"Chascarrillo" de dilluns a la tarda

"They make it look so easy. Connecting with another human being. It's like no one told them it's the hardest thing in the world."

Dexter Temporada 5, darrer capitol.

"Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món."

Wittgenstein

“Només hi ha món on hi ha llenguatge”

Martin Heidegger

Tinc una mania: sempre que pujo a un ascensor des que sóc a Viena (i especialment a l’ascensor del metro) em ve al cap la il·lusió que s’acaba el món i aleshores em pregunto: “si s’acabés el món, i només quedéssim les persones que som ara mateix dins l’ascensor, què passaria?” Moltes vegades la situació em crea una terrible claustrofòbia i només espero que l’ascensor arribi al seu destí i pugui baixar-ne per no haver de tornar a veure mai més aquelles persones amb qui m’ha tocat compartir-lo. D’altres, miro endavant i endarrere i em pregunto amb qui hauré de procrear perquè l’espècie humana no desaparegui. En algun cas, em dic que no tindré més remei que entendre’m amb aquelles persones amb qui hauré de compartir aquella gran escomesa de construir una nova societat. Moltes vegades tinc por; poques, una agradable sensació i sempre, la certesa que comunicar-me, fer-me entendre i que m’entenguin seria una tasca difícil.

No, no m’he tornat boja ni he pres una infusió d’opi.

Parlo des de la certesa, (i a mesura que em faig gran més certa) que entendre l’altre/a, fer-se entendre i comunicar-se cada vegada més és una quimera impossible, que rares vegades es produeix aquest miracle d’enteniment comú i de connexió. Conèixer l’altre, sortir d’un mateix per entrar en la ment de l’altre, deixar per uns instants el nostre egoisme i tractar d’entendre el que l’altre ens diu i que el miracle de la comunicació es produeixi és una de les tasques més difícils de la humanitat, fins i tot en l’era d’Internet i de les telecomunicacions. Em vénen a la memòria milions de malentesos, pares que no entenen els seus fills, professors que no entenen els seus alumnes i alumnes que no fan cas als professors, parelles que discuteixen i perden l’amor entre les paraules, predicadors que volen tenir raó i que no escolten, caps que no parlen amb els empleats, persones a l’ascensor que ni tan sols et miren, discussions amb amigues i amics, entre familiars i amb els teus companys de feina, gent que crida i és escoltada, persones en silenci que no criden ni són escoltades (que no enteses), però que romanen amb els seus pensaments aïllades, sense intentar transmetre’ls. I la més profunda soledat em provoca terror. Aleshores em dic que no, que hi ha esperança (l’esperança és el darrer que es perd), que els éssers humans ens comuniquem no només a través del llenguatge: la música, les carícies, els gestos, les mirades, l’estètica i l’art en general... segle rere segle comunicant-nos (o intentant-ho).

Llavors em ve al cap Wittgenstein i la seva teoria sobre el llenguatge, com a forma de representació del món i entro en contradicció i començo a no entendre’m; ja que, com bé digué Wittgenstein, sense llenguatge no hi ha món. La clau és en conèixer-se a si mateix, em dic, i després mirar de posar-nos al lloc de l’altre i provar de reconèixer-nos a nosaltres mateixos en l’altre. O potser no. Potser estem condemnats a viure en gàbies de vidre, atrapats en el nostre llenguatge i la nostra representació del món.

Perdoneu el “chascarrillo” de dilluns plujós a la tarda vienesa. 

Escoltant aquesta meravella (Lonely, Deine Lakaien): 

PS = Gràcies a Jaume per haver-me fet notar la genial frase de la sèrie Dexter, que encapçala aquesta entrada.

Clara Campoamor. Una dona oblidada

Fitxa de la minisèrie pel·lícula:

Clara Campoamor. La mujer olvidada. TVE. Octubre 2010

Repartiment:

Elvira Mínguez - Clara Campoamor
Antonio de la Torre - Antonio García
Mónica López - Victoria Kent
Montserrat Carulla - Doña Pilar
Joan Massotkleiner - Alcalá Zamora
Joan Carreras - Álvarez Buylla
Fermí Reixach - Alejandro Lerroux
Mingo Ràfols - Manuel Azaña
Pep Cruz - Prieto
Manel Barceló - Cordero
Jordi Sánchez - Gil Robles

Des que sóc fora del país on vaig néixer, m'agrada encara més que abans, indagar en la nostra història i observar-nos des dels marges. M'agrada escoltar les opinions de persones que ens veuen des de fora i, tot i que sovint em sorprenc de les seves percepcions esbiaixades, la majoria de les vegades aprenc elements nous de la nostra cultura, que fins ara m'havien passat desapercebuts.

