La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

12 de juny 2011

El nom de les coses

Divendres passat a classe d’alemany vaig tenir un inici de “discussió” amb un company turc a qui conec de fa molt poquet. La professora ens va fer analitzar uns diaris austríacs i alemanys que va portar a classe i em va tocar ser al grup d’aquest company. Ens debatíem sobre quin dels diaris escollir: Kurier, Salzburger Nachrichten, Der Standard o Frankfurter Rundschau. El diari Der Standard és conegut per ser el més seriós a la vegada que més complicat de llegir d’entre tots els que es publiquen a Viena. També se sap que la seva tendència política és més aviat d’esquerres. Doncs bé, aquest meu company decideix per si sol que l’Standard no el triem, perquè està molt emprenyat per una cosa que hi ha llegit fa poc. Les dues companyes que li han tocat, una noia de Croàcia i servidora acceptem resignades (sense cap altra opció) treballar amb l’altre diari que quedava en el moment de triar. Però per què està tan emprenyat aquest senyor amb Der Standard? Resulta que aquest diari han tractat el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) com a partit i no com a organització terrorista, mentre que ETA ha estat definida en el mateix diaricom a terrorista. Això, segons ell, és una injustícia i no respon a la veritat. Aleshores jo, prenent la posició de falsa innocència (mai subestimis lacapacitat d’algunes persones per subestimar els altres J) li dic: però... és que és un partit, oi? PKK, les sigles ho diuen. I llavors no hi va haver peu aldiàleg, el meu company, aixecant la veu i començant a ser una mica rude, emdiu: I tu com ho saps això, que és un partit??!! -Jo segueixo amb el meu to de “innocent-que-no-sap-res-i-tu-m’has-d’ensenyar-que-sí-que-en-saps” i li dic:“No ho sé, no ho sé...” i aquí s’acaba la conversa, perquè el que hagués continuat no hauria permès un ritme adequat per al treball en equip. Però és clar, allò se m’havia quedat gravat i com que alguna cosa sé de la situació a Turquia en relació amb el Kurdistan, el primer que vaig fer en arribar a casa és buscar a la WIKI com es defineix el PKK i vaig tenir sorpreses. Wiki en castellà: “El Partidode los Trabajadores de Kurdistán (en kurdo PartiyaKarkerên Kurdistan, PKK), de tendencia independentista y marxista-leninista, es un partido político ilegalizado, fundado en Turquía en 1978. Su brazo armado se denomina Fuerzas de Defensa Populares.” És a dir, es defineix coma partit polític, il·legalitzat, això sí, però partit polític. Wiki en anglès: "The Kurdistan Workers'Party (Kurdish: PartiyaKarkerên Kurdistan or پارتی کار که‌رانی کوردستان Parti KarkeraniKurdistan), commonly known as PKK, also known as KGK andformerly known as KADEK or Kongra-Gel,[6] is a Kurdish militant organization which has since 1984 been fighting an armedstruggle against the Turkish state for an autonomous Kurdistan and greater cultural and political rights for the Kurds in Turkey".Sorpresa!, en anglès no és un partit sinó una organització kurda militant, que duu a terme una lluita armada contra l’estat turc pels drets polítics dels kurds.
Segonsel meu company, els diaris no poden faltar a la veritat, tinguin l’opinió que tinguin. Però quina és la veritat? Evidentment, segons la seva opinió, la veritat la té ell. Si seguim llegint a la wikipedia anglesa, se’ns diu que el PKK està inclòs dins una llista d’organitzacions terroristes, duta a terme peralguns països, inclosos els EUA (i em pregunto per què cal anomenar aquí els EUA?). Turquia va incloure el PKK dins la categoria d’”organització ètnicasecessionista” que utilitza la força i el terrorisme contra objectius civils i militars per aconseguir un fi polític. El líder del PKK adverteix que l’únic motiu que té Turquia per fer aquesta definició és la demonització del movimentper motius polítics. Segons aquest mateix líder el govern turc falseja larealitat. Aleshores, on és la veritat que em deia el meu company que calia respectar?
Séque en cap cas la violència és justificable, ni per part de cap organització ni tampoc per part de cap govern.
Perquè, si busquem una mica a la xarxa, trobem que el govern turc tampoc no passa la prova del que seria considerat “no terrorista”: jael febrer de 1999 Amnistia Internacional va afirmar que les autoritats turques havien intentat justificar,ignorar o encobrir els abusos –tortures, homicidis polítics i “desaparicions”-en nom de la seguretat de l’Estat. També van denunciar que la LleiAntiterrorista del moment servia per processar i empresonar persones que no tenien res a veure amb el terrorisme, especialment intel·lectuals i políticsper expressar opinions crítiques amb la política del govern. En aquest informe, AI també denunciava les atrocitats comeses per grups de l’oposició,especialment pel PKK, és a dir que era un informe totalment objectiu. E ldesembre de 1998, AI havia denunciat l’assetjament contra membres i dirigents del Partit Popular de la Democràcia (HADEP), un partit kurd legal. Van serdetinguts al voltants de 3000 dels seus membres. Fou la resposta a les vagues promogudes pel HADEP després de la detenció del seu líder. Dos dels detinguts van morir a causa dels maltractaments.
Iaixí podríem continuar...
Malgrat això, el govern de Turquia continua anomenant-se “el govern de Turquia” i no un grup terrorista... Salvant la part de demagògia que això comporta, el que em ve a la ment és que qui controla les paraules, controla el món.

