Homes nus. Nackte Männer

Enceto aquest 2013 amb una entrada, si més no, peculiar. Va començar aquest octubre. Una exposició sobre homes despullats al Leopold Museum (cliqueu a sobre del nom i podreu veure més informació sobre l'exposició i sobre el museu)! Amb la gran figura d'un home jove tal i com la natura el va portar al món ocupant un lloc destacat del Museumsquartier (barri dels museus, on hi ha el Leopold)! Turistes fent-se fotos al davant, al costat, per dins... abraçant el seu membre, etc. Polèmica servida.
I, més enllà de l'anècdota i la polèmica, hi ha l'exposició que, finalment, em vaig decidir a veure ahir. Una exposició que recull el nu dels homes, fins ara tan poc tingut en compte en l'art. Malgrat les baixes temperatures, em vaig dir que valia la pena anar-la a veure, donar una oportunitat a aquest aspecte, el del nu, que des de sempre s'ha associat al cos de les dones. Quantes vegades no hem sentit a dir que el cos de les dones és molt més bonic? Com si quedéssim relegades a l'objecte, mentre que el subjecte (qui fa les fotografies, qui pinta els quadres o modela les escultures) en la majoria dels casos són els homes? Doncs bé, aquesta exposició trenca totalment aquest clixé. I ara són ells els objectes observats.
Vet aquí l'aspecte de l'entrada, ahir. No deixa de ser curiós el paisatge, oi? 

Fotografia meva

L'exposició comença amb tota una declaració d'intencions: té l'objectiu de cobrir el buit de la presència del cos nu masculí en el món de l'art (exposicions públiques, museus, etc.), malgrat que n'ha estat una temàtica des dels inicis. El recorregut en la Història de l'art sobre aquest tema va des dels voltants del 1800 fins a l'actualitat. D'aquesta manera, hi trobem pintures de Rubens, escultures de Rodin (amb el culte al cos i a la figura masuclines) i referències a la mitologia grega, com aquesta: 

Fotografia meva

Raffaello Sanzio Morghen 
(Nàpols 1758-Florència 1833)
Títol: Teseu mata el Minotaure, després del 1783.

L'exaltació de la figura masculina, com a model de bellesa és el que predomina en aquesta fase de l'exposició. 


Més endavant, quan ja entrem al segle XX i deixem enrere Egon Schiele (que no podia faltar en aquesta exposició), el motiu esdevé més aviat un element de reivindicació, una manera de protestar contra els convencionalismes, sobretot contra la moral religiosa imperant. Em va agradar molt aquest quadre: 

Fotografia extreta de google

 
Obra d'Alfred Courmes (mort a París el 1993). 
Títol: Saint Sebastian (Autorretrat). 

Observi's la referència cristiana als màrtirs i la idea que és un autorretrat. En aquesta sala en veurem molts, d'autorretrats. 
A mesura que avancem en el temps, la provocació augmenta. M'impacta una fotografia que duu com a títol "Alone in the Brown Room" (Sol a l'habitació marró), de l'autora sueca Annika von Hausswolff (nascuda a Göteborg el 1967), on es veu un noi assegut en una cadira, tot sol, duent a terme l'acte d'"estimar-se a si mateix". 

Tot seguit, les pintures, les manifestacions artístiques (escultures, performances...) són cada vegada més transgressores... Em pregunto si el fet d'haver de transgredir suposa que el tipus de societat en què vivim és rígida, i normativa encara, i necessita d'aquestes provocacions. 

No hi falten tampoc les al·lusions al món individualista d'avui, ni a la solitud a què estem abocats. Ni a l'automatització de la nostra societat: 

Fotografia meva

(Obra de Bruce Naumann)
 

També hi trobem una clara al·lusió al gènere, o a la invenció del gènere, o a la teoria que és tota una construcció social: "la dona es fa, no neix", tal i com diria la gran Simone de Bouvoir, sota aquesta regla de tres també podríem tenir-hi en compte l'home. Mireu aquest quadre, sobren les paraules, oi? 