Mirant la pel·lícula Clara Campoamor. La mujer olvidada, he retrocedit en el temps per trobar una vegada més aquest moment clau i especial en la història d'Espanya, el de la formació de la 2a República i tots els moviments polítics que l'envoltaven. És un moment històric ple de passions enfrontades, d'evolució i d'ebullició en un panorama polític dividit entre les diferents tendències que defensaven la monarquia o la república. Una dona republicana, defensora dels drets humans per damunt de tot i, per conseqüència dels drets de les dones, Clara Campoamor, despuntava i destacava per la seva reinvidicació del dret de vot per a les dones l'any 1931, any en què es proclamà la 2a República. Lluny quedaven ja les primeres sufragistes angleses, predecessores d'aquest moviment, que, al contrari que la militant espanyola, varen actuar molt més col·lectivament i van aconseguir sentar un predecessor important per a les nostres reivindicacions.

He llegit per la xarxa que el títol "Una mujer olvidada" per a Clara Campoamor no és apropiat, però jo diria que -segons la meva percepció- sí que ho és. No figura aquesta activista entre les protagonistes dels llibres d'Història escolars, ni el seu nom ens ve a la ment com a important dins el context de la 2a República. Potser per això ara s'ha decidit passar per la televisió aquesta minisèrie convertida en pel·lícula, per rescatar-la de l'oblit injust. Potser tot dins la nova onada de recuperació històrica, fruit, al meu parer, de l'error de la transició que va tractar d'esborrar un passat inesborrable.

He de dir que la pel·lícula m'ha agradat força, el paper de l'Elvira Mínguez com a protagonista és excel·lent i, una vegada més, m'he sorprès en comprovar l'actitud covarda i hipòcrita d'alguns membres del seu partit que es consideraven d'esquerres i defensors dels drets de les persones, homes que giraven entorn de la figura de Lerroux i també alguns homes del partit socialista. Sota l'argument "les dones votaran el que els capellans els diguin, és a dir, a la dreta" defensaven que es prorrogués l'accés de la dona a les urnes, en un intent de protegir els propis interessos per damunt dels del conjunt de la societat.

Clara Campoamor va defensar amb valentia i determinació el dret de vot de les dones des de la seva posició minoritària i gairebé en solitari al Congrés (només una altra dona, Victoria Kent, n'ocupava una cadira en aquell moment, i no li fou tampoc de gran ajuda). A ella li devem moltes coses les dones, avui dia, o potser millor dit, no les dones, sinó la humanitat.

Tràiler de la minisèrie-pel·lícula:

Aquí podeu veure-la en línia. Feu-hi clic: Clara Campoamor. La mujer olvidada

La insuportable veritat dels bojos

Devia ser dimecres, 

potser eren les 17.46 de la tarda, aproximadament.

O, no ho sé, va ser un dia d'aquests, hora punta, a la tarda, després de treballar. 

Al metro, en hora punta, no sé de quin dia, no sé a quina hora exacta, després de treballar.

Cap mirada es creua en l'infinit de ratlles invisibles que creuen el vagó.

Una ràfega d'ulls sense color enfosqueix el túnel, mentre el soroll del tren sobre els raïls ensordeix les nostres veus. 

De sobte, un boig irromp en el silenci. Duu els cabells llargs i bruts, d'un gris incipient.

Les mirades dissimulen, mentre el boig saluda el vagó de tren. 

I, en baixar, deixar anar un "que vagi bé!" 

Ningú respon al crit del boig.
I em pregunto si el boig no ens observa, compadit, i pensa: pobres gents assenyades...

Baixo a la meva parada i no miro ningú, dissimulant els meus pensaments.

