Clara Campoamor. Una dona oblidada

Fitxa de la minisèrie pel·lícula:

Clara Campoamor. La mujer olvidada. TVE. Octubre 2010

Repartiment:

Elvira Mínguez - Clara Campoamor
Antonio de la Torre - Antonio García
Mónica López - Victoria Kent
Montserrat Carulla - Doña Pilar
Joan Massotkleiner - Alcalá Zamora
Joan Carreras - Álvarez Buylla
Fermí Reixach - Alejandro Lerroux
Mingo Ràfols - Manuel Azaña
Pep Cruz - Prieto
Manel Barceló - Cordero
Jordi Sánchez - Gil Robles

Des que sóc fora del país on vaig néixer, m'agrada encara més que abans, indagar en la nostra història i observar-nos des dels marges. M'agrada escoltar les opinions de persones que ens veuen des de fora i, tot i que sovint em sorprenc de les seves percepcions esbiaixades, la majoria de les vegades aprenc elements nous de la nostra cultura, que fins ara m'havien passat desapercebuts.

Mirant la pel·lícula Clara Campoamor. La mujer olvidada, he retrocedit en el temps per trobar una vegada més aquest moment clau i especial en la història d'Espanya, el de la formació de la 2a República i tots els moviments polítics que l'envoltaven. És un moment històric ple de passions enfrontades, d'evolució i d'ebullició en un panorama polític dividit entre les diferents tendències que defensaven la monarquia o la república. Una dona republicana, defensora dels drets humans per damunt de tot i, per conseqüència dels drets de les dones, Clara Campoamor, despuntava i destacava per la seva reinvidicació del dret de vot per a les dones l'any 1931, any en què es proclamà la 2a República. Lluny quedaven ja les primeres sufragistes angleses, predecessores d'aquest moviment, que, al contrari que la militant espanyola, varen actuar molt més col·lectivament i van aconseguir sentar un predecessor important per a les nostres reivindicacions.

He llegit per la xarxa que el títol "Una mujer olvidada" per a Clara Campoamor no és apropiat, però jo diria que -segons la meva percepció- sí que ho és. No figura aquesta activista entre les protagonistes dels llibres d'Història escolars, ni el seu nom ens ve a la ment com a important dins el context de la 2a República. Potser per això ara s'ha decidit passar per la televisió aquesta minisèrie convertida en pel·lícula, per rescatar-la de l'oblit injust. Potser tot dins la nova onada de recuperació històrica, fruit, al meu parer, de l'error de la transició que va tractar d'esborrar un passat inesborrable.

He de dir que la pel·lícula m'ha agradat força, el paper de l'Elvira Mínguez com a protagonista és excel·lent i, una vegada més, m'he sorprès en comprovar l'actitud covarda i hipòcrita d'alguns membres del seu partit que es consideraven d'esquerres i defensors dels drets de les persones, homes que giraven entorn de la figura de Lerroux i també alguns homes del partit socialista. Sota l'argument "les dones votaran el que els capellans els diguin, és a dir, a la dreta" defensaven que es prorrogués l'accés de la dona a les urnes, en un intent de protegir els propis interessos per damunt dels del conjunt de la societat.

Clara Campoamor va defensar amb valentia i determinació el dret de vot de les dones des de la seva posició minoritària i gairebé en solitari al Congrés (només una altra dona, Victoria Kent, n'ocupava una cadira en aquell moment, i no li fou tampoc de gran ajuda). A ella li devem moltes coses les dones, avui dia, o potser millor dit, no les dones, sinó la humanitat.

Tràiler de la minisèrie-pel·lícula:

Aquí podeu veure-la en línia. Feu-hi clic: Clara Campoamor. La mujer olvidada

La insuportable veritat dels bojos

Devia ser dimecres, 

potser eren les 17.46 de la tarda, aproximadament.

O, no ho sé, va ser un dia d'aquests, hora punta, a la tarda, després de treballar. 

Al metro, en hora punta, no sé de quin dia, no sé a quina hora exacta, després de treballar.

Cap mirada es creua en l'infinit de ratlles invisibles que creuen el vagó.

Una ràfega d'ulls sense color enfosqueix el túnel, mentre el soroll del tren sobre els raïls ensordeix les nostres veus. 

De sobte, un boig irromp en el silenci. Duu els cabells llargs i bruts, d'un gris incipient.

Les mirades dissimulen, mentre el boig saluda el vagó de tren. 

I, en baixar, deixar anar un "que vagi bé!" 

Ningú respon al crit del boig.
I em pregunto si el boig no ens observa, compadit, i pensa: pobres gents assenyades...

Baixo a la meva parada i no miro ningú, dissimulant els meus pensaments.