Fotografia extreta de google

 

(Obra d'Urs Lüthi, viu i treballa a Munich. Títol: Autorretrat de la sèrie de grans sentiments, 1987). 

Així mateix, respecte al discurs de gènere hi ha una sèrie de fotografies centrades en les relacions sexuals homosexuals, que també entenc com una provocació.

Al final i abans de marxar, vaig passar per una sala, on (perdoneu-me el poc rigor, però no recordo i no vaig apuntar el nom de l'autor) hi ha una mena de "performance" on s'observen les imatges enregistrades en una sauna masculina de Budapest. L'autor volia comprovar el comportament dels homes nus quan estan sols i sense la presència de les dones. Uns resultats inquietants. 

I no puc acabar sense penjar aquí la foto que conforma el cartell de l'exposició i que ha generat tantíssima polèmica. El títol és "Vive la France" i hi ha tres jugadors de futbol de la selecció francesa vestits només a partir del genoll. Els autors són Pierre i Gilles i és una obra del 2006. I després de veure tot això, encara hi ha qui pensi que el cos de la dona és més apte per ser exposat en art?

Fotografia extreta de la pàg. web del museu: http://www.leopoldmuseum.org/de/ausstellungen/46/nackte-maenner

Viena al revés

De vegades m'agrada fer coses al revés de com les fa tothom només per portar la contrària. Perquè em ve de gust i perquè sí. 

És per aquest motiu i no per cap altre que avui he decidit desafiar les temperatures que ronden els 0 graus cap amunt o cap avall i caminar de la feina a casa -hi ha com uns llargs 45 minuts si una va a pas lleuger. Cap a les 8 del vespre els carrers de Viena ja són solitaris i negres. I molt freds. Una política d'estalvi energètic (malgrat els llums de Nadal) deixa alguns racons d'aquesta tan maleïda com estimada ciutat en l'absoluta foscor o tan sols il·luminats pel reflex dels fars dels cotxes sobre la neu congelada a terra. 
És també per aquest motiu que faig coses inversemblants per a una nit de divendres com: 
Menjar Käsekrainer (salsitxa a la manera austríaca, farcida de formatge mmmm) en comptes de les galetetes típiques de Nadal que tothom menja per aquestes dates. O sigui Weinachtskekse com aquestes:

Caminar per un pendent a uns quants graus sota zero i escoltar cançons ni remotament acostades a la realitat d'aquí (te'n dec el descobriment, Mirandolina, encara que no ho sàpigues...) "O potser és que fa massa calor, ep, sisplau, engega el ventilador!"

Caminar sola, quan tothom és a les seves llargs en família o als locals del Gürtel, i viure així els meus minuts de llibertat després d'una llarga setmana de feina, dolçor i contrarietats. 

Aturar-me a contemplar l'interior d'un supermercat tancat i pensar que mai havia pensat com pot esdevenir de solitari un indret que acostuma a ser ple de gent durant el dia. No només aturar-m'hi sinó fer-hi una foto: 

Seguir caminant i quedar hipnotitzada davant d'una televisió en funcionament en un aparador que no mira ningú.


(Si mireu fixament en aquesta foto m'hi trobareu també per aquí perduda a Viena...).











I, per descomptat, escriure aquesta entrada en tornar a casa, cansada, un divendres a la nit, a Viena.

Viena de dalt a baix

De nou un llarg període de sequera bloguera, i no és que no me'n senti culpable, no. Però les circumstàncies t'arrosseguen cap a dimensions desconegudes i el bloc queda una mica rellegat o en espera latent de millors temps per a l'escriptura.

Les noves dimensions engloben les alçades, des del cel vienès observant aquesta preciosa ciutat: 

La Donauturm (torre del Danubi), obra de l'arquitecte austríac Hannes Lintl, té una alçada de 252 metres i la sensació de ser als núvols no se te'n va en dies... A més, si puges a dalt de tot, pots gaudir de la cafeteria giratòria, sobre la qual vas volant per sobre de Viena, com en una espiral de bellesa que no s'acaba. I descriu un cercle tot tancat, que no es tanca... 


