El futbol a Àustria

No m’agrada el futbol. No sé quan devia començar aquesta repulsió envers l’esport rei, crec que en algun lloc remot de la meva adolescència, quan em vaig haver de perdre algun capítol de Twin Peaks o alguna pel·lícula per culpa del futbol.

Si ets de Barcelona en una ciutat estrangera, el primer que et diuen en saber-ho no és: “oh, que bonic, Barcelona i Gaudí!” “Oh Barcelona, ciutat cosmopolita, la torre Agbar i el passeig de Gràcia!” Noooo, el que sempre et diuen és: “el teu equip ha guanyat la copa de no sé què, és un gran equip, juguen molt bé bla bla bla..” sense ni gairebé preguntar-se si és possible que no en siguis seguidora. He après a dur-ho bé i sempre dic: “ja, ehem, no m’agrada el futbol, però és clar, m’alegro que guanyi el Barça”. Sempre haig de justificar-me i em miren com si fos una extraterrestre: “com pot ser que siguis de Barcelona i no t’agradi el futbol?” –deuen pensar. Moltes vegades em plantejo fingir que estic tota feliç de tenir un dels millors equips del món (i obviar que tenim una de les quotes més altes d’atur d’Europa), però aleshores recordo les nits sense dormir a Barcelona per celebracions diverses en plena època de crisi, els carrers inundats de febrils seguidors i seguidores, les discussions amb amics i amigues que duen la samarreta de l’equip quan guanya i les entrades de metro col·lapsades i em dic: “No! No em sotmetré a aquesta mena de plaga col·lectiva, a aquest virus que com el soma adorm les consciències i aliena!” (sí, ja sé que sono molt apocalíptica). Reclamo simplement el meu dret a escollir com empro el meu temps lliure.

Quan vaig venir a Viena, vaig pensar que aquí el panorama seria diferent, tots els clixés que tenia sobre els austríacs han canviat totalment. També els agrada el futbol. Començo a pensar que el futbol controla el món de debò. A Viena tenen dos equips locals de segona: “Rapid Wien” i “Austria Wien”, que són rivals i durant els seus partits de vegades també es dispara la violència (verbal la majoria de les vegades, però violència al cap i a la fi). No en sé gaire més, perquè el meu interès respecte a aquest tema és nul. Només sé el que de vegades m’expliquen, perquè és inevitable que no te n’expliquin res.

L’esport per antonomàsia i el que dóna més èxits al país és l’esquí, sens cap mena de dubte; però els austríacs i les austríaques tenen l’espineta clavada del futbol, com si es tractés d’una al·legoria de l’imperi perdut i una època passada esplendorosa que fa aigües. L’equip nacional no rutlla i això és com una mena de vergonya nacional que senten. Quan em miren amb la cara de: “quina enveja d’equip nacional que teniu”, els dic: “sí, però vosaltres teniu un 8% d’atur i nosaltres, un 20 % i pujant”.

I no és que jo dediqui totes les meves hores lliures només a pensar, a llegir i a escriure, de vegades també malbarato la vida amb coses sense substància, però no ho faig sens dubte davant una pantalla on s’hi veuen 22 homes que es guanyen la vida molt i molt bé, cervesa en mà i preparada per insultar l’àrbitre.

L’altre dia em van dir que el futbol és la manera com tenen les nacions de combatre entre elles, de mostrar la seva rivalitat i mesurar les forces. I m’ho van dir com a quelcom positiu! I m’ho va dir un austríac!

Quan fa uns anys, Alemanya i Espanya es van disputar la final de no sé què, els austríacs van sortir al carrer a celebrar el guany d’Espanya, o més aviat, la pèrdua d’Alemanya... Quin tipus de món és aquest?! El futbol és més que un esport, i això anul·la la part esportiva d’aquest esdeveniment. No tinc res contra l’exercici sa, però sí contra aquesta hegemonia sense raó d’alguna cosa semblant a l’opi passat del poble.

I, sí, a Àustria també.

Calaix de sastre

Una mica amb ganes de dir-ho tot i sense esma per dir res. Aquest és el meu estat, o ho ha sigut aquests dies: molta feina, poca inspiració, moltes idees al cap, però sense cap mena d'ordre. Unes quantes preguntes que s'esvaeixen amb la calor que PER FI ha arribat a Viena, i que miro de subsanar amb uns quants banys al Danubi. Unes quantes preocupacions que sempre m'acompanyen, per què no seré capaç de deixar-les als marges? 

La principal d'aquestes preocupacions és el sentiment contradictori que genera el que s'espera de mi com a societat i el que realment voldria: ni tinc feina fixa, ni tinc parella (ara ja no), ni fills, ni un lloc de residència fix. Em sento tan lliure! La llibertat individual, però, és un pes molt gros en aquest món, que cal arrossegar com una llosa, un preu molt alt que cal pagar a canvi de no sentir l'opressió de les convencions i la imposició d'una manera de viure. Em pregunto fins a quin punt, però, podem viure lliures, quan has de pagar el lloguer, menjar, anar vestida i aquestes nimieses del dia a dia, per les quals no tens més remei que entrar a la roda giratòria de la màquina amb engranatges, en què tots, en major o menor grau, som. La llibertat que implica, però, de vegades la soledat, ja no és tan gratificant.

L'altra preocupació, que sempre sura en l'ambient i en l'atmosfera, és el temps que penso quedar-me a Viena: no ho sé, de moment només sé que sóc aquí, que no he esgotat les experiències que em queden per viure en aquesta ciutat que em té atrapada, enamorada, engolida :-) Una visita a Barcelona m'espera al setembre: des del Nadal que no veig aquesta maltractada terra meva, han passat moltes coses des de llavors i com me la trobaré em fa realment por. Sé que jo no sóc la mateixa, que inevitablement el món ens canvia, ens curteix, i aquest inevitable canvi en mi, canviarà la meva perspectiva sobre la Barcelona... He seguit de prop els moviments assemblearis que hi han tingut lloc i això m'alegra, però d'altra banda, el canvi en el govern i la situació social i econòmica que no millora m'entristiran de ben cert. No sé com explicar el sentiment que tinc ara mateix: tinc por de sentir por en veure Barcelona, el fet de saber que el PP controlarà, per ex., Cultura (vegeu notícia), un panorama desolador, que no fa més que distanciar-me'n i entristir-me.

