La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

6 d’oct. 2010

Bret Easton Ellis en una nit freda a Viena

Bret Easton Ellis va presentar el seu darrer llibre, Imperial Suites, ahir al teatre Rabenhof de Viena. Una nit freda i plujosa semblava voler donar atmosfera a l'autor de l'arxiconegut llibre American Psycho, sobre el qual es va fer la versió cinematogràfica que tots coneixem amb en Christian Bale com a protagonista. He de confessar que no en coneixia gaire, de la seva obra, malgrat que es tracti d'un escriptor podríem dir-ne mediàtic (?), que es va fer famós a partir del seu primer llibre "Less than zero", basant-se en el qual també es va rodar una pel·lícula que duu el mateix nom. Vet aquí una imatge força coneguda:



Esaston Ellis ha estat qualificat com l'autor que retrata la "Generació X" o com a important representant del "Dirty Realism". El que més em va sorprendre va ser trobar un senyor àcid i enginyós en les seves respostes, però que a la vegada explicava que els seus llibres han estat una manera de canalitzar el seu dolor, la soledat que sentia o la rebel·lia en el pas de ser un home jove a un home madur a qui no li agrada aquesta societat, però que vol ser acceptat per ella. Durant la sessió Easton va llegir alguns fragments del seu llibre (que reprenen el personatge a Less than zero, però ja en una edat adulta) i un traductor alguns altres fragments en alemany:



Easton es va menjar el moderador amb algunes respostes que invalidaven algunes preguntes, però a la vegada ens va commoure explicant que American Psycho, per ex., parla de la soledat, quan tothom hi llegeix una història de violència i brutalitat. Al final de la sessió, després d'incentivar el públic perquè li fessin preguntes, n'Easton va signar llibres i es va deixar fer fotos. Vet aquí el resultat de la meva foto i el perquè vaig assistir a aquest acte (ai, l'amor ho pot tot! :-)):

14 comentaris:

LLONXANA ha dit...

Precisamente American Psycho es una peli que quise ver en su día pero no pude. Luego pasa el tiempo y no te acuerdas más, al menos hasta tu entrada. Ignoraba que fuera una adaptación cinematográfica. Ahora saberlo me anima más a buscar el libro que ver el film. Me encanta lo que dice de no gustarle la sociedad pero que quiere ser aceptado por ella, pues es algo con lo que coincido totalmente… Claro que bien pensado, pretender una sociedad a nuestro gusto es una utopía. Pues me has prestado un gran servicio: voy a leer a Ellis.
Muchas gracias.
Pd. Aquí también llueve y parece que no va a parar nunca. Besos.

U-topia ha dit...

Leí American Psycho en su momento y me gustó (tendría que buscar en mi cuaderno algún comentario más). La peli no la ví, no acostumbro a verlas cuando he leído el libro. Tuve una malísima experiencia con Mistic River, una novela que me gustó bastante, la peli, si no recuerdo mal era de Clint Eastwood (que me gusta bastante) y no me gustó nadita (todo lo había imaginado de otra forma... sniffff).
Parece uno de esos escritores que piensa por si mismo y que no hace perder el tiempo a quien les escucha.
Explica eso del amor y la última fotito... jejeje
Muy interesante la entrada.
Un abrazo grnade.

sé de cine ha dit...

Leí Américan Psycho y luego Menos que cero y generación X. Este último no me gustó en absoluto. En algunas vacaciones tengo ganas de leer el capítulo entero que le dedica a Whitney Huston y otros cantantes en American Psycho, en la primer lectura no me detuve demasiado en ellos.

Nuria ha dit...

Llevada por el amor... pero al final mereció la pena asistir ¿no?, siempre está bien escuchar lo que dice el propio autor de su obra, a veces nos sorprenden, sobre todo en un caso como éste en el que varias películas muy conocidas se inspiraron en sus libros y a veces nos quedamos con la idea que extraemos de las películas.
Un beso

Eli ha dit...

Ostres! M'admiro de com has sabut crear-te una vida tan interessant a Viena, de debò. M'hagués encantat poder assistir a aquesta trobada. Per a mi els escriptors són déus.
Jo no he llegit res d'aquest autor, però penso fer-ho. La Generació X (en la qual se suposa que pertanyem) és molt difícil de retratar, sobretot perquè estem... mentalment torturats? No sabria com dir-ho. Potser és això que dius de la solitud.
En tot cas, m'ha agradat moltíssim la teva crònica. Gràcies un cop més!
(I per cert, l'última foto està molt bé!).
:)

Dona invisible ha dit...

