El estrangulador de B.

"...Es posible morir de sinceridad ante el descubrimiento / de que siempre vamos de fraude en fraude, de muerte en muerte."(...)

"Esos rostros de penco que tienen los personajes femeninos de Klimt son fruto de sus propios deseos."

El estrangulador, Manuel Vázquez Montalbán

Ja tenia jo ganes de llegir alguna cosa de Vázquez Montalbán, ni que fos per la simpatia que m'inspirava el personatge, però no havia trobat mai el moment, fins que em van recomanar "El estrangulador". Sé que alguns consideren en Vázquez Montalbán com un autor menor, però segur que aquests que ho diuen no han llegit "El estrangulador", la quantitat de referències polítiques, literàries, populars que hi inclou mostren un intel·lectual i coneixedor de la realitat contemporània, amb una lucidesa envejable.

El estrangulador és el monòleg d'un assassí reclòs en un hospital per a malalts mentals, que fa un repàs dels principals artistes, polítics i intel·lectuals del moment, a la vegada que explica l'origen i la consumació dels fets que l'han portat a ser on és.

El llibre està dividit en dues parts, que mostren dues cares de la mateixa persona, dues actituds davant la vida: conformar-se o lluitar?, adaptar-se als condicionants socials del moment o intentar canviar-los? Dins de cadascuna de les dues parts hi ha poemes i reflexions plenes de lirisme, que fan la lectura atractiva i plaent.

El protagonista-narrador de la Història s'autoanomena "Estrangulador de Boston"; aquest Boston pot ser Boston, o pot ben bé ser Barcelona, o pot ser Viena! Els paral·lelismes amb Barcelona són obvis, es veu en les imatges i en les referències que fa l'autor, però en realitat V-M ens parla del món. En algun moment del relat, l'"estrangulador" ens diu que vivim en els temps de l'imperi austrohongarès caigut (com no recordar aquí Viena?), amb la nostàlgia d'un passat grandiós i amb l'amargor d'un present decadent. Davant d'aquesta realitat hi ha, com hem dit, dues opcions: adaptar-se o intentar que les coses millorin. Vázquez Montálban fa un repàs de diferents noms importants del moment, entre ells els marxistes i l'aplicació del socialisme real. La crítica a Stalin i als soviètics és evident, tot i la coneguda adscripció i implicació política de V-M amb aquesta ideologia. No es pot oblidar, però, el context històric en què està escrit el llibre per entendre moltes coses: el final de segle juntament amb el final de les ideologies i un món en descomposició. Boston és l'Univers i l'estrangulador eren tots els homes i dones de l'època. Vázquez Montalban també fa moltes picades d'ullet al paper de la psicoanàlisi i els psiquiatres respecte a les malalties de l'ànima i podríem dir que hi fa una mirada irònica i crítica, moltes vegades és el mateix pacient el qui analitza el seu psiquiatre i fins i tot elabora un informe de si mateix. El llibre són els diaris que escriu com a teràpia i s'autodefineix com a fontaner amb grans coneixements autodidactes. Un personatge interessant i un llibre digne de llegir.

Meme cinèfil

Del bloc de la Troyana m'arriba la proposta d'un meme cinèfil. Encara que m'ha estat força difícil fer-lo, el resultat és aquest:

Escena més graciosa: en tenia diverses al cap, però em quedo amb un clàssic: "Tiempos modernos", hi ha un moment que a mi particularment em fa molta gràcia i és quan en Chaplin, després de treballar en una cadena de muntatge, té com una mena de tic (provocat pels moviments repetits durant la jornada de treball) i va pel carrer amb les mans fent moviments com si dugués unes tenalles. Aleshores veu una dona que duu un vestit amb dos botons, un a cada pit i la persegueix per aplicar els moviments als botons. Em va fer molta gràcia. Però, bé, n'hi hauria moltes altres.

Escena més trista: moltíssimes; però ja que la tinc fresca i, seguint amb el director que va proposar la Troyana, en trio una de "Biutiful", en què la filla del personatge que interpreta en Bardem s'adona que el seu pare es morirà i ell li diu que no l'oblidi. Em sembla terrible i commovedora.

