Camino pretende ser una historia objetiva, sin prejuicios ni estereotipos.
Una película espaciosa que muestre la realidad sin juzgarla. Casi una
radiografía. Por eso precisamente se permite el lujo de ser nítida, directa y
contundente.
Javier Fesser
Septiembre 2008
Des que he vist aquesta pel·lícula estic trasbalsada. Tenia dubtes sobre si escriure aquesta entrada, perquè es tracta d'un tema molt delicat. És allò de no parlar mai sobre política, futbol o religió, perquè sempre es poden ferir susceptibilitats. Però, potser com a catarsi, haig de parlar d'aquest tema. Intentaré fer-ho de la manera més respectuosa possible, malgrat que ja avanço que sóc una persona educada en el laïcisme, atea per convicció, que no ha passat ni tan sols pel baptisme.
Camino és la història d'una nena en plena època preadolescent que comença a despertar a la vida i que, de cop, es troba amb una malaltia terrible i amb la mort. No recordo haver plorat tant amb una pel·lícula i amb tant de sentiment des de feia molt de temps i això és perquè a mesura que avança la trama i que el càncer que pateix aquesta nena empitjora, podem viure amb realisme el dolor i el patiment més extrems en algú tan jove, que començava a experimentar el primer amor platònic, pur, innocent, per un nen de la seva edat.
Reconec que no vaig dormir la nit de divendres, impactada per la crudesa d'algunes imatges i pel món (desconegut per a mi) proper a l'Opus Dei que durant la pel·lícula el director retrata (sobretot en la figura de la mare i de la germana de la nena). L'integrisme religiós i la devoció a Déu fa que la mare de la criatura consideri un regal i un privilegi que la seva filla hagi estat triada per ascendir a un estadi celestial a través de la malatia, del patiment, del martiri. Des d'aquesta perspectiva, no puc més que cridar el meu esperit crític i preguntar-me com pot ser que una mare digui a la seva filla que hem de donar gràcies per la seva malaltia. En aquest sentit, crec que rere l'argument de la pel·lícula s'amaga una clara crítica a l'integrisme religiós, que encega les persones, que les fa raonar més enllà del que realment estan sentint.
Indagant, buscant més informació en la meva curiositat gairebé obsessiva, he trobat que una de les persones que van inspirar la pel·lícula és l'adolescent madrilenya Alexia González Barrios, el procés de la malaltia de la qual manté un més que evident paral·lelisme amb Camino, la jove de la pel·lícula. Actualment hi ha en marxa un procés de sol·licitud de beatificació d'aquesta adolescent, com a exemple d'entrega a Déu. Javier Fesser es va basar en la biografia que va escriure l'antiga directora de l'escola on va estudiar Alexia, la religiosa Mª Victòria Molins, amb qui actualment el director manté una bona amistat. Aquest fet contrasta amb les crítiques que la família de la jove han fet al director de Camino, ja que -segons la família- ell no es va posar en contacte en cap moment amb ells i aquests van demanar expressament que el nom de la seva filla no aparegués a la pel·lícula. La qual cosa el director no va acomplir (ja que aquest nom apareix al final dels crèdits). En unes notes del director, J. Fresser va afirmar que es va basar en diversos casos semblants per fer la pel·lícula i que pretenia més mostrar uns sentiments, unes actituds diferents davant la vida, més que no pas prendre partit. Afirma: "Ojalá haya conseguido transmitir todo lo que estas historias me han sugerido alejado de estereotipos y prejuicios, dejando espacio al espectador." Aleshores, he d'entendre que sóc jo la que jutja l'Opus Dei com una maquinària rentacervells, anul·ladora de la persona, després de veure a la pel·lícula que una mare amaga les cartes d'amor de la seva filla, per aconseguir que es faci numerària d'aquesta (podríem dir-ne) secta, entre d'altres?
Potser sí; si més no, aquest director, amb el seu impacte, ha aconseguit que m'interessi i que indagui més sobre aquest tema.
