Jornada electoral (i de reflexió vital) a Viena

Jornada d'eleccions al Parlament de Catalunya. Primeres neus a Viena. Fredor i grisor. Cansament acumulat de dues setmanes dures. Ganes de fer una visita a casa i veure com està la meva gent. Trobant a faltar ma germana, els meus pares, els meus amics. Preparació de classes. Impartició de classes. Amunt i avall per Viena, el districte 10 (que sembla ser que serà el meu lloc de treball habitual), districte que mereix un capítol a part. Els cafès que comencen a estar plens. Les reunions dels diumenges a la tarda amb la colònia espanyola més ben parida de Viena. Riures amb en Chris. Amb el cor dividit entre dos móns cada vegada més, però amb el cap pensant a ampliar fronteres d'aquí a un temps. Reflexiono sobre com ha canviat la meva manera de pensar i de vegades em penedeixo de no haver donat aquest pas abans, quan tenia 24 anys, la sang em bullia i tenia tota la força del món. Ara, 10 anys després, la vida no es veu igual ni molt menys. Miro al meu voltant i veig tantes possibilitats de vida... Inquietuds culturals, la Frida Kahlo i en Diego Rivera, el dialecte vienès i ganes d'aprendre altres llengües. Aquest viatge pendent a l'Índia i aquell llibre que sempre has volgut llegir. La pel·lícula que no vaig acabar de veure i tantes tantes coses per fer.

PS = estic caòtica i tenia ganes de deixar-ho constar :-)

És l'hora de dinar!

Hola, bloguers i blogueres!

Després d'una setmana molt liada, em ve de gust parlar d'un dels rituals per a mi més deliciosos (mai millor dit) que han existit durant la història de la humanitat: menjar. He de reconèixer que jo sóc d'aquelles persones que se'n diu de MENJAR. M'agrada assaborir un bon plat, amb el ganivet, la forquilla i la cullera i repetir fins a la sacietat. També m'agrada prendre'm les postres, una cosa tan nostra! I el colofó final: el cafè! I si pot ser amb galetes, millor! He de dir, però, que no era conscient de la ritualització que a Espanya sotmetem l'acte de menjar, i el convertim en un fet social, fins que he passat un temps vivint a Viena. Aquí és molt normal veure persones menjant pel carrer un tros de pizza, un kebab o un entrepà, en una pausa de trenta minuts a la feina. O al metro. O drets, a la Universitat o a qualsevol altre indret. Ni tan sols s'asseuen en un banc per poder menjar amb propietat, no. Per a ells no és important aquest fet, és un mer tràmit que cal acomplir perquè la màquina no s'aturi i després passem a fer coses realment imprescindibles: treballar, estudiar, fer el que sigui...
Parlant amb d'altres persones que comparteixen la vida amb austríacs, he de dir que tothom coincideix que per als aborígens no és important aquest ritual i ni tan sols és un fet comunitari ni que es practiqui en família.
Recordo quan a casa el meu pare treballava moltíssim i l'esperàvem la meva mare, la meva germana i jo amb gana, però calia que hi fóssim tots per seure al voltant de la taula i començar a menjar tots junts. Recordo les sobretaules de diumenge, com duraven fins més enllà de les sis... I comprovo, sorpresa, que aquí no és habitual que les famílies s'asseguin tots junts al voltant de la taula a menjar si no és una data assenyalada i menys si es tracta del devenir diari de la setmana. He de confessar que trobo a faltar quedar amb un amic o amiga per dinar i xerrar tots plegats, passar-nos-hi una hora o més i gaudir de la companyia amb un plat al davant. Aquí no és habitual parlar durant el menjar, alentir el procés de menjar per poder gaudir-nos junts. Però en això radica el fet de conèixer d'altres cultures: en aprendre maneres diferents de viure.
Bon profit als qui acabeu de menjar en aquest diumenge!

PS = A la foto hi ha el típic plat vienès "Wiener Schnitzel", per a nosaltres carn arrebossada de tota la vida. Salut!