I la preocupació que engloba tota la resta és el pas del temps, és inconscient, no és pensada, però sempre hi és: el temps que no s'atura, minut rere minut va morint una part de tu i només en queda el record, la sensació de no aprofitar cada minut i de no poder tornar enrere m'oprimeix, m'atura. Només ho salva el treball en la memòria i escriure, i llegir. De tant en tant faig un exercici de records de moments viscuts, com qui cerca un paradís perdut... i em provoca terror que alguns detalls se m'han oblidat: si passejo per alguns carrers de Viena que ja han acumulat records, em maleeixo per no haver-los escrit, plasmat, dibuixat o fotografiat, perquè ja s'han esvaït. I sento una opressió al cor i una profunda tristesa que no es pot calmar amb res ni amb ningú. Ja veurem què és el que passa quan passegi de nou pels carrers de Barcelona. 

I, no, encara que sembli una entrada trista, no estic trista, fa un sol esplèndid i me'n vaig de picnic al Danubi... És una barreja entre malenconia i plaer per viure, com no pot ser d'altra manera... 

:-)) Gràcies a tots els qui heu arribat fins aquí, per llegir les meves dèries. Una mica de música per acompanyar: 

Anaïs nin (I)

The diary of Anaïs Nin. Volum Five 1947-1955. Edited and with a Preface by Gunther Stuhlmann. A Harvest / HBJ Book, New York and London (1975)

 

“The earth demands servitude from us, maenial tasks, earthy tasks, every day, every hour, and only at this moment at which we discard the servitude and enter the world of the spirit through music or painting or writing are we free.”

Anaïs Nin, Pàg. 154 del diari 

Aquest diari està distribuït per capítols encapçalats per una data que inclou només l’estació i els anys corresponents en què foren escrits. Comença amb “Hivern, 1947-1948” i acaba amb “Tardor, 1955”. Ha estat tota una delícia llegir-ne cadascuna de les pàgines. En elles trobem els pensaments de l’Anaïs Nin, un interior lliure i crític amb el seu entorn, les cartes que li escrivien, les crítiques al seu llibre “A spy in the house of love”, els seus somnis i alguns personatges recurrents en la seva vida en aquells anys. Hi destaco la figura de Henry Miller, per la importància que va tenir en la seva vida i obra.

A través de la lectura d’aquest valuós diari, descobrim una Anaïs Nin, que analitza l’ésser humà, ens el presenta, ens identifica, per mitjà de l’anàlisi que fa d’ella mateixa i des seus somnis. És una constant del diari el conflicte entre l’aspiració de llibertat intrínseca i interna en l’individu i el fet de pertànyer a una comunitat de la qual no es pot deslligar. “Nosaltres, com les àligues, hem nascut per ser lliures”, diu l’Anaïs.

Per a Nin l’individu és molt més important que la col·lectivitat, en aquest sentit, també es fa ressò de la crisi del comunisme a l’època (en aquells moments era en tot el seu auge). Des del seu punt de vista, si les teories de Freud haguessin seguit el seu curs de domini de la història i no pas les teories més col·lectivistes, com el marxisme, no hi hauria hagut frustració i la història hauria estat molt més fructífera: “Has de començar amb el jo, allò personal i l'ésser humà, i després procedir a la comunitat. La Psicoanàlisi tenia raó. I en aquest sentit és altruista.” (traduït per mi mateixa de l'anglès) Pàg. 217
No falten al diari constants referències a les seves obres, a l’art i al fet d’escriure. Ens parla també de l’art modern, és a dir el contemporani, el que es produïa en el moment en què escrivia el diari. Ens diu que els artistes moderns seleccionen també aspectes irrellevants o negatius o poc importants per a les seves obres, en contrast amb els pintors o artistes tradicionals.

El món de l’art és el món dels somnis, el que món en què ens agradaria viure, el món de la llibertat. En un fragment molt significatiu, contestant a un escriptor que li pregunta “Per què escriu?”, ens explica que és una resposta per a ella molt fàcil, creu que escriure és crear un món en el qual ella pot viure i que això és una necessitat. És una materialització del seu món interior. D’aquesta manera intenta atrapar-ne, atreure’n d’altres, cap a aquesta particular visió, perquè, diu, cito textualment (traduint de l’anglès): “Quan crees un món tolerable per a tu mateix, crees un món tolerable per a molts altres també.” (pàg. 149)

No falten tampoc les referències al fet de ser una dona independent i alliberada a l’època. Durant el temps en què va escriure aquest volum dels seus diaris es produeix la mort de la seva mare i l’autora ens evoca alguns dels valors que la seva mare va intentar transmetre-li pel fet de ser dona. Com l’Anaïs Nin va fugir d’aquest model i a la vegada va conservar el record i l’admiració per la seva mare m’han commogut. En aquest sentit, em quedo amb una frase que em sembla del tot encertada: (traduït de l’anglès): "De fet, diria que la compassió pels pares és un indicatiu veritable de maduresa.” (Pàg. 188).

Sobre l’educació que els homes i les dones de l’època reben en funció dels seus rols en la societat, m’ha agradat trobar aquest fragment: “Parlo amb el Dr. Bogner. Discuteixo sobre les tres coses en què he fracassat: fer diners, conduir un cotxe, fer servir una càmera. Totes tres eren símbols de prerrogatives per als homes: capacitat de lideratge i excel·lència (...)” Pàg. 226

Finalment, vull destacar la passió que aquesta escriptora demostra quan afirma que li va costar una vida aprendre a trobar la felicitat en les coses tranquil·les, no només en els extrems d’èxtasi o de passió.

