La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

30 d’abr. 2011

Plató i el seu somriure

No dóna patades a una pilota al costat de 20 tios, ni ha sortit mai a "Gran Hermano"; ni s'ha fet ric amb el que fa. Però Juan Sánchez-Enciso és, per a mi, un heroi com pocs en queden.
Corria l'any 99 quan jo tenia 22 anys i havia acabat la carrera. Aleshores havies de fer el CAP (certificat d'aptitud pedagògica) per poder accedir a fer de professor/a de secundària. El CAP són 4 mesos de tràmit que et llencen a la voràgine de la realitat dels instituts, sense (sincerem-nos) cap sòlida preparació prèvia per afrontar els reptes del present. 
Per dur a terme les pràctiques em va tocar en un institut de l'extrarradi de Barcelona, a Barberà del Vallès, no especialment conflictiu, però sí acord amb la realitat de l'àrea metropolitana, que no és poc socialment parlant. 
La meva tutora, la Pilar Adell, era -és- una enamorada de la seva feina. Em va quedar clar des del principi, mentre ens parlava amb aquells ulls petits i vius del seu passat al Badalona 9 (un institut ubicat en un dels barris més conflictius de Badalona, convertit paulatinament en un guetto de majoria ètnica gitana). O mentre l'observava a les seves classes d'ESO i Batxillerat, o d'atenció a la diversitat. Moltes de les seves lliçons m'han quedat gravades per sempre. Encara que no m'hagi dedicat més a l'ensenyament secundari. 
Suposo que sempre tindré aquesta espina clavada, per això de tant en tant investigo què se'n va fer de la Pilar i, indagant, vaig descobrir el llibre del seu company "La sonrisa de Platón", publicat per l'ed. Graó, el juny de 2008. En Juan Sánchez-Enciso també treballava al mateix institut com a professor d'espanyol en els temps en què jo vaig fer el CAP. El recordo, solitari, amb la mirada neta i aquella tranquil·litat de les persones coherents amb si mateixes, amb la satisfacció de les coses ben fetes i el somriure de bondat, que pocs privilegiats tenen. La Pilar i en Juan havien treballat junts al B9 i, en guetitzar-se el centre, van marxar tots dos cap al centre on jo vaig fer les pràctiques. D'aquella experiència al B9, Sánchez-Enciso també va publicar un llibre titulat "Los mejores años", que friso per aconseguir. 
"La sonrisa de Platón" és un llibret d'unes 100 pàgines en forma de relats curts, que expliquen experiències de l'etapa docent del seu autor, que fou professor d'institut gairebé tota la seva vida. Mentre el llegia (o el devorava) em semblava estar coneixent aquell home que alguna vegada havia vist pels passadissos i a la sala de professors, em semblava estar escoltant-lo atentament, com parla amb la mirada poètica i apassionada d'un romàntic de l'educació, tal com el descriu Jaume Carbonell al pròleg del llibre.
Juan Sánchez-Enciso és un heroi: davant les dificultats del sistema, davant els pocs recursos, aquest professor va ser capaç de reinventar-se cada dia, de tractar els conflictes, d'implicar-se amb la seva feina i de sortir-se'n. Sembla poc, però és moltíssim, qui ha treballat a secundària sap de què parlo. Els seus relats són fragments de vida passats pel sedàs de la seva mirada, plens d'idealisme, però també de pragmatisme i d'exemplaritat. A més, a més, hi trobem el testimoni d'altres professors herois i heroïnes anònims (i anònimes! per seguir amb la broma de S-E :-)), que en un moment o altre van acompanyar aquest professional en la seva trajectòria. En aquests relats, de forma gairebé encoberta, s'hi llegeix a la vegada una crítica al passotisme, a la funcionarització d'alguns professors i a la burocratització de l'administració. Suposo que és en part injust culpar alguns professors per deixar d'implicar-se, acomplir la seva tasca sense motivació i marxar a casa cada dia tan sols passant per les classes sense pena ni glòria, perquè ja és prou feina sobreviure; però persones com l'autor d'aquest llibre o la meva tutora del CAP, la seva companya, per a mi models d'actuació en aquest àmbit són les qui donen sentit a aquesta feina, i recuperen aquell esperit de transformació social i una esperança per a un món millor. 
Indagant més sobre en Juan, vaig trobar que fa algunes tertúlies a la COM ràdio, ara que ja està jubilat, on parla d'educació i adolescència. Aquest és l'enllaç (cliqueu-hi).
Fragments d'alguns relats: 
El motorista 
"Segundo día de clase, tercera hora. Un grupo de cuarto se va a nadar al polideportivo. Los comanda el profesor al que apodan Madelman. Cuando abre la puerta del instituto y sale a la calle, se encuentra con la carilla redonda de Carlos Pulpón, subido en una moto enorme y con el casco puesto. Madelman ni lo mira y los ex compañeros le saludan por compromiso. A Carlos se le hiela la sonrisa en la cara; tiene algunos dientes montados sobre los otros.
Libertad de enseñanza
"Andrea, de cincuenta años, es profesora de lengua. Desde los veinticinco enseña en institutos de zonas obreras, haciendo cosas con las palabras. Cosas útiles o simplemente hermosas. En sus clases no se invierte en el futuro, porque el presente se llena de sentido, también para ella. Nunca repite materiales, ni se copia a sí misma. "Si no me invento cada curso un proyecto nuevo, algo que no he hecho nunca, envejecería de golpe". Nerea sólo tiene veintisiete. Hace tres años tuvo que hacer sus prácticas docentes. Tenía entonces clarísimo que iba para bibliotecaria -"algo tranquilito"-, pero las clases de Andrea la corrompieron para siempre. La docencia era "una pasada", si era capaz de hacerlo como su profesora de prácticas."

