L’espera
El quadre, fix, a la paret, la figura
triangular i daurada que hi ha al seu costat. El telèfon mòbil a sobre de la
taula, inert. La cigarreta apagada i una olor ressentida de cendra al fons del
recipient. L’espelma es consumeix a la taula i de fons sona una i altra vegada
“Amor particular”. L’espera és una llosa que cau lentament sobre el seu cap
inclinat lleugerament. Impassible, comprova com dins el crani se li fa una crosta.
Els ulls petrificats ja no ragen sang ni suor. Resten impassibles en l’espera.
El rellotge avança i retrocedeix a la vegada, un-dos, un-dos, un-dos... i es
manté igual, marca les 12 de la nit del dia anterior.
“Potser amb timidesa, potser sense saber-ne”...
L’olor que transpira la roba acartronada dels llençols ja ha marxat. El diari
d’ahir és, sense llegir, a sobre de la taula. I el te es refreda a la tassa
grisa, mentre espera. Mentre espera, l’ombra negra dels arbres recau sobre el
seu sostre. I els corbs s’acumulen al carrer en cercle. Es fa de nit. Un-dos,
un-dos, un-dos. Els braços de Morfeu no arriben, suaus, a les seves parpelles. Ni
tan sols la calma necessària per continuar esperant li treu l’angoixa d’aquesta
espera.
La fi d’aquesta primavera? This is the end... La pluja d’estiu? Què
és el que esperes? I mentre espera, s’adona que no hi ha res a esperar. Que una
pluja fina de primavera potser l’hauria despertat d’aquesta letargia perenne si
no hagués esperat en aquesta espera desesperançadament...
NOTA = aquesta entrada és una catarsi i està escrita amb intencions terapèutiques per una situació que he viscut aquest cap de setmana, en la qual m'he vist obligada a esperar. Espero que s'hagi vist plasmat en aquest escrit com odio que em facin esperar.