 

Per què han de treballar més els professors

En un d'aquells diaris que regalen al metro i a l'autobús, la qualitat dels quals és dubtosa, he trobat un article que es titula "Darum sollen Lehrer mehr arbeiten", que vol dir: "Per aquests motius els professors han de treballar més". Vull traduir gairebé la totalitat de l'article, perquè crec que és important:

Els motius pels quals els redactors d'aquest article pensen que els professors haurien de treballar més són:

“-Més de 300.000 escolars necessiten ajuda extraescolar, perquè els professors fracassen. Cada any, aquest fet suposa a les famílies una despesa d'uns140.000 Euros.

-Un total de114.000 professors guanyen una mitjan d'uns bons 51.000 Euros l'any.

-Per contra, els professors fan classe unes escasses 20 hores per setmana, malgrat que el seu contracte és de 40 hores.

-L'altra meitat del temps el fan servir per a la preparació de les classes, correcció, cursos de reciclatge...

-El 2010 es van destinar 7,2 milers de milions a formació. D'aquests diners, els professors rurals es van endur 3,4 milers de milions i els federals (Bundeslehrer), 2,8 milers de milions. En total, els professors suposen un 86% del total del pressupost per a formació.

-Al costat de les 5 setmanes de vacances que tenen els treballadors en general, els professors en tenen 12 (!).

-Els funcionaris que decideixen la jubilació anticipada poden cobrar el seu sou íntegre sense retallades. D'altres cobren un màxim de 370 Euros.

-I a més: hi ha algunes ovelles negres entre els professors, que no es poden rescindir, que fan que milers de nens perdin la il·lusió per aprendre."

L'article s'acompanya d'una fotografia, on es veu la imatge d'un professor girat d'esquena mentre escriu a la pissarra i un nen aixeca la mà. És clar, el professor no l'està veient. Hi ha el següent peu de lletra: "Ara els professors volen fins i tot fer menys de les 20 hores lectives."

No nego que tots tenim part de responsabilitat en el fet que el sistema educatiu faci aigües. Però aquesta anàlisi és maniquea, simple i molt fluixa. Cal un replantejament global, que no només inclou els professors, que són una part del sistema educatiu, que engloba molts altres sectors. On és l'anàlisi sobre el paper que hi juguen els pares o sobre els nous reptes de la nostra societat? Estic segura que la persona que ha escrit aquest article mai ha donat classes i menys a nens i adolescents! Si no, sabria que una hora lectiva equival a tres hores de despatx en una feina "normal"; sabria quantes baixes per depressió hi ha entre el professorat, sabria del sentiment de frustració davant un sistema que et dóna l'esquena; sabria que no es tracta només d'una qüestió de pressupost (com si per art de màgia, els diners ho canviessin tot, encara que -està clar- l'escola necessita una inversió). Tampoc crec que calgui fer culpables els professors sobre el trist fet que algú cobri una pensió de 370 Euros.

Estic una mica decebuda i sorpresa que aquí les coses no siguin gaire diferents que a Espanya en aquest sentit. Senyor Erich Nuler (autor de l'article), desprestigiant el professorat no ajudarà a millorar el sistema. Al contrari, si professors-família i sistema no treballen plegats, no contribuirem que els ciutadans i ciutadanes del futur tinguin l'educació que esperem per a ells.

Perquè encara tenim molts motius

Mai no sereu prou vella ni prou covarda com per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.

Maria Aurèlia Campmany.


Perquè avui més que mai em ve de gust dir, amb el cap ben alt, que sóc feminista. Contra el desprestigi del terme, i en reconeixement a tantes dones (i també homes, per què no dir-ho també) que s'han deixat la pell perquè algun dia tinguem els mateixos drets homes i dones.
Perquè, tot i que a algunes dones els sembli que ja tot està fet, que no tenim cap problema, especialment als països occidentals, queda encara molt per fer, sobretot si mirem a la part desafavorida del món, a les nostres companyes que dia rere dia sobreviuen en la pobresa.
Perquè vull que cobrem el mateix que els nostres companys per la mateixa feina, perquè vull poder accedir a llocs de responsabilitat, perquè no vull que se'm discrimini algun dia per ser mare.
Perquè vull estimar i sentir-me estimada sense violència ni imposicions, parlant de tu a tu al meu company.
Perquè vull viure en un món en què no se'ns imposin cànons estètics insalubres i vull compartir amb els meus companys l'educació dels fills i de les filles i la construcció del seu futur en un món igualitari.
Aquí un article que em va agradar molt de la Gemma Lienas, és del 2009, però avui té total vigència. Cliqueu a l'enllaç per llegir-lo.
I la recomanació d'un conte màgic, increïble, que dóna una altra visió del conte de la Ventafocs:

Aquí teniu la versió en pdf (cliqueu a l'enllaç).