Hola Llonxana,

Me alegro que mi entrada te haya servido. De hecho, él mismo comentaba que todo lo que pretendía que transmitieran los personajes del libro, en realidad en la película no se ve, se pierde una parte importante, porque -claro- el espectador no puede leer la mente de los actores, por muy buenos que sean.
De acuerdo también con lo que dices sobre la sociedad a nuestro gusto... aunque también está bien soñar con algo mejor e intentar hacer lo posible para cambiarla.
Un abrazo!

Laura Uve,
El autor también comentó que American Psycho era la peli que más fiel había sido al libro, de los 4 suyos que fueron llevados al cine. Aunque, como le he dicho a Llonxana, está claro que en la película no podemos leer lo que pasa por la mente de los personajes, cosa que sí se explica en el libro. Ostras! Yo no leí Mistic River, pero tengo que decir que la peli me gustó mucho (quizás tenga algo que ver que no leí el libro) y eso que nunca he sido fan de Clint Eastwood.
Jajaja, lo de la última foto, pues verás: el de la derecha es el escritor y el de la izquierda es el que me llevó a la conferencia, si no de qué :-))) jaja
Otro abrazo grande para ti!

Sé de cine, eres toda una experta! Sí, buena parte de sus libros trata de esas pesronas para mí inaccesibles de los mundos de Hollywood y adyacentes, pero en parte es también para mostrar esa superficialidad (falsa?) e indagar en el interior de todo ello. Gracias por tu comentario!

Nuria, y tanto que mereció la pena! No me arrepiento para nada de haber ido, ya que aprendí mucho. Y, cierto lo que dices sobre las películas... Él mismo comentaba que, cuando se buscaba en el google y veía lo que decía la gente sobre él, se sorprendía mucho ya que en realidad no era esa imagen la que quería transmitir.
Besos!!

Dona invisible ha dit...

Eli! No creguis, aquesta vida de vegades també té molta rutina i no tot és tan apassionant! Però la trobada d'ahir sí que ho va ser, sí :-)) Si haguessis vingut, segur que després hauríem discutit hores sobre el contingut del que va explicar l'autor. Sí, estic d'acord que nosaltres som de la generació X i jo potser diria que el tret principal és el buit que sentim tots: d'aquí el món de les drogues, les festes sense sentit que ell retrata... Però, bé, també diria que és un grup força heterogeni. És difícil també descriure-la si no tenim prou perspectiva i sobretot si formes part d'ella.
Gràcies a tu pel comentari. Petons!!!
PS = hehe, la darrera foto és de primera qualitat, sí :-)

Ignasi ha dit...

Quin gran actor el Christian Bale.
L'altre Christian té una cara de bon nen que segur que la mare prototípica de la generació X diría:
"...Has escollit bé nena!".
Però compte, a Mr. Ellis potser l'inspira un altre dels seus nihilistes psicoátics...
I tú, no vas fer-te una foto amb en Bret?

Bé, l'escena més divertida de tot aixó de la X generation era aquella on sonava la delicisosa "My sharona".
Com fa uns mesos ha mort el cantant dels The Knack...video-record.

http://www.youtube.com/watch?v=tvhw-uAzbVc

Anònim ha dit...

Te iba a decir exactamente lo mismo que nomás por...lo mismo amiga pero se me ha adelantado....que pena... el vídeo está bastante bien.
Te espero para nuestro viernes...recuerda, algo cortito porfa.
Un besazo.

Una mujer y mil imágenes, Arlette ha dit...

Dona, últimament fas acitvitats d'allò més originals i així també em culturitzo.

Queda apuntat!!

Una abraçada barcelonina!

Dona invisible ha dit...

Nomás por fun,
Tens raó amb això de l'altre Christian: bona persona ho és a més no poder :-)
La cançó que m'has posat m'encanta i la pel·li és tot un icone de la Generació X, sí.
Jo no em vaig fer cap foto amb en Bret, jo era la fotògrafa :-))
Una abraçada!

Norma, el vídeo es muy chulo, sí. Yo he soñado alguna vez con hacer lo mismo en un supermercado.
Vale, intentaré escribir algo cortito jaja... aunque me costará. A ver qué sale.
Besos!

Dona invisible ha dit...

Arlette,

Sí! Tinc una fase molt dinàmica quant a activitats d'aquest tipus. La veritat és que m'encanta! M'alegro que us agradi!
Una altra abraçada de barcelonina a barcelonina!

Rosalía Navarro ha dit...

Aixó es nou per mi, m'apunto Dona. Sembla molt interessant.
Petons

Dona invisible ha dit...

Rosalia, per mi també era nou, ara tinc ganes de llegir algun dels seus llibres. Ja em diràs si t'animes a llegir-ne algun.
Petons!