Mario Vargas Llosa, El Paraíso en la otra esquina

Quan l'apassionada i intrèpida bloguera Laura Uve, al seu bloc U-topia, va parlar del discurs del premi Nobel Vargas Llosa a l'Acadèmia sueca el 7 de desembre de 2010 en aquesta entrada, he de reconèixer que vaig ser més crítica en comentar-lo del que ho hauria estat amb algú que em resultés més simpàtic que el senyor Vargas Llosa.
I és que de vegades sóc impulsiva, irracional i precipitada, mal que em pesi, i em vaig dir que havia de donar-li una oportunitat amb les seves novel·les. Al cap i a la fi, sempre he pensat que la novel·la té vida pròpia després que el seu escriptor ha deixat que els lectors se n'enamorin o la destrossin. Tan sols havia llegit de Vargas Llosa, "¿Quién mató a Palomino Molero?", per prescripció purament acadèmica i no li havia donat cap opció més. Per això, quan vaig estar aquest Nadal a Barcelona, vaig comprar "El Paraíso en la otra esquina", atreta per l'argument, ja que és difícil triar entre totes les obres d'aquest prolífic escriptor, i més quan ha estat premi Nobel.
La novel·la m'ha agradat, bastant, i m'ha mantingut atenta als detalls i al desenvolupament de les dues històries que es narren paral·lelament, tot i que no coincideixen exactament en el temps.
Es tracta de les vides de dos personatges importants, molt diferents, dels quals es descobreix en un moment donat que estan emparentats. Però això és anècdotic, l'important és la narració dels esdeveniments que ens destapen a dues personalitats que només tenen un aspecte en comú: l'exercici de la llibertat personal, en un món de regles i de convencions.
Són dos personatges històrics del tombant de segle XIX-XX i de principis del XX. Ella, Flora Tristán, és una feminista francesa, lluitadora i compromesa amb la causa obrera, que es proposa l'objectiu d'ajudar a l'alliberament de l'esclavatge en què encara viuen els treballadors i les treballadores. És una tasca difícil, que la porta a viatjar per diferents indrets de França. Molt sovint serà rebuda amb recel per part de patrons (evidentment), però també per part dels mateixos treballadors, a qui ofereix formar part del projecte "Unión Obrera", una reunió d'obrers i obreres, de caràcter internacionalista i llibertari. El personatge és pur, lliure i ple de principis. S'enfronta al rebuig d'una societat encara molt endarrerida i al pare de la seva filla, de qui fuig i a qui la "justícia" gairebé defensa, malgrat els maltractaments cap a ella i cap a la seva filla. Vet aquí el fragment que inicia la història del personatge:
"Abrió los ojos a las cuatro de la madrugada y pensó: "Hoy comienzas a cambiar el mundo, Florita". No la abrumaba la perspectiva de poner en marcha la maquinaria que al cabo de algunos años transformaría a la humanidad, despareciendo la injusticia." Malgrat l'evident messianisme de Flora, és de lluny el més rellevant per a mi de tots dos, per la tasca històrica que va acomplir.
La segona història, narrada paral·lelament a la de Flora (hi ha un capítol per a cada personatge de manera alternativa), és la del pintor Paul Gauguin. Gauguin va ser un pintor francès, atret pel mite del bon salvatge, que viatja a diferents indrets per trobar aquest ideal de llibertat en el "salvatge", sense lleis. Per aquest motiu el trobem en diferents etapes a: Martinica, Tahití i la mateixa Bretanya, com a zona feréstega a França. El personatge és egoista, masclista, mesquí i exerceix la seva llibertat fins al límit, apoderant-se dels indígenes (en especial d'elles) que troba al seu pas, a través de la seva pintura. Una malaltia terrible (la malaltia innombrable, així s'anomena al llibre) l'acompanya durant la segona part de la història, però això no el priva de cercar i cercar aquest ideal que té des del primer moment. Les paraules amb què comença la seva aventura al llibre són:
"El apodo de Koke se lo debía a Teha'amana, su primera mujer de la isla, porque la anterior, Titi Pechitos, esa cotorra neozelandesa-maorí con la que en sus primeros meses en Tahití vivió en Papeete, luego en Paea, y finalmente en Mataiea, no había sido, propiamente hablando, su mujer, sólo una amante. En esa época todo el mundo lo llamaba Paul."