Les coses i la mort

Tinc un gust d'arrels
a dins la boca, i a les mans, ortigues.
I tinc la mort que em mira fit a fit
onsevulla que giri la mirada.

Miguel Martí i Pol, Amb vidres a la sang.

La finca on visc té més de 100 anys. Forma part de la Història de la ciutat i qui sap quantes persones, secrets, aventures, amors i odis hi han passat. Hi ha un petit cartellet al primer pis que parla d'aquesta centenària finca i on s'especifica que al pis de baix hi havia hagut una "Kaffehaus" típica; és a dir, una d'aquelles romàntiques cafeteries amb sofàs de vellut, on l'acte de prendre un cafè es converteix en un ritual màgic, d'observació, meditació i lectura. Més tard, el mateix pis va ser durant un temps una "Gästehaus", una mena d'hostal, i avui dia és un restaurant xinès, molt bo, per cert.
La relació amb els meus veïns és d'absolut anonimat o d'agradable cortesia. De tant en tant sento la veïna d'uns 5 anys que juga sola al passadís o em trobo algun altre veí per l'escala i ens diem "Hallo", "Morgen!", "Guten Tag" o "Gruss Gott", que diuen aquí.
Fa uns mesos, vaig topar-me amb el veí del segon: un senyor gran, a qui van pujar en una cadira de rodes (el bloc on visc no té ascensor) i que em va saludar agradablement, amb aquella amabilitat dels senyors grans que s'han resignat que el pas del temps els hagi guanyat la batalla, i amb la quietud d'haver viscut una vida sencera, en l'hivern vital. Altres vegades havia vist com dos treballadors socials el pujaven fins a casa i la major part dels dies no el veia, perquè segurament no sortia gaire. Fa uns dos mesos, en tornar un dissabte a casa cap a les 11, vam veure dos senyors que esperaven a l'entrada de la seva porta amb un taüt per transportar cadàvers. El senyor del segon havia mort. Vàrem pujar cap a casa (jo visc al tercer), en silenci, mentre els homes recollidors de cadàvers feien la seva feina.
El següent dilluns hi havia una esquela al tauler d'anuncis de casa, que la mestressa hi havia deixat, per a informar els veïns. No vaig apuntar el seu nom. Sé que tenia 83 anys quan va morir.
Les següents setmanes, mesos diria jo, vaig veure que una carta de la companyia d'energia vienesa esperava ser recollida dins les reixes de la seva porta. I així dia rere dia, ignorant de la mort de l'habitant d'aquell pis, romania al mateix lloc sense que ningú es dignés a agafar-la. El senyor vivia sol, em deia. Però no tenia família?
La setmana passada van desallotjar casa seva: el carrer era ple de mobles, trastos vells i la roba del senyor dins bosses d'escombraries. Tota una vida disposada a ser llençada al contenidor més proper. El camió estava llest per esborrar tots els records d'un senyor anònim, que un dia m'havia saludat. I aleshores vam decidir desfer-nos de la catifa vella que vaig heretar del meu predecessor. Odio les catifes. A canvi, ens vam endur tres cadires, dues tauletes de nit, un mirall, una làmpada i una prestatgeria, que ens van oferir amablement, ja que eren a punt de ser destrossades. I la família d'aquest senyor no va aparèixer per allà en cap moment.
Em pregunto quina vida devia tenir: com va viure els temps durs del país, amb el nazisme, si es va casar, a què es dedicava, quantes vegades s'havia mirat al mirall que jo ara tinc i havia pogut dormir tranquil, al costat de les tauletes de nit, que ara em pertanyen, salvades de l'oblit.