Escena més alegre: encara que sembli mentida, aquesta categoria és una de les que més m'ha costat de trobar, la qual cosa diu bastant de mi mateixa :-S Potser no és molt alegre, però hi ha una escena de "Eduardo Manostijeras" que em provoca alegria i és quan la Winona Ryder balla sota el gel que deixa caure n'Eduardo, mentre fa la poda d'una estàtua de gel. És un moment màgic.

Escena més agredolça: també hi he estat pensant força. I només se m'acut una escena de la Lista de Schindler que se'm va quedar gravada: el moment en què en Schindler acaba la seva llista i queda una esperança per a moltíssima gent, però és conscient que n'hi haurà molta que no podrà salvar. Esperança i desolació en un instant.

Escena més pertorbadora: aquesta la tinc clara, una escena de Blue Velvet extremadament malaltissa, en què en Denis Hopper (amb la seva mascareta d'oxigen) sotmet la Isabella Rosellini al seu joc de pertorbat i en Kyle Maclachlan els està observant amagat dins l'armari.

Escena amb més suspens: el rei del suspens és, sens dubte, Alfred Hitchcock. Crec que em quedo amb les escenes de la pel·lícula "La soga", el moment, per exemple, en què arriben convidats a la sala i els assassins tenen el mort dins una espècie de cofre a sobre del qual mengen.

Escena més terrorífica: la pel·lícula que més por m'ha fet mai és "El resplandor" de Kubrik. L'escena en què el nen es passeja pels passadissos amb la bici i es veuen les nenes assassinades amb la sang que brolla per les habitacions no me la trec del cap en la vida.

Escena més romàntica: el moment en què es coneixen els dos protagonistes de la pel·lícula "Before the sunrise" em sembla el més romàntic (sense ser pastelós). Crec que ella llegeix un llibre (no recordo quin) i ell li pregunta què llegeix i així comencen la relació. Pot semblar d'allò més banal, però des del primer moment ja es veu la química entre els personatges i a partir d'aquí es desenvolupa tot el que ve després.

Millor diàleg: després de pensar-hi molt, em quedo amb una escena de "Dead Man", en què a en Johny Depp li pregunten quina olor fa una rosa que duu a la mà i ell diu "fa olor a paper", em va semblar molt bo el diàleg, ple de símbols i condensant en molt poques paraules molt de significat.

Millor escena musical: m'agrada molt l'escena en què David Bowie canta "Dance, magic dance" a la pel·lícula Labyrinth, envoltat d'éssers fantàstics, del nen petit i de la Jennifer Connelly (molt joveneta).

Millor escena musical amb ball: "every sperm is sacred", a "El sentido de la vida", dels Monty Phyton.

Millor discurs: a la pel·lícula "En tierra de hombres", quan el pare de la Charlize Theron (un masclista) defensa la seva filla davant d'un auditori ple d'homes que no la deixaven parlar.

Millor inici: no sé si és el millor de tots, però m'agrada molt com comença la pel·lícula "Lola rennt", amb la música i el ritme que marcarà tot el film des del principi.

Millor final: el de la increïble pel·lícula "The eternal sunshine of the spotless mind". Hi ha cinema dins cinema i un nou inici, amb una dosi de pragmatisme i de romanticisme a la vegada. Genial!

Escena que mai hauria d'haver estat rodada: ho sento, Troyana, la teva resposta és tan bona que t'haig de copiar. Res del que digui serà millor: qualsevol escena en què hagi aparegut Arnold Schwarzenegger haha.

La millor escena: és impossible dir quina és la millor escena, n'hi ha tantíssimes. O sigui que donaré una resposta molt personal: a la pel·lícula El piano", hi ha un moment en què la protagonista es llança al mar amb el seu piano i se li veuen les varilles del seu vestit d'època... en comunió amb la natura. Aleshores la veu en off diu: "Hi ha un silenci on no hi ha hagut mai cap so, sota el profund profund mar..." em sembla molt poètica.

El meme continua passant la proposta a 5 persones més, però com que no sé qui triar, m'estimo més que l'agafi qui vulgui. És interessant i fa pensar fer aquest meme, però també dóna feina, adverteixo :-)!

