Des que tinc consciència m'ha obsedit que els moments en què et sents "feliç" (si el concepte existeix o és potser una invenció no és el tema d'aquest post) fugin i no quedin. I resulta realment dolorós que, quan els pots arribar a valorar és quan han marxat. Quan ja no hi són.
Si una cançó m'agrada molt, l'escolto moltes i moltes vegades, perquè no s'acabi mai.
L'art és una manera de mantenir-los vius, encara que mai podran imitar el moment en què es van produir. La fotografia o les novel·les són formes de lluita, però, contra la fugacitat. Ara bé, tenim un enemic: la pèrdua de memòria. Quines són aquelles coses que queden? M'atreviria a dir que són aquelles que escrivim, encara que cal que les escrivim immediatament després dels moments de felicitat per tal que no es desdibuixin; la resta, en major o menor mesura, d'alguna manera acabaran marxant de la memòria.
Que jo recordi els moments més feliços de la meva vida fins ara sempre han estat senzills, sense grans esdeveniments, inesperats i curts.
A la Xina, una nit a Yangshuo, envoltada de desconeguts que es troben per una sola nit i que després desapareixen.
A Barcelona, mantenint una conversa amb amics.
A Guatemala, escoltant òpera a l'Antigua.
A Viena, contemplant "Der Kuss", de Klimt.
Però, ai las! quan la cançó ha sonat moltes vegades, perd sentit, deixa de produir-te aquell plaer sense mesura, les notes no són notes i ja no és una espurna de felicitat.
Escoltant (per enèsima vegada ;-)): Kings of Convenience - I'd rather dance with you
La dona invisible que vesteix de lila
- Dona invisible
- Viena, Austria
- No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.
26 de febr. 2010
21 de febr. 2010
Fa sol!
Els rajos jogassers obren les parpelles i els donen vida.
Les branques dels arbres reben color i somriuen.
La llum amanyaga la pell dels sostres de les cases de Viena.
Sona música mediterrània i el mar de Barcelona em ve a la memòria.
Fa sol i surto al carrer! Avui no tinc por, avui no ploro de nostàlgia.
Avui els records emergeixen del passat per fer-me alegre.
Avui tinc ganes de cridar i de fer bullir la sang.
Avui no vull pensar, vull sentir i sortir al carrer!
Els pulmons s'omplen d'aire i la primavera fa un primer intent. Cançons en italià, en francès, en espanyol, en català, mediterrànies!
Esperant la primavera, sortiré al carrer i cridaré.
Les branques dels arbres reben color i somriuen.
La llum amanyaga la pell dels sostres de les cases de Viena.
Sona música mediterrània i el mar de Barcelona em ve a la memòria.
Fa sol i surto al carrer! Avui no tinc por, avui no ploro de nostàlgia.
Avui els records emergeixen del passat per fer-me alegre.
Avui tinc ganes de cridar i de fer bullir la sang.
Avui no vull pensar, vull sentir i sortir al carrer!
Els pulmons s'omplen d'aire i la primavera fa un primer intent. Cançons en italià, en francès, en espanyol, en català, mediterrànies!
Esperant la primavera, sortiré al carrer i cridaré.
13 de febr. 2010
Tanz der Vampir a Viena
Dijous passat vaig anar a veure el musical Tanz der Vampir, al teatre Romacher, de Viena.
I no sé què és el que m'atrau tant, que vull tornar-la a veure. Tres hores de camí cap a la foscor.
I no sé què és el que m'atrau tant, que vull tornar-la a veure. Tres hores de camí cap a la foscor.
7 de febr. 2010
Kampf um die Stadt. Viena als anys 30
Avui he anat amb uns aventurers mallorquins a l'exposició "Kampf um die Stadt", que té lloc al Wien Museum fins al 28 de març. La vida a Viena en aquella època dóna per molt. Això vol dir que l'exposició ha sigut llarguíssima i tinc moltes coses per explicar, però per no agafar un mal costum i fer que aquest bloc es converteixi en quelcom pesat i infumable, apuntaré tan sols algunes idees que m'han sorprès de l'exposició:
1-El grau de suïcidis que acompanyaren la crisi dels anys 20 té el seu equivalent a Viena. Em va sorprendre el quadre de Karl Wiener dedicat al malaguanyat Georg Trakl, que es va suïcidar el novembre de 1914.
2-L'explosió de la vida hedonista i glamurosa als anys 20 s'expressa amb el fragment de la pel·lícula "Café Elektric", que es pot veure a l'exposició.
3-Viena va ser sempre un feu roig (socialdemòcrata) davant la resta d'Àustria, que era negra (conservadora). Això és degut al fet que a Viena s'hi concentrava la indústria del país. Hi destaca el fet que el 1921 Viena era l'única ciutat roja d'Europa. L'any 1933 hi havia a la ciutat més de 60.000 habitatges socials. La política socialdemòcrata era: salut, higiene i joventut.
