Les coses i la mort

Tinc un gust d'arrels
a dins la boca, i a les mans, ortigues.
I tinc la mort que em mira fit a fit
onsevulla que giri la mirada.

Miguel Martí i Pol, Amb vidres a la sang.

La finca on visc té més de 100 anys. Forma part de la Història de la ciutat i qui sap quantes persones, secrets, aventures, amors i odis hi han passat. Hi ha un petit cartellet al primer pis que parla d'aquesta centenària finca i on s'especifica que al pis de baix hi havia hagut una "Kaffehaus" típica; és a dir, una d'aquelles romàntiques cafeteries amb sofàs de vellut, on l'acte de prendre un cafè es converteix en un ritual màgic, d'observació, meditació i lectura. Més tard, el mateix pis va ser durant un temps una "Gästehaus", una mena d'hostal, i avui dia és un restaurant xinès, molt bo, per cert.
La relació amb els meus veïns és d'absolut anonimat o d'agradable cortesia. De tant en tant sento la veïna d'uns 5 anys que juga sola al passadís o em trobo algun altre veí per l'escala i ens diem "Hallo", "Morgen!", "Guten Tag" o "Gruss Gott", que diuen aquí.
Fa uns mesos, vaig topar-me amb el veí del segon: un senyor gran, a qui van pujar en una cadira de rodes (el bloc on visc no té ascensor) i que em va saludar agradablement, amb aquella amabilitat dels senyors grans que s'han resignat que el pas del temps els hagi guanyat la batalla, i amb la quietud d'haver viscut una vida sencera, en l'hivern vital. Altres vegades havia vist com dos treballadors socials el pujaven fins a casa i la major part dels dies no el veia, perquè segurament no sortia gaire. Fa uns dos mesos, en tornar un dissabte a casa cap a les 11, vam veure dos senyors que esperaven a l'entrada de la seva porta amb un taüt per transportar cadàvers. El senyor del segon havia mort. Vàrem pujar cap a casa (jo visc al tercer), en silenci, mentre els homes recollidors de cadàvers feien la seva feina.
El següent dilluns hi havia una esquela al tauler d'anuncis de casa, que la mestressa hi havia deixat, per a informar els veïns. No vaig apuntar el seu nom. Sé que tenia 83 anys quan va morir.
Les següents setmanes, mesos diria jo, vaig veure que una carta de la companyia d'energia vienesa esperava ser recollida dins les reixes de la seva porta. I així dia rere dia, ignorant de la mort de l'habitant d'aquell pis, romania al mateix lloc sense que ningú es dignés a agafar-la. El senyor vivia sol, em deia. Però no tenia família?
La setmana passada van desallotjar casa seva: el carrer era ple de mobles, trastos vells i la roba del senyor dins bosses d'escombraries. Tota una vida disposada a ser llençada al contenidor més proper. El camió estava llest per esborrar tots els records d'un senyor anònim, que un dia m'havia saludat. I aleshores vam decidir desfer-nos de la catifa vella que vaig heretar del meu predecessor. Odio les catifes. A canvi, ens vam endur tres cadires, dues tauletes de nit, un mirall, una làmpada i una prestatgeria, que ens van oferir amablement, ja que eren a punt de ser destrossades. I la família d'aquest senyor no va aparèixer per allà en cap moment.
Em pregunto quina vida devia tenir: com va viure els temps durs del país, amb el nazisme, si es va casar, a què es dedicava, quantes vegades s'havia mirat al mirall que jo ara tinc i havia pogut dormir tranquil, al costat de les tauletes de nit, que ara em pertanyen, salvades de l'oblit.