Mario Vargas Llosa, El Paraíso en la otra esquina

Quan l'apassionada i intrèpida bloguera Laura Uve, al seu bloc U-topia, va parlar del discurs del premi Nobel Vargas Llosa a l'Acadèmia sueca el 7 de desembre de 2010 en aquesta entrada, he de reconèixer que vaig ser més crítica en comentar-lo del que ho hauria estat amb algú que em resultés més simpàtic que el senyor Vargas Llosa.
I és que de vegades sóc impulsiva, irracional i precipitada, mal que em pesi, i em vaig dir que havia de donar-li una oportunitat amb les seves novel·les. Al cap i a la fi, sempre he pensat que la novel·la té vida pròpia després que el seu escriptor ha deixat que els lectors se n'enamorin o la destrossin. Tan sols havia llegit de Vargas Llosa, "¿Quién mató a Palomino Molero?", per prescripció purament acadèmica i no li havia donat cap opció més. Per això, quan vaig estar aquest Nadal a Barcelona, vaig comprar "El Paraíso en la otra esquina", atreta per l'argument, ja que és difícil triar entre totes les obres d'aquest prolífic escriptor, i més quan ha estat premi Nobel.
La novel·la m'ha agradat, bastant, i m'ha mantingut atenta als detalls i al desenvolupament de les dues històries que es narren paral·lelament, tot i que no coincideixen exactament en el temps.
Es tracta de les vides de dos personatges importants, molt diferents, dels quals es descobreix en un moment donat que estan emparentats. Però això és anècdotic, l'important és la narració dels esdeveniments que ens destapen a dues personalitats que només tenen un aspecte en comú: l'exercici de la llibertat personal, en un món de regles i de convencions.
Són dos personatges històrics del tombant de segle XIX-XX i de principis del XX. Ella, Flora Tristán, és una feminista francesa, lluitadora i compromesa amb la causa obrera, que es proposa l'objectiu d'ajudar a l'alliberament de l'esclavatge en què encara viuen els treballadors i les treballadores. És una tasca difícil, que la porta a viatjar per diferents indrets de França. Molt sovint serà rebuda amb recel per part de patrons (evidentment), però també per part dels mateixos treballadors, a qui ofereix formar part del projecte "Unión Obrera", una reunió d'obrers i obreres, de caràcter internacionalista i llibertari. El personatge és pur, lliure i ple de principis. S'enfronta al rebuig d'una societat encara molt endarrerida i al pare de la seva filla, de qui fuig i a qui la "justícia" gairebé defensa, malgrat els maltractaments cap a ella i cap a la seva filla. Vet aquí el fragment que inicia la història del personatge:
"Abrió los ojos a las cuatro de la madrugada y pensó: "Hoy comienzas a cambiar el mundo, Florita". No la abrumaba la perspectiva de poner en marcha la maquinaria que al cabo de algunos años transformaría a la humanidad, despareciendo la injusticia." Malgrat l'evident messianisme de Flora, és de lluny el més rellevant per a mi de tots dos, per la tasca històrica que va acomplir.
La segona història, narrada paral·lelament a la de Flora (hi ha un capítol per a cada personatge de manera alternativa), és la del pintor Paul Gauguin. Gauguin va ser un pintor francès, atret pel mite del bon salvatge, que viatja a diferents indrets per trobar aquest ideal de llibertat en el "salvatge", sense lleis. Per aquest motiu el trobem en diferents etapes a: Martinica, Tahití i la mateixa Bretanya, com a zona feréstega a França. El personatge és egoista, masclista, mesquí i exerceix la seva llibertat fins al límit, apoderant-se dels indígenes (en especial d'elles) que troba al seu pas, a través de la seva pintura. Una malaltia terrible (la malaltia innombrable, així s'anomena al llibre) l'acompanya durant la segona part de la història, però això no el priva de cercar i cercar aquest ideal que té des del primer moment. Les paraules amb què comença la seva aventura al llibre són:
"El apodo de Koke se lo debía a Teha'amana, su primera mujer de la isla, porque la anterior, Titi Pechitos, esa cotorra neozelandesa-maorí con la que en sus primeros meses en Tahití vivió en Papeete, luego en Paea, y finalmente en Mataiea, no había sido, propiamente hablando, su mujer, sólo una amante. En esa época todo el mundo lo llamaba Paul."