Sentint-me com un ocell sobrevolant la ciutat, recordo Baudelaire i les seves flors del mal: 

HIMNE A LA BELLESA

¿Surts de l’abisme o véns d’aquest cel insondable,
oh Bellesa d’esguard infernal i diví,
que el benifet i el crim vesses inextricable,
i per això podem comparar-te amb el vi?

I de nou baixem a la terra, per fer-nos partíceps de la marxa del dia 1 de maig, la marxa dels precaris. Per primera vegada no he desfilat amb els sindicats (el fet de ser en un altre país m'hi ha ajudat) sinó amb diversos grupúsculs la majoria de tendència anarquista. La imaginació no té límits. Vet aquí una estratègia per mofar-se de l'exagerat desplegament policial que hi havia per tota la ciutat a tots els elements "importants" del sistema (oficina de Treball, Parlament, Ambaixades...) i al final de la marxa, que va durar unes intenses 4 hores. El dia el vaig acabar cuinant en una interessant pizzeria "okupa" haha. Els amos han permès que el joves okupes s'hi estiguin ja que van creure que així podrien fer fora els veïns que viuen a l'immoble, que paguen renda antiga. Però el que no s'esperaven és que els okupes tinguessin tan bona relació amb els veïns...

La imaginació no té límits. 1 de maig de 2012








I en aquesta circumval·lació per la ciutat, no hi falta l'element culminant del 12 M, una convocatòria a nivell mundial com tothom sap que va tenir la seva expressió al parc Votiv situat al districte 9, davant de la famosa Església "Votiv". Va ser un dia complet d'accions dutes a terme en aquest espai públic de la ciutat: des de ball, fins a grups de treball centrats en diversos temes (economia, llenguatge, consum responsable...) passant per les diverses assemblees de posada en comú i per la bústia de desitjos on tothom podia dipositar la seva butlleta amb un anhel o petició per a la millora del món. El temps no va acompanyar gens i per això es va veure deslluïda en assistents, però com un company va dir al final a l'assembla, les persones que allà érem aguantant el fred i la pluja asseguts a la gespa fent assemblea simplement som unes "boges meravelloses" capaces de la transformació radical: 

El manifest estava a disposició de tothom per a ser canviat o esmenat i després discutit en assemblea. (A la fotografia la versió en anglès d'una part).

La pancarta pintada per un dels membres del grup de Viena, que realment és un artista.











El temps atmosfèric ens va anar en contra, però nosaltres érem allà, resistint l'embestida dels elements... I la cosa no s'acaba aquí, només és un pas endavant cap a la transformació veritable. Aquest dissabte més i millor...

El dia, el vaig acabar amb música, assistint al concert d'Epica, un grup holandès d'estil heavy-gòtic-metal sinfònic, amb una cantant alemanya de veu única i cançons encisadores. Vet aquí el concert (gairebé íntegre). Viena, sala Szene:

Una baixada als Inferns més dolços des del cel de Viena, passant per tots els colors i dimensions. 

Cafè, Literatura i una ciutat: Viena (I)

Amics i amigues, 

Sé que tinc una mica abandonat el bloc. Quan vaig crear-lo la meva intenció era gaudir, compartir i no deixar que es convertís en una obligació més. Per això escric quan vull, em ve de gust i tinc alguna cosa a dir. Encara que... de vegades noto com un neguit que m'incomoda, com la recança de les paraules no dites. Sé que és l'hora d'escriure i pateixo, perquè sovint no pots canalitzar el que vols dir en unes línies.
Aquests dies estem mobilitzant-nos i organitzant-nos per a unes accions que es duran a terme a a nivell mundial en una nova primavera global que tindrà lloc els propers dies 12 i 15 de maig http://takethesquare.net/tag/may/. Us en donaré compte en properes entrades d'aquest humil bloc, també del procés que estem vivint i de les accions intermitges que hi ha. 
Entre la voràgine quotidiana i les accions col·lectives, amb prou feines em queda temps per llegir.

