 |
| Edifici de la Universitat molt a prop d'on m'allotjava. |
Vaig arribar-hi cap a l'horabaixa, al vespre d'allà i la
tarda d'aquí. Les primeres sensacions són difícils de resumir en unes línies:
consternació, desubicació, perduda a... St. Petersburg.
El taxi que havia contractat per recomanació de la meva
professora russa em porta al que serà el meu apartament durant dues setmanes
intenses. És un pis que gestiona l’escola on estudiaré rus. Sembla que el temps
s’ha aturat als anys 50 en aquesta tenebrosa atmosfera i en l’aixeta que goteja
i goteja sense interrupció. L’olor de molsa i d’humitat no em marxarà en tot
aquest temps. I l’estatueta en forma de Déu ortodox que presideix la cuina
atrotinada fa la impressió de riure’s de tots els estudiants que passem per
aquest habitacle que frega condicions infrahumanes.
 |
| En un dels canals, cotxes com aquest se'n podien veure pertot. |
Obro la nevera i l’olor nauseabunda em tira enrere. Tanco
la porta amb pany. Penso: “ai, mare, la que m’espera, on m’he ficat...” Sóc a
la meva habitació grisa i olorosa i em disposo a veure una altra vegada
“Melancholia”, des d’aquest ordinador des del qual escric. En aquest ambient
aspre, de novel·la de Dostoievski no sembla desentonar la darrera creació de
Lars Von Trier.
Al cap d’uns minuts algú intenta obrir la porta del
carrer. La porta és de ferro rovellat i s’obre amb una mena de serreta, cosa
semblant a la qual no havia vist mai a la meva vida. Després d’uns minuts de
tensió i de preguntar-me qui devia ser que arribava a aquelles hores, vaig
decidir obrir la porta. Era el meu nou company de pis. Un libanès molt simpàtic
amb qui de seguida vam fer bones migues. I de cop la visió del que m’estava
passant va canviar per complet. Vam compartir sopar i xerrada i ens vam queixar
junts de l’apartament. L’endemà començava el meu curs de rus i m’esperaven
noves coneixences i experiències.