Per llegir (2a part)

El segon llibre que vaig acabar de llegir i que volia comentar al bloc és Unterm Rad (Sota la roda), del famós guanyador del premi Nobel de Literatura el 1946, Hermann Hesse. La novel·la, la vaig comprar en un Flohmarkt, ara ja fa gairebé dos mesos -concretament en parlava en aquesta entrada- i, malgrat que no es tracti d'un llibre molt extens, m'ha suposat un cert temps llegir-la, ateses la dificultat de l'alemany i les ganes d'assaborir-la com cal. Unterm Rad explica la història del petit Hans Giebenrath, que viu en un poble d'Alemanya (Selva Negra) a principis del segle XX i que està sotmès a una terrible pressió per la severa societat de l'època, encarnada principalment en els estaments eclesiàstics i en la figura del seu pare. El jove Hans sent una atracció especial per la natura, contempla els paisatges que l'envolten, practica la seva passió, que és pescar, per ex. Però el destí li té preparada una altra missió, tot el poble n'és conscient: ha d'ingressar al seminari. Per això, estudia nit i dia, sense descans, per poder arribar a superar la prova d'ingrés. I la supera, i ingressa en una institució fèrria, arcaica, castradora i limitadora de l'afany creatiu dels joves estudiants. Mentre llegim, podem sentir aquesta sensació d'ofec i de tristesa absoluta i com el mateix sistema acaba amb el poder creatiu dels infants i amb qualsevol capacitat de pensar per ells mateixos. Els fets es desencadenen sense tornada enrere i les vicissituds aboquen en Hans a un tràgic final que no desvetllaré, però que posa en qüestió tant la família, com la societat, com el sistema educatiu. El mateix Hermann Hesse (cliqueu-hi si voleu llegir-ne la biografia) va patir la pressió de l'època i va intentar suicidar-se el 1892, és a dir: a l'edat de 15 anys, la qual cosa el va dur a passar per una sèrie d'institucions: de salut mental i per a "joves problemàtics", fet que posa en dubte, si més no, l'efectivitat del sitema. Novel·la molt interessant, curteta (hi ha traduccions en català -Ed. Empúries- i en castellà -Ed. Alianza Bolsillo, per ex.-), però que indueix a la reflexió el sistema educatiu abans i ara. Respecte a l'actualitat hi hauria molt a dir també. Em pregunto si els plans educatius responen a les necessitats de les generacions del futur i, sobretot, si fomenten la creativitat i el lliure pensament dels joves, però això ja seria un altre tema.

Per llegir (1a part)

Per fi he acabat dos llibres que tenia pendents de feia temps! I no és que estigui molt ocupada, és que simplement les lectures no eren fàcils i no volia deixar de pair-les com calia. Vet aquí, doncs, el meu comentari al primer:



1. Informe Lugano, Susan George, Ed. Icaria (Intermon Oxfam) Aquest llibre me'l va deixar el meu amic Jaume perquè, en comentar-li que volia llegir alguna cosa en què entengués totes les paraules, em va dir que a casa tenia uns quants llibres que em podien interessar. Havia sentit a parlar tant de l'Informe Lugano que no me'n vaig poder resistir. Es tracta d'un llibre escrit ara ja fa uns anys (la primera edició és del 2001, jo he llegit un exemplar de la tercera edició) que reflecteix un món al qual segurament ens estem abocant. Amb un brillant pròleg de Vázquez Montalbán, es tracta d'una anàlisi ficcional ideada per la famosa teòrica i combativa membre d'ATTAC, Susan George, sobre el capitalisme actual i els camins que caldria seguir per tal de mantenir-lo viu. L'autora interpreta un "grup de treball" a qui se li assigna per part dels ideòlegs del sistema la tasca d'analitzar on falla el sistema i aportar-hi solucions. El resultat és un reportatge fred, calculador i esgarrifós sobre el perquè dels nostres mals, que es posa en la ment dels teòrics i els creadors de l'actual crisi. A l'annex l'autora explica que, encara que es tracti de ficció, ha tingut accés a dades ben precises que fan que els personatges de què parla siguin del tot versemblants. Entre les solucions que proposa el grup hi ha les de procurar que al món hi hagi menys persones (de la part que molesta, és a dir, dels perdedors) dins aquest mandat de l'economia i, per això, caldrà, doncs, no ajudar més que aquestes persones puguin prosperar, tenir accés a serveis com ara la sanitat (que no hauria de ser un dret), l'educació, entre d'altres. Caldria fomentar la proliferació de malalties com la malaria, la SIDA, etc. El pitjor no és, per a mi, el possible sarcasme darrere d'aquesta paròdia, sinó que algunes persones (intel·ligents, amb estudis i formades) puguin arribar a tenir aquesta mateixa opinó, sota el prisma global neoliberal.
M'agradaria citar tres fragments que em semblen clau de l'annex del llibre:

“La realidad actual es que cuando un producto llega al mercado, ha perdido toda memoria de abusos contra los humanos o contra la naturaleza”. Pàg. 233