M’hi he sentit tan identificada! Ens passem la vida cercant els grans moments i no ens adonem de la suma de moments pacífics i plaents que fan la felicitat.

Continuo llegint l’Anaïs Nin (A spy in the house of love) i dos diaris més són de camí :-) 

PS = Va per tu, Laura Uve, del bloc U-topia, per haver-la recomanada i explicada des del coneixement i l'admiració que sents per ella. 

L'experiment

Títol original: Das Experiment

Direcció: Oliver Hirschbielgel.
País: Alemanya.
Any: 2001.
Durada: 120 min.
Interpretació: Moritz Bleibtreu (Tarek Fahd. Presoner número 77), Maren Eggert (Dora), Christian Berkel (Steinhoff. Presoner número.38º), Justus von Dohnanyi (Guardià Berus), Oliver Stokowski (Schütte. Presoner número 82).

Una mica inspirada per aquesta fantàstica entrada de l’Antígona vaig veure l’altre dia aquesta inquietant pel·lícula alemanya de l’any 2001. El film tracta d’un experiment dut a terme per uns científics per tal d’estudiar el comportament humà en els diferents rols que hi ha en una presó. La pel·lícula està basada en la novel·la de Mario Giordano Black Box, que a la vegada es va basar en uns fets reals ocorreguts a la presó d’Standford l’any 1971. L’experiment fou dut a terme per un grup d’estudiosos de la universitat d’Standford. Per posar-lo en pràctica van reclutar voluntaris per tal que desenvolupessin els rols de guàrdies i de presoners en una presó fictícia. Després d’una setmana, però, l’experiment va haver de ser cancel·lat, ja que la situació va superar les expectatives i el seu control va esdevenir impossible. La pel·lícula mostra aquesta situació d’emergència, al meu entendre amb tocs massa efectistes cap al final. En realitat no hi va haver morts, però la pel·lícula augmenta l’efecte sobre l’espectador mostrant-ne; al meu entendre no calia mostrar víctimes mortals, la història ja podia haver tingut el mateix efecte mostrada en pantalla tal com va passar. A l’experiment real es va triar a l’atzar qui devia exercir el paper de presoners i qui el de guàrdies. Els presoners havien de dur només una bata sense roba interior i unes sandàlies amb talons de goma. D’aquesta manera es contribuïa que adoptessin postures incòmodes i no familiars. Havien de portar un número cosit en aquesta bata, i així eren anomenats només pel número i no pel nom. També duien mitges de nylon al cap i una cadena al voltant del turmell, com a símbol de la seva opressió. Els guàrdies, per la seva banda, van rebre porres i uniformes caqui d’inspiració militar. A diferència dels presoners, els guàrdies podien anar a casa i descansar i treballar per torns. Però alguns es van presentar voluntaris per quedar-s’hi més hores sense cobrar.

A la pel·lícula, la principal motivació dels voluntaris per ser conillets d’índies eren els diners. Se’ls compensaria amb una suma important a canvi de participar en el projecte i renunciar probablement a alguns drets civils. Se’ls va avisar que hi havia unes normes molt estrictes i que no poden fer ús de la violència durant el temps que durés l’experiment. Des d’un principi, els qui han estat assignats com a guàrdies tenen com a objectiu fer acomplir les normes als qui feien el paper de presoners. I vet aquí quan comencen a sorgir els problemes: per fer acomplir les normes, amb rigidesa, sense cap mena d’indulgència o compassió. En el moment en què es produeix una anomalia, els qui creuen tenir el poder l’assumeixen amb violència i autoritarisme. Sorgeixen els “líders” que abusen de la seva autoritat i comença una espiral d’actes violents i impositius. D’altra banda, també sorgeix per part d’alguns presos l’esperit de rebel·lió i d’insubmissió a unes normes injustes.

La pel·lícula es passa de vegades en excés de violència gratuïta que en realitat no es va produir, però reprodueix al meu entendre perfectament l’esperit del que realment va passar: si atorgues el poder a un grup de persones triades a l’atzar, l’acabaran reproduint de manera autoritària i injusta i reproduiran el seu rol fins a creure-se’l, de la mateixa manera que ho fan els presos. En un principi jo havia pensat que les persones triades ho havien estat en funció de la seva predisposició per experiència o per trets personals, però en llegir-ne la informació sobre l’experiment real, he vist que les persones van ser triades a l’atzar, la qual cosa encara em fa més por. Una vegada una professora de psicologia en un curs per a preparació a oposicions ens va dir que tots duem a dins un petit Hítler i un petit Dalai Lama en potència, que només calia potenciar-los per una banda o per l’altra. A la pel·lícula també apareix el cas d’un dels guàrdies que es nega, amb moltíssima por, a participar en l’abús de poder respecte als presos que els seus companys estan protagonitzant. És castigat evidentment com a traïdor i considerat un pres a partir del moment en què es descobreix que no vol participar en els actes opressors dels seus companys. Hi ha un moment en què li pregunten a què es dedica a la vida real i ell explica que és professor d’institut. Crec que aquesta dada no és casualitat. La pregunta és si hi hauria persones més predisposades a exercir l’autoritarisme i d’altres més predisposades a exercir l’obediència o si tot es basa en l’experiència i l’educació rebudes. A la pel·lícula es veuen diferents maneres d’afrontar l’autoritat que els és donada: el personatge que pren les regnes i que en realitat exerceix de líder de l’operació fa servir el despotisme i la irracionalitat com a forma de pal·liar la seva evident falta d’autoestima que demostra en el moment en què és provocat per un dels presos. Un altre dels personatges es creu en llibertat pel poder que se li ha atorgat d’alliberar els seus instints, sens cap mena de control, fent ús de la força i la irracionalitat. Alguns altres simplement els segueixen, sense posar res en qüestió. I així es crea una situació d’abús de poder. La qual cosa fa realment molta por i em vénen a la ment, com no, imatges no gaire llunyanes d’ús de la força per part de la policia. Sempre m’he dit que no podria ser policia, no podria fer acomplir normes en què no crec ni fer abús de poder, però aleshores aquells qui ho fan són els qui hi estan més predisposats? Deixo la pregunta sobre la pantalla. 

