Viure dignament; morir dignament

"Si no hay libertad de morir, no hay libertad de vivir." 

Miguel Núñez 


En aquests temps que corren, em sembla que és molt important no oblidar-se dels referents, dels pilars que construeixen el nostre món, del nostre passat, d'on venim per no perdre el fil i l'oremus. Pensant en el nostre temps, en el moment que ens ha tocat viure, però tenint en compte les generacions a les quals els devem tant, aquelles que van sacrificar salut i vida per valors com la llibertat, la igualtat d'oportunitats, o una vida digna. 
El documental de què m'ocupo en aquesta entrada, Al final de l'escapada, dirigit per Albert Solé, parla d'algunes d'aquestes persones, imprescindibles, tota una generació d'herois a qui encara no se'ls ha reconegut prou tot el que van fer i donar per al bé comú, tot el que van lluitar a favor de la llibertat d'un poble oprimit. I el pitjor és que aquests herois ens estan deixant, ja no en queden gaires, de vius. I aquesta pel·lícula és un homenatge principalment a un d'ells, en Miguel Núñez, a la vegada que ens parla del dret a morir dignament, ens explica pas per pas el procés d'arribada a la mort digna per part d'aquest heroi que tantes batalles havia lliurat al llarg de la seva vida. Es tracta, doncs, com diu la veu en off de l'Albert Solé, de la seva darrera batalla. 
Miguel Núñez va néixer a Madrid el 1920 i ja de ben petit va sentir curiositat per la cultura. Durant el documental explica que una de les lectures que van marcar la seva adolescència va ser "L'illa dels pingüins", d'Anatole France. 
I de ben jove, protagonitza les anomenades "milícies de la cultura"; al front, pel bàndol republicà, però amb la cultura a les mans. Les persones de la seva generació han tingut sempre molt clar que un poble sense cultura és molt més fàcil d'enganyar. 
El 1940 és condemnat a mort per la seva participació en un "delito de adhesión a la rebelión" (sic) i ingressa a la presó. Allà retroba altres companys comunistes, com el poeta Marcos Ana o el mateix Miguel Hernández, que escriu aquest poema, que parla sobre un dels més temuts botxins a la presó d'Alacant durant aquells anys "El cura verdugo de Ocaña": 

  Muy de mañana, aún de noche,

Antes de tocar diana,

Como presagio funesto

Cruzó el patio la sotana.

¡Más negro, más, que la noche

Menos negro que su alma

El cura verdugo de Ocaña!

Llegó al pabellón de celdas,

Allí oímos sus pisadas

Y los cerrojos lanzaron

Agudos gritos de alarma.

“¡Valor, hijos míos,

que así Dios lo manda!”

(fragment)

Gràcies a la casualitat o a la causalitat (no ho sabem) i al fet de trobar-se un jutge benèvol, a Miguel Núñez se li commuta la pena de mort i li cauen 30 anys de presó, que -com ell diu- era una bona notícia però "fes-te fotre", perquè eren 30 anys, dels quals va acomplir 12 a les presons franquistes, que es diu aviat.  
El 1943 arriba a Catalunya i allà coneix la brutalitat de la comissaria de policia de Via Laietana de Barcelona. Els germans Juan i Antonio Creix eren famosos dins els cercles per les tortures i l'acarnissament amb els presos polítics detinguts. Miguel Núñez també va ser capturat per aquesta brigada político-social, que el va sotmetre a tot tipus de tortures per tal que delatés a algun company. No va dir ni una sola paraula. No va donar cap dada, cap nom, cap consigna, res. El 1958 aquesta brigada va enfonsar-li dues vèrtebres. La lesió l'acompanyaria tota la vida. 
Després de patir un mes de tortures amb els germans Creix, en Miguel passa a la "jefatura-modelo-de Burgos", on són enviats tots els comunistes del país. Allà coneix evidentment altres companys. Al documental, escoltem els testimonis d'Agustín Ibarrola, Sebastià Piera, Maria Salvo, lluitadors inesgotables, invencibles, supervivents i testimonis per a la posteritat de l'horror del franquisme i de l'error d'haver passat pàgina sense haver-la llegit abans (tal com diu Marcos Ana en una de les intervencions). 
Després de la presó i amb l'arribada de la democràcia, en Miguel Núñez no deixa la seva lluita: la seva participació activa per donar una solució justa als afectats en el cas per l'oli de "colza", que va malmetre la vida de centenars de persones de les classes més populars a Espanya l'any 1981. I això ho va fer des de la participació política i des de l'impuls per a la creació d'una associació d'afectats en aquest cas.
Posteriorment, en Miguel també decideix emprendre el camí de la cooperació i inicia un projecte a Nicaragua, que desemboca en l'ONG "ACSUR Las Segovias". Durant el documental veiem com una mare es prepara per donar a llum al centre de salut a "Estelí", Nicaragua, finançat amb l'ajuda i el treball de Miguel Núñez. 
I arriba l'hora d'assumir el dret d'abaixar-se de la vida amb dignitat. Quan en Miguel Núñez sap que no li queda gaire temps, decideix tornar a Barcelona (ja fa uns anys que s'havia instal·lat al seu Madrid natal) per assegurar-se el dret a morir dignament. I emprèn el camí de les cures pal·liatives, de l'eutanàsia més o menys disfressada, fins que arriba el final i guanya la batalla.

