El tramvia a Viena és una representació del món austríac. D'igual manera ho és el metro, però el tramvia permet veure més. És a l'aire lliure. I potser perquè a Viena tot sembla més calmat, més tranquil, més silenciós, els esdeveniments que destaquen per sobre de la normalitat són com la punxa d'un ganivet ben esmolat que trobes enmig d'un paisatge d'hivern fred i blanc.
I va ser al tramvia. Cap a dos quarts de cinc de la tarda d'ahir. Jo seia a la part dreta del tramvia, en direcció a Breitenseerstrase. Llegia el llibre que des de fa unes quantes setmanes em té capficada, la vida d'Ulrike Meinhof, la polèmica militant del RAF, de qui molts alemanys prefereixen no parlar. Polèmica per l'ús de la violència com a justificant per defensar unes idees. De cop, sento el murmuri d'una discussió a la meva esquerra. El silenci del tramvia tènue i gris trencat per la veu d'un home gran, amb barba, que seia a la part de darrere amb un gos a la falda. I un noi esprimatxat i neguitós, amb un anorac negre que s'aixeca i li pregunta: "Was sagst du?/Què dius tu?" i el senyor repeteix el que ja havia murmurat. No entenc el que diu, però la reacció del noi sí que l'entenc. S'aixeca i fa veure que propina un cop de colze al senyor del gosset. Deixo el llibre. M'espanto. Penso que estic a punt de viure un episodi de violència al tramvia. Però el noi baixa a la propera estació. Tot torna a quedar en silenci. Però jo no puc deixar de pensar en el que ha passat. A Viena la violència també amenaça a trencar una aparent harmonia, inexistent.
Escoltant: Die Toten Hosen - Nichts bleibt für die Ewigkeit
3 comentaris:
Aquesta entrada sobre un trajecte en tramvia em fa recordar que, quan vaig visitar Viena, em van cridar l'atenció al tramvia. Érem tres noies acabades d'arribar a la ciutat. Desplegàvem el mapa dins del tramvia i rèiem perquè no sabíem gaire si havíem agafat el que tocava o no per arribar a l'hotel. Una senyora que hi havia al vagó ens va mirar amb mala cara i ens va dir alguna cosa que no vam entendre del tot. Pel to, però, vam captar que volia que calléssim. I així ho vam fer. Un va ser una gran rebuda, la veritat.
La contenció es paga moltes vegades amb esclats ferotges de violència.
Quin calfred!
Elena, aquesta escena l'he sentida també de diverses persones. Els austríacs, són així...
Eli, doncs sí, és com alguna cosa latent, a punt d'esclatar...
Publica un comentari a l'entrada