Ai, quina enveja tota aquesta passió canalitzada en el que fas cada dia en llevar-te!

15 comentaris:

Ignasi ha dit...

Tota la meva admiració per aquests "herois i heroïnes anònims i anònimes".
Encara son majoria, tant en l'ensenyament com en la sanitat.
S'esforcen, molt.
Sovint pateixen, fins enmalaltir.
Però tornen, segueixen.
Gent necessària.
Com el teu escrit.

Recordo "Être et avoir", amb aquell professor espanyol i el seu exemple de "savoir faire" devant un conflicte a escola:

http://www.youtube.com/watch?v=GR5KntdOn8Y&feature=related

Una abraçada.

TRoyaNa ha dit...

Dona,
afortunadament n´hi ha moltes heroïnes i herois en totes les professions.Des de el meu camp,que es el de la educació social,et puc dir que n´hi ha de tot,però conec educadors/es que estan treballant pràcticament tota una vida i encara s´ho creuen i encara s´apassionen i això es transmet.He treballat i treballe al costat de molts/es mestres i també veig entusiasme en molts d´ells i d´elles,especialment entre les/els més joves.Crec que treballar al costat de gent que gaudeix de la seua feina es molt estimulant i gratificant. S´aprèn més i a més a més tinc la teoria de que quan t´agrada molt el que fas es casi d´esperar que ho faces bé.
N´hi ha una peli "Hoy empieza todo" que si no l´has vist, te la recomane.
Un abraÇ

Dona invisible ha dit...

Hola, Ignasi!

Exactament, gent necessària, que pateix fins emmalaltir. Sovint no se'ls reconeix fins a quin punt són necessaris...
M'ha agradat molt el vídeo que ens has passat, però cal que el professor sigui d'una determinada manera, que hi hagi molta feina al darrere perquè aquests nanos l'escoltin així.
Una abraçada!!!

Dona invisible ha dit...

Hola, Troyana!

Sí, he vist la pel·li. Em va agradar força, s'hi explica molt bé el paper d'aquests herois anònims que, dia rere dia, s'enfronten a reptes gairebé impossibles. L'entusiasme i la il·lusió en aquesta feina són dignes d'amiració i penso que sí, que si hi ha aquesta il·lusió és que es fa bé; però insisteixo que fer-ho bé en aquesta professió té un afegitó que en d'altres feines no hi és. En primer lloc pels impediments que imposa el sistema i, en segon lloc, per la complexitat que suposa treballar amb persones que viuen en l'etapa tan fràgil de l'adolescència.
Per descomptat també incloc dins d'aquest grup d'herois els qui treballen en el camp de l'educació social.
Una abraçada, heroïna!!

TRoyaNa ha dit...

Gràcies,segur això em ve d´una mestra heroïna perduda a Viena;)
per cert,t´he deixat una invitació(sense compromís)per a participar a un Meme de lo més cinèfil.
Bsts

Dona invisible ha dit...