Em costa força concentrar-me i més si és en alemany, però a poc a poc estic gaudint d'un llibret que em vaig comprar no fa gaire, titulat "Das Wiener Kaffehaus" ("La cafeteria vienesa"). Fa temps havia promès que escriuria una entrada sobre tota una cultura, la dels cafès vienesos. Però ho he anat deixant i, lluny ja de l'hivern, on el cafè vienès és el protagonista de la ciutat, evoco el record i la multitud d'històries que s'amaguen rere aquestes cases de cafè. Ho faré en dos posts, ja que encara no he pogut acabar el llibre i, a més, vull dedicar-me un dia a fotografiar els cafès que em van apareixent al llibre d'històries que estic gaudint. Està publicat per l'editorial "Insel Taschenbuch" i s'hi troben relats entorn als cafès vienesos, escrits per diferents autors. A la fotografia, hi ha l'edició que jo vaig comprar, col·locada estratègicament a sobre d'un quadre que tinc penjat al menjador, fet de postals recollides a diferents museus de Viena i de fora. Pel que fa al contingut del llibre de narracions, avui em centraré en l'escriptor que dóna nom a aquest bloc, l'Stefan Zweig. Dins el llibre hi ha una història seva, titulada "Jugend im Griensteidl [1]", escrit en primera persona; tot sembla indicar que és autobiogràfic i ens parla dels anys de joventut, d'adolescència, en què l'escola semblava avorrir-los i on cercaven un espai on deixar anar totes les seves inquietuds culturals. Al començament de la història, Stefan Zweig ens explica com d'excitant era per als joves d'aquella època trobar un espai on comunicar-se, on debatre, on parlar dels autors que no s'explicaven a l'escola (Rilke, Nietzsche, Strindberg, Schiller, entre d'altres):


"Um dies zu verstehen, muss man wissen, dass das Wiener Kaffehaus eine Institution besonderer Art darstellet, die mit keiner ähnlichen der Welt zu vergleichen ist. Es ist eigentlich eine Art demokratischer, jedem für eine billige Schale Kaffee zugänglicher Klub, wo jeder Gast für diesen kleinen Obulus stundenlang sitzen, diskutieren, schreiben, Karten spielen, seine Post empfangen und vor allem eine unbegrenzte Zahl von Zeitungen und Zeitschriften konsumieren kann." 

Traducció de servidora: "Per entendre això, cal saber que el cafè vienès representa una institució amb unes característiques molt especials, que no es pot comparar amb cap altra del món. De fet és un microcosmos democràtic per a cadascú que pren el seu tassó de cafè en un club accessible i proper, on cada client pot seure en aquest petit indret durant hores, discutir, escriure, jugar a cartes, rebre el seu correu i per damunt de tot llegir un nombre incalculable de diaris i revistes." 


Doncs sí, és indubtable que la cafeteria vienesa és tota una institució. Seure-hi tota la tarda sobretot a l'hivern és un costum que ve de lluny, que encara avui es practica. Ho van practicar en el passat estudiants i persones grans sobretot, també perquè és un lloc on s'hi està calentó i on hom pot seure-hi tranquil·lament i d'aquesta manera s'estalviaven els diners de la calefacció. També ha sigut tradicionalment lloc d'encontre d'artistes i pensadors; per exemple, el famós "Cercle de Viena" va donar a llum algunes de les seves idees pels cafès de la ciutat. La reflexió que ens hauríem de fer, però, és si avui dia encara ens podem permetre el luxe d'ocupar el nostre temps en tertúlies pels cafès, si estem disposats o disposades a seure tota una tarda llegint el diari o si realment tenim temps per fer-ho. Per no parlar del fet que molt sovint això està mal vist per les bones ànimes burgeses que tenen sacralitzat el treball. Aquesta reflexió també hi és en aquest llibre, però la deixaré per a properes edicions. 