Per acabar una mica de música turca que vaig descobrir quan vaig ser a Istanbul (Zara - Sebebini Bileyim)


15 comentaris:

LaMirandolina ha dit...

Certament, les paraules contenen una càrrega ideològica molt important. Els que ho saben poden influir en el pensament dels altres escollint el mot que més convingui. Però per a això cal ser hàbil i no tothom és capaç de veure i entendre la tria que en fa l'interlocutor.
I parlant de paraules, et falla la barra de l'espai del teclat? És que hi ha molts paraules que apareixen enganxada, almenys al meu ordinador. O potser és una estratègia perquè els lectors es fixin més en el text? :)

Ignasi ha dit...

- Mai discuteixis amb un idiota. Des de lluny os podrien confondre.
- Però: i si no es un idiota?
- Caldrà no oblidar la compassió.
Si coneguéssis el dolor que amaga el seu cor segurament el miraríes amb ulls més compassius.

http://www.youtube.com/watch?v=pj0Y41La43Y&feature=youtu.be

Una abraçada amiga

Nuria ha dit...

Hay muchas cosas que no se llaman por su nombre y muchas personas con las que no merece la pena mantener una conversación y mucho menos una discusión para tratar de sacarlos de su error, allá ellos, algún día se estrellarán y se darán cuenta de que no siempre tienen la razón.
Besosssssssssssss

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, el que fa més por és saber que no tothom entén la influència en el nostre subconscient que suposa triar una paraula o una altra.
Ostres, he mirat això que m'has dit de la barra de l'espai i no m'havia adonat que passava el que dius. Ho he intentat arreglar, crec que és perquè primer havia escrit el text en un word i després l'he enganxat amb l'editor aquest nou que hi ha. Però, bé, que no l'havia repassat.
Gràcies per avisar!
Una abraçada!

Ignasi, no et pensis que no he pensat que potser la implicació emocional d'aquest noi li fa encegar el pensament. Però, tot i així, diria que és dels que no s'hi pot discutir.
Gràcies per la cançó, i tant, el món se'l reparteixen uns pocs, a costa de qui sigui. I els pobles a patir. Queda tant per fer!
Una abraçada, amic.

Nuria, no sé, quizás yo estaba equivocada, pero no se dio pie al debate, puesto que en seguida se encendió y ya he aprendido a no entrar en esos trapos.
Besossssss

Raúl ha dit...