                        

Perduda entre perduts

 

Aquests dies que he estat una mica perduda (més del que normalment estic), m’he endinsat en la famosa sèrie de televisió “Lost”. Quan la sèrie era en tot el seu auge i esplendor, jo era de les que criticava la febre seguidora i alienadora d’uns quants i el martelleig constant al facebook, al twitter o allà on fos amb teories sobre què passava a l’illa i les crítiques sobre el final.

Fa poc, després que ja tot ha passat i ningú no recordava Lost, em vaig decidir a donar-hi una oportunitat i n’estic contenta. Suposo que no cal que n’expliqui l’argument, perquè tothom el coneix, però per si de cas, en faig cinc cèntims: un avió que viatja de Sidney a Los Angeles s’estavella en una illa perduda i alguns passatgers en sobreviuen. Aquests han d’aprendre a viure-hi i conviure-hi, ja que sembla ser que no els vindran a rescatar (se n’adonen després que passen uns dies sense senyals de ningú i en saber que el pilot s’havia desviat del recorregut habitual).

A banda de les teories i l’anàlisi sobre què hi passa allà, qui són els bons, qui són els dolents, què els espera, per què viatgen en el temps, si són vius o morts... a mi el que m’ha interessat de debò són els personatges. És una obra coral, on no hi ha cap protagonista clar i on cada personatge està tractat de manera profunda, amb totes les seves contradiccions i detalls.

En un moment de la sèrie, algú els diu als personatges que han estat triats per anar a parar a l’illa perquè tots eren persones soles que buscaven alguna motivació o raó per viure. En efecte, el que els caracteritza és una història personal de soledat i incomunicació amb les persones que més s’estimaven. Com que els personatges és el que més m’ha agradat de la sèrie, en trio 4 per deixar-ne constància aquí i dir per què m’han agradat. Ha estat una tria dura, vet aquí el resultat:

 Kate

Després de veure la sèrie, veig que aquest personatge ha tingut molts detractors, però a mi m’encanta! Una dona forta i independent, líder femenina del grup. Es debat entre l’atracció que sent per en Sawyer, el líder negatiu i l’amor per en Jack, el líder positiu. La Kate va matar el seu pare biològic (quan no sabia que era el seu pare biològic) perquè maltractava la seva mare. I després fou delatada a la policia per la seva pròpia mare. Una acció que va marcar la seva vida i que la porta a l’illa, ja que fou arrestada a Austràlia i la duen emmanillada per homicidi. En un moment donat en què apareixen els desitjos ocults de cadascun dels personatges, sabem que el desig de la Kate és ser mare, potser per pal·liar la seva frustrada relació amb la seva mare?

M’agrada la Kate perquè segueix els seus instints i exerceix la llibertat amb valentia, assumint-ne les conseqüències.

Sawyer

Un outsider, un estafador de l’Amèrica profunda amb una infantesa molt dura, en què va veure com el seu propi pare matava la seva mare i després se suïcidava, tot provocat per l’engany d’un estafador (Sawyer) de qui pren el nom i a qui converteix en la seva obsessió al llarg de la seva vida. S’ha dedicat a cercar-lo fins que mata la persona equivocada i aleshores el sentiment de culpa s’afegeix als que ja tenia: la tristesa, el dolor i el desig de venjança. Sawyer és un solitari en tota regla: només segueix les pròpies normes i no admet companyia de ningú que no sigui per interès propi. Però tot és mentida, en el fons s’amaga algú sensible i amb valors, el que passa és que trigarem a descobrir aquest Sawyer. L’atracció cap a la Kate no només és física, sinó que en el fons saben que tots dos són iguals: fora de la llei i amb la pròpia llei, sense possible retorn a l’establert.

En Sawyer m’agrada perquè conserva alguna cosa de pura en el seu interior, malgrat les circumstàncies que l’han dut a ser on és: als marges i sense sortida.

Desmond 

El bo d’en Desmond! Un escocès amb un accent boníssim que es veu atrapat en aquesta illa tot sol durant tres anys. En Desmond estima una dona que li és prohibida, una dona que es situa en un estatus social més elevat que el seu, però l’amor està per sobre d’això i en Desmond ho sap. La seva lluita per aconseguir ser amb la dona que estima és titànica, subversiva,.dolorosa i sacrificada. En Desmond és, a més, un home lleial i coherent, entregat als altres. Ho demostrarà en moltes situacions a l’illa. És una peça clau en la història, ja que ajuda al desenvolupament dels diferents estadis de l’illa.

Per què m’agrada en Desmond? Perquè és tot un exemple de lluita contra les adversitats. 

Sun

La Sun és una dona coreana que arriba a l’illa amb el seu marit, en Jin. La Sun és intel·ligent i ha après a parlar anglès d’amagat del seu marit, però ell encara no ho sap. Tots dos s’estimen, però tenen una relació malaltissa al principi, sembla que res no els sortirà bé com a parella i que estan destinats a no estar junts. Res més lluny de la realitat. La Sun té també un pare autoritari que ha obligat en Jin a dur a terme accions moralment recriminables i això és el que ha erosionat la relació entre tots dos. Quan apareix per primera vegada a la sèrie, penses: dins aquesta dona hi ha tristesa i soledat, por i malenconia per alguna cosa. Després descobreixes una dona forta i intel·ligent, plena de bondat i de sentiment de culpa pel que li ha passat al seu marit.

La Sun m’agrada per la seva determinació, per la seva generositat i per saber enfrontar-se a l’autoritat del seu pare.

I per als qui heu vist la sèrie: qui són els vostres personatges favorits i per què? Ah, la banda sonora és molt bona, ja us he posat la cançó del Desmond i la Penny, aquí un altre tema que m'encanta!!!