He vist el documental dues vegades i totes dues vegades m'he emocionat amb el testimoni d'aquest home increïble i de tantes altres persones que van donar tant per un món millor, entre les quals es troben els meus pares, el meu oncle i el meu avi... El documental, és, doncs, 100% recomanable.  Aquesta entrada és el meu petit homenatge a totes aquestes persones.


Aquí el podeu veure gairebé sencer: 

Natura freda

(esperant per entrar a treballar a una empresa al districte 23, mooooooolt lluny de tot, on hi ha un parc inhòspit, gris i desolat. El 25 de gener, entre 2/4 de tres i les 3 de la tarda.)

Amotinament                       Rebel·lió

         Protesta              Revolta                                   d'arbres despullats

                  Insubmissió

                                                                 Aparellament                  Reunió
                                                                          Confrat             Confa                              de corbs
                                                                                      ernació            bulació  Assemblea

Persistència

   Supervivència 

Insistència                                              de fulles que cruixeixen crec CREC crec CREC

    Coqueteria  
Narcisisme

Estatisme Grisor Immoblisime
Deteriorament Oportunisme          de les pedres

    M

       O

         Bbbbb

          I                                                     del cos en bicicleta

           L

            I            

       TAT      F R A G i l i t a t fugac I T A T 

   TEMPORALITA....T

FOC 

Forats, fòssils, frases, fang, fum... ballant balls burlescos 

 

TEmPS tremolant tentinejant tothora transversal tocant tantes tardes tardanes, tiroleses, trobadoresques... 

_____________________________________________________________________________

Escoltant:

Lectures de gener

Gener ha estat força productiu quant a lectures. Cada dia faig una mitjana de 8 viatges en transport públic i això té els seus avantatges. Podria semblar que aquests viatges els faig tota sola, però no, m'hi acompanyen moltíssims personatges que es poden encabir en volums més o menys gruixuts, que guardo dins una bossa gran, que sempre va plena de llibres d'espanyol o de català, carpetes, bolígrafs... amb un raconet per a les meves novel·les. 

Qui m'ha acompanyat aquest gener per tot Viena? Us els presento: 

L'acabadora, de Michela Murgia.

Ed. Proa. 

Llengua: català

Laura Uve, t'he copiat la idea de fotografiar els llibres amb objectes personals i sobre la taula de casa meva. Espero que em perdonis :-) És a la taula del menjador de casa, on tinc l'ordinador (ja que no tinc televisió) i els llibres, les fotocòpies per a la feina... A sobre del llibre hi ha una targeteta que ens van donar el passat 23 d'abril per Sant Jordi en una activitat que va organitzar el Casal Català de Viena.

