La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

30 de març 2012

Cafè, Literatura i una ciutat: Viena (I)

Amics i amigues, 

Sé que tinc una mica abandonat el bloc. Quan vaig crear-lo la meva intenció era gaudir, compartir i no deixar que es convertís en una obligació més. Per això escric quan vull, em ve de gust i tinc alguna cosa a dir. Encara que... de vegades noto com un neguit que m'incomoda, com la recança de les paraules no dites. Sé que és l'hora d'escriure i pateixo, perquè sovint no pots canalitzar el que vols dir en unes línies.
Aquests dies estem mobilitzant-nos i organitzant-nos per a unes accions que es duran a terme a a nivell mundial en una nova primavera global que tindrà lloc els propers dies 12 i 15 de maig http://takethesquare.net/tag/may/. Us en donaré compte en properes entrades d'aquest humil bloc, també del procés que estem vivint i de les accions intermitges que hi ha
Entre la voràgine quotidiana i les accions col·lectives, amb prou feines em queda temps per llegir.

Em costa força concentrar-me i més si és en alemany, però a poc a poc estic gaudint d'un llibret que em vaig comprar no fa gaire, titulat "Das Wiener Kaffehaus" ("La cafeteria vienesa"). Fa temps havia promès que escriuria una entrada sobre tota una cultura, la dels cafès vienesos. Però ho he anat deixant i, lluny ja de l'hivern, on el cafè vienès és el protagonista de la ciutat, evoco el record i la multitud d'històries que s'amaguen rere aquestes cases de cafè. Ho faré en dos posts, ja que encara no he pogut acabar el llibre i, a més, vull dedicar-me un dia a fotografiar els cafès que em van apareixent al llibre d'històries que estic gaudint. Està publicat per l'editorial "Insel Taschenbuch" i s'hi troben relats entorn als cafès vienesos, escrits per diferents autors. A la fotografia, hi ha l'edició que jo vaig comprar, col·locada estratègicament a sobre d'un quadre que tinc penjat al menjador, fet de postals recollides a diferents museus de Viena i de fora. Pel que fa al contingut del llibre de narracions, avui em centraré en l'escriptor que dóna nom a aquest bloc, l'Stefan Zweig. Dins el llibre hi ha una història seva, titulada "Jugend im Griensteidl [1]", escrit en primera persona; tot sembla indicar que és autobiogràfic i ens parla dels anys de joventut, d'adolescència, en què l'escola semblava avorrir-los i on cercaven un espai on deixar anar totes les seves inquietuds culturals. Al començament de la història, Stefan Zweig ens explica com d'excitant era per als joves d'aquella època trobar un espai on comunicar-se, on debatre, on parlar dels autors que no s'explicaven a l'escola (Rilke, Nietzsche, Strindberg, Schiller, entre d'altres):


"Um dies zu verstehen, muss man wissen, dass das Wiener Kaffehaus eine Institution besonderer Art darstellet, die mit keiner ähnlichen der Welt zu vergleichen ist. Es ist eigentlich eine Art demokratischer, jedem für eine billige Schale Kaffee zugänglicher Klub, wo jeder Gast für diesen kleinen Obulus stundenlang sitzen, diskutieren, schreiben, Karten spielen, seine Post empfangen und vor allem eine unbegrenzte Zahl von Zeitungen und Zeitschriften konsumieren kann.

Traducció de servidora: "Per entendre això, cal saber que el cafè vienès representa una institució amb unes característiques molt especials, que no es pot comparar amb cap altra del món. De fet és un microcosmos democràtic per a cadascú que pren el seu tassó de cafè en un club accessible i proper, on cada client pot seure en aquest petit indret durant hores, discutir, escriure, jugar a cartes, rebre el seu correu i per damunt de tot llegir un nombre incalculable de diaris i revistes." 