                             

El nom de les coses

Divendres passat a classe d’alemany vaig tenir un inici de “discussió” amb un company turc a qui conec de fa molt poquet. La professora ens va fer analitzar uns diaris austríacs i alemanys que va portar a classe i em va tocar ser al grup d’aquest company. Ens debatíem sobre quin dels diaris escollir: Kurier, Salzburger Nachrichten, Der Standard o Frankfurter Rundschau. El diari Der Standard és conegut per ser el més seriós a la vegada que més complicat de llegir d’entre tots els que es publiquen a Viena. També se sap que la seva tendència política és més aviat d’esquerres. Doncs bé, aquest meu company decideix per si sol que l’Standard no el triem, perquè està molt emprenyat per una cosa que hi ha llegit fa poc. Les dues companyes que li han tocat, una noia de Croàcia i servidora acceptem resignades (sense cap altra opció) treballar amb l’altre diari que quedava en el moment de triar. Però per què està tan emprenyat aquest senyor amb Der Standard? Resulta que aquest diari han tractat el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) com a partit i no com a organització terrorista, mentre que ETA ha estat definida en el mateix diaricom a terrorista. Això, segons ell, és una injustícia i no respon a la veritat. Aleshores jo, prenent la posició de falsa innocència (mai subestimis lacapacitat d’algunes persones per subestimar els altres J) li dic: però... és que és un partit, oi? PKK, les sigles ho diuen. I llavors no hi va haver peu aldiàleg, el meu company, aixecant la veu i començant a ser una mica rude, emdiu: I tu com ho saps això, que és un partit??!! -Jo segueixo amb el meu to de “innocent-que-no-sap-res-i-tu-m’has-d’ensenyar-que-sí-que-en-saps” i li dic:“No ho sé, no ho sé...” i aquí s’acaba la conversa, perquè el que hagués continuat no hauria permès un ritme adequat per al treball en equip. Però és clar, allò se m’havia quedat gravat i com que alguna cosa sé de la situació a Turquia en relació amb el Kurdistan, el primer que vaig fer en arribar a casa és buscar a la WIKI com es defineix el PKK i vaig tenir sorpreses. Wiki en castellà: “El Partidode los Trabajadores de Kurdistán (en kurdo PartiyaKarkerên Kurdistan, PKK), de tendencia independentista y marxista-leninista, es un partido político ilegalizado, fundado en Turquía en 1978. Su brazo armado se denomina Fuerzas de Defensa Populares.” És a dir, es defineix coma partit polític, il·legalitzat, això sí, però partit polític. Wiki en anglès: "The Kurdistan Workers'Party (Kurdish: PartiyaKarkerên Kurdistan or پارتی کار که‌رانی کوردستان Parti KarkeraniKurdistan), commonly known as PKK, also known as KGK andformerly known as KADEK or Kongra-Gel,^[6] is a Kurdish militant organization which has since 1984 been fighting an armedstruggle against the Turkish state for an autonomous Kurdistan and greater cultural and political rights for the Kurds in Turkey".Sorpresa!, en anglès no és un partit sinó una organització kurda militant, que duu a terme una lluita armada contra l’estat turc pels drets polítics dels kurds.

Segonsel meu company, els diaris no poden faltar a la veritat, tinguin l’opinió que tinguin. Però quina és la veritat? Evidentment, segons la seva opinió, la veritat la té ell. Si seguim llegint a la wikipedia anglesa, se’ns diu que el PKK està inclòs dins una llista d’organitzacions terroristes, duta a terme peralguns països, inclosos els EUA (i em pregunto per què cal anomenar aquí els EUA?). Turquia va incloure el PKK dins la categoria d’”organització ètnicasecessionista” que utilitza la força i el terrorisme contra objectius civils i militars per aconseguir un fi polític. El líder del PKK adverteix que l’únic motiu que té Turquia per fer aquesta definició és la demonització del movimentper motius polítics. Segons aquest mateix líder el govern turc falseja larealitat. Aleshores, on és la veritat que em deia el meu company que calia respectar?

Séque en cap cas la violència és justificable, ni per part de cap organització ni tampoc per part de cap govern.

Perquè, si busquem una mica a la xarxa, trobem que el govern turc tampoc no passa la prova del que seria considerat “no terrorista”: jael febrer de 1999 Amnistia Internacional va afirmar que les autoritats turques havien intentat justificar,ignorar o encobrir els abusos –tortures, homicidis polítics i “desaparicions”-en nom de la seguretat de l’Estat. També van denunciar que la LleiAntiterrorista del moment servia per processar i empresonar persones que no tenien res a veure amb el terrorisme, especialment intel·lectuals i políticsper expressar opinions crítiques amb la política del govern. En aquest informe, AI també denunciava les atrocitats comeses per grups de l’oposició,especialment pel PKK, és a dir que era un informe totalment objectiu. E ldesembre de 1998, AI havia denunciat l’assetjament contra membres i dirigents del Partit Popular de la Democràcia (HADEP), un partit kurd legal. Van serdetinguts al voltants de 3000 dels seus membres. Fou la resposta a les vagues promogudes pel HADEP després de la detenció del seu líder. Dos dels detinguts van morir a causa dels maltractaments.

Iaixí podríem continuar...

Malgrat això, el govern de Turquia continua anomenant-se “el govern de Turquia” i no un grup terrorista... Salvant la part de demagògia que això comporta, el que em ve a la ment és que qui controla les paraules, controla el món.

Per acabar una mica de música turca que vaig descobrir quan vaig ser a Istanbul (Zara - Sebebini Bileyim)

La revolució serà de tothom o no serà

Un dels perills que, al meu entendre, amenaça la revolució és el sectarisme d'alguns grups que componen la nostra complexa societat. M'ho temia en el moment en què va començar la #spanish revolution. Si no entenem que es tracta d'escoltar els altres i deixar de banda les nostres més grans aspiracions per poder trobar conjuntament punts en comú, és que no hem entès res. 