El vaig demanar per Reis perquè l'havia vist recomanat a diversos blocs i m'havia picat la curiositat. La Mirandolina en feia una entrada aquí (cliqueu a l'enllaç). L'acabadora ens parla de dones i de la realitat sarda i dels seus costums. Es nota que l'autora coneix amb profunditat aquesta realitat. No crec que ningú que no fos sard pogués escriure aquesta novel·la. Crec que el que no es diu, el que s'intueix en el gran dilema que planteja la novel·la és el més important. I l'autora aconsegueix que com a lectors/es estiguem atentes a allò obviat, i intentem deduir el que hi passa. L'argument es basa en un antic costum a l'illa sarda segons el qual una família que no es podia permetre econòmicament mantenir tots els fills, podia "regalar" una filla en aquest cas a una persona que se'n pogués fer càrrec. A la novel·la, la Maria Listru, una nena d'uns sis anys, ha d'anar a viure amb una modista vídua i sense fills. Aquesta modista és l'acabadora, la persona que ajuda a morir els qui són a la fase final de la seva vida (també un costum sard, una eutànasia a l'antiga, per entendre's). Es produeix un fet que posarà a prova els valors morals de l'acabadora i que marcarà la trama del llibre, en aquest moment hi ha alguns canvis en la vida de totes dues dones fins que el final ens portarà de nou a un gir... I no en dic res més. És per gaudir-ne, de debò! 

84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

Ed. Anagrama. 

Llengua: castellà

I la meva mà assenyala el llibre que em van regalar aquest Nadal per sorpresa (gràcies gràcies!). Ja n'havia vist la pel·lícula i m'havia fascinat la personalitat de la Helen Hanff, una escriptora de guions estadounidenca, obsessionada amb els llibres de vell. Una mica excèntrica, una mica maniàtica, però algú interessantíssim, amb una riquesa interior que s'intueix a través de les cartes que escriu a una llibreria de Londres especialitzada en llibres antics. He de reconèixer que més d'una vegada m'he emocionat llegint aquestes cartes, per la relació d'empatia que es va forjant entre els treballadors de la lliberira i l'escriptora a mesura que passa el temps. El sentit de l'humor de la Helene Hanff, l'ajuda que proporciona als anglesos, afectats pels racionaments durant la Guerra, l'ai al cor per si al final la Helene els podrà anar a visitar, el fet irreversible del pas del temps, la soledat de la lectora i de qui escriu... tots aquests ingredients m'han omplert de pensaments al tramvia, al metro, a casa... Molt recomanable i es llegeix en un plis!

Quicksand, de Nella Larsen 
Penguin Classics.
Llengua: anglès

L'escriptora Nella Larsen (Nellie Walker) danesa-afroamericana, nascuda l'abril de 1981 a Chicago i el 1910 es va traslladar a Nova York, on va exercir com a professora. La novel·la ens parla de Helga Crane, gairebé diria que "alter ego" de l'autora, però no ho afirmaré, ja que la novel·la té un ritme propi i vida a banda de la vida real. Es tracta d'una dona poc convencional que es debat entre dues cultures: la danesa, per part de mare, educada i refinada societat on hi viu durant un temps i la de l'Amèrica negra, del seu pare, que a més els va abandonar quan ella era una nena. Sembla que no acaba de sentir-se bé a cap dels dos móns; a més, s'hi afegeix l'element feminista: una dona mestissa a la societat de principis del segle XX, que a més vol ser independent i lluita per sortir-se'n tota sola? Això està destinat al facràs... I no dic res més. És interessant descobrir que en el fons la Helga se sent més negra que blanca, tot i que totes dues cultures són en en ella, però cap de les dues cultures sembla acceptar-la. La negra perquè hi veu la petja dels blancs opressors i la blanca perquè la veuen com un element exòtic digne de fotografiar. I ella lluita per sortir dels cànons: casar-se? tenir fills? La resposta és al llibre. Altament recomanable també.

I després de les lectures, més llibres! Fa un parell de dies he començat Engel des Vergessens, en alemany en aquest cas, de Maja Haderlap, una escriptora austríaca procedent de la minoria eslovena, que escriu en un alemany poètic i totalment austríac, i que també ha traduït de l'eslovè a l'alemany i viceversa. Però això és ja per a properes entrades! Novel·les non stop!

El districte 10 en imatges. Racons de Viena IV

Aquests dies em toca treballar cada dia al districte 10 (Favoriten). El districte 10 és el barri anomenat dels "turcs". Té molt mala fama entre els austríacs "de bé". Al districte 10: 

* No hi ha palaus ni edificis imperials.

* No hi ha moltes zones verdes. 

* No hi ha senyores amb abrics de pell i barrets antics amb una ploma cosida a la veta. 

* No hi ha locals moderns ni botigues "xic". 

* No hi ha vestits tradicionals austríacs.

En el meu periple diari, però, he pogut comprovar que al districte 10: 

-Hi ha dispensadors de bossetes per a les caquetes dels gossos, com a tot Viena: 

Al cartell: Joc de paraules amb la forma tan austríaca de construir els diminutius: "Nimm ein Sacherl für mein Gackerl" ("agafa una bosseta per a la meva caqueta hahaha").

-Hi ha mercats al carrer:

-Hi ha places commemoratives en memòria de figures clau en la construcció de la República: 

-Hi ha rambles amb molts bancs (no és casualitat que col·loqui això aquí, ja que no és tan fàcil trobar bancs per seure-hi als carrers de Viena): 

-Hi ha botigues de vestits de núvia horteres ;-) 

-Hi ha edificis artístics d'acer enmig de blocs de pisos sobris i funcionals: 

I així, petitona, em veig reflectida en aquesta porta de l'edifici d'acer: 

-Hi ha grafitis fets per joves al centre de joventut del barri:

Centre de Joventut.

www.jugendzentren.at

-I també hi ha Esglésies com aquesta: 

-Encara que, molt a prop, hi ha pintades com aquesta: 

("Els policies són assassins") 

I, sí, també hi ha turcs:

Associació per al foment de l'ideari d'Ataturc a Àustria.

En aquesta fotografia, s'hi pot veure un cartell d'Ibrahim Beyazit, una espècie de líder local turc, que ha aconseguit arribar a ser un empresari d'èxit (segons el que he investigat).

-I més botigues que donen vida als seus carrers: 

Al final, hi ha també un petit recés per a una reportera cansada com és servidora, que es mereix una recompensa com aquesta ;-): 

I això és tot, amics i amigues, des del districte 10 de Viena!

L'arribada

Falsa modèstia

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces. 

Pere Calders: 

quaranta-quatre contes (molt) breus 

Extrets d’Invasió subtil i altres contes, De teves a meves, Tot s’aprofita i L’honor a la deriva

-Què hi ha dins teu? Què amagues?
-Foscor, una part de mi a on ningú pot arribar.

I durant la nit somiava amb els monstres que ens tempten, amb la part d'ell que li atreia tant i que desconeixia.
La fotografia de l’home fosc romania, a la paret, intacta i ignorant dels seus pensaments. Mirava rere la pupil·la en aquella paret còncava i ni un bri de llum se li apareixia per resoldre el seu dubte: què hi ha rere tanta foscor?

Tristor, cementiris, vestits de vídua, escarabats, capes de vampir, res de tot això rere les velles imatges als calaixos en tornar de la feina.

-Què hi ha de tu que m’atrau tant?

-M’ho guardo per a mi.

I quant més prohibit, més ànsia d’arrencar-li el tros negre que podria tallar-li de soca-rel amb un ganivet de tallar el pa.

-Només uns pocs privilegiats poden arribar als indrets més amagats de la meva personalitat, a la part més fosca, al 25% més important del meu ésser.

I ella neda, en una platja fonda, a l’empar dels taurons, en un univers sense fons.
No sura, però la sorra li regalima per les mans, se li escapa, com quan atrapes un floc de neu i es desfà braç avall fins al colze.

Molts anys més tard, quan la seva sang s’havia convertit en cendra, va arribar un paquet anònim amb una targeta: “Vet aquí la meva part fosca, embolicada, amb paper de plata, per a tu”.

Va obrir la capsa. Amb cura, per fi aquell misteri que tant havia esperat. El cartró es va obrir lentament i, a dins, una suau brisa va fer volar i en sortí... un NO-RES.



Escoltant: 

La doctrina del xoc, de Naomi Klein

Naomi Klein, La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre. Ed. Empúries (Barcelona), 739 pàgs.
Títol original: The Schock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism

És impossible resumir en unes poques línies el contingut d’aquest llibre vast, aclaridor, lúcid, expert i intel•ligent.
Naomi Klein, la premiada i coneguda autora canadenca del també recomanable No logo, fa una anàlisi exhaustiva, rigorosa, amb dades contrastades i gairebé 100 pàgines de notes a peu de pàgina, del que ella anomena “capitalisme del desastre”, dels seus orígens i implicacions i de les seves conseqüències. Analitza diferents casos en què s’han aplicat aquestes doctrines: Xile, Nova Orleans, Sud-àfrica, Polònia, l’Iraq, Sri Lanka, etc.
El que ella bateja com a “capitalisme del desastre” no és ni més ni menys que l’aprofitament de desastres naturals, estructurals o humans per part d’un grup de teòrics del capitalisme amb noms i cognoms, formats a la Universitat de Chicago, que pretenen construir un nou món després dels desastres. L’autora analitza amb ets i uts, amb pèls i senyals cadascun dels casos, explicant-ne els orígens, recreant-se en l’entramat de relacions i explorant la veritable raó de tot, el rerefons i les causes que han dut per exemple, a Nova Orleans, després de l’huracà, a una desigualtat extrema, a la destrucció de tot el sistema d’educació pública i a la privatització de serveis bàsics.

El gurú de tot aquest entramat és el doctor Milton Friedman, economista i professor de la Universitat de Chicago, gran defensor del lliure mercat. Atenció! El 1976 va ser guardonat amb el premi Nobel d’Economia! Les idees de Friedman van educar nombrosos estudiants d’arreu del món a la Universitat de Chicago fins al punt que aquestes generacions d’universitaris ensinistrats sota l’empar del capitalisme del desastre van ser anomenats “els nois de Chicago”, tota una escola de joves preparats per aplicar les teories de Friedman arreu del món.

 

 Naomi Klein

Mentre llegeixes aquest extens assaig no pots evitar la ràbia, la ràbia i la impotència de saber que una elit molt poderosa domina i controla el món per al propi benefici, sense importar si hi ha danys col•laterals.
No em puc detenir a cadascun dels casos i fer-vos partícips de tot el que hi ha darrere de cada conflicte, però sí que n’esmentaré algun.
Xile és un dels primers exemples que s’analitzen en aquest llibre. Suposo que a molts de nosaltres se’ns va escapar que en realitat la dictadura de Pinochet tenia uns grans aliats: “Friedman va aprendre com explotar un xoc o una crisi a gran escala per primer cop a mitjan anys setanta, quan era assessor del general Augusto Pinochet, el dictador xilè. (...) Friedman va aconsellar Pinochet que imposés una ràpida transformació de l’economia: reducció dels impostos, lliure comerç, serveix privatitzats, retallades de la despesa pública i desregulació”...
M’agradaria destacar la crítica intel•ligentíssima que Naomi Klein fa al paper d’Amnistia Internacional quant a la dictadura de Pinochet. Aquesta organització va denunciar les tortures i la trepitjada dels drets humans a Xile durant la dictadura, va exposar els fets i en va donar una dimensió ètica, va aconseguir la criminalització de les figures repressores del règim de Pinochet. Però no va indagar en tot el rerefons i en els còmplices de les tortures; d’aquesta manera deixava impunes els nois de Chicago i la teoria que hi havia al darrere.

És destacable també, segons la meva opinió, la implicació d’alguns agents considerats tradicionalment d’esquerres en mesures corresponents a la doctrina del xoc: Solidarnosc a Polònia o Nelson Mandela en són dos exemples claríssims. M’indigna, però principalment em fa molta por pensar que en moltes ocasions (massa) els ideals no han pogut amb el gran poder econòmic, que per la força o per la inèrcia s’ha aconseguit anul•lar qualsevol poder de decisió de polítics governants que no fos el de les doctrines del capitalisme més salvatge, que afavoreix clarament uns pocs i fa fora del sistema uns molts. Un altre exemple, l’Argentina amb Carlos Menem: “Carlos Menem, el president peronista que va arribar al poder prometent que seria la veu dels treballadors, va fer de mestre de cerimònies: va reduir el personal i després va vendre els camps petrolífers, el servei telefònic, la línia aèria, els trens, l’aeroport, les autopistes, la xarxa hidràulica, els bancs, el zoo de Buenos Aires i, finalment, el servei de correus i el pla de pensions nacional.” Pàg. 316

Les conseqüències de l’aplicació d’aquestes teràpies són dràstiques i terribles al meu entendre. Si prenem com a exemple Rússia, Naomi Klein ens en dóna algunes dades: “El 1989, abans de la teràpia de xoc, dos milions d’habitants de la Federació Russa vivien en la misèria, amb menys de quatre dòlars diaris. Quan els terapeutes de xoc havien administrat la seva “medecina amarga” cap a la meitat de la dècada dels noranta, 74 milions de russos vivien per sota del llindar de pobresa, segons el Banc Mundial. Això vol dir que es pot atribuir a les “reformes econòmiques” de Rússia el mèrit de l’empobriment de 72 milions de persones en només vuit anys. El 1996, el 25% dels russos –quasi 37 milions de persones- vivien en una pobresa qualificada de crítica.”Pàg. 308-309
I en xifres a nivell global, Klein també parla clar: “A tot arreu on ha triomfat la croada de l’Escola de Chicago ha sorgit una classe inferior permanent que oscil•la entre el 25% i el 60% de la població” Pàg. 530

No podem obviar ni deixar d’esmentar el paper del Banc Mundial (BM) i del Fons Monetari Internacional en tot aquest entrellat (FMI), així com el de les grans empreses i corporacions. La concessió dels crèdits de l’FMI són trampes per als països empobrits i devastats per desastres naturals. I per a les grans empreses, la destrucció (acompanyada de la reconstrucció) és un gran negoci més que rentable: “La reconstrucció és un negoci tan important ara mateix que cada nova destrucció es rep amb l’emoció d’una oferta pública inicial d’accions: 30.000 milions de dòlars per a la reconstrucció d’Iraq, 13.000 milions per a la reconstrucció posterior al tsunami, 100.000 milions per a Nova Orleans i el golf de Mèxic, 7.600 milions de dòlars per al Líban”.
Cada nova crisi és una bona oportunitat per a uns pocs de fer-se encara més rics.
Un panorama desolador, terrible i desesperançat, però vet aquí que a les conclusions, Naomi Klein obre una porta a l’esperança: “no sempre responem al xoc amb la regressió. De vegades, davant d’una crisi madurem, i de pressa.” El camí cap a aquesta porta no és altre que el de l’acció conjunta, el de la lluita de moltes persones oprimides, després d’un procés d’informació a què sens dubte contribueix aquest valuosíssim llibre que recomano 100%.

Perdoneu per l’extensió en aquesta entrada, però em penso que el tema s’ho valia.

Per saber-ne més, aquí teniu el documental sobre el llibre: 

Renovar-se o morir

(...) No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d'un turó.

Joan Vinyoli

A sobre del llit "La doctrina del xoc", de Naomi Klein per fi a punt d'enllestir-lo; a l'ordinador, la música perenne sonant i, al voltant, les parets de l'habitació on he viscut la major part de la meva vida. A fora, fressa de nens un any més grans que recullen regals i em recorden on sóc: el barri gris d'extrarradi on he passat la major part de la meva vida. 

Demà farà 2 anys que visc a Viena, 2 anys d'il·lusions, desil·lusions, decepcions i nous començaments. Dos anys de bloc també, perquè aquest bloc va néixer amb el viatge i ha estat paral·lel a la meva experiència a Viena. 1230 comentaris i 132 escrits, xifres que no volen dir res si no mires endins i analitzes cada persona rere cada comentari, cada situació, cada moment que ha donat peu als meus escrits. Ara, després de dos anys i un moment de crisi en què aquest bloc ha estat a punt de desaparèixer, toca renovar-se, per això el nou format del bloc, que acompanya la voluntat de caminar sempre endavant, malgrat la meva incapacitat intrínseca d'allunyar-me dels records, de deixar-los anar, de permetre que se'n vagin camp avall, per les aigües de les rieres del meu barri, de "deixar-los anar/com un estel, des d'un turó", que diria el gran Vinyoli.

Endavant, sempre endavant, haig de repetir-me, i totes les coses que era vénen amb mi, però també una part de mi roman ja sota l'asfalt dels carrers castigats d'aquest país nostre que avui regalima suor i llàgrimes, i on no sé si tornaré mai. 

Una situació política que ens condemna a un exili permanent, tant si vius aquí com si decideixes emprendre un camí de no tornada. Una inquietud constant de creixement intern, una recerca de preguntes, un neguit i una passió per conèixer el que farceix els límits d'aquest món em diuen que encara em queda molt per fer, i que encara tinc temps. Els qui hem decidit seguir altres camins que els de l'estabilitat, els qui no permetem que la por s'apoderi de la nostra ment i ens impededeixi avançar hem de pagar un preu molt alt en les transaccions diàries, però a canvi decidim i encertem, ens equivoquem, escoltem música i ens emocionem, o la sintonia equivocada i entrebanquem, passegem per carrers diferents cada dia, escrivim la nostra història i ens sentim atrets pel cantó fosc, al més pur estil Lou Reed... i així dia rere dia anem fent el camí... 

Escoltant: 

L'Òpera estatal de Viena. Racons de Viena III

Nota: aquest indret no és precisament un "racó" de Viena, sinó que presideix, majestuós, el centre de Viena i diria que és l'edifici més emblemàtic de la ciutat després de la Catedral vienesa. Però, per a mi, doncs és un racó més :-)

Fa dues setmanes vaig rebre la visita de la meva germana a Viena. Quan ets sola durant força temps en un país estranger, aprens a valorar la companyia dels qui sempre havies tingut al costat.

I totes dues vam fer una visita guiada a l’Òpera de Viena. Era la primera vegada per a mi, mai havia vist aquest temple de cultura per dins, encara no he tingut el privilegi d’assistir a una òpera. I en entrar-hi ens vam trobar un espectacle i una meravella de l’art i de l’arquitectura.

A Viena l’assistència a l’Òpera és molt elevada. Les entrades per a un espectacle estan venudes amb molta antelació, sobretot les que tenen preus assequibles, i és força difícil entrar-hi si ets pobre, a no ser que se t’acudeixi estar dreta tres hores: el preu d’aquestes entrades és simbòlic, però després t’esperen unes tres hores dempeus, que –és clar- a segons quines edats ja resulten indecents.

La primera impressió en entrar-hi va ser d’emoció: un profund sentiment em va travessar. No m’esperava que un edifici em transmetés tant i no he estat mai ningú a qui li agradi anar a l’òpera. Més aviat sempre ho he vist com una cosa llunyana, fora del meu abast, com de “rics”. Però ai, quan vaig entrar allà! Una emoció que no es pot explicar amb paraules va recórrer el meu cap i el meu cos.

En primer lloc, t’ensenyen la part que no acostumem a veure en un espectacle: el treball que hi ha darrera de l’escenari:

En aquells moments estaven preparant un escenari i vam poder veure el que se’n cou darrere. També vam poder seure a les butaques vermelles de les primeres files, que deuen costar al voltant de 200 € l’actuació.

A continuació ens van mostrar la “Sala del Te”, una espectacular sala amb un sostre bellíssim i uns miralls que l’envoltaven. Rep el nom de “Sala del Te” perquè l’emperador Franz Josef la feia servir quan anava a l’òpera per recloure-s’hi mentre es duia a terme alguna òpera. Diuen que no li agradava l’òpera, però que hi havia d’acudir per saludar els seus deixebles. Solia fer-hi aparició al començament d’una obra, després prenia el te al saló del te i cap al final tornava a fer-hi aparició per saludar des del palc els vienesos i les vieneses en l’època Imperial.