En definitiva, altament recomanable. I se'm confirma que Vargas Llosa és un bon escriptor. Bona lectura!

Els herois del passat que corren per Viena

Fa unes setmanes vaig agafar l'autobús per anar a fer classe a una alumna que viu en un districte bastant allunyat. Concretament, vaig agafar l'autobús 58B, des de Hietzing fins al barri on viu aquesta noia. I, de cop, amb la mirada perduda en l'infinit a través de la finestra, vaig descobrir una petita placa on hi apareixia el nom de "Carry Hauser" i un text que deia "En aquesta casa, hi va viure, des de la seva tornada de l'exili el 1947, el gran pintor, poeta i antifeixista CARRY HAUSER (1895-1985)". Vaig despertar-me del meu somni en dia i em vaig afanyar a apuntar el nom de l'artista. Evidentment, no n'havia sentit mai a parlar i se'm va despertar la curiositat.
En buscar el nom per Internet, he llegit que va néixer a Viena al si d'una família de funcionaris i que de seguida va interessar-se per l'art. En acabar els seus estudis, es va dedicar a la pintura i a l'escriptura, però la seva carrera es va veure interrompuda pel fet d'haver de participar a la 1a Guerra Mundial, després de la qual va convertir-se en un pacifista.
Va començar a implicar-se políticament i culturalment en diferents moviments: "Grup d'artistes Moviment lliure" (1919-1922) o Hagenbund (1925-1938), tots dos moviments culturals, per exemple.
A causa de la seva implicació política, després de l'annexió d'Àustria a l'Alemanya nacionalsocialista, el 1938, se li va prohibir treballar i presentar exposicions de la seva obra. També se li va prohibir dur a terme la seva vocació a Melbourne, on tenia una oferta de treball. L'any 41 va marxar a l'exili a Suïssa, on va escriure -entre d'altres- la novel·la "Zwischen gestern und morgen" (Entre ahir i demà). El 1947 va tornar amb la seva dona a Viena i va continuar la seva formació com a artista. El 1972 va esdevenir vicepresident del club d'escriptors P.E.N. d'Àustria i es va implicar en la causa contra l'antisemitisme.
El seu cos resta enterrat al cementiri de Hietzing (allà on vaig agafar l'autobús des del qual vaig descobrir aquest gran autor).

Les seves obres són a diversos museus de Viena: Wien Museums, Albertina o Österreichischen Galerie Belvedere.

Parlant amb diverses persones sobre l'espinós tema del nazisme i la implicació d'Àustria en aquest assumpte, sempre he volgut indagar sobre les persones valentes que decideixen arriscar-ho tot per una causa, en un clima de por i de resignació per part de la majoria. El 1938, Àustria va votar l'annexió a Alemanya, i va guanyar el sí per un tant per cent més alt que el 90. Ara bé, avui dia s'entén que el fet que hi hagués aquest nombre tan elevat de vots pel SÍ fou per la por a les represàlies sota la pressió dels nacionalsocialistes. No vull jutjar les persones que van optar pel vot afirmatiu, però el que sí que vull és destacar el paper de les persones, que com Carry Hauser, es van atrevir a desafiar aquesta decisió assumint totes les conseqüències que això comportava. Aquest és el meu petit homenatge.

Ara només em queda visitar els museus on hi ha la seva obra i dirigir-me al cementiri de Hietzing, on hi ha enterrat el seu cos.



1895-1985 Panopticum amb autorretrat

Aquests publicistes austríacs...