Doncs sí, és indubtable que la cafeteria vienesa és tota una institució. Seure-hi tota la tarda sobretot a l'hivern és un costum que ve de lluny, que encara avui es practica. Ho van practicar en el passat estudiants i persones grans sobretot, també perquè és un lloc on s'hi està calentó i on hom pot seure-hi tranquil·lament i d'aquesta manera s'estalviaven els diners de la calefacció. També ha sigut tradicionalment lloc d'encontre d'artistes i pensadors; per exemple, el famós "Cercle de Viena" va donar a llum algunes de les seves idees pels cafès de la ciutat. La reflexió que ens hauríem de fer, però, és si avui dia encara ens podem permetre el luxe d'ocupar el nostre temps en tertúlies pels cafès, si estem disposats o disposades a seure tota una tarda llegint el diari o si realment tenim temps per fer-ho. Per no parlar del fet que molt sovint això està mal vist per les bones ànimes burgeses que tenen sacralitzat el treball. Aquesta reflexió també hi és en aquest llibre, però la deixaré per a properes edicions. 


Vet aquí una foto que vaig fer al cafè "Tirolerhof" el ja passat setembre del 2009 (la primera vegada que vaig trepitjar Viena): 






[1] El Cafè Griensteidl es troba al bell cor de la ciutat, al districte 1, a la plaça Michaeler, al davant de la famosa Església Michaeler (cliqueu a l'enllaç que hi ha sobre la paraula i podreu saber-ne més).


21 comentaris:

María ha dit...

Preciosa foto de las Cafeterías de Viena!!! Qué buenas lecturas se deben hacer allí ;)Bss!!

U-topia ha dit...

He tornat a llegir el teu post perquè aquesta tarda no m'ha donat temps a contestar-te.
Encara no ens ha donat temps de parlar sobre que farem el 12M perque els esdeveniments es venen de sobre i no dona temps per planificar bé les accions (o aixó em sembla a mi) i per pensar en el rerafons de tot allò que està passant. Podies explicar una mica com es planteja (he entrat a l'enllaç però no ho entenc bé).

M'encanten els cafés ja que m'agrada prendre café i m'agraden les tertulies deixant passar el temps i més si fa fred. El llibre sembla atractiu i la idea de fotografiar els cafés de Viena...... hmmm..... ja tinc ganes de veure'ls. És cert que el ritme de vida que portem i, possiblement, internet i el món virtual han pogut reduir la importància de la vida de café..... una llastima si és així.

Molts ptnsssssss i bon cap de setmana!!

TRoyaNa ha dit...

ai,ai,que havia escrit un comentari i no sé on ha anat a parar:(
deia que estic d´acord en això de que el blog no es siga una càrrega o una obligació.
Per altra banda,els cafès vienesos pareixen tot un referent de la cultura austríaca,tant com a punt d´encontre com lloc per a passar la vesprada a soles,llegint o simplement prenent un cafè mentre llegeixes un llibre o una revista.
No sé perquè m´ha vingut al cap un altre cafè,el Gijón,de Madrid,potser perquè ha segut escenari de tertúlies i potser també punt d´encontre d´artistes o intel·lectuals.
Per curiositat,de les postals que has posat a cada costat del llibre,de qui son les pintures?
Salut!!!
Psd:saps que t´han posat la confirmació de paraula als comentaris,veritat?

Dona invisible ha dit...

:-) María, las cafeterías tienen algo especial, !cuánta razón que tenía Stefan Zweig! :-)
Un abrazo!

Dona invisible ha dit...

Laura,
contestem quan i si podem, aquí sense presses ni obligacions :-)
Bàsicament el que es vol fer el 12 i 15 M en commemoració del 15M passat a Espanya és donar compte que es tracta d'un moviment global; es vol reivindicar una democràcia real a nivell mundial. Es vol donar peu a la gent a participar a les assemblees, a fer propostes per fer d'aquesta societat un món més just, més participatiu, respectuós amb els recursos; com acabar amb el poder de les grans financeres, els bancs, l'enquilosament dels Estats, etc. Hi ha una crida que cada grup local prepari les seves accions tenint en compte el context de cada país, però també aquesta perspectiva global. Hi ha reunions internacionals per Internet, però les accions són locals. Nosaltres encara estem en el procés de decisió i de discussió sobre què farem, però segur que ens sumem a la crida de la primavera global.

A mi també m'agrada molt el cafè i les tertúlies així en petit comitè. Ara tindré uns dies més tranquils o sigui que em podré dedicar a fotografiar els cafès que surten al llibre i fins i tot seure en alguns així tota una tarda. Aviam si ho aconsegueixo!

Igualment, bon cap de setmana i petonssssssssss

Dona invisible ha dit...