Aquí una pel·li per recordar (la tenia oblidada) i la lletra em ve ni que pintada "Every body's got to learn sometime":

Plató i el seu somriure

No dóna patades a una pilota al costat de 20 tios, ni ha sortit mai a "Gran Hermano"; ni s'ha fet ric amb el que fa. Però Juan Sánchez-Enciso és, per a mi, un heroi com pocs en queden.

Corria l'any 99 quan jo tenia 22 anys i havia acabat la carrera. Aleshores havies de fer el CAP (certificat d'aptitud pedagògica) per poder accedir a fer de professor/a de secundària. El CAP són 4 mesos de tràmit que et llencen a la voràgine de la realitat dels instituts, sense (sincerem-nos) cap sòlida preparació prèvia per afrontar els reptes del present. 

Per dur a terme les pràctiques em va tocar en un institut de l'extrarradi de Barcelona, a Barberà del Vallès, no especialment conflictiu, però sí acord amb la realitat de l'àrea metropolitana, que no és poc socialment parlant. 

La meva tutora, la Pilar Adell, era -és- una enamorada de la seva feina. Em va quedar clar des del principi, mentre ens parlava amb aquells ulls petits i vius del seu passat al Badalona 9 (un institut ubicat en un dels barris més conflictius de Badalona, convertit paulatinament en un guetto de majoria ètnica gitana). O mentre l'observava a les seves classes d'ESO i Batxillerat, o d'atenció a la diversitat. Moltes de les seves lliçons m'han quedat gravades per sempre. Encara que no m'hagi dedicat més a l'ensenyament secundari. 

Suposo que sempre tindré aquesta espina clavada, per això de tant en tant investigo què se'n va fer de la Pilar i, indagant, vaig descobrir el llibre del seu company "La sonrisa de Platón", publicat per l'ed. Graó, el juny de 2008. En Juan Sánchez-Enciso també treballava al mateix institut com a professor d'espanyol en els temps en què jo vaig fer el CAP. El recordo, solitari, amb la mirada neta i aquella tranquil·litat de les persones coherents amb si mateixes, amb la satisfacció de les coses ben fetes i el somriure de bondat, que pocs privilegiats tenen. La Pilar i en Juan havien treballat junts al B9 i, en guetitzar-se el centre, van marxar tots dos cap al centre on jo vaig fer les pràctiques. D'aquella experiència al B9, Sánchez-Enciso també va publicar un llibre titulat "Los mejores años", que friso per aconseguir. 

"La sonrisa de Platón" és un llibret d'unes 100 pàgines en forma de relats curts, que expliquen experiències de l'etapa docent del seu autor, que fou professor d'institut gairebé tota la seva vida. Mentre el llegia (o el devorava) em semblava estar coneixent aquell home que alguna vegada havia vist pels passadissos i a la sala de professors, em semblava estar escoltant-lo atentament, com parla amb la mirada poètica i apassionada d'un romàntic de l'educació, tal com el descriu Jaume Carbonell al pròleg del llibre.

Juan Sánchez-Enciso és un heroi: davant les dificultats del sistema, davant els pocs recursos, aquest professor va ser capaç de reinventar-se cada dia, de tractar els conflictes, d'implicar-se amb la seva feina i de sortir-se'n. Sembla poc, però és moltíssim, qui ha treballat a secundària sap de què parlo. Els seus relats són fragments de vida passats pel sedàs de la seva mirada, plens d'idealisme, però també de pragmatisme i d'exemplaritat. A més, a més, hi trobem el testimoni d'altres professors herois i heroïnes anònims (i anònimes! per seguir amb la broma de S-E :-)), que en un moment o altre van acompanyar aquest professional en la seva trajectòria. En aquests relats, de forma gairebé encoberta, s'hi llegeix a la vegada una crítica al passotisme, a la funcionarització d'alguns professors i a la burocratització de l'administració. Suposo que és en part injust culpar alguns professors per deixar d'implicar-se, acomplir la seva tasca sense motivació i marxar a casa cada dia tan sols passant per les classes sense pena ni glòria, perquè ja és prou feina sobreviure; però persones com l'autor d'aquest llibre o la meva tutora del CAP, la seva companya, per a mi models d'actuació en aquest àmbit són les qui donen sentit a aquesta feina, i recuperen aquell esperit de transformació social i una esperança per a un món millor. 