Jo sé que el món no serà com jo el vull, perquè això és totalitarisme, i cadascú té una forma diferent de pensar, que hem d'acceptar per compondre un mosaic que abarqui i inclogui tothom. La democràcia inclusiva i participativa, en definitiva, real, ha de tenir com a objectiu el consens, i això vol dir que cadascú renuncia a alguna cosa per obtenir-ne uns mínims, comuns al conjunt de la societat. Si no s'entén així, és que no es vol una democràcia real, sinó una altra cosa. 

Per què dic tot això? Doncs perquè sembla ser que aquí a Àustria no s'ha entès bé el que és la #spanish revolution o no s'hi han parat a pensar i a informar-se'n. No em refereixo als espanyols que vivim aquí i que estem en constant contacte amb persones que són a les acampades de Barcelona, Saragossa, València, Palma, Sevilla, Granada, Las Palmas, etc. etc. sinó a algunes persones del moviment llibertari, okupa i anarquista que sembla que han agafat les regnes de l'acampada a Karlsplatz (una de les places més conegudes de la ciutat i es podria dir que centre neuràlgic on s'agrupa gent de tota mena). Quan vaig saber que hi havia austríacs que s'havien solidaritzat amb el moviment #spanish revolution em vaig alegrar, i molt! Em sembla que tenim problemes en comú i que, tot i que a Àustria la crisi no ha calat tan a fons (tenen un 9% d'atur, amb això ho dic tot), sí que és cert que el macrosistema econòmic i polític és, amb diferències sobretot pel que fa al sistema d'eleccions, molt semblant. Així que em vaig congratular enormement per la rebuda dels austríacs, vinguessin del moviment que vinguessin. 

Ara bé, i segons informacions de primera mà (no vaig poder assistir a l'acampada promoguda per aquests sectors), persones que provenen del moviment anarquista a Àustria van oposar-se a les propostes de reformar del sistema que des de Madrid (i amb consens) es fan, argumentant que el que ells volen és una destrucció total del sistema. Des d'aquesta posició no és possible un debat democràtic per arribar al consens. Si no s'escolta i es té en compte el que els altres pensen, tanquem la paradeta. La mateixa divisió eterna i polèmica de l'esquerra: reforma o revolució no duu més que a la divisió. Repeteixo que el món que a mi m'agradaria no és segurament el que entre tots es construirà, però és un primer pas, ja que el canvi que es pot aconseguir entre tots i totes s'acosta als meus desitjos. No es pot destruir una societat en dos dies, és un procés que durarà anys i anys (potser per sempre), i requereix la participació activa de tothom i sobretot la voluntat i la consciència que és un moviment apartidista, la qual cosa no vol dir anarquista, ja que entenc que partidista engloba també qualsevol ideologia. 

Alguns dels companys que participen del moviment DRY! Viena veuen factible un possible diàleg amb aquestes altres persones que acampen a Karlsplatz. Pensen que és necessari explicar-los en què consisteix la "revolució" a Espanya, per tal que adoptin l'actitud necessària per poder contribuir amb les seves aportacions que segur són molt valuoses. Jo no ho veig tan clar: per què no se n'han informat prèviament abans que cridar a les reunions que el que ells volen és la destrucció de l'actual sistema? Espero, de tot cor, que puguem ajuntar forces. Si no, això començarà a no tenir sentit. 

Em faig ressò també d'algunes crítiques que he estat llegint darrerament per la xarxa, que mostren alguns comportaments perillosos i que espero que es modifiquin pel bé de tothom. D'una banda (a Madrid, i pels comentaris també a Saragossa): http://sobreunademocraciareal.blogspot.com/2011/05/todo-el-poder-para-las-asambleas-vs.html i, de l'altra, del mur del facebook d'SpanishRevolution, n'he extret: http://www.kaosenlared.net/noticia/indignado (un altre testimoni de Madrid). 

Continuo creient en aquest moviment nascut dels cituadans i les ciutadanes indignats/es, però espero que el seny i el sentit comú triomfi i al final acabem, entre tots, creant una nova democràcia, més real i més justa.

I, en aquest vídeo, una mostra de les cosetes que anem fent a Viena (en algun lloc d'allà darrere hi sóc jo) :-)):

La Revolució democràtica

BARCELONA REVOLUTION from Milius Guerrero on Vimeo.

Dilluns passat. Res a la nevera. Ups. Haig d'anar a comprar. Al súper, omplo el carro i em poso a la cua. Col·loco els productes estratègicament a la cinta, mentre espero el meu torn, per poder pagar de la manera més ràpida possible. Però no hi ha res a fer, la caixera sempre em guanya en rapidesa. Encara no sé quina cara fa, de fet em sembla que sempre és la mateixa, perquè haig de mantenir la mirada en la cinta i els productes i no puc aixecar el cap. Avui està especialment antipàtica, bé, com sempre, però algú ha fet que aturés la cadena de fer passar codis de barres perquè li ha preguntat no sé què. Em vénen ganes de cridar, però aleshores recordo el que una de les meves alumnes em va dir: en aquest supermercat, els caixers i les caixeres han de passar 800 productes per la màquina cada hora. Si no acompleixen això tres vegades, són acomiadats. Respiro fondo i pago. No tornaré més a aquest súper, em dic.