Vet aquí una foto que vaig fer al cafè "Tirolerhof" el ja passat setembre del 2009 (la primera vegada que vaig trepitjar Viena): 

[1] El Cafè Griensteidl es troba al bell cor de la ciutat, al districte 1, a la plaça Michaeler, al davant de la famosa Església Michaeler (cliqueu a l'enllaç que hi ha sobre la paraula i podreu saber-ne més).

El districte 10 en imatges. Racons de Viena IV

Aquests dies em toca treballar cada dia al districte 10 (Favoriten). El districte 10 és el barri anomenat dels "turcs". Té molt mala fama entre els austríacs "de bé". Al districte 10: 

* No hi ha palaus ni edificis imperials.

* No hi ha moltes zones verdes. 

* No hi ha senyores amb abrics de pell i barrets antics amb una ploma cosida a la veta. 

* No hi ha locals moderns ni botigues "xic". 

* No hi ha vestits tradicionals austríacs.

En el meu periple diari, però, he pogut comprovar que al districte 10: 

-Hi ha dispensadors de bossetes per a les caquetes dels gossos, com a tot Viena: 

Al cartell: Joc de paraules amb la forma tan austríaca de construir els diminutius: "Nimm ein Sacherl für mein Gackerl" ("agafa una bosseta per a la meva caqueta hahaha").

-Hi ha mercats al carrer:

-Hi ha places commemoratives en memòria de figures clau en la construcció de la República: 

-Hi ha rambles amb molts bancs (no és casualitat que col·loqui això aquí, ja que no és tan fàcil trobar bancs per seure-hi als carrers de Viena): 

-Hi ha botigues de vestits de núvia horteres ;-) 

-Hi ha edificis artístics d'acer enmig de blocs de pisos sobris i funcionals: 

I així, petitona, em veig reflectida en aquesta porta de l'edifici d'acer: 

-Hi ha grafitis fets per joves al centre de joventut del barri:

Centre de Joventut.

www.jugendzentren.at

-I també hi ha Esglésies com aquesta: 

-Encara que, molt a prop, hi ha pintades com aquesta: 

("Els policies són assassins") 

I, sí, també hi ha turcs:

Associació per al foment de l'ideari d'Ataturc a Àustria.

En aquesta fotografia, s'hi pot veure un cartell d'Ibrahim Beyazit, una espècie de líder local turc, que ha aconseguit arribar a ser un empresari d'èxit (segons el que he investigat).

-I més botigues que donen vida als seus carrers: 

Al final, hi ha també un petit recés per a una reportera cansada com és servidora, que es mereix una recompensa com aquesta ;-): 

I això és tot, amics i amigues, des del districte 10 de Viena!

L'Òpera estatal de Viena. Racons de Viena III

Nota: aquest indret no és precisament un "racó" de Viena, sinó que presideix, majestuós, el centre de Viena i diria que és l'edifici més emblemàtic de la ciutat després de la Catedral vienesa. Però, per a mi, doncs és un racó més :-)

Fa dues setmanes vaig rebre la visita de la meva germana a Viena. Quan ets sola durant força temps en un país estranger, aprens a valorar la companyia dels qui sempre havies tingut al costat.

I totes dues vam fer una visita guiada a l’Òpera de Viena. Era la primera vegada per a mi, mai havia vist aquest temple de cultura per dins, encara no he tingut el privilegi d’assistir a una òpera. I en entrar-hi ens vam trobar un espectacle i una meravella de l’art i de l’arquitectura.

A Viena l’assistència a l’Òpera és molt elevada. Les entrades per a un espectacle estan venudes amb molta antelació, sobretot les que tenen preus assequibles, i és força difícil entrar-hi si ets pobre, a no ser que se t’acudeixi estar dreta tres hores: el preu d’aquestes entrades és simbòlic, però després t’esperen unes tres hores dempeus, que –és clar- a segons quines edats ja resulten indecents.