Indagant més sobre en Juan, vaig trobar que fa algunes tertúlies a la COM ràdio, ara que ja està jubilat, on parla d'educació i adolescència. Aquest és l'enllaç (cliqueu-hi).

Fragments d'alguns relats: 

El motorista 

"Segundo día de clase, tercera hora. Un grupo de cuarto se va a nadar al polideportivo. Los comanda el profesor al que apodan Madelman. Cuando abre la puerta del instituto y sale a la calle, se encuentra con la carilla redonda de Carlos Pulpón, subido en una moto enorme y con el casco puesto. Madelman ni lo mira y los ex compañeros le saludan por compromiso. A Carlos se le hiela la sonrisa en la cara; tiene algunos dientes montados sobre los otros." 

Libertad de enseñanza

"Andrea, de cincuenta años, es profesora de lengua. Desde los veinticinco enseña en institutos de zonas obreras, haciendo cosas con las palabras. Cosas útiles o simplemente hermosas. En sus clases no se invierte en el futuro, porque el presente se llena de sentido, también para ella. Nunca repite materiales, ni se copia a sí misma. "Si no me invento cada curso un proyecto nuevo, algo que no he hecho nunca, envejecería de golpe". Nerea sólo tiene veintisiete. Hace tres años tuvo que hacer sus prácticas docentes. Tenía entonces clarísimo que iba para bibliotecaria -"algo tranquilito"-, pero las clases de Andrea la corrompieron para siempre. La docencia era "una pasada", si era capaz de hacerlo como su profesora de prácticas."

Ai, quina enveja tota aquesta passió canalitzada en el que fas cada dia en llevar-te!

El que Viena ens explica

A cada pas que dónes a Viena, hi ha algun element que t'explica una Història (en majúscules). Si mires a terra mentre camines per l'asfalt, pots trobar de vegades plaques que parlen de persones que van viure (o morir) durant la 2a Guerra Mundial a la ciutat i que van ser perseguides per motius polítics. Però si mires al cel, la ciutat també ens parla. Aquesta vegada va ser dissabte passat, quan vaig passar una tarda agradable amb els meus amics mallorquins aventurers a l'Augarten, un fantàstic parc situat al districte 2. 

Si deixes de mirar a terra i alces la vista, l'Augarten ofereix la visió d'una torre tan grisa com imperiosa (concretament de 43 x 43 x 45 m.), amb uns parets gruixudes, que s'obre pas entre els arbres que coronen l'Augarten. La sordidesa d'aquesta torre (que té el seu correlat bessó no gaire lluny) contrasta amb l'harmonia i l'atmosfera pacífica del parc, on hi passegen pares, mares, joves malabaristes, ballarins de Capoeira improvisats, corredors de fons i ciclistes de ciutat. Semblen ignorar el que aquestes torres simbolitzen. De fet, jo també ho ignorava fins que el meu amic Jaume me'n va parlar i em va donar la idea per a aquest post. En aquesta foto (feta dissabte a la tarda) es dedueix darrere els arbres: 

És una de les Flaktürme que hi ha a Viena, que no és altra cosa que torres antiàeries. Durant la 2a Guerra Mundial van servir per prevenir els atacs aeris per part dels enemics. També van ser utilitzades com a hospitals, búnquers i refugis per a milers de persones. En Jaume ja en va parlar en un post de fa temps en el seu bloc, aquí (cliqueu-hi).

Actualment les dues torres que hi ha al parc estan buides, però a la torre L (que no és la que es veu a la foto, però és molt semblant) s'està pensant de col·locar-hi un centre de dades o un cinema a l'aire lliure.

Si finalment es dóna aquest ús a la torre, ens trobaríem davant del millor exemple de creació: del símbol de la guerra i de la destrucció al servei de l'oci i la diversió. Tant de bo el símbol serveixi d'exemple.

Amics

Passades les 12h de la nit d'hivern, la ciutat dorm a les llars calentes i segures. Tan sols alguns malfactors, cinc joves intrèprids i uns quants obrers trenquen el fred tallant i dens amb l'alè del seu respir.