Recordo el cap de setmana i se’m passa la mala llet que he comprat al súper. Queda esperança! Això no ha fet més que començar! La caixera només m’ha recordat de nou i per enèsima vegada tot el que hi ha per canviar, tot el que hi ha per fer (i és possible! Gràcies, Martí i Pol!). Dissabte passat a la tarda ens reuníem davant de l’ambaixada espanyola a Viena per solidaritzar-nos amb els companys i companyes reunits a les places d’arreu d’Espanya i per començar a articular aquest moviment també aquí, a la capital austríaca. Perquè de caixeres n’hi ha a Espanya, a Viena i a tot arreu. Amb això no vull treure importància al fet que aquest fenomen aparegués a Espanya, penso que una mala gestió en els diferents governs, sumada a la corrupció al país i les conseqüències de tot plegat han provocat que, PER FI, la gent sortís al carrer. I la gent normal, sense adscripcions partidistes. M’esperona el fet de saber que persones que segurament mai s’han implicat en política, PER FI, han sortit de casa i s’han assegut al costat d’altres persones que sí que han participat segurament de manera activa en partits polítics, sindicats, associacions, ONGs, plataformes, assembles, universitats... Tots allà, a la plaça, on van néixer la democràcia, els uns al costat dels altres, escoltant-se i sabent que no estem sols. Per a mi aquesta és la més gran revolució entre tot el que està passant aquests dies.

Un dels motius pels quals em vaig exiliar voluntàriament a Viena va ser, entre molts d’altres, que estava farta de l’apatia i el passotisme generalitzat, estava una mica decebuda de les persones del meu país. I quan sóc aquí, arriba la Revolució a Espanya. Irònic, oi? He de reconèixer que més d’una vegada he plorat davant de la pantalla (d’ordinador!), veient com els meus companys i companyes a Barcelona, a Madrid, allà on fos, prenien la paraula. I començaven a escriure una nova pàgina a la història de la democràcia. Han calgut 35 anys de democràcia mal feta i plena d’alts i baixos i irregularitats. Plorava també de ràbia per no ser-hi, però ara sé que nosaltres aquí també tenim una tasca molt important: fer arribar el nostre missatge als companys i companyes austríacs, i de moment sembla que ho estem aconseguint. Ja hi ha activitats programades per aquesta setmana. Els austríacs se n’han fet ressò i espero que acabem creant un espai comú de ciutadans i ciutadanes indignats.

El que passa als carrers i a les places és el camí cap a la democràcia real, la que té els seus fonaments en el diàleg, en saber que hem d’escoltar els altres per arribar a un consens, en la humilitat i la certesa que ningú no ho sap tot, que hem d’aprendre dels altres. Però no vull deixar de fer referència a un fet contradictori i que em preocupa molt: el resultat de les eleccions en plena onada de reivindicacions i de presa del carrer per part del poble. La separació entre ciutadania i poder polític s’ha fet evident, però si es pretén acabar amb el bipartidisme l’abstenció no és la solució (al meu entendre). Cal emprar totes les eines de què disposem i, molt que ens pesi, el vot n’és una de molt important: per acabar amb el bipartidisme no hi ha més remei que votar partits minoritaris. Així que des de la meva humil opinió faig una crida a llegir els programes dels partits, a informar-nos de qui és qui, de les persones que hi ha darrere dels partits i a anar a les urnes. Després, tornem a la plaça, reinventem la democràcia, debatem, escoltem-nos i fem la revolució. I de forma pacífica. Altrament, les úniques opcions són: convertir-nos en un nou maig francès o entrar en onades de violència que res de bo aporten. No crec que tothom qui va a les places no hagi votat, però està clar que moltes persones expressen la seva decepció amb el sistema per mitjà de l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. No podem deixar que al parlament i les institucions hi hagi els de sempre. Això només ens aportarà més malestar, noves mesures antipersones i més apoderament d’uns pocs.

En tot cas, això ha de continuar, sempre, cada dia, i sobretot hem de saber que no estem sols, que n’hi ha molts com tu i com jo, amb un futur incert, però sense por.

El estrangulador de B.

"...Es posible morir de sinceridad ante el descubrimiento / de que siempre vamos de fraude en fraude, de muerte en muerte."(...)

"Esos rostros de penco que tienen los personajes femeninos de Klimt son fruto de sus propios deseos."

El estrangulador, Manuel Vázquez Montalbán

Ja tenia jo ganes de llegir alguna cosa de Vázquez Montalbán, ni que fos per la simpatia que m'inspirava el personatge, però no havia trobat mai el moment, fins que em van recomanar "El estrangulador". Sé que alguns consideren en Vázquez Montalbán com un autor menor, però segur que aquests que ho diuen no han llegit "El estrangulador", la quantitat de referències polítiques, literàries, populars que hi inclou mostren un intel·lectual i coneixedor de la realitat contemporània, amb una lucidesa envejable.

El estrangulador és el monòleg d'un assassí reclòs en un hospital per a malalts mentals, que fa un repàs dels principals artistes, polítics i intel·lectuals del moment, a la vegada que explica l'origen i la consumació dels fets que l'han portat a ser on és.

El llibre està dividit en dues parts, que mostren dues cares de la mateixa persona, dues actituds davant la vida: conformar-se o lluitar?, adaptar-se als condicionants socials del moment o intentar canviar-los? Dins de cadascuna de les dues parts hi ha poemes i reflexions plenes de lirisme, que fan la lectura atractiva i plaent.

El protagonista-narrador de la Història s'autoanomena "Estrangulador de Boston"; aquest Boston pot ser Boston, o pot ben bé ser Barcelona, o pot ser Viena! Els paral·lelismes amb Barcelona són obvis, es veu en les imatges i en les referències que fa l'autor, però en realitat V-M ens parla del món. En algun moment del relat, l'"estrangulador" ens diu que vivim en els temps de l'imperi austrohongarès caigut (com no recordar aquí Viena?), amb la nostàlgia d'un passat grandiós i amb l'amargor d'un present decadent. Davant d'aquesta realitat hi ha, com hem dit, dues opcions: adaptar-se o intentar que les coses millorin. Vázquez Montálban fa un repàs de diferents noms importants del moment, entre ells els marxistes i l'aplicació del socialisme real. La crítica a Stalin i als soviètics és evident, tot i la coneguda adscripció i implicació política de V-M amb aquesta ideologia. No es pot oblidar, però, el context històric en què està escrit el llibre per entendre moltes coses: el final de segle juntament amb el final de les ideologies i un món en descomposició. Boston és l'Univers i l'estrangulador eren tots els homes i dones de l'època. Vázquez Montalban també fa moltes picades d'ullet al paper de la psicoanàlisi i els psiquiatres respecte a les malalties de l'ànima i podríem dir que hi fa una mirada irònica i crítica, moltes vegades és el mateix pacient el qui analitza el seu psiquiatre i fins i tot elabora un informe de si mateix. El llibre són els diaris que escriu com a teràpia i s'autodefineix com a fontaner amb grans coneixements autodidactes. Un personatge interessant i un llibre digne de llegir.