La primera impressió en entrar-hi va ser d’emoció: un profund sentiment em va travessar. No m’esperava que un edifici em transmetés tant i no he estat mai ningú a qui li agradi anar a l’òpera. Més aviat sempre ho he vist com una cosa llunyana, fora del meu abast, com de “rics”. Però ai, quan vaig entrar allà! Una emoció que no es pot explicar amb paraules va recórrer el meu cap i el meu cos.

En primer lloc, t’ensenyen la part que no acostumem a veure en un espectacle: el treball que hi ha darrera de l’escenari:

En aquells moments estaven preparant un escenari i vam poder veure el que se’n cou darrere. També vam poder seure a les butaques vermelles de les primeres files, que deuen costar al voltant de 200 € l’actuació.

A continuació ens van mostrar la “Sala del Te”, una espectacular sala amb un sostre bellíssim i uns miralls que l’envoltaven. Rep el nom de “Sala del Te” perquè l’emperador Franz Josef la feia servir quan anava a l’òpera per recloure-s’hi mentre es duia a terme alguna òpera. Diuen que no li agradava l’òpera, però que hi havia d’acudir per saludar els seus deixebles. Solia fer-hi aparició al començament d’una obra, després prenia el te al saló del te i cap al final tornava a fer-hi aparició per saludar des del palc els vienesos i les vieneses en l’època Imperial.

Un altre element a destacar és la sala anomenada Gustav Mahler. El famós compositor va dirigir l’Òpera de Viena durant el període que comprèn entre anys 1897 i 1907. Se li va dedicar una sala perquè la seva aportació va ser crucial en el desenvolupament de l’òpera. Abans que ell la dirigís, l’òpera era un lloc d’encontre per als vienesos. Com que en aquells temps encara no existia Internet ni les xarxes socials, la gent s’hi reunia per comentar els darrers esdeveniments socials. Allà hi parlaven, menjaven, feien tard i hi feien xivarri mentre tenia lloc una representació. Gustav Mahler va canviar aquest fet establint-hi unes normes de conducta que tothom havia d’acomplir. Aspectes com: no permetre el pas a ningú que arribés un cop començada l’obra, no permetre-hi fumar ni beure ni menjar, mantenir l’ordre i el silenci durant la representació... van fer famós a en Mahler i li van atorgar un lloc a l’edifici per a l’eternitat.

Finalment, em va impactar el fet que els dos arquitectes que van dissenyar l’edifici (Eduard van der Nüll i August Sicard von Sicardsburg) van morir abans de veure’l acabat. La població vienesa no va veure amb bons ulls l’elaboració de l’òpera estatal als seus inicis. L’edifici els semblava lleig i el van criticar força. Per aquest motiu, van der Nüll es va suïcidar. El seu company Sicard va morir poc després d’un atac de cor. És per això que tots dos compten amb sengles bustos a l’entrada. Si aixequessin el cap ara i sabessin l’expectació i la concurrència que aquest edifici aixeca!

Una història tràgica per a un temple bellíssim de cultura que hauria de ser assequible a tothom. 

Totes les fotos són meves i no mostren realment la bellesa de l'interior de l'Òpera. Cal veure-ho en directe! 

Racons de Viena II. Karl Marx-Hof

Fa dues setmanes vaig agafar un tramvia i me'n vaig anar al districte 19 a veure en primera persona els famosos "Gemeindewohnungen" Karl Marx Hof. Els "Gemeindewohnung" són vivendes de protecció social que es troben repartides per tota la ciutat. En concret, el Karl Marx Hof és especialment conegut per les seves grans dimensions i per la seva història. 

A finals de la primera Guerra Mundial, Àustria s'havia quedat òrfena d'imperi i la situació social i econòmica se'n va ressentir: fam, pobresa i atur. Com a conseqüència va sorgir un fort moviment obrer, un moviment que demanava canvi. 