Fa dies que veig un anunci pels carrers de Viena i penso: no se n'ha adonat ningú?, quin escàndol! M'explico: l'anunci és un cartell de la companyia aèria "Austrian airlines" que fa un joc de paraules entre els verbs "lieben" (estimar) i "fliegen" (volar). A l'anunci s'hi pot veure com una margarida comença a desfullar-se i hi ha un missatge al costat, que emula el típic "M'estima, no m'estima, m'estima, no m'estima" de pel·lícules nyonyes que mostren una adolescent enamorada que es pregunta si el seu enamorat l'estima o no l'estima. I l'anunci es dirigeix directament a les noies, perquè la traducció de les frases "Er fliegt mich; er fliegt mich nicht; er fliegt mich!" és: "Ell em vola; ell no em vola; ell em vola!" És a dir, el joc de paraules és des de la perspectiva d'una noia que es pregunta si ell l'estima (o si podrà volar amb Austrian Airlines és clar). Però el que em deixa parada és si els publicistes que van inventar aquest eslogan no van pensar en el verb "ficken". Aquest verb és una paraula malsonant que ve a ser "follar", parlant en plata, i és el primer en el que vaig pensar en llegir el text: "er fickt mich; er fickt mich nicht"... i no cal que ho tradueixi, oi? Bé, no sé si és que la primavera m'afecta i sóc l'única que veig aquesta coincidència, o si els publicistes estan malalts, però diria que l'eslogan no és gens encertat... O potser sí que va ser volguda aquesta confusió i d'aquesta manera provoquen que se'n parli i que jo, indirectament, els faci publicitat. En tot cas, com que feia dies que ho pensava, tenia ganes de compartir-ho amb vosaltres... No tot a la vida ha de ser transcendent!

Un plat cru de realitat

A Viena he descobert que fer classes a adults m'apassiona, i no només pel que descobreixo de mi mateixa ensenyant, sinó també pel que els mateixos alumnes m'ensenyen, m'expliquen, comparteixen amb mi. De vegades fins i tot ets una mena de psicòloga que ha de saber escoltar, que no és gens fàcil. He après molt més de la societat austríaca fent classes que llegint els diaris. Fa cosa de dues setmanes, em va trucar un nou alumne (a qui anomenarem P) per fer classes de conversa. He de dir que el senyor en qüestió al principi em va causar molt d'estrès: l'amo d'un restaurant que només tenia temps als migdies, amb qui havia de quedar aquell mateix dia i canviar els meus plans, perquè la propera setmana obria de nou el restaurant i no podria assistir a cap classe. Mig obligada per les circumstàncies, li vaig dir que sí, que quedàvem per provar entre mitja hora i tres quarts (que és el temps de què disposava). Vam quedar en un conegut cafè de Viena i en cosa de deu minuts el senyor em va explicar una experiència molt personal en un castellà bastant correcte, tot sigui dit. La història que explicaré és, doncs, ben real:
El germà d'en P era un jove elegant, intel·ligent, ric i formós, que respirava fama i benestar per tots els porus. Es va enamorar d'una dona amb una bellesa màgica i poderosa, però freda com l'acer. Al cap de pocs anys, la dona va conèixer un altre home formós i intel·ligent i va arribar el divorci amb el germà d'en P.
Aleshores va començar a beure i a deixar que la bellesa se l'endugués el temps, com un aigua que corromp el ferro forjat al balcó d'un palau del segle XIX. I va començar a perdre els amics, i va continuar sentint-se molt sol, va perdre diners, família i dignitat. El seu germà el va ajudar a pagar el pis en què encara s'arrossegava com un mort en vida, fins que va decidir marxar ben lluny de la civilització, a la recerca d'un ambient en què no desentonés, d'un ambient sense normes ni moral. Ningú va anar a l'aeroport a acomiadar-lo; aquella resta que quedava d'ell va anar a parar a Tailàndia, on va fundar el que tradicionalment es diu en català una "casa de barrets"... i allà va continuar bevent, fumant i anant amb dones de mala reputació... fins que un dia es va trobar molt malament, el decliu del cos i l'ànima castigats es manifestava en forma de sang per la boca. I van avisar el seu pare, i ningú va anar a visitar-lo. Tan sols alguns amics tailandesos van oferir-li transfusions, germans no de sang sinó a través de la sang.
El germà d'en P. va morir sol a Tailàndia. En P., el qui m'explicava la història, va viatjar a Tailàndia i va trobar una nota escrita pel seu germà abans de morir en què especificava que volia ser enterrat en una illa del Pacífic, on ell s'havia sentit lliure de cadenes morals i de tot lligam.
El pare d'en P., que en principi havia acceptat la voluntat del seu fill mort, després s'ho va repensar i va decidir traslladar el cadàver del seu fill a Àustria. Va pagar una quantiosa suma pel trasllat i al seu funeral hi van assistir més de 300 persones.

La història és real, només l'estil és meu.