En definitiva, altament recomanable. I se'm confirma que Vargas Llosa és un bon escriptor. Bona lectura!

Els herois del passat que corren per Viena

Fa unes setmanes vaig agafar l'autobús per anar a fer classe a una alumna que viu en un districte bastant allunyat. Concretament, vaig agafar l'autobús 58B, des de Hietzing fins al barri on viu aquesta noia. I, de cop, amb la mirada perduda en l'infinit a través de la finestra, vaig descobrir una petita placa on hi apareixia el nom de "Carry Hauser" i un text que deia "En aquesta casa, hi va viure, des de la seva tornada de l'exili el 1947, el gran pintor, poeta i antifeixista CARRY HAUSER (1895-1985)". Vaig despertar-me del meu somni en dia i em vaig afanyar a apuntar el nom de l'artista. Evidentment, no n'havia sentit mai a parlar i se'm va despertar la curiositat.
En buscar el nom per Internet, he llegit que va néixer a Viena al si d'una família de funcionaris i que de seguida va interessar-se per l'art. En acabar els seus estudis, es va dedicar a la pintura i a l'escriptura, però la seva carrera es va veure interrompuda pel fet d'haver de participar a la 1a Guerra Mundial, després de la qual va convertir-se en un pacifista.
Va començar a implicar-se políticament i culturalment en diferents moviments: "Grup d'artistes Moviment lliure" (1919-1922) o Hagenbund (1925-1938), tots dos moviments culturals, per exemple.
A causa de la seva implicació política, després de l'annexió d'Àustria a l'Alemanya nacionalsocialista, el 1938, se li va prohibir treballar i presentar exposicions de la seva obra. També se li va prohibir dur a terme la seva vocació a Melbourne, on tenia una oferta de treball. L'any 41 va marxar a l'exili a Suïssa, on va escriure -entre d'altres- la novel·la "Zwischen gestern und morgen" (Entre ahir i demà). El 1947 va tornar amb la seva dona a Viena i va continuar la seva formació com a artista. El 1972 va esdevenir vicepresident del club d'escriptors P.E.N. d'Àustria i es va implicar en la causa contra l'antisemitisme.
El seu cos resta enterrat al cementiri de Hietzing (allà on vaig agafar l'autobús des del qual vaig descobrir aquest gran autor).

Les seves obres són a diversos museus de Viena: Wien Museums, Albertina o Österreichischen Galerie Belvedere.

Parlant amb diverses persones sobre l'espinós tema del nazisme i la implicació d'Àustria en aquest assumpte, sempre he volgut indagar sobre les persones valentes que decideixen arriscar-ho tot per una causa, en un clima de por i de resignació per part de la majoria. El 1938, Àustria va votar l'annexió a Alemanya, i va guanyar el sí per un tant per cent més alt que el 90. Ara bé, avui dia s'entén que el fet que hi hagués aquest nombre tan elevat de vots pel SÍ fou per la por a les represàlies sota la pressió dels nacionalsocialistes. No vull jutjar les persones que van optar pel vot afirmatiu, però el que sí que vull és destacar el paper de les persones, que com Carry Hauser, es van atrevir a desafiar aquesta decisió assumint totes les conseqüències que això comportava. Aquest és el meu petit homenatge.

Ara només em queda visitar els museus on hi ha la seva obra i dirigir-me al cementiri de Hietzing, on hi ha enterrat el seu cos.



1895-1985 Panopticum amb autorretrat

Aquests publicistes austríacs...

