Quan el poder s'apodera de les paraules

Vaig començar a escriure aquesta entrada abans de marxar a St. Petersburg i avui la rescato de l'oblit. 

Passejava per un carrer de Viena al districte 4 (devia ser cap a la meitat de l'estiu), fent temps abans de començar la meva classe de rus. I em va cridar l'atenció el missatge en un cartell que vaig veure de passada. El missatge és "Mut statt Wut", és a dir "Valentia en comptes de ràbia". De seguida em vaig aturar a mirar de quin tipus d'anunci es tractava. L'eslogan em resultava molt familiar. És una de les idees de fons que vaig escoltar en un acte que organitzava Occupy Vienna aquí el proppassat gener. "Valentia en comptes de ràbia" és el que ens cal, va dir un dels parlants. 

Al primer cop d'ull, si ens fixem en el cartell que vaig trobar,

què és el que crida l'atenció? El missatge. Destacat. En vermell, negre i blanc, blanc i vermell, colors d'Àustria, i la paraula Wut (la ràbia, la ira) de color negre, per contrarrestar. 
I després el senyor que aguanta el missatge. Qui és aquest senyor? -em vaig preguntar. No és fàcil esbrinar-ho. T'hi has d'acostar. A dalt a l'esquerra, en un raconet hi ha escrit el seu nom. Es tracta, ai las!, del president del Banc Nacional d'Àustria. Irònic, oi? Una de les principals institucions objectiu de les crítiques dels indignats des que tota aquesta onada de protestes va començar, que sosté un missatge literalment robat d'aquestes mobilitzacions. Qui va dir que una imatge val més que mil paraules? I una imatge amb paraules? 
En tot cas, els publicistes d'aquesta campanya de ben segur coneixen el valor d'un missatge com aquest, el seu poder i força. Qui sap? potser qui dirigia aquesta campanya publicitària es trobava entre els assistents d'aquesta acció-protesta el proppassat gener. Qui sap? potser fins i tot sostenia alguna pancarta, com aquesta: 

Missatge: "Null toleranz für Politiker und Banker" (Tolerància 0 per a polítics i banquers) i, de fons, una sucursal del Banc d'Àustria).

 

La ciutat de Dostoievski

Si hi ha algun nom amb què s'identifiqui Sant Petersburg, aquest és Dostoievski. Encara que Dostoievski va néixer a Moscú, St. Petersburg és la ciutat que realment el va marcar. Semblaria que quan passeges pels carrers d'acer o de vellut d'aquesta ciutat o quan t'asseus en un dels seus cafès, t'haguessis de trobar l'esperit de l'escriptor que et parla de com han canviat els temps o de les coses que es conserven encara en aquesta Rússia postcomunista. Per tot arreu pots trobar plaques commemoratives, estàtues, noms a carrers o cases que formaren part de la novel·la "Crim i càstig", per ex. i algunes de les cases on va viure. L'escriptor no va viure al mateix lloc més de tres anys.

Una de les visites per a mi obligades va ser darrera casa on va viure. Avui dia és un museu, però es conserva tal com fou al seu dia la llar de Dostoievski durant els darrers anys de la seva vida. Aquí és on va escriure "Els germans Karamazov" i on va morir l'any 1881. La casa fou transformada en museu el 1971.
Aquesta n'és l'entrada (la foto és meva): 

A la planta baixa hi ha un resum amb imatges i documents de la vida de l'escriptor. Hi ha alguns comentaris sobre els seus viatges. El més sorprenent és el que diu sobre París, que qualifica de ciutat molt avorrida on no hi ha res a fer.

Resulta esfereïdor visitar els habitacles on Dostoievski vivia, escrivia, patia i somniava. 

Crec que el més impressionant de la casa és, no tan sols el fet que sembli tan actual i intacta, bastant senzilla, sinó que encara roman aturat el rellotge que marca l'hora de la seva mort: les 8 i 38 del vespre, mentre escrivia. La seva dona -25 anys més jove i encarregada de publicar molts dels seus llibres- va trobar-lo mort d'hemorràgia al coll i decidí aturar el rellotge per a la posteritat. 

Foto extreta d'aquí: http://eng.md.spb.ru/

També se'm van trencar uns quants tòpics sobre l'escriptor, com ara que era un home turmentat i depressiu. Sembla ser que li agradava molt explicar històries als nens, les inventava o les hi llegia, i hi passava moltes estones de joc. Dostoievski escrivia de nit i fumava, fumava molt (tot i que el metge li ho tenia prohibit). Encara hi ha una capseta de cigarretes de liar a la taula en memòria d'aquest fet. 
De tota manera, la mort d'un dels seus fills a l'apartament on va viure anteriorment Dostoievski el va marcar per sempre. És per això que en va fugir i es va traslladar a aquest habitatge que es troba en una cantonada al costat del barri dels mercats en un carrer que avui dia duu el seu nom. 

Impregnada per aquesta atmosfera i lluny dels circuits turístics que s'organitzen per anar seguint recorreguts que apareixen a algunes de les seves obres, vaig decidir comprar un dels seus llibre traduïts al castellà, Apuntes del subsuelo (clica a sobre i hi trobaràs un resum), una novel·leta menor formada per dues parts, la primera de les quals és de lluny la més interessant. Ens hi presenta el personatge des del seu monòleg interior, un funcionari frustrat i turmentat allunyat del món. El monòleg està dedicat a un públic teòricament ficitici. I són unes reflexions interessantíssimes a la vegada que marginals sobre el mal a la societat russa del segle XIX, però que podrien ser aplicades perfectament al món actual.

Tinc un moment de literatura russa important, actualment llegeixo Anna Karénina, que sí, que ja sabem que no és de Dostoievski, però em venia de gust recordar la novel·la que feia molts anys que havia llegit. Hi dedicarem una altra entrada quan l'hagi acabat. 

Em va faltar visitar la tomba de Dostoievski, que es troba als afores de la ciutat. Per compensar, guardo aquest record de la visita al museu, que presideix una de les parets de la meva habitació a Viena: 

Algunes persones m'han dit que estic boja de penjar aquest cartell al lloc on dormo, per la foscor i tenebrositat del cartell. Però a mi m'ajuda a recordar el meu viatge a St. Petersburg i em dóna impuls per continuar llegint les seves obres.