Misfits, una sèrie d'herois antiherois

Una de les meves passions inconfessables en els darrers temps són les sèries de televisió, que consumeixo de manera compulsiva quan tinc una estona, a falta de televisió a casa, en aquest aparell des del qual escric.
Algú va dir que la qualitat actualment no és en el cinema sinó en les sèries; jo no diria tant, però sí que algunes tenen guions fantàstics i comparables als grans en la Història del cinema. És la meva manera d'entretenir-me i fugir una mica d'aquest món boig que ens ha tocat viure.
Fa poc un amic al twitter va recomanar la sèrie "Misfits", sèrie anglesa a cavall entre la comèdia i el drama, i em vaig disposar a veure-la. De seguida em vaig adonar que allò m'enganxaria i em vaig empassar les dues temporades com qui menja entrepans de Nutella :-)
La sèrie barreja la realitat i la ficció de manera magistral i ens endinsa en el món de cinc joves que han comès algun petit delicte i han de pagar-ho fent treballs per a la comunitat. La major part de l'acció transcorre al centre comunitari i comença quan tots cinc s'enfronten -juntament amb el seu supervisor- a les conseqüències d'una estranya tempesta. Després de la tempesta, tots han adquirit un poder que els fa aparentment diferents de la resta. Bé, tots llevat d'un, que està intentant descobrir durant la primera part de la sèrie, quin és el seu poder... O potser no en té cap. O sí.
El que més m'ha agradat és el tractament dels personatges, com els anem coneixent de mica en mica, i anem descobrint els herois-antiherois que són. La Kelly, la "choni" anglesa, que parla amb un indescriptible accent dels suburbis de Londres, arrestada per una baralla, obté el poder d'escoltar els pensaments dels altres. L'Alisha, la noia sexi i popular, la "party girl" acostumada a endur-se tots els homes que vol, obté un poder que és ben bé un antipoder: cada vegada que un home la toca, experimenta un desig incontrolable de tenir sexe amb ella. En Nathan, el "pallasso" del grup, impertinent, "torracollons", odiós segons com, de qui sabem de seguida per què és així, és qui ha de descobrir més tard si té algun poder. En Curtis, el noi atleta que ho tenia tot, una carrera endavant com a batedor de rècords i que ho espatlla per possessió de cocaïna, obté el poder de poder fer tornar enrere el temps i evitar que passi el que ja sap que passarà. Aquest és per a mi -tot sigui dit- el poder més interessant de tots i el que a mi m'agradaria tenir (quantes vegades m'he dit: si hagués fet allò i no allò... aix). I per últim el gran Simon, el meu personatge preferit: és el noi tímid i "invisible" per als altres, incomprès, mancat d'autoestima, a qui ningú pren seriosament, i veuen com a un "freak", que obté -voilà!- el poder de fer-se invisible davant dels altres.
A partir d'aquí es van forjant una sèrie de relacions que al principi semblaven impossibles: tots els personatges s'odien de bon començament, però a partir d'un fet inusitat al primer capítol, estan obligats a recolzar-se els uns als altres. A poc a poc també descobrim que hi ha altres persones afectades per la tempesta i que han adquirit estranys poders...
Hi ha dues temporades amb poquets capítols cadascuna (6 o 7), però a cap d'ells no li sobra cap silenci, ni li falta cap fragment. Els guions són brillants i la música, boníssima: hi he pogut reconèixer algunes de les meves cançons favorites de tots els temps: Atmosphere, de Joy Division; Lullaby, de The Cure; The Killing Moon, d'Echo and the Bunnymen; The Prodigy, entre d'altres.
Altament recomanable per als amants del cinema i de les sèries! I sembla que hi haurà una tercera temporada. No puc esperar que surti!