Mario Vargas Llosa, El Paraíso en la otra esquina

Quan l'apassionada i intrèpida bloguera Laura Uve, al seu bloc U-topia, va parlar del discurs del premi Nobel Vargas Llosa a l'Acadèmia sueca el 7 de desembre de 2010 en aquesta entrada, he de reconèixer que vaig ser més crítica en comentar-lo del que ho hauria estat amb algú que em resultés més simpàtic que el senyor Vargas Llosa.
I és que de vegades sóc impulsiva, irracional i precipitada, mal que em pesi, i em vaig dir que havia de donar-li una oportunitat amb les seves novel·les. Al cap i a la fi, sempre he pensat que la novel·la té vida pròpia després que el seu escriptor ha deixat que els lectors se n'enamorin o la destrossin. Tan sols havia llegit de Vargas Llosa, "¿Quién mató a Palomino Molero?", per prescripció purament acadèmica i no li havia donat cap opció més. Per això, quan vaig estar aquest Nadal a Barcelona, vaig comprar "El Paraíso en la otra esquina", atreta per l'argument, ja que és difícil triar entre totes les obres d'aquest prolífic escriptor, i més quan ha estat premi Nobel.
La novel·la m'ha agradat, bastant, i m'ha mantingut atenta als detalls i al desenvolupament de les dues històries que es narren paral·lelament, tot i que no coincideixen exactament en el temps.
Es tracta de les vides de dos personatges importants, molt diferents, dels quals es descobreix en un moment donat que estan emparentats. Però això és anècdotic, l'important és la narració dels esdeveniments que ens destapen a dues personalitats que només tenen un aspecte en comú: l'exercici de la llibertat personal, en un món de regles i de convencions.
Són dos personatges històrics del tombant de segle XIX-XX i de principis del XX. Ella, Flora Tristán, és una feminista francesa, lluitadora i compromesa amb la causa obrera, que es proposa l'objectiu d'ajudar a l'alliberament de l'esclavatge en què encara viuen els treballadors i les treballadores. És una tasca difícil, que la porta a viatjar per diferents indrets de França. Molt sovint serà rebuda amb recel per part de patrons (evidentment), però també per part dels mateixos treballadors, a qui ofereix formar part del projecte "Unión Obrera", una reunió d'obrers i obreres, de caràcter internacionalista i llibertari. El personatge és pur, lliure i ple de principis. S'enfronta al rebuig d'una societat encara molt endarrerida i al pare de la seva filla, de qui fuig i a qui la "justícia" gairebé defensa, malgrat els maltractaments cap a ella i cap a la seva filla. Vet aquí el fragment que inicia la història del personatge:
"Abrió los ojos a las cuatro de la madrugada y pensó: "Hoy comienzas a cambiar el mundo, Florita". No la abrumaba la perspectiva de poner en marcha la maquinaria que al cabo de algunos años transformaría a la humanidad, despareciendo la injusticia." Malgrat l'evident messianisme de Flora, és de lluny el més rellevant per a mi de tots dos, per la tasca històrica que va acomplir.
La segona història, narrada paral·lelament a la de Flora (hi ha un capítol per a cada personatge de manera alternativa), és la del pintor Paul Gauguin. Gauguin va ser un pintor francès, atret pel mite del bon salvatge, que viatja a diferents indrets per trobar aquest ideal de llibertat en el "salvatge", sense lleis. Per aquest motiu el trobem en diferents etapes a: Martinica, Tahití i la mateixa Bretanya, com a zona feréstega a França. El personatge és egoista, masclista, mesquí i exerceix la seva llibertat fins al límit, apoderant-se dels indígenes (en especial d'elles) que troba al seu pas, a través de la seva pintura. Una malaltia terrible (la malaltia innombrable, així s'anomena al llibre) l'acompanya durant la segona part de la història, però això no el priva de cercar i cercar aquest ideal que té des del primer moment. Les paraules amb què comença la seva aventura al llibre són:
"El apodo de Koke se lo debía a Teha'amana, su primera mujer de la isla, porque la anterior, Titi Pechitos, esa cotorra neozelandesa-maorí con la que en sus primeros meses en Tahití vivió en Papeete, luego en Paea, y finalmente en Mataiea, no había sido, propiamente hablando, su mujer, sólo una amante. En esa época todo el mundo lo llamaba Paul."

En definitiva, altament recomanable. I se'm confirma que Vargas Llosa és un bon escriptor. Bona lectura!