4-Els cartells de la propaganda socialista no passarien de cap de les maneres els filtres del políticament correcte actual. M'ha quedat a la retina l'home roig (versió socialdemòcrata de "El gigante verde") que portarà grans reformes per a la ciutat. També la mà roja que pren el cava dels rics, que tenen cara de satisfets i de dolents.
5-El fenomen d'ascens del nazisme a Àustria és gairebé paral·lel a la pujada del nazisme a Alemanya. I vull destacar aquest punt, perquè és quelcom que als austríacs no els agrada reconèixer. Sí, van votar també els nazis. D'acord, la situació de crisi econòmica i de sistema va propicar que una opció populista com aquesta ascendís... però la ideologia antisemita i el que va conrear aquest moviment va trobar la seva llavor en una societat que necessitava trobar culpables.
6-La idealització dels Alps i l'esport com a valors tradicionals i conservadors van ser utilitzats també per reclutar joventuts cristianes cap a opcions feixistes i ultranacionalistes. Resulta curiós veure com l'esquí és l'esport dels triomfadors i de la raça ària.
I moltes coses més. Però ja n'hi ha prou per avui. Música austríaca per alleugerir:
1-El grau de suïcidis que acompanyaren la crisi dels anys 20 té el seu equivalent a Viena. Em va sorprendre el quadre de Karl Wiener dedicat al malaguanyat Georg Trakl, que es va suïcidar el novembre de 1914.
2-L'explosió de la vida hedonista i glamurosa als anys 20 s'expressa amb el fragment de la pel·lícula "Café Elektric", que es pot veure a l'exposició.
3-Viena va ser sempre un feu roig (socialdemòcrata) davant la resta d'Àustria, que era negra (conservadora). Això és degut al fet que a Viena s'hi concentrava la indústria del país. Hi destaca el fet que el 1921 Viena era l'única ciutat roja d'Europa. L'any 1933 hi havia a la ciutat més de 60.000 habitatges socials. La política socialdemòcrata era: salut, higiene i joventut.
4-Els cartells de la propaganda socialista no passarien de cap de les maneres els filtres del políticament correcte actual. M'ha quedat a la retina l'home roig (versió socialdemòcrata de "El gigante verde") que portarà grans reformes per a la ciutat. També la mà roja que pren el cava dels rics, que tenen cara de satisfets i de dolents.
5-El fenomen d'ascens del nazisme a Àustria és gairebé paral·lel a la pujada del nazisme a Alemanya. I vull destacar aquest punt, perquè és quelcom que als austríacs no els agrada reconèixer. Sí, van votar també els nazis. D'acord, la situació de crisi econòmica i de sistema va propicar que una opció populista com aquesta ascendís... però la ideologia antisemita i el que va conrear aquest moviment va trobar la seva llavor en una societat que necessitava trobar culpables.
6-La idealització dels Alps i l'esport com a valors tradicionals i conservadors van ser utilitzats també per reclutar joventuts cristianes cap a opcions feixistes i ultranacionalistes. Resulta curiós veure com l'esquí és l'esport dels triomfadors i de la raça ària.
I moltes coses més. Però ja n'hi ha prou per avui. Música austríaca per alleugerir:
5 de febr. 2010
Gènere i art a l’Europa postcomunista
Sense la roba adequada i, el que és pitjor, sense portar ulleres de pasta (no, menteixo, sense portar cap tipus d’ulleres), em vaig aventurar ahir a veure l’exposició Gender Check que es pot visitar al MUMOK de Viena, fins al 14 de febrer d’aquest any.
Deixant de banda el fet que la meva indumentària no anava d’acord amb la tònica general que envolta un museu d’aquestes característiques, haig de dir que vaig gaudir com un nan de l’exposició i m’hi vaig estar ben bé tres hores.
Gender Check mostra com algunes i alguns artistes de l’era del postsocialisme a l’Europa de l’Est han manifestat les seves impressions sobre el concepte “gènere”. D’entrada, em va semblar interessant que l’exposició es centrés en l’Europa de l’est, ja que normalment aquesta nova era del “políticament correcte” (amb totes les cometes que s’hi puguin tenir en compte) s’associa a països occidentals i a la tradició feminista que prové de països angloamericans. I ningú no mira a l’Est en considerar aquests aspectes. Em vaig endur una sorpresa agradable en comprovar la sensibilitat envers la causa feminista que aquests artistes professen. Els resultats bé es mereixen, a més, una visita.
L’exposició està dividida en quatre parts segons un criteri temàtic i a la vegada cronològic.
A la primera part, trobem alguns exemples d’art social realista d’inspiració soviètica, on es mostra la divisió del treball segons el gènere. Aquestes sales estan plenes de quadres que mostren homes obrers i triomfants, en figures grans i majestuoses, davant les dones que realitzen altres tasques de menys esforç físic. En aquest sentit, trobem una gairebé deïficació de la figura de l’obrer; però, al contrari del que pretenia el socialisme –que intentava crear una societat neutral quant a gènere- el que denuncien aquests artistes és la separació del treball evident que professava aquesta societat.