El grup dels cinc amics passeja per l'immens parc a la recerca d'una birra més: la nit encara és jove, encara hi ha temps per deixar que els sentits anul·lin la raó i deixar-se fruir. La noia -la Maria- destaca pel seu somriure estrident, els clots a les galtes i uns ulls vius i brillants que tornen boig el seu company, en Serguei, un pusil·lànime més aviat pobre d'esperit, disfressat de "modern-que-va-a-"Austellungen"(exposicions)- de-videoart-i-parla-com-si-en-sapigués-i-tu-no". La Maria el va fulminar des del primer dia en què la va veure: la Maria és italiana i no hi ha res que pugui vèncer aquest temperament dels països del sud d'Europa, ni mil Austellungen de video art.

Aquella nit els acompanya un vell amic de la Maria, que ha vingut a veure-la. Tots dos xerren, riuen i es posen al dia de velles batalletes, en la nit d'hivern de fred tallant. El vell amic d'una ciutat lluny d'aquí no pot evitar somiar, en secret, que -en despuntar el dia d'aquesta freda nit- la Maria li confessarà el seu amor, amagat de fa anys, d'esquenes a en Serguei, el pusil·lànime que mira video art. Però tot són cabòries. La Maria només pensa en en Serguei, encara que -tot sigui dit de passada- li encanta posar-lo gelós i veure com embogeix per ella. Així, tot sigui dit de passada, el seu ego creix una mica més, per bé que hagi de fer patir en Serguei.

Perquè en Serguei pateix. I embogeix. I aleshores xiscla i desperta les famílies que dormen tranquil·les en la seguretat de les seves llars. I corre alertant els malfactors que s'amaguen rere els arbusts del parc.

Els malfactors -com si de carn es tractés en una selva a milions de quilòmetres, i ells fossin els lleons afamats- els divisen de prop i surten al seu encontre. -"Aquest es mereix una bona batussa"- es diuen en un llenguatge inintel·ligible. Sense pensar-ho, estampen un cop de puny al bell mig de la cara d'en Serguei.

Aleshores apareix l'altre amic, en Kristoff, que ha restat en un segon pla, observant amb ulls i ment d'escriptor, com es desenvolupa l'escena. En Kristoff increpa els malfactors, i en Serguei passa a un segon pla. En Kristoff rep ara els cops dels malfactors, que actuen indiscriminadament, sense pensar a qui dediquen tot aquest cúmul de violència que generacions i generacions han carregat sobre ells. En Kristoff vol trucar a la policia, en un intent desesperat de fer-los marxar. En saber-ho, els actes bestials es disparen, el llancen a terra i el despatxen amb patades al cap, l'eina més valuosa d'en Kristoff. Aconsegueix escapar, corre, truca a la policia i els malfactors el tornen a trobar. Apareix la policia -tard i malament, com a les pitjors pel·lícules de sobretaula- els cerquen, però no els troben. En Kristoff passa la nit a l'hospital, es recupera i l'endemà dorm a casa.

L'endemà, quan el dia il·lumina la ciutat més segura del món, i els rostres dels nadons al parc es deixen entreveure entre els seus gorrets que els tapen fins a les celles, en Kristoff obre un mail d'en Serguei:

"He sabut el que et va passar ahir. Ho sento, em sap greu. Vam anar a fer una birra al bar "K", vam pensar que havies marxat cap a casa.

Salutacions afectuoses,

Serguei."

PS = la història està basada en fets reals. Només alguns petits detalls literaris són de collita pròpia, però els fets són reals.

"Chascarrillo" de dilluns a la tarda

"They make it look so easy. Connecting with another human being. It's like no one told them it's the hardest thing in the world."

Dexter Temporada 5, darrer capitol.

"Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món."