Meme cinèfil

Del bloc de la Troyana m'arriba la proposta d'un meme cinèfil. Encara que m'ha estat força difícil fer-lo, el resultat és aquest:

Escena més graciosa: en tenia diverses al cap, però em quedo amb un clàssic: "Tiempos modernos", hi ha un moment que a mi particularment em fa molta gràcia i és quan en Chaplin, després de treballar en una cadena de muntatge, té com una mena de tic (provocat pels moviments repetits durant la jornada de treball) i va pel carrer amb les mans fent moviments com si dugués unes tenalles. Aleshores veu una dona que duu un vestit amb dos botons, un a cada pit i la persegueix per aplicar els moviments als botons. Em va fer molta gràcia. Però, bé, n'hi hauria moltes altres.

Escena més trista: moltíssimes; però ja que la tinc fresca i, seguint amb el director que va proposar la Troyana, en trio una de "Biutiful", en què la filla del personatge que interpreta en Bardem s'adona que el seu pare es morirà i ell li diu que no l'oblidi. Em sembla terrible i commovedora.

Escena més alegre: encara que sembli mentida, aquesta categoria és una de les que més m'ha costat de trobar, la qual cosa diu bastant de mi mateixa :-S Potser no és molt alegre, però hi ha una escena de "Eduardo Manostijeras" que em provoca alegria i és quan la Winona Ryder balla sota el gel que deixa caure n'Eduardo, mentre fa la poda d'una estàtua de gel. És un moment màgic.

Escena més agredolça: també hi he estat pensant força. I només se m'acut una escena de la Lista de Schindler que se'm va quedar gravada: el moment en què en Schindler acaba la seva llista i queda una esperança per a moltíssima gent, però és conscient que n'hi haurà molta que no podrà salvar. Esperança i desolació en un instant.

Escena més pertorbadora: aquesta la tinc clara, una escena de Blue Velvet extremadament malaltissa, en què en Denis Hopper (amb la seva mascareta d'oxigen) sotmet la Isabella Rosellini al seu joc de pertorbat i en Kyle Maclachlan els està observant amagat dins l'armari.

Escena amb més suspens: el rei del suspens és, sens dubte, Alfred Hitchcock. Crec que em quedo amb les escenes de la pel·lícula "La soga", el moment, per exemple, en què arriben convidats a la sala i els assassins tenen el mort dins una espècie de cofre a sobre del qual mengen.

Escena més terrorífica: la pel·lícula que més por m'ha fet mai és "El resplandor" de Kubrik. L'escena en què el nen es passeja pels passadissos amb la bici i es veuen les nenes assassinades amb la sang que brolla per les habitacions no me la trec del cap en la vida.

Escena més romàntica: el moment en què es coneixen els dos protagonistes de la pel·lícula "Before the sunrise" em sembla el més romàntic (sense ser pastelós). Crec que ella llegeix un llibre (no recordo quin) i ell li pregunta què llegeix i així comencen la relació. Pot semblar d'allò més banal, però des del primer moment ja es veu la química entre els personatges i a partir d'aquí es desenvolupa tot el que ve després.

Millor diàleg: després de pensar-hi molt, em quedo amb una escena de "Dead Man", en què a en Johny Depp li pregunten quina olor fa una rosa que duu a la mà i ell diu "fa olor a paper", em va semblar molt bo el diàleg, ple de símbols i condensant en molt poques paraules molt de significat.

Millor escena musical: m'agrada molt l'escena en què David Bowie canta "Dance, magic dance" a la pel·lícula Labyrinth, envoltat d'éssers fantàstics, del nen petit i de la Jennifer Connelly (molt joveneta).

Millor escena musical amb ball: "every sperm is sacred", a "El sentido de la vida", dels Monty Phyton.

Millor discurs: a la pel·lícula "En tierra de hombres", quan el pare de la Charlize Theron (un masclista) defensa la seva filla davant d'un auditori ple d'homes que no la deixaven parlar.

Millor inici: no sé si és el millor de tots, però m'agrada molt com comença la pel·lícula "Lola rennt", amb la música i el ritme que marcarà tot el film des del principi.

Millor final: el de la increïble pel·lícula "The eternal sunshine of the spotless mind". Hi ha cinema dins cinema i un nou inici, amb una dosi de pragmatisme i de romanticisme a la vegada. Genial!

Escena que mai hauria d'haver estat rodada: ho sento, Troyana, la teva resposta és tan bona que t'haig de copiar. Res del que digui serà millor: qualsevol escena en què hagi aparegut Arnold Schwarzenegger haha.

La millor escena: és impossible dir quina és la millor escena, n'hi ha tantíssimes. O sigui que donaré una resposta molt personal: a la pel·lícula El piano", hi ha un moment en què la protagonista es llança al mar amb el seu piano i se li veuen les varilles del seu vestit d'època... en comunió amb la natura. Aleshores la veu en off diu: "Hi ha un silenci on no hi ha hagut mai cap so, sota el profund profund mar..." em sembla molt poètica.

El meme continua passant la proposta a 5 persones més, però com que no sé qui triar, m'estimo més que l'agafi qui vulgui. És interessant i fa pensar fer aquest meme, però també dóna feina, adverteixo :-)!

Aquí una pel·li per recordar (la tenia oblidada) i la lletra em ve ni que pintada "Every body's got to learn sometime":