'explico: divendres vaig anar, acompanyada de Mrs Jones, una noia gallega a qui vaig conèixer virtualment fa tres anys a través del seu bloc i amb qui ara, al cap del temps, ens hem trobat a Viena. La Mrs Jones té un bloc (clica-hi i no te'n penediràs :-)) de música on va postejant versions de cançons de tots els temps. Ens hem creuat en un viatge vital, amb el centre a Viena. És curiós aquest món d'Internet, jo vaig contactar amb ella quan ella vivia aquí i jo a Barcelona, i quan ella ja no és a Viena, jo m'hi instal·lo. I ara, finalment, ens hem trobat en aquesta bella ciutat del centre d'Europa. Doncs bé, gràcies a la Mrs. Jones, he descobert aquest projecte: They Shoot music, don't they? Fes clic a l'enllaç sobre el nom del projecte i veuràs una mica de què es tracta. Si no, jo te'n faig cinc cèntims: la idea va sorgir a París i es va propagar a d'altres ciutats: Londres, Berlin, Nova York... Són ciutats amb una escena musical alternativa coneguda, però i Viena? Tal com va dir un dels membres que va dur a terme el projecte per primer cop aquí, hem de reivindicar-la també com a destí molt digne per a aquests grups que s'inicien en la música indie; no oblidem que Viena és la ciutat de la música (clàssica, però de la música amb lletres majúscules, al cap i a la fi). Doncs bé, les persones que duen a terme aquest projecte es dediquen a filmar pels carrers de Viena la música que van fent aquests grups, la majoria dels quals són desconeguts per al gran públic. El resultat és espectacular: els racons de la bonica ciutat austríaca s'omplen de música, que contribueix a fer-los encara més atractius. A la pàgina web trobareu diferents gravacions en diversos indrets de la cituat: parcs, patis interiors de cases, típics cafès vienesos i carrers plens d'encant i romanticisme, envoltats d'edificis amb 100 anys d'antiguitat com a mínim :-) (això em recorda que he de començar a escriure molt més sobre aquests racons de Viena). A la pàgina web també trobareu una descripció de cada indret on s'ha gravat una cançó, i em queda tant encara per conèixer! 

L'esdeveniment de divendres va tenir lloc en un escenari molt particular, al parc Schönborn al districte 8è de la cituat, un dels més bonics de Viena. Envoltades de l'escena alternativa austríaca, en acabar la projecció del vídeo, va tocar com a colofó final el grup vienès "Das trojanische Pferd" (traducció: "El cavall de Troia"), del qual em quedo amb la cançó "Romy Schneider". I, com no, amb música com a la millor cura per a l'ànima, acabo aquest post:

The doors i Susanne Bier: cap de setmana cinèfil

Moment of Freedom
as the prisoner
blinks in the sun
like a mole
from his hole

Jim Morrison

 

Com que el temps no ha acompanyat gens com per fer una escapadeta o un bany, he aprofitat per anar al cinema; feia temps que no practicava aquest sa ofici.

Divendres, al Top Kino, un fabulós cinema-bar alternatiu a Viena, projectaven “When you’re strange”, un documental sobre la vida dels The doors, amb especial atenció –com no podia ser d’una altra manera- a la figura de Jim Morrisson.

Servidora va gaudir com una “nana” amb la pel·lícula, descobrint nous horitzons del grup i del que representaven en una època totalment convulsa i transformadora, els 60! Vaig descobrir en Jim Morrison poeta, un inadaptat súper intel·ligent, altament dotat i a la vegada perillós. Al documental es diu: “mai abans no havien coincidit aquestes dues “qualitats” en una persona”. El documental combina la representació de la vida d’en Jim com en una al·legoria en un viatge en cotxe (representat per un actor) i imatges reals de l’època que es narraven més o menys de manera cronològica.

M’agraden els The doors, però tampoc no n’era una fan incondicional ni en sabia la meitat, de les peripècies vitals d’una curta, però intensa vida, la d’en Morrison, amanida (a més d’amb la poesia de Rimbaud o amb les seves pròpies creacions) amb alcohol i LSD. Una època de transformació, la seva, en una societat que no va saber encaixar tan aviat els canvis en la moral que s’estaven produint. Per això, Jim Morrison va patir les conseqüències de la provocació que suposaven els seus concerts i les seves aparicions en públic. Escàndols exhibicionistes, desafiament a l’autoritat i, simplement, ser “diferent”, “estrany”, incomprès. Em va cridar l’atenció com en Morrison responia al fervor dels seguidors i seguidores que volien tocar-lo o parlar amb ell, sense immutar-se, gairebé pagat d’aquesta admiració boja que els groupies i les groupies del moment sentien per ell. Però aquesta vida intensa va acabar a l’edat fatídica dels 27, d’igual manera que la de la seva coetània Janis Joplin, per posar només un exemple.

Documental molt recomanable per als seguidors de Morrison però també per als qui, com jo, en volen saber més. 

Dissabte vaig anar a veure “In einer besseren Welt” (a Espanya “En un mundo mejor”), de la directora danesa Susanne Bier. No m’estendré gaire en els detalls, la Troyana la va analitzar molt bé al seu bloc, en aquesta entrada (cliqueu-hi per entrar-hi). Només diré que vaig estar immersa en aquesta història centrada en el tractament de la violència i com deixa empremta en dos nois que per motius diferents, viuen situacions al marge del que els hauria tocat viure si fossin “nois normals”. El temps que va durar la pel·lícula ficada dins la pantalla, gaudint i patint per igual, amb uns paisatges danesos increïbles i el contrast també amb la pobresa i la desesperació del trencament d’uns valors a Kènia. Només una petita crítica: em va semblar una mica maniquea la forma com la directora tracta la institució de l’escola i la seva incapacitat per resoldre cap qüestió que es produís al seu si. No és que no tingués part de raó, però sí que em va semblar una anàlisi insuficient. Els qui han vist la pel·li ja saben de què parlo. 

I, finalment, com que estava impressionada per la pel·li de la directora danesa, vaig buscar a Internet la seva anterior pel·lícula “Después de la boda” (2006), també analitzada magistralment per la Troyana aquí: He de dir que vaig gaudir més amb “En un mundo mejor”, era inevitable comparar-les i vaig trobar alguns llocs comuns: l’obsessió per contrastar dos móns: el ric a Dinamarca i el pobre (en aquest cas a l’Índia i en l’altre cas a l’Àfrica), el debat entre tenir una família o dedicar-se a viure una vida en llibertat al servei dels altres, la família i els diferents rols, la influència en la vida dels joves per part del adults... Aquesta és una mica més melodramàtica i, per això, menys realista (penso) que l’altra. El vell dilema d’algú que descobreix algun secret ocult que ve del passat i la mort que corre al nostre voltant, quan menys ens ho esperem... Tot i així, també la recomano igual que l’altra.

Ja veieu, cap de setmana per fugir d’una realitat horrible (no escapen a ningú els dos fets que han tingut lloc en aquests dos dies), a través del cinema...