Wittgenstein

“Només hi ha món on hi ha llenguatge”

Martin Heidegger

Tinc una mania: sempre que pujo a un ascensor des que sóc a Viena (i especialment a l’ascensor del metro) em ve al cap la il·lusió que s’acaba el món i aleshores em pregunto: “si s’acabés el món, i només quedéssim les persones que som ara mateix dins l’ascensor, què passaria?” Moltes vegades la situació em crea una terrible claustrofòbia i només espero que l’ascensor arribi al seu destí i pugui baixar-ne per no haver de tornar a veure mai més aquelles persones amb qui m’ha tocat compartir-lo. D’altres, miro endavant i endarrere i em pregunto amb qui hauré de procrear perquè l’espècie humana no desaparegui. En algun cas, em dic que no tindré més remei que entendre’m amb aquelles persones amb qui hauré de compartir aquella gran escomesa de construir una nova societat. Moltes vegades tinc por; poques, una agradable sensació i sempre, la certesa que comunicar-me, fer-me entendre i que m’entenguin seria una tasca difícil.

No, no m’he tornat boja ni he pres una infusió d’opi.

Parlo des de la certesa, (i a mesura que em faig gran més certa) que entendre l’altre/a, fer-se entendre i comunicar-se cada vegada més és una quimera impossible, que rares vegades es produeix aquest miracle d’enteniment comú i de connexió. Conèixer l’altre, sortir d’un mateix per entrar en la ment de l’altre, deixar per uns instants el nostre egoisme i tractar d’entendre el que l’altre ens diu i que el miracle de la comunicació es produeixi és una de les tasques més difícils de la humanitat, fins i tot en l’era d’Internet i de les telecomunicacions. Em vénen a la memòria milions de malentesos, pares que no entenen els seus fills, professors que no entenen els seus alumnes i alumnes que no fan cas als professors, parelles que discuteixen i perden l’amor entre les paraules, predicadors que volen tenir raó i que no escolten, caps que no parlen amb els empleats, persones a l’ascensor que ni tan sols et miren, discussions amb amigues i amics, entre familiars i amb els teus companys de feina, gent que crida i és escoltada, persones en silenci que no criden ni són escoltades (que no enteses), però que romanen amb els seus pensaments aïllades, sense intentar transmetre’ls. I la més profunda soledat em provoca terror. Aleshores em dic que no, que hi ha esperança (l’esperança és el darrer que es perd), que els éssers humans ens comuniquem no només a través del llenguatge: la música, les carícies, els gestos, les mirades, l’estètica i l’art en general... segle rere segle comunicant-nos (o intentant-ho).

Llavors em ve al cap Wittgenstein i la seva teoria sobre el llenguatge, com a forma de representació del món i entro en contradicció i començo a no entendre’m; ja que, com bé digué Wittgenstein, sense llenguatge no hi ha món. La clau és en conèixer-se a si mateix, em dic, i després mirar de posar-nos al lloc de l’altre i provar de reconèixer-nos a nosaltres mateixos en l’altre. O potser no. Potser estem condemnats a viure en gàbies de vidre, atrapats en el nostre llenguatge i la nostra representació del món.

Perdoneu el “chascarrillo” de dilluns plujós a la tarda vienesa. 

Escoltant aquesta meravella (Lonely, Deine Lakaien): 

PS = Gràcies a Jaume per haver-me fet notar la genial frase de la sèrie Dexter, que encapçala aquesta entrada.

Clara Campoamor. Una dona oblidada

Fitxa de la minisèrie pel·lícula:

Clara Campoamor. La mujer olvidada. TVE. Octubre 2010

Repartiment:

Elvira Mínguez - Clara Campoamor
Antonio de la Torre - Antonio García
Mónica López - Victoria Kent
Montserrat Carulla - Doña Pilar
Joan Massotkleiner - Alcalá Zamora
Joan Carreras - Álvarez Buylla
Fermí Reixach - Alejandro Lerroux
Mingo Ràfols - Manuel Azaña
Pep Cruz - Prieto
Manel Barceló - Cordero
Jordi Sánchez - Gil Robles

Des que sóc fora del país on vaig néixer, m'agrada encara més que abans, indagar en la nostra història i observar-nos des dels marges. M'agrada escoltar les opinions de persones que ens veuen des de fora i, tot i que sovint em sorprenc de les seves percepcions esbiaixades, la majoria de les vegades aprenc elements nous de la nostra cultura, que fins ara m'havien passat desapercebuts.

