William S. Burroughs: a man within

A Thanksgiving Prayer
(...)
Thanks for the KKK.
For nigger-killin' lawmen, feelin' their notches.
For decent church-goin' women, with their mean, pinched, bitter, evil faces.
Thanks for "Kill a Queer for Christ" stickers.
Thanks for laboratory AIDS.
Thanks for Prohibition and the war against drugs.
Thanks for the last and greatest betrayal of the last and greatest of human dreams.

William S. Burroughs

La següent pel·lícula que vaig veure inclosa dins el Festival "Viennale" -que està tenint lloc a la bella ciutat de Viena- és un documental sobre l'escriptor de la Beat Generation, William S. Burroughs. Tan sols havia sentit a parlar abans de la seva famosa novel·la Naked Lunch, de la qual Cronenberg va fer una versió cinematogràfica, de què podeu obtenir més informació aquí (cliqueu-hi). Però a través del documental "William S. Burroughs: a man within", un món desconegut s'ha obert als meus ulls i ment. Un univers paral·lel, delirant i excèntric en un context de l'Amèrica dels anys 50 i posteriors, que va veure néixer un grup d'autors -Ginsberg, Kerouac i el mateix Burroughs- embolcallats pel món de les drogues mirant de trobar una fugida a la dècada (potser idealitzada ara) dels 50 al país de les suposades llibertats i oportunitats.
El documental m'ha fet arribar un home crític, turmentat, forassenyat, fugit de tota llei, dogma, norma o convenció, que va patir, però, fins al final de la seva vida.
Em va sobtar que Burroughs estigués al costat de tants personatges de l'escena cultural (o contracultural) de l'època: Andy Warhol, Patti Smith, Iggy Pop, Kurt Cobain, Cronenberg, Peter Weller, Dennis Hopper... i tants altres. Em va sobtar que influís dins el moviment Punk i que tingués una més que probable obsessió per les armes fins al punt de tenir-ne la casa plena i de disparar per accident (fins a matar-la) la seva dona.
Burroughs era un personatge sinistre, fora de la llei, amb signes inequívocs d'afectació per les drogues, que va viure el turment i la por a enamorar-se per no haver de patir.
El documental té una durada d'una hora i mitja i presenta els testimonis de les persones que van experimentar episodis vitals al seu costat. Personatges marginals, autèntics, contracorrent.
Sé que el que hauria de fer ara és llegir alguna de les seves obres (i ho penso fer) per poder comprendre'l millor, però el que em va quedar clar amb el documental és que va patir una vida trista i infeliç: després de la mort de la seva dona, el seu fill va morir també de sobredosi després d'haver tingut un transplantament de fetge, per emular el seu pare, cosa de la qual es va sentir culpable tota la vida... I al final dels seus dies, el que va escriure era alguna cosa així com: "L'única certesa és que l'amor és un pal·liatiu per al dolor (painkiller)". Us deixo amb una de les cançons que van inspirar Patti Smith (dins el disc "Peace and Noise"). Cliqueu aquí per escoltar-la.

De per què ahir no vaig tenir temps de gaudir dels "Living Books"

Ahir dissabte va ser un dia ple d'activitats a la ciutat de Viena i va tocar anar contrarrellotge, encara que no ho tenia gens previst. Per això em vaig quedar sense fer el que m'havia promès el dia anterior: llegir un llibre humà a la Hauptbücherei. Intentaré relatar els fets breument i amb precisió. Hi ha un preludi del dia anterior per entendre els esdeveniments:

Divendres 23-10: em truca en Chris, que resulta que ha de treballar i no pot anar a veure la pel·li que tenia prevista per a dissabte a les 13.30, inclosa dins el Festival La Viennale, que està tenint lloc ara mateix i fins al dia 3 de novembre. La pel·lícula és un documental sobre una part de la vida dels Stones, anomenat "Stones in exile". Em diu que em regala l'entrada i em demana si hi puc anar amb el seu amic G. Jo m'ho penso molt, ja que no sóc cap fan dels Stones, però al final hi accedeixo.
Dissabte 24-10: em llevo tard i em disposo a fer una mica de maruji, netejar, fer el llit, cuinar... i se'm passa el matí volant (ja no tinc temps d'anar a la biblioteca). Haig de recollir les entrades comprades amb antel·lació al cinema i tinc com uns 30 minuts de metro fins a arribar-hi. Arribo al cinema i se'm passa el mal humor de pensar que haig de veure una pel·li que no m'interessa, només en veure l'ambient de festival de la Künstlerhaus. La pel·li comença amb puntualitat i la veritat és que m'ha interessat força: relata la història que van viure els Stones a l'exili forçat a França, per fugir dels impostos a Anglaterra, ehem. En G. em pregunta si en sóc cap fan i li dic que no, que només m'agrada una cançó d'ells. I em pregunta quina i jo li dic: sí, aquella que fa "na na na na na na na..." hahah. O sigui aquesta: Paint it Black (cliqueu-hi per escoltar-la). La lletra és increïblement bona:

I look inside myself and see my heart is black
I see my red door and it has been painted black
Maybe then I'll fade away and not have to face the facts
It's not easy facin' up when your whole world is black

13:45h. Em disposo a anar cap a la biblio després de la pel·li. "Encara tinc temps", em dic, però aleshores rebo uns sms de la meva tàndem anglesa (H.) (des que sóc a Viena i he après alemany a passes gegants, se m'ha oblidat l'anglès). Em diu que quedem a les 16.00 en un bar. Ostres! Se m'havia oblidat completament que tenia una cita amb ella. Canvi inesperat de plans i vaig cap al bar a menjar alguna cosa i esperar-la... Mentre sóc allà, apareix un jove amb aspecte fantasmagòric que es fa dir "Fantasma silenciós", m'explica que ven poemes perquè no pot aconseguir cap feina, a causa de la seva hepatitis C; li n'acabo comprant un (per por, ho reconec); després el llegeixo "Liebe" (amor) es diu i m'agrada. La biblioteca tanca a les 17.00, ja no tinc temps d'anar-hi. Amb la H. passem una bona estona xerrant, espanyol, una hora i anglès, una altra. Em quedo passejant una estona pel carrer de botigues més conegut de Viena: "Mariahilferstrasse". No compro res, vaig malament de diners.
Després, em trobo amb en Chris per xerrar una mica i anar a sopar.
El dia se m'ha passat volant i l'acabo tararejant la cançó dels Stones que no m'ha marxat del cap en tot el dia:

Hmm, hmm, hmm,...

I wanna see it painted, painted black
Black as night, black as coal
I wanna see the sun blotted out from the sky
I wanna see it painted, painted, painted, painted black
Yeah!

Llibres vivents

Avui feia un dia assolellat, com no ens té acostumats la ciutat de Viena darrerament. L'esperit s'anima i sembla que ja no faci tant de fred. I m'he dit: cap a la biblioteca falta gent! I a la biblioteca, sense voler-ho, m'he topat amb un projecte interessant, anomenat "living books: www.livingbooks.at". Es tracta d'una iniciativa privada, duta a terme per un conjunt de persones de diferents sectors: treballadors socials, actors, estudiants, professors de llengua per a immigrants, etc. que pretenen afavorir el diàleg entre persones amb unes característiques determinades, a qui no s'accedeix fàcilment, i la resta del món. Aquestes persones són com llibres amb qui durant mitja hora els "lectors" i "lectores" poden parlar, entrevistar-los, fer-los les preguntes que convingui. L'objectiu és establir ponts de diàleg per tal de conèixer-nos millor, sobretot per tal de trencar barreres i estereotips respecte a determinats sectors socials. El projecte ofereix la possibilitat que persones anònimes com jo parlem amb: immigrants (a Viena en especial turcs i persones procedents de l'est d'Europa), persones amb determinades professions (policies, investigadors criminals, enterramorts, emigrants que varen marxar d'Àustria i hi han tornat, budistes, indigents, models masculins, exalcohòlics, gitanos, parelles formades per un africà i una europa (o viceversa), etc. És una oportunitat única de llegir un "llibre vivent", de conèixer les històries de viva veu.
He de reconèixer que, en part per la meva timidesa, no m'he atrevit a fer ús del projecte (hi seran també demà, a la biblioteca, a veure si m'hi animo), però m'ha semblat prou bona idea com per compartir-la al bloc: diàleg, escoltar la resta és el que ens falta i intentar treure'ns de sobre tot el que se'ns ha anat acumulant a base d'any i panys.

PS = si hagués sabut de l'existència d'aquesta interessant iniciativa el dia que tocava parlar de convivència, sens dubte l'hauria triada. Però com que aquest dia no caduca, doncs per què no avui també?

Frida Kahlo II

Amurallar el propio sufrimiento
es arriesgarte a que te devore
desde el interior.