Troyana, de vegades el bloguer ens juga males passades. Jo sempre faig "copy-paste" abans de donar-li a la teva de publicar, no fos cas que el comentari desaparegués, que ja m'ha passat molts i fa una ràbiaa!!!
Els cafès vienesos són un signe d'identitat aquí, sí.
Recordo el Cafè Gijón, sí! És el mateix concepte, però diria que a Viena tenen una importància vital a causa del clima també.
Ostres, no sabia això que m'havien col·locat la paraula per verificar. Investigaré com treure-ho!
Petonsssss

TRoyaNa ha dit...

Bé,com soc una curiosa impenitent a la qüestió d´aprendre,insisteix:
de qui son les pintures que apareixen a les postals??? Gràcies!!!

Dona invisible ha dit...

Achso, ups, se'm va passar la resposta! Doncs si mirem la fotografia des del davant, el que hi ha a l'esquerra del llibre és d'Egon Schiele, un austríac molt present als museus d'aquí; a la dreta n'hi ha un de Picasso; a sobre a l'esquerra és una reproducció d'un anunci americà dels anys 50 i a sobre a la dreta es veu un tros d'Alfons Mucha (artista modernista de Praga).
Salut!

V ha dit...

Preciosa entrada. El café como microcosmos democrático. Sensacional y muy cierto. No se debe perder esa cultura del café en el que se intercambian ideas, reflexiones. El que pones en la foto me parece precioso.
El lugar puede llegar a adquirir connotaciones rituales.Y puede resultar precioso sentir flotar a Rilke o Schiller entre elhumeante café.
El círculo de viena.Cuánto tiempo sin oir hablar de él. No importa que tus entradas se espacien si cuando apareces regalas cosas como esta. Un abrazo.

Zamarat ha dit...

Me ha encantado tu entrada, la reflexión que haces sobre la importancia de los cafés, las fotografías... Incluso el fragmento en alemán, jajaja (menos mal que lo has traducido. Cuando estuve en Viena fuimos a varios cafés pero era verano, y supongo que perdimos esa sensación acogedora que contrasta con el frío invierno.
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Gracias, V, los cafés aquí tienen un aire romántico que no se va a pesar del paso de los años. Todo hay que decirlo: los austríacos están orgullosos de ese pasado y lo fomentan.
Y ahora me pondré prosaica: la verdad es que también se paga esa atmósfera y los tapizados de los sofás, ya que el café es carísimo; aunque también es cierto que te puedes pasar la tarde ahí y nadie te obliga a marcharte ni a consumir más :-)
Volviendo al romanticismo: sí, yo muchas veces he pensado en Rilke, Schiller, Zweig u otros mientras me sentaba en esos emblemáticos espacios.
Muy amable, V, nos seguiremos leyendo!
Un abrazo.

Dona invisible ha dit...

Zamarat, sí que es verdad que en verano se pierde parte de la atmósfera de los cafés, ya que el frío es descomunal y ahí se está calentito y invita a quedarse un buen rato. En verano se disfrutan más los parques y las terrazas, pero también te puedes hacer una idea.
Un abrazo!

LaMirandolina ha dit...

Recordo com em van agradar els cafès de Viena quan la vaig visitar...! L'atmosfera i la varietat de pastes i pastetes em va entusiasmar. En vaig visitar un parell o tres, ara no ho tinc present amb exactitud, però estic segura que, tot i ser estiu, hi vaig fer pràcticament la tarda! S'hi estava tan bé...
Llàstima que el quadre de Mucha no es vegi gaire a la foto. Em va encantar visitar-ne el museu a Praga. De fet, a la meva habitació tinc una reproducció de les quatre estacions.

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, per descomptat si el cafè, l'acompanyes amb algun pastís de la varietat austríaca, allò ja és el Paradís :-)
No vaig estar al museu de Mucha a Praga, hi hauré de tornar! Les postals, les vaig comprar en una llibreria on un senyor molt amable ens va parlar en alemany. Les imatges són realment encisadores.
Una abraçada!

jorge ha dit...

Solo estuvé una vez en Viena y por demasiado poco tiempo (una semana).