Els herois del passat que corren per Viena

Fa unes setmanes vaig agafar l'autobús per anar a fer classe a una alumna que viu en un districte bastant allunyat. Concretament, vaig agafar l'autobús 58B, des de Hietzing fins al barri on viu aquesta noia. I, de cop, amb la mirada perduda en l'infinit a través de la finestra, vaig descobrir una petita placa on hi apareixia el nom de "Carry Hauser" i un text que deia "En aquesta casa, hi va viure, des de la seva tornada de l'exili el 1947, el gran pintor, poeta i antifeixista CARRY HAUSER (1895-1985)". Vaig despertar-me del meu somni en dia i em vaig afanyar a apuntar el nom de l'artista. Evidentment, no n'havia sentit mai a parlar i se'm va despertar la curiositat.
En buscar el nom per Internet, he llegit que va néixer a Viena al si d'una família de funcionaris i que de seguida va interessar-se per l'art. En acabar els seus estudis, es va dedicar a la pintura i a l'escriptura, però la seva carrera es va veure interrompuda pel fet d'haver de participar a la 1a Guerra Mundial, després de la qual va convertir-se en un pacifista.
Va començar a implicar-se políticament i culturalment en diferents moviments: "Grup d'artistes Moviment lliure" (1919-1922) o Hagenbund (1925-1938), tots dos moviments culturals, per exemple.
A causa de la seva implicació política, després de l'annexió d'Àustria a l'Alemanya nacionalsocialista, el 1938, se li va prohibir treballar i presentar exposicions de la seva obra. També se li va prohibir dur a terme la seva vocació a Melbourne, on tenia una oferta de treball. L'any 41 va marxar a l'exili a Suïssa, on va escriure -entre d'altres- la novel·la "Zwischen gestern und morgen" (Entre ahir i demà). El 1947 va tornar amb la seva dona a Viena i va continuar la seva formació com a artista. El 1972 va esdevenir vicepresident del club d'escriptors P.E.N. d'Àustria i es va implicar en la causa contra l'antisemitisme.
El seu cos resta enterrat al cementiri de Hietzing (allà on vaig agafar l'autobús des del qual vaig descobrir aquest gran autor).

Les seves obres són a diversos museus de Viena: Wien Museums, Albertina o Österreichischen Galerie Belvedere.

Parlant amb diverses persones sobre l'espinós tema del nazisme i la implicació d'Àustria en aquest assumpte, sempre he volgut indagar sobre les persones valentes que decideixen arriscar-ho tot per una causa, en un clima de por i de resignació per part de la majoria. El 1938, Àustria va votar l'annexió a Alemanya, i va guanyar el sí per un tant per cent més alt que el 90. Ara bé, avui dia s'entén que el fet que hi hagués aquest nombre tan elevat de vots pel SÍ fou per la por a les represàlies sota la pressió dels nacionalsocialistes. No vull jutjar les persones que van optar pel vot afirmatiu, però el que sí que vull és destacar el paper de les persones, que com Carry Hauser, es van atrevir a desafiar aquesta decisió assumint totes les conseqüències que això comportava. Aquest és el meu petit homenatge.

Ara només em queda visitar els museus on hi ha la seva obra i dirigir-me al cementiri de Hietzing, on hi ha enterrat el seu cos.



1895-1985 Panopticum amb autorretrat

Aquests publicistes austríacs...