 

Per què han de treballar més els professors

En un d'aquells diaris que regalen al metro i a l'autobús, la qualitat dels quals és dubtosa, he trobat un article que es titula "Darum sollen Lehrer mehr arbeiten", que vol dir: "Per aquests motius els professors han de treballar més". Vull traduir gairebé la totalitat de l'article, perquè crec que és important:

Els motius pels quals els redactors d'aquest article pensen que els professors haurien de treballar més són:

“-Més de 300.000 escolars necessiten ajuda extraescolar, perquè els professors fracassen. Cada any, aquest fet suposa a les famílies una despesa d'uns140.000 Euros.

-Un total de114.000 professors guanyen una mitjan d'uns bons 51.000 Euros l'any.

-Per contra, els professors fan classe unes escasses 20 hores per setmana, malgrat que el seu contracte és de 40 hores.

-L'altra meitat del temps el fan servir per a la preparació de les classes, correcció, cursos de reciclatge...

-El 2010 es van destinar 7,2 milers de milions a formació. D'aquests diners, els professors rurals es van endur 3,4 milers de milions i els federals (Bundeslehrer), 2,8 milers de milions. En total, els professors suposen un 86% del total del pressupost per a formació.

-Al costat de les 5 setmanes de vacances que tenen els treballadors en general, els professors en tenen 12 (!).

-Els funcionaris que decideixen la jubilació anticipada poden cobrar el seu sou íntegre sense retallades. D'altres cobren un màxim de 370 Euros.

-I a més: hi ha algunes ovelles negres entre els professors, que no es poden rescindir, que fan que milers de nens perdin la il·lusió per aprendre."

L'article s'acompanya d'una fotografia, on es veu la imatge d'un professor girat d'esquena mentre escriu a la pissarra i un nen aixeca la mà. És clar, el professor no l'està veient. Hi ha el següent peu de lletra: "Ara els professors volen fins i tot fer menys de les 20 hores lectives."

No nego que tots tenim part de responsabilitat en el fet que el sistema educatiu faci aigües. Però aquesta anàlisi és maniquea, simple i molt fluixa. Cal un replantejament global, que no només inclou els professors, que són una part del sistema educatiu, que engloba molts altres sectors. On és l'anàlisi sobre el paper que hi juguen els pares o sobre els nous reptes de la nostra societat? Estic segura que la persona que ha escrit aquest article mai ha donat classes i menys a nens i adolescents! Si no, sabria que una hora lectiva equival a tres hores de despatx en una feina "normal"; sabria quantes baixes per depressió hi ha entre el professorat, sabria del sentiment de frustració davant un sistema que et dóna l'esquena; sabria que no es tracta només d'una qüestió de pressupost (com si per art de màgia, els diners ho canviessin tot, encara que -està clar- l'escola necessita una inversió). Tampoc crec que calgui fer culpables els professors sobre el trist fet que algú cobri una pensió de 370 Euros.

Estic una mica decebuda i sorpresa que aquí les coses no siguin gaire diferents que a Espanya en aquest sentit. Senyor Erich Nuler (autor de l'article), desprestigiant el professorat no ajudarà a millorar el sistema. Al contrari, si professors-família i sistema no treballen plegats, no contribuirem que els ciutadans i ciutadanes del futur tinguin l'educació que esperem per a ells.

Perquè encara tenim molts motius

Mai no sereu prou vella ni prou covarda com per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.

Maria Aurèlia Campmany.


Perquè avui més que mai em ve de gust dir, amb el cap ben alt, que sóc feminista. Contra el desprestigi del terme, i en reconeixement a tantes dones (i també homes, per què no dir-ho també) que s'han deixat la pell perquè algun dia tinguem els mateixos drets homes i dones.
Perquè, tot i que a algunes dones els sembli que ja tot està fet, que no tenim cap problema, especialment als països occidentals, queda encara molt per fer, sobretot si mirem a la part desafavorida del món, a les nostres companyes que dia rere dia sobreviuen en la pobresa.
Perquè vull que cobrem el mateix que els nostres companys per la mateixa feina, perquè vull poder accedir a llocs de responsabilitat, perquè no vull que se'm discrimini algun dia per ser mare.
Perquè vull estimar i sentir-me estimada sense violència ni imposicions, parlant de tu a tu al meu company.
Perquè vull viure en un món en què no se'ns imposin cànons estètics insalubres i vull compartir amb els meus companys l'educació dels fills i de les filles i la construcció del seu futur en un món igualitari.
Aquí un article que em va agradar molt de la Gemma Lienas, és del 2009, però avui té total vigència. Cliqueu a l'enllaç per llegir-lo.
I la recomanació d'un conte màgic, increïble, que dóna una altra visió del conte de la Ventafocs:

Aquí teniu la versió en pdf (cliqueu a l'enllaç).