Las partículas elementales, de Michel Houellebecq

Algú ha de mostrar les xacres d'aquesta societat i sovint ho han fet poetes, narradors i artistes de la imatge. En aquest cas, es tracta de Michel Houellebecq qui indaga en les entranyes de l'ànima de dos germanastres ben diferents, amb un nexe comú: l'abandonament per part de la mare de tots dos, mare que formava part d'una comunitat hippie als anys 60. L'autor no dissimula la seva aversió contra el moviment que envoltava la generació del 68 i no em cal el google per descobrir-ho. Tots dos germans pateixen les conseqüències d'aquest abandonament i una vida adulta marcada per la decisió de la seva mare de viure en llibertat, en comptes d'acceptar el rol de mare (que no tenen per què ser incompatibles, dic jo). En Bruno, el germà que amb 40 anys encara és verge, obsessionat de manera malaltissa pel sexe, és un personatge patètic, en aquella conjunció que genera un sentiment de repulsió i/o de pena i patiment. El personatge esdevé pedòfil i acaba tenint un fill a qui subministra somnífers perquè deixi de molestar-lo a la nit. El seu germanastre, en Michel, incapaç de trobar l'amor o de ser en el moment adequat per viure l'amor, biòleg investigador, escriu la seva tesi sobre les partícules elementals, amb una clara intenció d'indagar en el gènere humà. Confesso que la novel·la m'ha semblat ben escrita, provocadora i amb un to clarament de repulsa en general cap a l'espècie humana i en concret, cap a les dones. Vet aquí, per ex., una perla que deixa anar en Bruno en una conversa amb el seu germà, quan parla del seu fill que ha esdevingut un adolescent:

Es difícil imaginar algo más estúpido, agresivo, insoportable y rencoroso que un preadolescente, sobre todo cuando está con otros chicos de su edad. El preadolescente es un monstruo mezclado con un imbécil, de un conformismo casi increíble; parece la cristalización súbita y maléfica (e imprevisible, si pensamos en el niño) de lo peor del hombre. ¿Cómo se puede dudar, después de eso, que la sexualidad es una fuerza absolutamente dañina? ¿Y cómo aguanta la gente vivir bajo el mismo techo que un preadolescente? (pàg. 168-169)

Malgrat l'evident misogínia i l'odi cap a la humanitat que es desprén de tota la novel·la, la recomanaria com a un exemple de novel·la ben construïda, amb uns personatges aprofundits i amb tot un espectre ben conjugat amb la vida de tots dos, al voltant de la teoria de les partícules elementals. Per això la novel·la va ser definida com a nihilista. Mentre llegia, però, un estrany pressentiment no em deixava viure sense anar més enllà. Em vaig dir que la novel·la havia de tenir alguna cosa d'autobiogràfica: ningú es pren tantes molèsties si no és per canalitzar un evident odi contra qui ens va engendrar. I voilà! la viquipèdia em va ajudar i vaig trobar això:

Els seus pares es poden considerar atípics. Ell, guia d'alta muntanya i altres oficis poc remunerats. Ella, anestesista i dona dinàmica i de conviccions. Es van desentendre d'ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s'hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna Henriette, comunista, de la qual adoptarà el seu cognom com a pseudònim artístic.

Houellebecq va transformar tota aquesta frustració en provocació, la qual cosa el va dur a fer dures crítiques contra el moviment del '68, a l'expolsió d'una revista esquerrana en què participava, o a fer afirmacions de contingut poc políticament correcte contra l'Islam, per exemple, entre d'altres perles que -tot sigui dit- també l'han ajudat a vendre llibres. La novel·la va ser duta al cinema l'any 2006, per part del director alemany Oskar Roehler i la versió que n'he llegit és en castellà, publicada a l'editorial Anagrama, en traducció d'Encarna Castejón.

Freud i els "noeuropeus"