Uy, amiga, es que el nombre de las cosas cambia a las propias cosas. Buena reflexión. No tengo ni idea acerca de esos partidos que nombras, pero lo que está legitimado es tan relativo como lo que las fuerzas más fuertes del sistema le permitan estar. Recuerdo en las clases de Filosofía política cómo el profesor se enfadaba por nuestra visión de la política como un simple pulso de fuerzas. Decía que funcionaba así, pero que no debía verse de esa forma, porque eso rompía todo intento de valorar la realidad política y hacer política. Separaba 'legitimidad ' de 'legitimación'. En España tenemos un caso parecido con Bildu ahora, donde Intereconomía dice que Bildu=HB=ETA, como una fórmula matemática. Sin embargo, no es ETA, y nadie puede negar a todos sus votantes, pareciera que una idea se defiende mejor cuantos más votantes tenga, lo cual es absurdo, pero la idea se reduce a que la idea se hace más fuerte. Todo tiene sus matices y es muy relativo, los nombres sirven para encasillar la realidad y en este caso valorar y juzgar, por eso no son nada inocentes.

U-topia ha dit...

Siempre resulta difícil que se aplique a un Estado los mismos parámetros que a un partido u organización. Muchas veces quienes monopolizan el terror son Estados (miremos los del norte de África a raíz de las protestas, por ejemplo).

La intolerancia de ese compañero turco no dice mucho de él.

El control de las palabras es clave, ¿¿¿no le llaman a la prensa el cuarto poder???

La música, preciosa.

Una abraçada gran!!

Dona invisible ha dit...

Sonámbulo, me ha gustado mucho lo que te decía tu profesor sobre la política: no plantearla como un pulso de fuerzas, sinó como algo que abarca muchísimos más ámbitos. Legitimidad no es lo mismo que legitimación, cuánta razón!
Tampoco me parece que considerar el número de personas que defiende una idea sea determinante para juzgar su adecuidad.
Un abrazo!

Laura, exactament, aquí volia anar a parar: ningú no dubta a anomenar "governs" els estats terroristes que hi ha pel món.
És una persona amb qui no es pot dialogar, una llàstima perquè estic segura que en podria aprendre molt.
El poder dels mitjans és fulminant, però no s'esperaven que Internet els suposés una clara competència :-)
Una abraçadaaaaa!!

Raúl ha dit...

Eso es, como dice la frase famosa de ¿Bertrand Russell? (no me acuerdo): 'Porque un millón de personas defiendan una idiotez, ésta no deja de ser una idiotez.'

Dona invisible ha dit...

Sonámbulo, me gusta la frase de Russell (o de quien sea).
Que pases un feliz fin de semana!

Zamarat ha dit...

Hola Dona Invisible! Paso a saludarte. Abrazos!!

Dona invisible ha dit...

Hola, guapaaa!!!

Ya veo que estás de pleno en el mundo internáutico. Voy a ver qué se cuece en tu blog :-)
Besosss

Ignasi ha dit...

He pensat en Kirchner, en altres membres de Die Brücke, en Nolde, en tots els expresionistes... quan el cap se m'ha anat cap a Beacon he decidit rendir-me:
Qui te el privilegi de il·lustrar el teu avatar?
Sispla...

Dona invisible ha dit...

Hehe, Ignasi, la imatge l'he extreta del bloc de la meva amiga Eli, en una entrada que em va dedicar: http://eliperezbesa.blogspot.com/search?q=Dona+de+lila L'autor és Francisco Bores: http://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Bores
Petonsssssssssssss

Ignasi ha dit...

Petonsssssss... noia de l'aro!

http://www.youtube.com/watch?v=Ng3XHPdexNM&feature=related

Moltes gràcies per compartir!

Dona invisible ha dit...

Hahaha, Ignasi, gràcies pel vídeo. M'ha agradat molt. He de dir que de petita jo era una experta del "hula-hop" :-) Ara no sabria ni aixecar-lo de terra.
Petonssss