La segona part es centra en els anys 70 i 80. Durant aquest període els artistes es concentren a explorar l’esfera privada, que confronta amb l’esfera pública. La vida personal es converteix en quelcom polític. Així mateix, en aquesta època comencen a tenir importància les manifestacions artístiques com ara les “performances”, el “body art”, així com també s’incrementa l’interès per la fotografia, el vídeo, considerats com a expressions artístiques o com a fonts documentals.
Tot seguit, a les dues darreres fases de l’exposició trobem la denúncia dels artistes cap a les desigualtats socials que es produïren després de la caiguda del mur de Berlin. El procés de capitalització d’aquests països va provocar un augment considerable de l’atur, sobretot entre les dones. Els artistes també denuncien la tirania d’algunes ideologies que emfasitzen els valors conservadors i ultranacionalistes.
Hi ha moltes imatges, performances, quadres... que se m’han quedat gravades a la memòria... Però, de totes, m’agradaria destacar-ne una d’una autoria sèrbia. Es tracta de dos vídeos que es reprodueixen paral•lelament. En un d’ells hi ha un grup d’homes que juguen a cartes i discuteixen de manera abrupta entre ells. En un moment donat, un dels homes rep una trucada, presumptament de la seva dona. L’home despenja el telèfon i li diu que no el molesti, que està ocupat. En l’altre hi ha una famosa cantant sèrbia que actua en solitari. I les dues imatges no tenen res a veure l’una amb l’altra.
Aquesta incomunicació, però (deixant de banda el fet que el que l’aturoa denuncia és la divisió dels rols segons el gènere), bé podria extrapolar-se a un àmbit més transversal, humà.
Però, per no acabar amb aquesta idea negativa, voldria acabar el post amb llenguatge universal, és a dir, amb música:
Deixant de banda el fet que la meva indumentària no anava d’acord amb la tònica general que envolta un museu d’aquestes característiques, haig de dir que vaig gaudir com un nan de l’exposició i m’hi vaig estar ben bé tres hores.
Gender Check mostra com algunes i alguns artistes de l’era del postsocialisme a l’Europa de l’Est han manifestat les seves impressions sobre el concepte “gènere”. D’entrada, em va semblar interessant que l’exposició es centrés en l’Europa de l’est, ja que normalment aquesta nova era del “políticament correcte” (amb totes les cometes que s’hi puguin tenir en compte) s’associa a països occidentals i a la tradició feminista que prové de països angloamericans. I ningú no mira a l’Est en considerar aquests aspectes. Em vaig endur una sorpresa agradable en comprovar la sensibilitat envers la causa feminista que aquests artistes professen. Els resultats bé es mereixen, a més, una visita.
L’exposició està dividida en quatre parts segons un criteri temàtic i a la vegada cronològic.
A la primera part, trobem alguns exemples d’art social realista d’inspiració soviètica, on es mostra la divisió del treball segons el gènere. Aquestes sales estan plenes de quadres que mostren homes obrers i triomfants, en figures grans i majestuoses, davant les dones que realitzen altres tasques de menys esforç físic. En aquest sentit, trobem una gairebé deïficació de la figura de l’obrer; però, al contrari del que pretenia el socialisme –que intentava crear una societat neutral quant a gènere- el que denuncien aquests artistes és la separació del treball evident que professava aquesta societat.
La segona part es centra en els anys 70 i 80. Durant aquest període els artistes es concentren a explorar l’esfera privada, que confronta amb l’esfera pública. La vida personal es converteix en quelcom polític. Així mateix, en aquesta època comencen a tenir importància les manifestacions artístiques com ara les “performances”, el “body art”, així com també s’incrementa l’interès per la fotografia, el vídeo, considerats com a expressions artístiques o com a fonts documentals.
Tot seguit, a les dues darreres fases de l’exposició trobem la denúncia dels artistes cap a les desigualtats socials que es produïren després de la caiguda del mur de Berlin. El procés de capitalització d’aquests països va provocar un augment considerable de l’atur, sobretot entre les dones. Els artistes també denuncien la tirania d’algunes ideologies que emfasitzen els valors conservadors i ultranacionalistes.
Hi ha moltes imatges, performances, quadres... que se m’han quedat gravades a la memòria... Però, de totes, m’agradaria destacar-ne una d’una autoria sèrbia. Es tracta de dos vídeos que es reprodueixen paral•lelament. En un d’ells hi ha un grup d’homes que juguen a cartes i discuteixen de manera abrupta entre ells. En un moment donat, un dels homes rep una trucada, presumptament de la seva dona. L’home despenja el telèfon i li diu que no el molesti, que està ocupat. En l’altre hi ha una famosa cantant sèrbia que actua en solitari. I les dues imatges no tenen res a veure l’una amb l’altra.
Aquesta incomunicació, però (deixant de banda el fet que el que l’aturoa denuncia és la divisió dels rols segons el gènere), bé podria extrapolar-se a un àmbit més transversal, humà.
Però, per no acabar amb aquesta idea negativa, voldria acabar el post amb llenguatge universal, és a dir, amb música:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)