Fa dies que veig un anunci pels carrers de Viena i penso: no se n'ha adonat ningú?, quin escàndol! M'explico: l'anunci és un cartell de la companyia aèria "Austrian airlines" que fa un joc de paraules entre els verbs "lieben" (estimar) i "fliegen" (volar). A l'anunci s'hi pot veure com una margarida comença a desfullar-se i hi ha un missatge al costat, que emula el típic "M'estima, no m'estima, m'estima, no m'estima" de pel·lícules nyonyes que mostren una adolescent enamorada que es pregunta si el seu enamorat l'estima o no l'estima. I l'anunci es dirigeix directament a les noies, perquè la traducció de les frases "Er fliegt mich; er fliegt mich nicht; er fliegt mich!" és: "Ell em vola; ell no em vola; ell em vola!" És a dir, el joc de paraules és des de la perspectiva d'una noia que es pregunta si ell l'estima (o si podrà volar amb Austrian Airlines és clar). Però el que em deixa parada és si els publicistes que van inventar aquest eslogan no van pensar en el verb "ficken". Aquest verb és una paraula malsonant que ve a ser "follar", parlant en plata, i és el primer en el que vaig pensar en llegir el text: "er fickt mich; er fickt mich nicht"... i no cal que ho tradueixi, oi? Bé, no sé si és que la primavera m'afecta i sóc l'única que veig aquesta coincidència, o si els publicistes estan malalts, però diria que l'eslogan no és gens encertat... O potser sí que va ser volguda aquesta confusió i d'aquesta manera provoquen que se'n parli i que jo, indirectament, els faci publicitat. En tot cas, com que feia dies que ho pensava, tenia ganes de compartir-ho amb vosaltres... No tot a la vida ha de ser transcendent!

Un plat cru de realitat

A Viena he descobert que fer classes a adults m'apassiona, i no només pel que descobreixo de mi mateixa ensenyant, sinó també pel que els mateixos alumnes m'ensenyen, m'expliquen, comparteixen amb mi. De vegades fins i tot ets una mena de psicòloga que ha de saber escoltar, que no és gens fàcil. He après molt més de la societat austríaca fent classes que llegint els diaris. Fa cosa de dues setmanes, em va trucar un nou alumne (a qui anomenarem P) per fer classes de conversa. He de dir que el senyor en qüestió al principi em va causar molt d'estrès: l'amo d'un restaurant que només tenia temps als migdies, amb qui havia de quedar aquell mateix dia i canviar els meus plans, perquè la propera setmana obria de nou el restaurant i no podria assistir a cap classe. Mig obligada per les circumstàncies, li vaig dir que sí, que quedàvem per provar entre mitja hora i tres quarts (que és el temps de què disposava). Vam quedar en un conegut cafè de Viena i en cosa de deu minuts el senyor em va explicar una experiència molt personal en un castellà bastant correcte, tot sigui dit. La història que explicaré és, doncs, ben real:
El germà d'en P era un jove elegant, intel·ligent, ric i formós, que respirava fama i benestar per tots els porus. Es va enamorar d'una dona amb una bellesa màgica i poderosa, però freda com l'acer. Al cap de pocs anys, la dona va conèixer un altre home formós i intel·ligent i va arribar el divorci amb el germà d'en P.
Aleshores va començar a beure i a deixar que la bellesa se l'endugués el temps, com un aigua que corromp el ferro forjat al balcó d'un palau del segle XIX. I va començar a perdre els amics, i va continuar sentint-se molt sol, va perdre diners, família i dignitat. El seu germà el va ajudar a pagar el pis en què encara s'arrossegava com un mort en vida, fins que va decidir marxar ben lluny de la civilització, a la recerca d'un ambient en què no desentonés, d'un ambient sense normes ni moral. Ningú va anar a l'aeroport a acomiadar-lo; aquella resta que quedava d'ell va anar a parar a Tailàndia, on va fundar el que tradicionalment es diu en català una "casa de barrets"... i allà va continuar bevent, fumant i anant amb dones de mala reputació... fins que un dia es va trobar molt malament, el decliu del cos i l'ànima castigats es manifestava en forma de sang per la boca. I van avisar el seu pare, i ningú va anar a visitar-lo. Tan sols alguns amics tailandesos van oferir-li transfusions, germans no de sang sinó a través de la sang.
El germà d'en P. va morir sol a Tailàndia. En P., el qui m'explicava la història, va viatjar a Tailàndia i va trobar una nota escrita pel seu germà abans de morir en què especificava que volia ser enterrat en una illa del Pacífic, on ell s'havia sentit lliure de cadenes morals i de tot lligam.
El pare d'en P., que en principi havia acceptat la voluntat del seu fill mort, després s'ho va repensar i va decidir traslladar el cadàver del seu fill a Àustria. Va pagar una quantiosa suma pel trasllat i al seu funeral hi van assistir més de 300 persones.

La història és real, només l'estil és meu.