Fa dies que veig un anunci pels carrers de Viena i penso: no se n'ha adonat ningú?, quin escàndol! M'explico: l'anunci és un cartell de la companyia aèria "Austrian airlines" que fa un joc de paraules entre els verbs "lieben" (estimar) i "fliegen" (volar). A l'anunci s'hi pot veure com una margarida comença a desfullar-se i hi ha un missatge al costat, que emula el típic "M'estima, no m'estima, m'estima, no m'estima" de pel·lícules nyonyes que mostren una adolescent enamorada que es pregunta si el seu enamorat l'estima o no l'estima. I l'anunci es dirigeix directament a les noies, perquè la traducció de les frases "Er fliegt mich; er fliegt mich nicht; er fliegt mich!" és: "Ell em vola; ell no em vola; ell em vola!" És a dir, el joc de paraules és des de la perspectiva d'una noia que es pregunta si ell l'estima (o si podrà volar amb Austrian Airlines és clar). Però el que em deixa parada és si els publicistes que van inventar aquest eslogan no van pensar en el verb "ficken". Aquest verb és una paraula malsonant que ve a ser "follar", parlant en plata, i és el primer en el que vaig pensar en llegir el text: "er fickt mich; er fickt mich nicht"... i no cal que ho tradueixi, oi? Bé, no sé si és que la primavera m'afecta i sóc l'única que veig aquesta coincidència, o si els publicistes estan malalts, però diria que l'eslogan no és gens encertat... O potser sí que va ser volguda aquesta confusió i d'aquesta manera provoquen que se'n parli i que jo, indirectament, els faci publicitat. En tot cas, com que feia dies que ho pensava, tenia ganes de compartir-ho amb vosaltres... No tot a la vida ha de ser transcendent!

Un plat cru de realitat

A Viena he descobert que fer classes a adults m'apassiona, i no només pel que descobreixo de mi mateixa ensenyant, sinó també pel que els mateixos alumnes m'ensenyen, m'expliquen, comparteixen amb mi. De vegades fins i tot ets una mena de psicòloga que ha de saber escoltar, que no és gens fàcil. He après molt més de la societat austríaca fent classes que llegint els diaris. Fa cosa de dues setmanes, em va trucar un nou alumne (a qui anomenarem P) per fer classes de conversa. He de dir que el senyor en qüestió al principi em va causar molt d'estrès: l'amo d'un restaurant que només tenia temps als migdies, amb qui havia de quedar aquell mateix dia i canviar els meus plans, perquè la propera setmana obria de nou el restaurant i no podria assistir a cap classe. Mig obligada per les circumstàncies, li vaig dir que sí, que quedàvem per provar entre mitja hora i tres quarts (que és el temps de què disposava). Vam quedar en un conegut cafè de Viena i en cosa de deu minuts el senyor em va explicar una experiència molt personal en un castellà bastant correcte, tot sigui dit. La història que explicaré és, doncs, ben real:
El germà d'en P era un jove elegant, intel·ligent, ric i formós, que respirava fama i benestar per tots els porus. Es va enamorar d'una dona amb una bellesa màgica i poderosa, però freda com l'acer. Al cap de pocs anys, la dona va conèixer un altre home formós i intel·ligent i va arribar el divorci amb el germà d'en P.
Aleshores va començar a beure i a deixar que la bellesa se l'endugués el temps, com un aigua que corromp el ferro forjat al balcó d'un palau del segle XIX. I va començar a perdre els amics, i va continuar sentint-se molt sol, va perdre diners, família i dignitat. El seu germà el va ajudar a pagar el pis en què encara s'arrossegava com un mort en vida, fins que va decidir marxar ben lluny de la civilització, a la recerca d'un ambient en què no desentonés, d'un ambient sense normes ni moral. Ningú va anar a l'aeroport a acomiadar-lo; aquella resta que quedava d'ell va anar a parar a Tailàndia, on va fundar el que tradicionalment es diu en català una "casa de barrets"... i allà va continuar bevent, fumant i anant amb dones de mala reputació... fins que un dia es va trobar molt malament, el decliu del cos i l'ànima castigats es manifestava en forma de sang per la boca. I van avisar el seu pare, i ningú va anar a visitar-lo. Tan sols alguns amics tailandesos van oferir-li transfusions, germans no de sang sinó a través de la sang.
El germà d'en P. va morir sol a Tailàndia. En P., el qui m'explicava la història, va viatjar a Tailàndia i va trobar una nota escrita pel seu germà abans de morir en què especificava que volia ser enterrat en una illa del Pacífic, on ell s'havia sentit lliure de cadenes morals i de tot lligam.
El pare d'en P., que en principi havia acceptat la voluntat del seu fill mort, després s'ho va repensar i va decidir traslladar el cadàver del seu fill a Àustria. Va pagar una quantiosa suma pel trasllat i al seu funeral hi van assistir més de 300 persones.

La història és real, només l'estil és meu.