La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

5 de febr. 2010

Gènere i art a l’Europa postcomunista

Sense la roba adequada i, el que és pitjor, sense portar ulleres de pasta (no, menteixo, sense portar cap tipus d’ulleres), em vaig aventurar ahir a veure l’exposició Gender Check que es pot visitar al MUMOK de Viena, fins al 14 de febrer d’aquest any.
Deixant de banda el fet que la meva indumentària no anava d’acord amb la tònica general que envolta un museu d’aquestes característiques, haig de dir que vaig gaudir com un nan de l’exposició i m’hi vaig estar ben bé tres hores.
Gender Check mostra com algunes i alguns artistes de l’era del postsocialisme a l’Europa de l’Est han manifestat les seves impressions sobre el concepte “gènere”. D’entrada, em va semblar interessant que l’exposició es centrés en l’Europa de l’est, ja que normalment aquesta nova era del “políticament correcte” (amb totes les cometes que s’hi puguin tenir en compte) s’associa a països occidentals i a la tradició feminista que prové de països angloamericans. I ningú no mira a l’Est en considerar aquests aspectes. Em vaig endur una sorpresa agradable en comprovar la sensibilitat envers la causa feminista que aquests artistes professen. Els resultats bé es mereixen, a més, una visita.
L’exposició està dividida en quatre parts segons un criteri temàtic i a la vegada cronològic.
A la primera part, trobem alguns exemples d’art social realista d’inspiració soviètica, on es mostra la divisió del treball segons el gènere. Aquestes sales estan plenes de quadres que mostren homes obrers i triomfants, en figures grans i majestuoses, davant les dones que realitzen altres tasques de menys esforç físic. En aquest sentit, trobem una gairebé deïficació de la figura de l’obrer; però, al contrari del que pretenia el socialisme –que intentava crear una societat neutral quant a gènere- el que denuncien aquests artistes és la separació del treball evident que professava aquesta societat.
La segona part es centra en els anys 70 i 80. Durant aquest període els artistes es concentren a explorar l’esfera privada, que confronta amb l’esfera pública. La vida personal es converteix en quelcom polític. Així mateix, en aquesta època comencen a tenir importància les manifestacions artístiques com ara les “performances”, el “body art”, així com també s’incrementa l’interès per la fotografia, el vídeo, considerats com a expressions artístiques o com a fonts documentals.
Tot seguit, a les dues darreres fases de l’exposició trobem la denúncia dels artistes cap a les desigualtats socials que es produïren després de la caiguda del mur de Berlin. El procés de capitalització d’aquests països va provocar un augment considerable de l’atur, sobretot entre les dones. Els artistes també denuncien la tirania d’algunes ideologies que emfasitzen els valors conservadors i ultranacionalistes.

Hi ha moltes imatges, performances, quadres... que se m’han quedat gravades a la memòria... Però, de totes, m’agradaria destacar-ne una d’una autoria sèrbia. Es tracta de dos vídeos que es reprodueixen paral•lelament. En un d’ells hi ha un grup d’homes que juguen a cartes i discuteixen de manera abrupta entre ells. En un moment donat, un dels homes rep una trucada, presumptament de la seva dona. L’home despenja el telèfon i li diu que no el molesti, que està ocupat. En l’altre hi ha una famosa cantant sèrbia que actua en solitari. I les dues imatges no tenen res a veure l’una amb l’altra.
Aquesta incomunicació, però (deixant de banda el fet que el que l’aturoa denuncia és la divisió dels rols segons el gènere), bé podria extrapolar-se a un àmbit més transversal, humà.

Però, per no acabar amb aquesta idea negativa, voldria acabar el post amb llenguatge universal, és a dir, amb música: