Després de tres anys vivint a
Viena, m'adono que encara no he parlat seriosament de cap de les meves
experiències amb l'ensenyament. Potser és perquè aquest bloc no tracta d'això;
m'hauria de plantejar fer-ne un exclusivament per parlar de tot el que passa a
classe, de les moltíssimes coses agradables que visc durant el meu dia
laborable aquí, que de vegades s'allarga fins ben tard i comença ben d'hora. I,
per què no dir-ho també, de les dificultats i els reptes que se'm van
plantejant diàriament.
Els alumnes de què parlaré avui,
però, són especials, mereixen un capítol a part i un lloc d'honor en aquest
bloc. Actualment són els meus únics alumnes de català. Van començar a
aprendre'n amb mi l'estiu de fa dos anys (si no vaig errada) i des de llavors
hem fet diversos cursos a la Volkshochschule (VHS) de Viena (mena d'escoles
d'adults) i han anat evolucionant sempre amb molta motivació, passió per
l'aprenentatge i, sobretot, amb alegria i passant-nos-ho molt bé.
En Martin i en Philipp aprenen
català per pur interès cultural, cap d'ells no parla castellà i tan sols el Martin
té coneixements previs d'una altra llengua romànica, en aquest cas el francès.
El que ells no saben és el repte que per a mi suposa ensenyar català a
principiants absoluts, és una experiència que ja havia viscut moltes vegades
amb el castellà, no encara amb el català. Sempre que m'havia tocat impartir
classes de català a adults, es tractava de persones castellanoparlants o
d'altres orígens, però en tot moment amb el castellà com a llengua de partida.
Així, doncs, en Martin i en Philipp eren veritables principiants i d'ençà
d'aleshores estic molt contenta del procés que han fet.
 |
| En Martin i en Philipp el proppassat dimecres a classe |
No hi ha gaires secrets, la clau
del seu aprenentatge és la motivació, la persistència i el fet de saber que
mentre aprenen hi ha alguns obstacles que han d'anar superant i que les coses
no vindran donades sense esforç.
El primer dia de classe sempre
m'agrada preguntar per què volen aprendre la llengua en qüestió i quina ha
estat la seva experiència amb aquesta llengua, com hi han anat a parar. Recordo
la resposta del Philipp, em va dir que el que ell volia era fer treballar el
seu cervell després de les 8 hores a l’oficina, i quina millor manera que
aprendre una nova llengua!
Els dimecres a la tarda és quan
tenim la nostra hora de català i he de reconèixer que, després d’un dia que
acostumo a tenir molt ple de classes i en què em llevo molt d’hora, trobar-me
amb en Martin i en Philipp és com acabar la jornada amb una tassa de te calentó
en una dia d’aquells grisos i freds de Viena.
En un dels seus viatges a
Barcelona, en Martin i en Philipp van comprar molts llibres de text i també
alguns de lectura en català. Un d’aquests llibres, Una barca, un riu,
escrit per Roger Cardús, va cridar l’atenció d’en Martin i va decidir
traduir-lo a l’alemany per regalar-lo a una amiga seva, que està vivint una
situació semblant a la que mostra el llibre. Es tracta d’un conte per a nens
que tracta el tema de l’Alzheimer de manera exquisida. Una mare duu al seu fill
a una biennal en un museu i parlen de la malaltia de l’avi. El conte està ple
de símbols i de referències a la memòria, al passat i a la malaltia.
La traducció del Martin és molt
bona, tan sols hi vaig haver de fer petites correccions. Tenint en compte que
el seu nivell és entre l’A1 i l’A2 i que traduir és un dels exercicis més
difícils que existeixen, el felicito a bastament.
Evidentment, compto amb el permís
dels meus alumnes per publicar aquest post. Espero que continuem aprenent
durant molt de temps els uns dels altres. Força i endavant!
19 comentaris:
Nena, t'admiro... I admiro el Martin i el Phillip, òbviament, per decidir aprendre una llengua com el català senzillament perquè sí. Ja m'ho crec que per tu deu ser com aquest tè calentó.
Un petonàs
I enhorabona per aquestes classes
Quina meravella!!
És el que té l'ensenyament, et permet trobar persones que volen aprendre i que et poden trasmetre la sensació de té calentó en un dia de fred que tan be has explicat. A més, el fet de trobar dues persones que volen aprendre la llengua que tú tan t'estimes afegeix més valor a la teva feina.
Petonssss i molt bon diumenge!!
Es una autèntica sort poder ensenyar a adults motivats que van a classe sense cap obligació.Em crida molt l'atenció això de que després de la jornada laboral,Philipp vulga posar a treballar el seu cervell aprenent una nova llengua.Admirable,es deduix que gaudeix molt aprenent.
Es la màxima satisfacció que se pot rebre com a profe,no creus?
Abraç
Home... Per fi sabem alguna cosa dels teus alumnes! I sí: trobo que un bloc sobre les teves experiències didàctiques estaria molt bé. Cal invertir-hi una mica de temps, ja ho saps, però trobo que val la pena com a exercici personal. A més, semblen uns alumnes supermotivats, si no, no ho farien. I la motivació és un dels principals elements de l'aprenentatge. Per què jo no he après mai a planxar? Doncs perquè no em motiva!:) A banda, tenen pinta de ser espavilats i vius com una centella. Deu ser d'aquelles classes que vénen de gust fer. Llàstima que sigui un grup tan reduït. Limita la varietat d'activitats, oi?
Una experiencia muy gratificante enseñar catalán a alumnos con tanto interés y que aprenden tan rápido, como demuestra esa traducción del catalán al alemán.
Se les ve encantados en tu clase, posan muy sonrientes para la foto, jeje.
Me encanta que nos hables de tu experiencia como profesora de lenguas en Viena.
Besitos y feliz semana
Si es es recptivo la cultura fluye como en una esponja.Aprender por el mero hecho de hacerlo en los tiempos del culto a cuerpo y banalidades varias tiene su mérito.
Lo curioso es que lo que debiera ser normal, habitual,lógico, cada día es másuna excepción. Enhorabuena. Un abrazo
Hola, Dorothy!
Jo també els admiro i m'ho passo molt bé a les classes, encara que, és clar, no és una feina fàcil. I de vegades també hi ha dificultats. Però, sí, és com un te al final del dia :-)
Molts petonsssss a tu també i gràcies!
Laura,
tu ho saps millor que jo, la satisfacció que se sent quan les coses surten bé en l'àmbit de l'ensenyament, quan superes els obstacles que es presenten.
No et negaré que el fet que siguin aprenents de català em dóna una motivació més, però en el fons veure com algú aprèn amb tu una llengua (sigui quina sigui) des de zero és una passada! :-)
Més petonsssss per a tu i bona setmana ja!
Hola, Troyana,
és veritat, és una de les coses que més m'agraden de la meva feina. Els alumnes no estudien la llengua perquè ningú els hi ha obligat, sinó perquè tenen ganes d'aprendre-la i això es nota.
Hehe, la resposta del Philipp em va quedar gravada i és això: el pur plaer d'aprendre. En aquest sentit coincideixo amb ell: aprendre una llengua per a mi és un plaer.
Petonssss
Mirandolina,
moltes vegades em ronda pel cap fer un bloc sobre la meva experiència com a profe, però em fa molta por després no portar-lo amb regularitat, no dedicar-hi el temps que cal. Encara que, d'altra banda, sé que m'ajudaria a millorar la meva feina, suposaria una reflexió constant sobre les classes i, a sobre, podria compartir idees amb d'altres professionals. No sé, m'ho haig de pensar millor :-)
La classe amb en Martin i en Philipp és d'aquelles que ve de gust fer, sí. A més, sempre em sorprenen preparant coses, fins i tot de vegades em tenen la classe mig preparada i tot hehe
El fet que sigui dos alumnes, és clar, no dóna tant de joc com si fossin un grup, però encara s'hi pot fer molt de treball que no pots fer quan tens un alumne, cosa que em passa força sovint.
Salut!
Hola, Nuria,
jeje, siempre nos reímos mucho en clase y eso es bueno.
Desde el principio hubo muy buena química y eso ayuda en clase, aunque ni para ellos ni para mí es fácil.
Tendría que hablar más aquí de mis experiencias en clase, de hecho me había planteado hacer otro blog más específico sobre la enseñanza... pero ya veremos, porque no llevo un buen ritmo con este, ya me dirás si llevara dos...
