Paradies Liebe (Paradís Amor), d'Ulrich Seidl

Títol: Paradies Liebe (Paradís Amor) 2012

Director: Ulrich Seidl

Actors: Margarete Tiesel, Peter Kazungu, Inge Maux

Continuem amb els paradisos...

Paradies Liebe forma part d'una trilogia de paradisos del director austríac Ulrich Seidl: Liebe (tráiler, clica-hi), Paradies Glaube (per veure'n el tràiler clica sobre la paraula tràiler) i Paradise: Hoffnung (tràiler)

Una alumna em va recomanar aquesta pel·lícula irreverent que trenca tots els tòpics sobre l'Àfrica i la recerca de l'ideal exòtic i idíl·lic fora de les fronteres civilitzades i “educades” petitburgeses d'Europa.

La protagonista de la pel·lícula és una dona de mitjana edat (al voltant dels 50), un pèl naïf, de classe mitjana-baixa austríaca, que decideix passar unes vacances tota sola a l'Àfrica, en un d'aquests viatges-paquet amb tot inclòs. El que busca la vienesa és fugir del tedi d'una vida mediocre i avorrida a l'Europa de les comoditats i endinsar-se a la selva de l'Àfrica a la recerca del Paradís. A partir d'aquesta premissa i amb els prejudicis d'austríaca-provinciana-que-no-ha-viatjat-gaire, la protagonista descobreix pas a pas que tot el que ella s'havia imaginat dista molt de la realitat quotidiana del continent al sud d'Europa -i, més específicament, de la part subsahariana, de l'Àfrica negra.

El dia a dia de les dones europees ja en edat aparentment decadent són els exercicis de gimnàstica a les piscines, els còctels de pinya colada i rom servits per un home negre amb el tors ben marcat i les nits de desesperació a la recerca d'un “ligue” d'estiu.

Imprescindible per a qui sàpiga alemany veure-la en versió original per poder assaborir les particularitats del dialecte vienès, el film és una crítica sobretot a la societat austríaca, que es presenta com a ignorant, poc madura i un pèl arrogant envers els africans. Però no només es tracta d'una crítica a l'Europa dels viatges organitzats “perquè és tan important viatjar” sinó que el retrat del director, mordaç i corrosiu al meu entendre, ofereix un judici sense concessions als dos elements culturals posats en qüestió: la societat “occidental”, que cerca allò que no té a casa; és a dir: el “bon salvatge” i l'hedonisme, d'una banda. I, de l'altra, mostra una cara cruel i despietada de l'Àfrica negra; presenta personatges sense moral (és clar, des del nostre punt de vista) que l'únic que cerquen és el profit econòmic del que ells consideren com a “bitllets” caminants. Dues cares creus de la moneda que es complementen: la de les dones que cerquen el benefici sexual des d'una postura superior i la dels homes joves negres que cerquen el profit econòmic. Un panorama desolador no apte per a persones que tinguin en ment viatjar a l'Àfrica en safari amb agència de viatges-tot-inclòs. La lectura, però, dependrà de les ulleres amb què la mirem. Podríem considerar que aquests personatges sense moral són producte del nostre imperialisme que impedeix que el sud del món es desenvolupi. Podem entendre que no cal traslladar el nostre sistema de valors (i, en part, moral cristiana) a un món que té una altra doctrina i es regeix per unes altres normes. O potser cal pensar que hi ha uns valors universals i que justificar certes actituds per l'origen de qui les professa no és més que confirmar la nostra actitud paternalista i, per tant, superior.

Malgrat el panorama desolador que presenta, però, a la pel·lícula no li manquen escenes commovedores des del punt de vista paisatgístic. Potser és això el que ens resta: la natura com a element pur, fora de tota civilització que la contamina. I com a punt de partida o esperança per a un món millor.

Ja friso per veure les dues altres parts de la trilogia, que semblen una crítica encara més sàdica a la societat austríaca.