Эрмитаж, L'Hermitage

La primera vegada que vaig ser a l'Hermitage no vaig poder evitar sentir-me molt petita, no només per la gran extensió del museu, sinó també per la magnitud i la quantia de les obres que s'hi troben.

Abans d'entrar al museu, et trobes davant d'una extensió enorme (una mena de plaça) que obre pas a l'entrada. Per allà, hi circulen turistes, russos i russes, transeünts i persones disfressades d'època en espera d'una foto. El dia era fred i boirós i donava un aspecte encara més imponent a l'edifici d'aires europeus que acull el museu.

Aleshores hi entres. Gràcies a l'escola on estudio rus, tenim accés a gairebé tots els museus de manera gratuïta. En algun lloc vaig llegir que, si estiguéssim cinc minuts davant de cada obra que forma part del llegat del museu, necessitaríem deu anys per veure-les totes. O sigui que és necessari triar. Decideixo començar al revés històricament. És a dir: de més recent a més antic. I me'n vaig directament a les obres europees. L'art anglès, holandès, francès i alemany. Si hagués pogut culminar la meva visita al museu, hauria hagut d'acabar amb l'art clàssic grec i romà, però evidentment no vaig tenir-ne temps. Quan he visitat museus d'aquestes característiques, megalòmans, amb patrimoni cultural de diferents nacionalitats, sempre em ve al cap el dubte de si és correcte que aquestes obres siguin aquí i no al país corresponent. Ja em va passar a París o a Berlin, per ex. 

El primer que crida l'atenció en entrar-hi és l'espectacularitat dels detalls del Palau, amb molt recarregament d'or, estil de l'època dels Tsars a St. Petersburg (ja m'he descomptat de tants Palaus, d'hivern, d'estiu, etc.). 

Amb tanta bellesa per tot arreu, es fa difícil concentrar-nos en les obres que hi ha exposades.

En una de les nombroses sales, descobreixo aquest retrat d'Alexandre I a cavall, després de la derrota de Napoleó el 1812: 

 

I a la secció d'art francès del segle XVIII, aquest altre quadre de Jean François de Troy, "Suzanne et les vieillards" realment em perturba: 

També em va impressionar aquest quadre de François Desportes (sembla que la part d'art francès és la que més em va marcar): 

La veritat és que n'hi va haver molts d'altres que no vaig fotografiar. Totes dues vegades m'hi vaig quedar fins que van tancar, fins al moment precís en què es van començar a plegar les cortines i tot es va fer foscor, foscor i bellesa: 

L’escola i la ciutat. 10 de setembre de 2012

Després d’haver vist una mica de la part fosca de Rússia, va començar un nou dia. Neguit, expectació i desconcert. Em dirigeixo a l’edifici on tindrà lloc el curs de rus que duré a terme durant dues setmanes intensives. L’acadèmia es troba en un bonic museu a dos minuts del meu apartament. 

Arribo ben d’hora, abans que obrin l’escola, i una amable professora m’acompanya. El món, de sobte, va canviar. L’apocalipsi presagiada pel visionat de la pel·lícula de Lars von Trier el dia anterior és ben lluny. El planeta Malenconia s’allunya i de cop tot és ple de llum. 

Un món nou davant meu: noves coneixences vingudes d’arreu, amb molts germanoparlants, que bé! Puc practicar totes les llengües que sé en aquesta petita esfera que de cop es converteix en un microclima on compartim espai, pensaments i circumstàncies. M’adono de la importància de comunicar-me, i salvo la meva timidesa acostant-me a les persones que a primera vista criden la meva atenció. Cadascú amb les seves històries i una motivació per venir a Rússia a aprendre aquesta endimoniada llengua. D’entre tots, en destaco un, en direm E., alemany de 68 anys que fa gairebé tres setmanes que és a St. Petersburg. L’E és nascut a la frontera amb Polònia, quan aquella part encara era Polònia; per tant, els seus avantpassats eren polonesos. Per motius polítics, en un moment donat es va separar de la seva família i, ara, als seus 68 anys, vol reprendre la seva història personal i per això aprèn polonès i rus. En vol escriure un llibre. Fascinant.

I arriba el moment d’obrir els ulls a la ciutat. A la tarda passegem per Nevksy Prospect, centre neuràlgic de St. Petersburg, tot caminant des del meu apartament, que es troba a dues parades de metro del centre. 

Un dels ponts que et trobes al pas, amb un lleó amb ales dor.

Tots els elements de la ciutat que ens anem trobant al pas: els ponts que divideixen els canals, els monuments, els edificis... tenen l’aire d’un passat que encara pesa massa sobre el present, de degradació i a la vegada de voluntat de superació. Una atmosfera estranya, en què es destaca una pesantor a l’aire, una espècie de fum gris que s’encomana que no saps ben bé com definir.

Nevsky Prospect és un bulevard ple de botigues, parcs i monuments imponents que corona St. Petersburg i que tothom coneix. Al final del bulevard hi ha l’imponent Hermitage, un dels museus més grans del món. A l’interior, hi podem trobar el Palau d’Hivern, residència oficial dels tsars. Però, sens dubte, aquest museu mereix una entrada a part que espero poder escriure ben aviat.

En tractar-se del primer dia, tan sols fem un tastet de St. Petersburg, exhaustes de tant novetat i col·lapsades d’aquest no sé què que t’engoleix, tornem a casa. L’endemà més parlar russa i aventures.