Mirant la pel·lícula Clara Campoamor. La mujer olvidada, he retrocedit en el temps per trobar una vegada més aquest moment clau i especial en la història d'Espanya, el de la formació de la 2a República i tots els moviments polítics que l'envoltaven. És un moment històric ple de passions enfrontades, d'evolució i d'ebullició en un panorama polític dividit entre les diferents tendències que defensaven la monarquia o la república. Una dona republicana, defensora dels drets humans per damunt de tot i, per conseqüència dels drets de les dones, Clara Campoamor, despuntava i destacava per la seva reinvidicació del dret de vot per a les dones l'any 1931, any en què es proclamà la 2a República. Lluny quedaven ja les primeres sufragistes angleses, predecessores d'aquest moviment, que, al contrari que la militant espanyola, varen actuar molt més col·lectivament i van aconseguir sentar un predecessor important per a les nostres reivindicacions.

He llegit per la xarxa que el títol "Una mujer olvidada" per a Clara Campoamor no és apropiat, però jo diria que -segons la meva percepció- sí que ho és. No figura aquesta activista entre les protagonistes dels llibres d'Història escolars, ni el seu nom ens ve a la ment com a important dins el context de la 2a República. Potser per això ara s'ha decidit passar per la televisió aquesta minisèrie convertida en pel·lícula, per rescatar-la de l'oblit injust. Potser tot dins la nova onada de recuperació històrica, fruit, al meu parer, de l'error de la transició que va tractar d'esborrar un passat inesborrable.

He de dir que la pel·lícula m'ha agradat força, el paper de l'Elvira Mínguez com a protagonista és excel·lent i, una vegada més, m'he sorprès en comprovar l'actitud covarda i hipòcrita d'alguns membres del seu partit que es consideraven d'esquerres i defensors dels drets de les persones, homes que giraven entorn de la figura de Lerroux i també alguns homes del partit socialista. Sota l'argument "les dones votaran el que els capellans els diguin, és a dir, a la dreta" defensaven que es prorrogués l'accés de la dona a les urnes, en un intent de protegir els propis interessos per damunt dels del conjunt de la societat.

Clara Campoamor va defensar amb valentia i determinació el dret de vot de les dones des de la seva posició minoritària i gairebé en solitari al Congrés (només una altra dona, Victoria Kent, n'ocupava una cadira en aquell moment, i no li fou tampoc de gran ajuda). A ella li devem moltes coses les dones, avui dia, o potser millor dit, no les dones, sinó la humanitat.

Tràiler de la minisèrie-pel·lícula:

Aquí podeu veure-la en línia. Feu-hi clic: Clara Campoamor. La mujer olvidada

La insuportable veritat dels bojos

Devia ser dimecres, 

potser eren les 17.46 de la tarda, aproximadament.

O, no ho sé, va ser un dia d'aquests, hora punta, a la tarda, després de treballar. 

Al metro, en hora punta, no sé de quin dia, no sé a quina hora exacta, després de treballar.

Cap mirada es creua en l'infinit de ratlles invisibles que creuen el vagó.

Una ràfega d'ulls sense color enfosqueix el túnel, mentre el soroll del tren sobre els raïls ensordeix les nostres veus. 

De sobte, un boig irromp en el silenci. Duu els cabells llargs i bruts, d'un gris incipient.

Les mirades dissimulen, mentre el boig saluda el vagó de tren. 

I, en baixar, deixar anar un "que vagi bé!" 

Ningú respon al crit del boig.
I em pregunto si el boig no ens observa, compadit, i pensa: pobres gents assenyades...

Baixo a la meva parada i no miro ningú, dissimulant els meus pensaments.

 

Per què han de treballar més els professors

En un d'aquells diaris que regalen al metro i a l'autobús, la qualitat dels quals és dubtosa, he trobat un article que es titula "Darum sollen Lehrer mehr arbeiten", que vol dir: "Per aquests motius els professors han de treballar més". Vull traduir gairebé la totalitat de l'article, perquè crec que és important:

Els motius pels quals els redactors d'aquest article pensen que els professors haurien de treballar més són:

“-Més de 300.000 escolars necessiten ajuda extraescolar, perquè els professors fracassen. Cada any, aquest fet suposa a les famílies una despesa d'uns140.000 Euros.