Pero siguiendo una de mis aficiones entré en un café y leí un articulo que hablaba de 9 cafés que erán emblematicos (el que había elegido al azar era uno de ellos, ojo que tengo). Y me propuse (y consegui) ir a todos. No solo a tomar café, en tres de ellos también comí. Me encantaron y me hicieron pensar con cariño en esa ciudad.
No recuerdo los nombres, aunque se que a tres o cuatro llegaría sin plano.
Me encantan las ciudades que saben mantener cafés.

Me gusta ver a Schiele y a Mucha en tus fotos. Grandes desconocidos les llamo yo (hay una gran lista).

pd: ¿Seria mucha molestia quitar las palabras que nos asocian a robots?

Dona invisible ha dit...

Jorge, hola!
Me alegro que te decidieras a hacer ese recorrido por los cafés de Viena. Es en sus calles, en sus cafés, donde cada uno encuentra la esencia de su experiencia viviendo en esta ciudad.
Schiele y Mucha no son muy conocidos, no. Y no es justo, cierto.
Mmm, ¿a qué te refieres con las palabras que nos asocian a robots? Llevo un rato pensándolo y no doy con la respuesta.
Saludos!

jorge ha dit...

A las palabras de verificación de identidad. Pone; demuestra que no eres un robot.

En el formato antigua tienes que ir a diseño, picar. Ir a configuración, picar. Ir a comentarios, picar. Ir a mostrar palabra de verificacion= no.

En el formato nuevo creo que sale como pregunta ¿quieres...? y si te apetece pones, no.

Antígona ha dit...

En una de las etapas en que viví en Alemania el estudio que alquilé era tan pequeño que todos los días, si no tenía planeado otro tipo de actividades fuera de casa, tenía que salir a media mañana a dar un paseo y a tomar un café en algún lugar, cargada con un cuaderno en el que, mientras estaba allí sentada, pensaba y escribía sobre lo que buenamente se me ocurría. Poco a poco fui descubriendo muchos de los cafés de la ciudad que habitaba. Cuáles tenían los sillones más cómodos, cuáles eran más tranquilos, cuáles ofrecían la vista que más me gustaba. Me convertí en una adicta a este ritual casi diario que disfrutaba en todos sus momentos. Y buena parte de los textos que componen los inicios de este blog fueron escritos en esos cafés.

También aquella época estuvo repleta de cafés en compañía, de largas tertulias a dos o en grupo en esos cafés que recuerdo con un enorme cariño. Ahora no tengo el tiempo que tenía entonces para pasar una tarde charlando o discutiendo sobre lo humano y lo divino en un café. O muy raramente. Pero cuando viajo tengo la sensación de revivir algo de la vida de esa época, en la medida en que sigue siendo un aliciente encontrar a lo largo del día algún café interesante o sencillamente confortable en el que hacer pausa de la agotadora vida del turista.

No dejes de informarnos de lo que vais a hacer el 12 y 15 de mayo. Tengo mucha curiosidad.

Un beso!

Dona invisible ha dit...

Ah! Ya está arreglado (creo).
Se había cambiado sola la configuración. Gracias por las indicaciones!
Saludos!

Dona invisible ha dit...

Hola, Antígona!

No sabía que habías vivido en Alemania. Entonces me imagino que también hablas alemán? !Qué buena forma de vivir las ciudades, a través de sus cafés, ya sea sola (con un cuaderno) o en compañía!
Lástima que muchas veces ya no quede tiempo para esas tardes o mañanas de contemplación, reflexión o de escritura e inspiración. Seguro que muchas de las novelas de autores austríacos o alemanes se han fraguado ahí. Incluso han sido (sobre todo aquí en Viena) una fuente de generación de nuevas ideas: café, tertulias... y así se estimula el pensamiento :-)
Seguiremos informando!
Petonsssss

Antígona ha dit...

Pues sí, primero de Erasmus en Trier, y luego con un par de becas pasé primero un año y casi año y medio después en Freiburg, una ciudad preciosa, aunque estoy segura de que sus cafés no eran tan bonitos como los de Viena. Que por cierto visité hace ahora ya dos o tres años y me encantaría volver, porque apenas pude disfrutar de la ciudad por circunstancias.

Hablar alemán, bueno, más bien lo hablaba. Ahora hace mucho que no practico, aunque intento seguir leyendo en alemán para no olvidarme del todo. Una pena porque es un idioma que me encanta, aunque sea tan difícil.

Más besos!