Ah, gràcies, Troyana. Quina il·lusió, m'han convidat a un meme. Ara ho miraré.
Petonssss

Nuria ha dit...

Da gusto encontrarse con profesores como los protagonistas de tu entrada, creo que hay muy pocos profesores que den ese perfil y es que no todo el mundo vale para enseñar, enseñar no consiste en llegar a un aula y soltar una retahíla de conocimientos, si no que es mucho más que eso, además de transmitir conocimientos hay que educar.
Yo cuando terminé la carrera también hice el CAP, por aquello de que nunca se sabe dónde terminaría trabajando aunque siempre tuve claro que la educación no era lo mío. Para ser PROFESOR, en mayúsculas hay que valer y mucho.
Besosssssssss

U-topia ha dit...

Què puc dir? Buscarè el llibre i gràcies pel teu escrit, la societat no reconeix la feina dels ensenyants, més aviat al contrari.

Estic d'acord amb tot el que dius, jo continuo vivint amb pasió la meva feina.

Una forta abraçada!!

Dona invisible ha dit...

Nuria, cuando te encuentras con profes como estos, es una "pasada" aprender. Pero a parte del duro trabajo que supone y la perseverancia, sí que es verdad que hay que tener algo innato que muy pocos tienen para poder llegar a ser un buen profe, y más con las exigencias de la sociedad en la que vivimos.
Yo pensaba que podría ser profe de instituto, pero me equivocaba. La realidad me desbordó, lo admito.
Besoss!!

Laura, estic segura que tu ets com la Pilar o com el Juan. M'agradaria poder assistir a alguna de les teves classes d'Història :-) El llibre t'agradarà segur.
Petonssssss

U-topia ha dit...

Gràcies de nou!!

Bona nit i ptnsss!!

Una mujer y mil imágenes, Arlette ha dit...

Bon dia Dona!

La meva admiració cap els professors, jo no tinc ni la paciència ni el carisme que s'ha de tenir. Crec que hi ha profssions que s'ha de tenir unes actituts i unes aptituds concretes!

petons!

Dona invisible ha dit...

Ei, hola, Arlette!!
Doncs sí, crec que cal tenir alguna cosa innata per a ser professor, perquè la funció que fas va més enllà d'instruir en la matèria, encara que també fa falta treballar molt!
Molts petonssssss

LaMirandolina ha dit...

Buscaré el llibre, que sembla interessant, tot i que la meva tasca docent no estigui dirigida a Secundària. De fet, sempre n'he fugit, perquè em sembla que no en seria capaç. Estic molt d'acord amb la majoria de comentaris sobre la passió i la dedicació que cal per ser professor i això no t'ho dóna cap llicenciatura ni cap CAP. Crec que em puc sentir afortunada perquè alguns dels professors que han passat per la meva vida gaudien d'aquesta passió i resolien els problemes tal com mostra el vídeo que ha proposat l'Ignasi.

padell ha dit...

Dona invisible,
Tot remenant pel google, rere no sé ben bé quina pista, t'he vingut a trobar! És com màgic! Jo, que sóc temporalment a París en una breu estada ( que sospito que també és l'inici d'un tomb existencial)em veig citada d'una forma que m'ha emocionat. No sé com donar-te les gràcies per les teves paraules que m'esperonen a seguir fent la feina d'ensenyar i d'aprendre una mica millor cada dia. Seguirem en contacte perquè m'ha entusiasmat l'espai de comunicació i d'interacció que has creat. A més... hi ha tant a dir encara! Una abraçada i gràcies de nou!

Dona invisible ha dit...

Ha passat alguna cosa estrany amb aquesta entrada i ha aparegut el moderador de comentaris, quan mai no el tenia posat... De cop em trobo aquesta sorpresa al correu electrònic: la pilar m'ha escrit! Moltes gràcies per les teves paraules... Espero que ens visitem moltes vegades i que continuem aprenent. Creu-me que t'admiro i que no m'oblido d'aquella etapa. Espero que aprofitis l'estada a París i que trobis allò que busques :-)
Petonssssssssss
Mirandolina, jo també vaig tenir profes així, per això potser havia idealitzat l'ensenyament i, d'aquí, la batacada posterior.
Molts petonsssssss