-Un total de114.000 professors guanyen una mitjan d'uns bons 51.000 Euros l'any.

-Per contra, els professors fan classe unes escasses 20 hores per setmana, malgrat que el seu contracte és de 40 hores.

-L'altra meitat del temps el fan servir per a la preparació de les classes, correcció, cursos de reciclatge...

-El 2010 es van destinar 7,2 milers de milions a formació. D'aquests diners, els professors rurals es van endur 3,4 milers de milions i els federals (Bundeslehrer), 2,8 milers de milions. En total, els professors suposen un 86% del total del pressupost per a formació.

-Al costat de les 5 setmanes de vacances que tenen els treballadors en general, els professors en tenen 12 (!).

-Els funcionaris que decideixen la jubilació anticipada poden cobrar el seu sou íntegre sense retallades. D'altres cobren un màxim de 370 Euros.

-I a més: hi ha algunes ovelles negres entre els professors, que no es poden rescindir, que fan que milers de nens perdin la il·lusió per aprendre."

L'article s'acompanya d'una fotografia, on es veu la imatge d'un professor girat d'esquena mentre escriu a la pissarra i un nen aixeca la mà. És clar, el professor no l'està veient. Hi ha el següent peu de lletra: "Ara els professors volen fins i tot fer menys de les 20 hores lectives."

No nego que tots tenim part de responsabilitat en el fet que el sistema educatiu faci aigües. Però aquesta anàlisi és maniquea, simple i molt fluixa. Cal un replantejament global, que no només inclou els professors, que són una part del sistema educatiu, que engloba molts altres sectors. On és l'anàlisi sobre el paper que hi juguen els pares o sobre els nous reptes de la nostra societat? Estic segura que la persona que ha escrit aquest article mai ha donat classes i menys a nens i adolescents! Si no, sabria que una hora lectiva equival a tres hores de despatx en una feina "normal"; sabria quantes baixes per depressió hi ha entre el professorat, sabria del sentiment de frustració davant un sistema que et dóna l'esquena; sabria que no es tracta només d'una qüestió de pressupost (com si per art de màgia, els diners ho canviessin tot, encara que -està clar- l'escola necessita una inversió). Tampoc crec que calgui fer culpables els professors sobre el trist fet que algú cobri una pensió de 370 Euros.

Estic una mica decebuda i sorpresa que aquí les coses no siguin gaire diferents que a Espanya en aquest sentit. Senyor Erich Nuler (autor de l'article), desprestigiant el professorat no ajudarà a millorar el sistema. Al contrari, si professors-família i sistema no treballen plegats, no contribuirem que els ciutadans i ciutadanes del futur tinguin l'educació que esperem per a ells.

Perquè encara tenim molts motius

Mai no sereu prou vella ni prou covarda com per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.

Maria Aurèlia Campmany.


Perquè avui més que mai em ve de gust dir, amb el cap ben alt, que sóc feminista. Contra el desprestigi del terme, i en reconeixement a tantes dones (i també homes, per què no dir-ho també) que s'han deixat la pell perquè algun dia tinguem els mateixos drets homes i dones.
Perquè, tot i que a algunes dones els sembli que ja tot està fet, que no tenim cap problema, especialment als països occidentals, queda encara molt per fer, sobretot si mirem a la part desafavorida del món, a les nostres companyes que dia rere dia sobreviuen en la pobresa.
Perquè vull que cobrem el mateix que els nostres companys per la mateixa feina, perquè vull poder accedir a llocs de responsabilitat, perquè no vull que se'm discrimini algun dia per ser mare.
Perquè vull estimar i sentir-me estimada sense violència ni imposicions, parlant de tu a tu al meu company.
Perquè vull viure en un món en què no se'ns imposin cànons estètics insalubres i vull compartir amb els meus companys l'educació dels fills i de les filles i la construcció del seu futur en un món igualitari.
Aquí un article que em va agradar molt de la Gemma Lienas, és del 2009, però avui té total vigència. Cliqueu a l'enllaç per llegir-lo.
I la recomanació d'un conte màgic, increïble, que dóna una altra visió del conte de la Ventafocs:

Aquí teniu la versió en pdf (cliqueu a l'enllaç).