“La última vuelta de tuerca es reivindicar los “derechos de los niños”, incluido su “derecho al trabajo”, de forma que la escuela no debería ser en absoluto obligatoria. En realidad, la mano de obra infantil hace bajar los salarios y sustituye a los adultos. En la India, el número de niños trabajadores y el de adultos sin trabajo es más o menos igual. La práctica perpetúa la pobreza. Los niños trabajadores de hoy serán, si no están muertos ya, los adultos desempleados del mañana, y enviarán a sus propios hijos a trabajar en las mismas sórdidas condiciones. Multitud de empresas transnacionales están subcontratando a empresas que emplean a niños.” Pàg. 231

“El Grupo de Trabajo da al menos una respuesta directa a la gran pregunta que otros siempre tratan de eludir y nunca formulan en público: “¿Qué vamos a hacer con los perdedores?” Los solicitantes del Informe Lugano están sin duda familiarizados con el mundo del poder empresarial que tiene ciertamente un problema con los “perdedores”, especialmente por todo lo que ellos mismos han hecho para crearlos.”Pàg. 236

Lectura altament recomanable per entendre un munt de temes actuals.

Paisatge des de la finestra

Cada dia, en llevar-me i desplegar les cortines de la cuina, contemplo el mateix paisatge una i altra vegada, les fulles seques, de tots els colors possibles de l’ocre, del groc i de la terra. I en el meu afany d’aconseguir el temps, de capturar-lo en una mà i no deixar-lo anar, guardo ingènuament en una carpeta, aquestes imatges:

12 d’octubre de 2010:

El verd resplendor de l’etapa fugissera encara brilla tènue i tímid, darrere la tardor amenaçadora.
17 d’octubre de 2010:

Amb prou feines una branca resta verda rebel, resistent al pas del temps implacable, que cobreix de groc les fulles.
21 d’octubre de 2010:

La música s'escola entre les fulles ocres, vibra, fosca i profunda i comença a lliscar, plàcida, per les primeres branques nues.
23 d’octubre de 2010:

Rere l’ànima de les branques eixerides com braços de nenes que ballen, hi apareixen, quiets i impassibles, els edificis.
28 d’octubre de 2010:

I les ràfegues de sol s’escolen entre la nuesa de la natura que deixa pas a la cultura.
01 de novembre de 2010:

El novembre boirós ja és aquí, sense boira, oferint-nos una treva, i les branques, òrfenes, decadents, gairebé nues, descaradament ens diuen que no hi ha res que puguem capturar, ni amb una foto ni amb aquestes línies que escric en una negra nit tot just passades les 6.

Budapest: la perla d'Europa

SI PUDIERA EN MI PALMA COLOCARTE (per Nâzim Hikmet)

Si pudiera en mi palma colocarte

luego cerrar mis dedos

y ponerme la mano en el bolsillo

y tatareando la canción “Ha Budiyar”

pasearme por las calles de Budapest en

primavera…

Budapest, 1955

Aquest cap de setmana he estat d'escapada a Budapest i fa com mitja hora que em plantejo què puc dir sobre aquesta ciutat que no s'hagi dit ja, que no es pugui trobar a les guies de viatge o que no soni a tòpic. I em temo que la meva imaginació no dóna més de si per tal de descriure amb el llenguatge el que les sensacions a Budapest em van transmetre. La ciutat està dividida pel riu Danubi, que conforma les dues parts Buda i Pest. I aquests dues parts s'uneixen per diversos ponts, el més bell dels quals és, sens dubte, el "Pont de les Cadenes":


Podria quedar-m'hi per sempre, passejant als dos voltants del riu i no me'n cansaria.

La visita llampec també ens va dur, entre d'altres, a l'anomenat "Memento Park", on romanen impassibles al temps, les estàtues del record de l'etapa comunista a Hongria. No pot ser més irònica, però, l'oferta turística i la font d'ingressos que aquest parc suposa, tenint en compte la història del país i el que als inicis dels inicis aquesta filosofia va significar:



El barri del castell (cliqueu-hi per a més info) probablement em va oferir les imatges més belles que han presenciat aquests ulls en els darrers anys. S'hi accedeix en funicular i ens trobem en el punt més àlgid de la ciutat, des d'on contemplar-la en la seva majestuositat, juntament al Danubi:



Com recordaré els colors del sol posant-se a la vora del Danubi o com viuré de nou la primera vegada que la visió de Budapest se m'instal·là a la memòria és un carreró sense fi que se'm posa als dits mentre escric i no em deixa passejar amb tranquil·litat aquest mirada sobre el record recent.

En tot cas, recomano a tothom que es deixi caure tres o quatre dies per Budapest, per tastar amb delícia la perla d'Europa.