Després d'un parell de dies i encara amb la ressaca del Nadal al cap i a la panxa :-) anem tornant a la normalitat de mica en mica. I tornar a la normalitat en el meu cas, significa no fer res del que normalment és considerat normal... (visca la repetició de paraules!) Ahir vaig tenir l'honor d'assistir a una conferència que duia com a títol "Freud i Stalin a Mèxic", dins el cicle de conferències "Freud i els no europeus", que es duu a terme al museu Freud de Viena.
Si bé la figura del pare de la psicoanàlisi ha estat d'alguna manera rebatuda i posada en dubte en els darrers temps, ningú no pot negar la seva importància i el paper que va jugar històricament dins la història de la filosofia i de la psicologia.
La primera part de la conferència (que és la que resumiré aquí, perquè és la que em va semblar més interessant) va ser impartida pel professor Rubén Gallo (a dreta de la pantalla, una foto del seu llibre "Freud's Mexico"), un mexicà que viu als Estats Units i que s'ha dedicat a investigar la relació de Freud amb Mèxic, una relació que aparentment no va existir, ja que la psicoanàlisi es va descobrir i aplicar majoritàriament a Europa. De manera brillant, apassionada i enèrgica, Gallo ens va explicar que a través d'un dels llibres que Freud no es va endur al seu exili a Londres, va descobrir que aquest autor austríac havia estat en contacte amb un jutge mexicà, de nom Raúl Carrancá y Trujillo, el qual s'havia interessat moltíssim per la psicoanàlisi i per Freud. Al llarg de la seva vida aquest exitós advocat i jutge, des de ben jove, va aplicar les teories de la psicoanàlisi en l'estudi dels presos a Mèxic. Es va posicionar a favor que els presos gaudissin del dret a visites per tenir sexe (no només els qui havien tingut bon comportament). Gallo també ens va aportar proves que hi havia hagut correspondència entre els dos personatges i el moment d'esplendor de Carrancá va arribar quan es va trobar amb el cas Ramon Mercader, l'assassí de Trotsky.
Carrancá va decidir aplicar la psicoanàlisi amb Mercader, per descobrir les causes per les quals va matar Trotsky, ja que l'assassí havia donat una explicació absolutament inversemblant del perquè va matar el rus. Carrancá va estar sis mesos aplicant les tècniques freudianes amb Mercader, sis hores al dia, però no li va poder treure ni una paraula.
El jutge mexicà, però, va arribar a la conclusió que Mercader havia matat Trotsky per un acusat complex d'Èdip. És provat que en aquest crim, la mare de Mercader, Caridad Mercader, i el seu amant, Leonid Eitingon, havien volgut sacrificar el català, Mercader (que sempre va dir que era ciutadà belga :-)) pel crim contra Trotsky.
Interessant conferència que va acabar amb la conclusió que Mercader va portar a l'extrem el marxisme i va donar ple sentit al terme "wild Marxism".

PS = Continuarem posant-nos al dia d'esdeveniments vienesos, la cituat no ha canviat gens, segueix tan maca com sempre, encara que el sol sigui car de veure.

Impressions de la Barcelona postvienesa

Després d'uns dies de desconnexió internàutica i encara a la meva habitació a Terrassa, em disposo a fer uns primers apunts de les meves sensacions aquests dies, que han passat (encara que soni a tòpic) volant. Si alguna paraula resumeix amb exactitud el que he sentit aquests dies, aquesta és "dualisme", que no confondré amb "ambigüitat". Dualisme, perquè d'una banda m'he reconciliat amb la ciutat i amb la cultura que tant vaig arribar a odiar moments abans de marxar, però de l'altra he pogut tornar a comprovar tots aquells defectes que em van dur a fer el pas de deixar-la (si més no, per un temps). He pogut valorar la llum del mediterrani, les tapes i el pernil, el pa amb tomàquet i poder riure fins que et fa mal la panxa, sorollosament i sense que ningú et miri malament pel carrer. També, però, he comprovat molt més la duresa de les condicions dels qui hi treballen (per la família, per ex.) i he vist un país atacat per la crisi (es respira pertot arreu) i empobrit. No acabo d'acostumar-me, a més, a les faltes d'educació dels conductors i conductores, als crits i a l'atropellament de les paraules.
Amb el cor dividit entre dos mons, a més, he viscut la ciutat una mica des de fora, en fer de guia per al meu turista particular, el meu Chris, l'austríac que m'ha estat acompanyant els darrers mesos, a qui vaig conèixer una freda tarda de març el passat 2010. En Chris m'ha ensenyat Barcelona amb ulls inquiets i curiosos i m'ha fet valorar encara més la riquesa cultural i social del nostre tramat, de la meva estimada Barcelona. Han estat uns dies molt intensos, on hi ha hagut visites familiars, a alguns amics (molt pocs, menys del que m'hauria agradat), menjar a dojo (ja no recordava que bé que cuina la meva mare), regals, lectures (m'agrada haver llegit més, en detriment d'Internet) i turisme per Barcelona i una mica per Terrassa (la meva ciutat natal). He caminat sota el sol, he xerrat amb els meus pares i germana, he llegit, he estat amb el meu Chris i he sabut que ara ja tocava tornar, amb les piles carregades i el cor tranquil. La maleta ja feta i cap a Viena!!!

PS = a la foto una de les moltes estampes de Barcelona que ens hem endut aquests dies: La Plaça de la Virreina de Gràcia.