Frida Kahlo

Ahir vaig tenir el privilegi de visitar l'exposició temporal a Kunstforum sobre Frida Kahlo. Ja vaig parlar en una altra ocasió sobre aquesta fascinant pintora que encara avui dia recull passions de persones d'arreu del món, interessades per la vida i l'obra de la mexicana.
L'obra que ha estat escollida com a motiu principal de l'exposició és per a mi una de les més interessants de la Frida:



Es tracta -com no- d'un autorretrat ("Autorretrat amb collaret i colibrí"). Al llarg de la seva vida en va pintar molts, on mostra patiment, sentit de l'humor, realisme en forma d'al·legories, sentiment i passió.
Es tracta d'una de les obres més importants de la seva millor etapa productiva i madura. Es mostra de manera frontal, al seu voltant hi ha un mico i un gat; al darrere hi ha les fulles dels arbres del bosc, en un entorn exòtic. En aquest moment estava ja divorciada de Diego Rivera (es va casar amb ell dues vegades). Al quadre es pot veure la Frida que pateix, que pateix el dolor de la separació. Les branques que li provoquen la sang al pit evoquen un cert contingut religiós (referència a Crist). A mi el que més m'impacta del quadre és l'expressió de tristesa als ulls.
Kahlo és per a mi -com alguns seguidors del meu bloc ja saben- una figura interessantíssima per diversos motius: l'estil peculiar i característic que ve de la mà del dolor (va començar a pintar al llit després del greu accident que va patir el 1937 -cito la data de memòria-); el reconeixement del propi amor per en Diego Rivera i les vicissituds personals de tots dos acompanyades de la pena més intensa de l'ànima; la valentia d'una dona que es va atrevir a desafiar les normes morals i es va deixar dur pels instints, com mostra aquest preciós fragment de la pel·lícula Frida; el compromís polític (que compartia amb en Rivera) pel qual va conèixer el mismíssim Trotski, amb qui va tenir un afer amorós fugisser; la sensibilitat i el reconeixement de la feblesa a través de la pròpia obra: ens va deixar unes quantes pintures on es pot comprovar tot el que va haver de patir la "paloma negra" al llarg de la vida... I tants altres motius.

L'exposició es pot veure fins al dia 5 de desembre i és altament recomanable, ja que recull algunes de les seves obres més importants, fotografies, vestits originals, el seu corsé pintat amb els símbols del partit comunista, gravacions en vida de l'artista... Hores i hores per estar-s'hi i hi tornaria! Podria escriure i escriure i no acabaria, així que us deixo amb una de les seves millors obres, que també era a l'exposició:

Grinderman o la catarsi d'una nit de diumenge

“Si escoltes Nick Cave, quedaràs enganxada a la bona música per sempre”. Recordo les paraules que algú em va dir fa uns anys, quan jo encara no coneixia Nick Cave & The Bad Seeds, i els vaig escoltar i les prediccions es van acomplir: ja mai més vaig tornar a ser la mateixa pel que fa a gustos musicals. I fins avui, que encara borratxa d’emocions pel concert d’ahir, hi dedico aquestes línies:

Apocalíptica nit ahir a Viena! Nick Cave, el famós canalla de la música fosca, el rock i el blues, la veu de les “Murders Ballads” i de “Boatman’s call” o de “Your funeral, my trial” va irrompre per satisfer la gana de bona música, rock i adrenalina del públic. A Gasometer, una sala d’unes característiques molt especials, en un edifici que va ser utilitzar com a magatzem de gas, construït el 1896 al districte de Simmering, irrompia Grinderman, la nova banda que incorpora alguns membres dels antics “Bad Seeds”, amb en Nick Cave com a veu cantant.
Si ja n’era una fan, ara en sóc una incondicional. El nou gir que ha donat amb aquest grup, més potent i roquer, més descaradament combatiu, m’ha atrapat i m’ha contagiat de passió i de força, juntament amb centenars de persones ahir a Gasometer.

Una hora i mitja de desenfrenament i de catarsi en una aposta consolidada amb dos discos publicats i un gran èxit de crítica i de públic. Ahir vaig veure com una massa de persones embogia amb en Nick, que va llençar a terra unes quantes vegades el micro, que es va abocar al públic, ansiós per tocar-lo.

L’australià que ens regalava lletres profundes que exploraven el sentiment de culpa i de dolor, es va deixar la pell ahir a Gasometer. Qui no recorda aquella emotiva “Into my arms” o la cançó d’amor dedicada a PJ Harvey “Green eyes”, dins el meu àlbum preferit “The boatman’s call”? Aquest Nick Cave, llargarut i esprimatxat, va aconseguir una catarsi absoluta en una nit de diumenge que ens ha regalat imatges i sons en directe per a les nostres oïdes massa acostumades al soroll de la ciutat.
I per acabar, comparteixo amb vosaltres una de les cançons que més m'agraden de Grinderman, que evidentment van tocar ahir. Que en gaudiu!

