No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.
Repartiment: Emma Stone, Viola Davis, Bryce Dallas Howard, Sissy Spacek, Octavia Spencer, Jessica Chastain, Ahna O'Reilly, Allison Janney, Anna Camp, Eleanor Henry, Emma Henry, Chris Lowell, Cicely Tyson, Mike Vogel, Brian Kerwin.
Tinc la sensació que The Help és d'aquelles pel·lícules que no se te'n van del cap durant setmanes. Tot just la vaig veure fa dos dies i em bullen a la ment unes quantes idees que no em puc estar de compartir en aquest humil bloc.The Help (traduït al castellà com "Criadas y señoras" -qui deu fer aquestes horribles traduccions?) està ambientada al sud de Nord-Amèrica els anys 60, concretament a l'estat de Mississipí. Una etapa fosca en la Història dels Estats Units, quan els negres havien passat de ser esclaus a ser criats o criades i mainaderes dels fills de la classe benestant blanca americana. Aquesta vegada la pel·lícula es concentra en les dones, tant en les dones de classe baixa -les mainaderes- com en les senyores de classe alta. Una d'aquestes dones joves de classe privilegiada trenca els esquemes que la societat del moment imposava: casar-se, tenir fills, abandonar estudis i feina per dedicar-se a jugar el Bridge? -ja que els fills els educava literalment la mainadera, una dona negra que probablement havia de deixar que algú altre tingués cura dels seus propis fills per treballar al servei d'aquestes senyores d'alta societat. Skeeper, el personatge de què parlem, interpretat per Emma Stone (clica sobre el nom per veure-hi la informació), torna de la Universitat disposada
a convertir-se en una escriptora o periodista (o totes dues coses).
Aconsegueix de seguida una feina en un petit diari local (cosa que no
sembla molt ben vista per les seves amigues, que ja fa temps que són
casades i tenen fills):
Skeeter en un dels moments més còmics del film
En entrar en contacte de nou amb la societat segregacionista de l'Estat de Mississipí, Skeeper decideix escriure alguna cosa sobre aquella cultura i de seguida s'adona que les persones a qui no s'ha demanat mai l'opinió -les dones negres que fan de mainaderes i de criades- són les qui han de tenir la paraula. Per això proposa a una d'elles, la fantàstica Viola Davis, narrar la seva visió com a "servei" de l'alta societat, com se sent, què experimenta, què ha viscut. Evidentment, "Abilene" s'hi nega en principi, però després (i tenint en compte la seva circumstància personal) accedeix a parlar amb ella, vencent així la seva por a les represàlies, ja que estan actuant fora de la llei. No triga a afegir-s'hi la seva millor amiga, la Minny, tot un caràcter:
L'Abilene (dreta) i la Minny, amb l'uniforme de mainadera-criada
Però per poder publicar el llibre de relats, és necessari que hi hagi com a mínim 12 testimonis. I no els resultarà tan fàcil aconseguir que aquestes dones parlin, després de tants anys de silenci. Malgrat tot, és clar, ho aconseguiran. I la publicació del llibre canviarà la Història i les seves vides per sempre.
Bryce Dallas Howard en el seu paper de Hilly a la pel·lícula
Celia Foote
No negaré que no es tracti d'una pel·lícula intencionadament lacrimògena, que es concentra en la part més sentimental i no tant en analitzar el marc històric. No negaré que sembla una expiació de la culpa nord-americana blanca després de tants anys de segregació. No negaré que hi hagi personatges manipulats fins a l'extrem de ser poc creïbles -com el personatge exageradament racista, cruel i maniqueu, interpretat per la Bryce Dallas Howard (clica sobre l'enllaç si vols tenir-ne més informació), o la Celia Foote (extremadament innocent, apartada de la societat per la resta per no seguir la línia general de comportament), interpretada de manera magistral -per què no dir-ho també- per la Jessica Chastain (per saber-ne més, clica sobre el nom) o personatges força plans, com el de la mare de la Skeeter, que de cop fa un canvi inesperat en la seva personalitat. No negaré que aquest tema ja ha estat tractat fins a la sacietat al cinema. Però:
Infringint la llei: Minny, Skeeter i Abeleen
els elements intencionadament maniqueus contribueixen a donar-hi un condiment còmic que fa molt més agradable i entretinguda la pel·lícula -sempre que sàpigues que es tracta d'una exageració, no es corre perill de deixar-se manipular; es pot dir que no és una altra pel·lícula més sobre aquest fosc període de la Història americana, ja que aquesta vegada -i basant-se en l'existència real del llibre "The help"- la narració es centra en els testimonis femenins, tant d'un bàndol com de l'altre: és una pel·lícula coral femenina on els personatges masculins o bé tenen una importància menor o bé simplement no hi apareixen. I això sí que és una novetat. He de dir que, és clar, vaig plorar com feia molt de temps que no havia plorat mirant una pel·lícula, ja que -ho vulguem o no- es tracta de debò d'un període real de la Història i en aquest film s'exagera allò de què som capaços els éssers humans: tant la part bona com la dolenta.
És imprescindible mirar la pel·lícula en versió original (jo l'he vista amb subtítols en anglès: gràcies Jaume!) ja que no ens podem perdre les varietats dialectals i també de registre que s'hi inclouen.
Si m'hagués de quedar amb algun personatge, aquest seria -sens dubte- el de l'Abilene, que fa de veu en off durant diversos moments de la pel·lícula i que amaga -sota la seva pell de color, des de la seva aparent incultura- una gran intel·ligència, dolor i profunditat. En realitat, la veritable escriptora del llibre.
Fa poc, un amic em deia a través d'una de les xarxes socials que per acabar amb els problemes de racisme i de masclisme, era precís no parlar-ne, fent veure així que la situació és normal, que aquests problemes ja no existeixen. I em posava l'exemple de Norman Freeman en aquesta entrevista, on demana, entre d'altres, al seu entrevistador que deixi d'esmentar la Història dels negres com a col·lectiu apart o que deixi de parlar de racisme per així alliberar-se del racisme:
Em temo que no puc estar més en desacord amb el meu amic i amb en Morgan Freeman: deixar de parlar-ne no farà que deixi d'existir; només l'amagarà. I, tal i com afirma la Jessica Chastain en aquesta entrevista, tot i que s'han fet grans progressos, la pel·lícula és un bon recordatori que encara no s'ha acabat amb el racisme en aquell gran país (i afegeixo ni tampoc en aquests de l'altre costat de l'Atlàntic):