Teatre d'improvisació, nervis i d'altres

El passat dilluns vaig tenir el plaer d'assistir a una obra de teatre d'improvisació, convidada per una amiga catalana que viu a Viena des de fa quatre anys i coneix la meitat de la gent que habita aquesta bella ciutat. Va ser realment interessant; es tracta d'una companyia amateur que es diu "artig.impro" i el títol de l'obra era "Familie Kellermann": l'obra era la una representació d'un sopar d'empresa familiar, al qual tots estàvem convidats. Va ser realment una experiència interessant formar part com a públic i a la vegada com a actriu passiva :-) de l'escena: típic sopar d'empresa, guardant les formes, en què tothom ha de fer veure que està molt content amb el cap, on la família es mostra com a ideal i de mica en mica van sorgint elements que ens desmostren que no és així. Vam riure, vam sopar, vam beure i el moment àlgid va ser quan la meva companya va haver d'explicar el que és el "Caga Tió" i la figura del Caganer, com a representatives de la cultura catalana. No sé què deurien pensar els austríacs de nosaltres, però tots van escoltar atentament i estupefactes davant aquests estranys catalans, que fan aquestes coses de fer picar un tronc perquè "cagui" o que tenen la figura d'un senyor fent caca al pessebre :-)! La veritat és que no havia trobat tan divertides les nostres tradicions com des que m'ha tocat explicar-les a persones que en són totalment alienes. Tot això va ser improvisat, és clar. Nosaltres érem la delegació d'estrangers dins l'empresa, que veníem de Mallorca i de Barcelona i que érem tractats amb el folclorisme amb què es tracta algú de fora des d'una perspectiva conservadora (entengui's la ironia i la crítica). La família va deixar de ser ideal en el moment en què es comet un crim i arriba un excèntric inspector que ha de resoldre el cas. Va ser una nit divertida i inesperada.
A banda, fa dies que no paro de resoldre coses que em quedaven per resoldre, amb la sensació que encara tinc molt per fer a Viena, però amb la certesa que començo un nou any amb noves perspectives. Veurem com es presenta. De moment, el primer és el primer i quins nervis abans de marxar! Passaport, maleta, regals, documents, ho tinc tot? El cap? Aiiiii

Ens veiem o bé aquest any o bé el que ve (però ja des de Barcelona)!

Resum del 2010

Fa dies la Nuria al seu bloc va publicar una reflexió sobre el 2010, i -com que em va semblar una bona idea- avui la segueixo ja amb els meus comentaris sobre el 2010:

El més emocionant. Traslladar-me a Viena i començar una nova vida.

El més emotiu. Començar a sentir una nostàlgia terrible en haver de deixar Barcelona.

El més dolorós. Saber que els meus pares han passat un mal any i jo no he pogut ajudar-los, perquè he estat lluny de casa.

El més sorprenent. Haver-me posat a prova en més d’una ocasió i haver-ho superat, quan no m’ho esperava i d’aquesta manera recuperar una mica l’autoestima que havia perdut l’any anterior.

El més divertit. Conèixer un munt de gent nova i interessant (de diferents nacionalitats) i a la vegada els locals de Viena, on prendre’s un cafè calentó o una Bier.

El més trist. Recordar el dia que va morir el meu avi.

El més graciós. Veure els austríacs (i que no se m’enfadin, sisplau) vestir amb orgull els seus Lederhosen pel carrer (vegeu-los a la foto). També aprendre una mica de dialecte vienès.

El més preocupant. Saber que a Espanya l’atur no para de créixer i que sembla que de moment no hi ha solució.

El més feliç. Els viatges a Praga i a Budapest.

El més conyàs. Tota la paperassa i la burocràcia que cal fer a Viena per qualsevol tràmit.

El més estrany. Descobrir que hi ha austríacs que volen aprendre català :-)

El més intel·ligent. Haver après alemany, haver format una vida independent i a la vegada mantenir les relacions socials (amb espanyols, austríacs i de diferents parts del món). També continuar intentant mantenir les altres llengües que parlo i a la vegada tenir perspectives d’aprendre’n de noves.

El més curiós. Que res no és mai com t’esperes, sempre hi ha alguna cosa inesperada que et trenca els esquemes i els plans.