Grinderman-When my love comes down (cliqueu per llegir-ne la lletra) i escolteu-la aquí.

PS = totes les fotos són personals i fetes al llarg del concert.

Conviure

Avui toca escriure una entrada sobre la Convivència, dins d'una iniciativa que ha sorgit dins el món de la blogosfera (qui deia que Internet és una pèrdua de temps?). I com que no em vull estendre gaire, intentant definir el terme convivència, m'ha sorgit això. Què vol dir per a mi conviure?

Compartir la llum i l'
Ombra d'un mateix
Noves formes de pensar
Vivint la pell d'un altre
Indagar fora dels propis murs
Veure més enllà dels prejudicis
Ètica
Només
Comprenent la diferència i
Intercanviant
Aprenem a créixer i ens fem més rics.

Per acabar una cançó i vídeo impagables: Playing for change - Standy by me i la recomanació d'una pel·lícula: London River

Bret Easton Ellis en una nit freda a Viena

Bret Easton Ellis va presentar el seu darrer llibre, Imperial Suites, ahir al teatre Rabenhof de Viena. Una nit freda i plujosa semblava voler donar atmosfera a l'autor de l'arxiconegut llibre American Psycho, sobre el qual es va fer la versió cinematogràfica que tots coneixem amb en Christian Bale com a protagonista. He de confessar que no en coneixia gaire, de la seva obra, malgrat que es tracti d'un escriptor podríem dir-ne mediàtic (?), que es va fer famós a partir del seu primer llibre "Less than zero", basant-se en el qual també es va rodar una pel·lícula que duu el mateix nom. Vet aquí una imatge força coneguda:



Esaston Ellis ha estat qualificat com l'autor que retrata la "Generació X" o com a important representant del "Dirty Realism". El que més em va sorprendre va ser trobar un senyor àcid i enginyós en les seves respostes, però que a la vegada explicava que els seus llibres han estat una manera de canalitzar el seu dolor, la soledat que sentia o la rebel·lia en el pas de ser un home jove a un home madur a qui no li agrada aquesta societat, però que vol ser acceptat per ella. Durant la sessió Easton va llegir alguns fragments del seu llibre (que reprenen el personatge a Less than zero, però ja en una edat adulta) i un traductor alguns altres fragments en alemany:



Easton es va menjar el moderador amb algunes respostes que invalidaven algunes preguntes, però a la vegada ens va commoure explicant que American Psycho, per ex., parla de la soledat, quan tothom hi llegeix una història de violència i brutalitat. Al final de la sessió, després d'incentivar el públic perquè li fessin preguntes, n'Easton va signar llibres i es va deixar fer fotos. Vet aquí el resultat de la meva foto i el perquè vaig assistir a aquest acte (ai, l'amor ho pot tot! :-)):

La nit es vesteix de museus a Viena

Una vegada l'any (en La llarga nit dels museus), la ciutat de Viena decideix obrir les portes dels seus museus als visitants des de les 6 de la tarda fins a la 1 de la matinada. La nit s'il·lumina de cultura i turistes i oriünds es mobilitzen de museu en museu a la recerca de coneixement: la història del teatre, amb Thomas Bernard com a protagonista; l'Albertina, amb Picasso, com a exposició temporal, admirat i visitat encara per milers de persones d'arreu del món:



El museu del cinema o l'espectacular Biblioteca Nacional. El museu d'art modern o MUMOK , que acull actualment l'obra de Brigitte Kowanz, basada en la llum, els miralls i els jocs d'ombres, on et pots perdre en la màgia de veure't a tu mateix representat en aquesta esfera. I, com no, la fabulosa mostra d'art de Frida Kahlo, que es pot veure fins al 5 de desembre al Kunstforum. Tots aquests museus, més uns quants més de diversa índole (fins arribar a més de 600 en tota Àustria) per un preu mòdic a canvi de gaudir una nit de cultura a la bella ciutat de Viena.
Malgrat les cues i les aglomeracions en alguns indrets, val la pena que Viena patrocini el seu potencial basat en la cultura; que desplegui tot un aparell logístic (autobusos que patrullen la nit per dur-nos allà on vulguem, per ex.) i ens deixi trepitjar els centres que normalment romanen tranquils i sols en aquelles hores en què la ciutat dorm.