Més de 250.000 treballadors vivien en apartaments petits sense aigua corrent. La situació era crítica i el triomf dels socialdemòcrates l'any 1919 va marcar el començament d'una nova era. 

                    

L'administració anomenada de la "Viena roja" va dur a terme un programa intensiu de reformes durant els anys vint i començaments del trenta. D'aquest tema, en vaig parlar una mica, en aquesta entrada de fa temps. El nou govern va construir al voltant de 400 noves vivendes de protecció oficial anomenades "Gemeindebauten".

El complex "Karl Marx-Hof" és el grup arquitectònic més fidel a la ideologia socialista del moment. Va ser construït entre 1927 i 1930 per l'arquitecte Karl Ehn, alumne del famós Otto Wagner. Aquest edific enorme amb 1382 apartaments va ser dissenyat per donar cabuda a milers de vienesos al districte 19, en el que es va anomenar carrer del Proletariat. El grup de cases té al voltant d'un quilòmetre de llarg i conté bugaderies, llars d'infants, piscines, grans magatzems, una clínica, una farmàcia i una oficina de Correus.

Hi ha un pati enorme i la vista des del parc és impressionant.

El grup de vivendes està construït en una de les zones més riques de Viena, un oasi de reforma social dins un exemple més de desigualtats. 

Vaig passar una tarda estranya admirant aquest complex arquitectònic, envoltada d'una de les zones més riques. Estranya i interessant. 

La informació està extreta d'aquí i totes les fotos són meves. 

I això és tot, amics i amigues, fins d'aquí a nous episodis de "Rere la pista d'Stefan Zweig"!

Racons de Viena (I)

Vaig crear aquest bloc amb la finalitat principal d'explicar les meves experiències a Viena i de fer-vos arribar la meva visió particular d'aquesta cultura i del meu petit tros de món. Després, com tot, el bloc ha evolucionat i he anat deixant pas a les meves dèries personals, els meus gustos musicals, literaris i cinèfils. I me n'alegro, que això hagi estat així, però potser he deixat una mica de banda Viena (o m'ho sembla a mi) i per això he decidit inaugurar una nova secció al bloc -de fet, la primera secció al bloc- que he titulat "Racons de Viena", on miraré de fer-vos partíceps de les cosetes que a mi m'agraden d'aquesta ciutat. 
I començo amb un petit passatge que es troba en un dels carrerons perpendiculars al carrer de major activitat comercial de la ciutat: Mariahilferstrasse. Malgrat que no sóc donada a les compres per plaer, sinó que més aviat haig d'arrossegar-me pels carrers quan necessito alguna cosa, aquest passatge de què us parlo em té captivada. Ara treballo molts dies en una acadèmia que es troba a poques passes d'aquest indret tan especial i, com que haig de passar per allà, quan surto del metro i abans de la classe corresponent, sempre m'hi aturo i hi passejo una mica. Es tracta del Raimundhof Wien Einkaufspassage, que ve a ser alguna cosa com: el pati de Raimund, passatge de compres a Viena. S'hi accedeix a través d'una mena de porta d'accés emmarcada en color verd, com si entréssim en una altra dimensió o època. 

I aleshores et trobes amb petites botigues i tallers artesanals, al voltant d'un pati central empedrat.

A mesura que et vas endinsant al passatge vas coneixent petites cafeteries amb productes BIO, botigues on venen bosses reciclades, llums, cistelles al carrer, terrasses, cartells que anuncien concerts que no surten a les guies i unes escales que et duen fins a l'altra banda del carrer. 

I aleshores, després de passejar-m'hi i tornar al carrer Mariahilfer, sempre tan transitat, puc començar a treballar amb la força del parèntesi propi i dels meus pensaments en pau :-)


PS = totes les fotos són meves, fetes en un d'aquests recessos abans d'anar a treballar.