Biquiños y buena semana!
V,
y tanto, la actitud es un buen tanto por ciento en el aprendizaje.
Parece mentira, tienes razón, hoy día parece que si aprendes algo por el mero hecho de aprender, es como si estuvieras perdiendo la cabeza y en seguida te dicen: pero por qué? por qué? Pues porque sí! jeje
Gracias, otro abrazo para ti!
Au, va, no t'ho rumiïs més i obre el teu bloc docent, dona! Jo tampoc no sóc de les que hi escric regularment,però m'és útil i permet enriquir-te amb les aportacions dels altres. El que jo faig és aprofitar els trajectes en tren per anotar-me temes per comentar i, fins i tot, redacto les entrades. El cap de setmana les redacto i les deixo programades, de manera que es publiquen soles.
Me ha encantado tu entrada! El interés por estudiar una lengua es fundamental para su aprendizaje y trabajar con unos alumnos como los tuyos es todo un lujo. Disfrútalo!
Abrazo!
Hola, Zamarat!
Exactamente, lo que más me gusta es el interés que demuestran.
Intento disfrutarlo, sí!
Un abrazo!
Por una parte, Dona, me parece un lujo tener dos alumnos en una clase, tanto para la profe como para ellos. Por otra, por mi propia experiencia como profe creo que esa última hora de tus miércoles podría ser un auténtico tostón de no tratarse ellos de alumnos un tanto especiales en el buen sentido, es decir, animados, interesados, curiosos… Imagínate qué horror si fueran dos tipos serios y aburridotes… ay, en lugar de como una taza de té, los sentirías como un jarro de agua fría al final de la jornada :)
Por otra, o tú eres una megaprofesora, o Martin es un genio de las lenguas, o se trata de una mezcla de las dos cosas al mismo tiempo, porque mira que poder traducir un libro con tan poco tiempo de aprendizaje del idioma original. ¡Impresionante!
Una vez tuve la oportunidad de dar un par de clase de castellano a alemanes –sustituyendo a una amiga que era su profesora oficial– y la verdad es que me pareció una experiencia difícil pero también muy interesante. Supongo que porque me gustan las lenguas en general y me pareció curioso eso de contemplar in situ cómo los alumnos se acercaban a mi propia lengua, con tantas dificultades de las que, como hablantes, no somos conscientes. Y también, debo reconocerlo, porque me permitió por unas horas intercambiar papeles con los alemanes y verme yo tan cómoda hablando castellano y ellos teniendo que esforzarse para hablar en castellano, jajajaja.
A ver si nos cuentas más cosas de tus clases, que me da mucha curiosidad saber de tus experiencias.
Un beso!
Hola, Antígona!
Es verdad, trabajar con tan pocos alumnos es un privilegio; yo creo que, sobre todo en lo que se refiere al aprendizaje de lenguas, lo ideal es tener pocos alumnos y poder centrar toda su atención en ellos. Lo mismo como alumna, ahora estoy tomando clases particulares de ruso yo sola. Sólo es una hora a la semana, pero totalmente aprovechada.
Jeje, lo de traducir el libro al alemán es algo que a mí también me maravilla :-) Pero el camino de la motivación es inescrutable!
Me gustaría que muchas personas que hablan de la profesión de los profesores de manera totalmente infundada, que se atreven a criticar vacaciones, sueldo, etc. hicieran la prueba una sola vez en su vida y vieran todas las dificultades que supone, el grado de preparación (no pagada), de atención en clase, de concentración y de constante búsqueda de material, de reciclarnos... todo eso no lo paga el sueldo que cobramos (y menos los profes de adultos).
Jeje, como he dicho tendría que tomarme en serio lo de hacer un blog paralelo a mis clases, seguro que me ayudaría a mejorar mi trabajo. Pero estoy un poco perruna!!
Un beso para ti!
Puedo ser el tercero? Soy alumno un poco vaguete, pero respetuoso. Parto de 0 si exceptuamos el himno del Barça.
Besos de Llengua.
Hola, Daviblio!
Por supuesto! Pero tendrás que reciclarte, vete comprando los libros y repasando que mañana tenemos clase :-)
Petonsssssss
Publica un comentari a l'entrada