Un altre element a destacar és la sala anomenada Gustav Mahler. El famós compositor va dirigir l’Òpera de Viena durant el període que comprèn entre anys 1897 i 1907. Se li va dedicar una sala perquè la seva aportació va ser crucial en el desenvolupament de l’òpera. Abans que ell la dirigís, l’òpera era un lloc d’encontre per als vienesos. Com que en aquells temps encara no existia Internet ni les xarxes socials, la gent s’hi reunia per comentar els darrers esdeveniments socials. Allà hi parlaven, menjaven, feien tard i hi feien xivarri mentre tenia lloc una representació. Gustav Mahler va canviar aquest fet establint-hi unes normes de conducta que tothom havia d’acomplir. Aspectes com: no permetre el pas a ningú que arribés un cop començada l’obra, no permetre-hi fumar ni beure ni menjar, mantenir l’ordre i el silenci durant la representació... van fer famós a en Mahler i li van atorgar un lloc a l’edifici per a l’eternitat.

Finalment, em va impactar el fet que els dos arquitectes que van dissenyar l’edifici (Eduard van der Nüll i August Sicard von Sicardsburg) van morir abans de veure’l acabat. La població vienesa no va veure amb bons ulls l’elaboració de l’òpera estatal als seus inicis. L’edifici els semblava lleig i el van criticar força. Per aquest motiu, van der Nüll es va suïcidar. El seu company Sicard va morir poc després d’un atac de cor. És per això que tots dos compten amb sengles bustos a l’entrada. Si aixequessin el cap ara i sabessin l’expectació i la concurrència que aquest edifici aixeca!

Una història tràgica per a un temple bellíssim de cultura que hauria de ser assequible a tothom. 

Totes les fotos són meves i no mostren realment la bellesa de l'interior de l'Òpera. Cal veure-ho en directe! 

Viktor E. Frankl, L'home a la recerca de sentit

No coneixia Viktor Frankl abans de venir a Viena. El vaig descobrir per casualitat en un retall de diari que n’anunciava una conferència. Hi vaig assistir. Per això em vaig comprar aquest llibre quan vaig estar a Barcelona aquest setembre. Frankl va néixer a Viena el 26 de març de 1905 i fou un neuròleg, psiquiatra i, per a mi, principalment filòsof. D’origen jueu. El seu pare va arribar a ser Ministre d’Assumptes Socials pel partit socialista.

Per la seva condició de socialista i de jueu va passar per diversos camps de concentració, entre ells Auschwitz. 

El llibre que ressenyo és d’aquells que no es poden deixar de llegir. La seva narrativa t’embolcalla, t’abraça, se t’emporta cap a l’infern que va viure Frankl al seu pas pels camps de concentració. Les reflexions sinceres i brillants d’un pres han provocat les meves llàgrimes més d’una vegada en llegir aquesta experiència. Sí, ja sé que se n’ha parlat molt, de l’horror dels nazis i de l’Holocaust, però cada nou testimoni aporta nous punts de vista i contribueix a humanitzar-ne les víctimes, donant-los noms i cognoms.

El llibre està dividit en tres parts, que narren cronològicament l’estada dels presos als camps: l’internament, la vida al camp i l’alliberament. En Viktor Frankl psicòleg explica també les diverses fases per les quals passen els presos: les primeres reaccions, els presos que se suïciden, la fase d’apatia, la fam, l’absència de sentimentalitat...

És especialment impactant la fase d’apatia i l’absència de sentiments envers els altres: com l’ésser humà s’insensibilitza davant l’horror humà com a mètode d’autodefensa...

També m’ha agradat molt la reflexió que Viktor Frankl fa sobre la llibertat interior de què en tot moment gaudeix (segons ell) l'ésser humà en general i els presos en concret. Tot i ser en una situació d’esclavatge, es prenen decisions interiors que equilibren la balança cap a un costat o cap a l’altre: “Aquesta llibertat espiritual de l’home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l’ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.” (pàg. 78) “Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment”. (pàg. 79)

Segons Frankl per sobreviure era molt important trobar un sentit a la vida i una causa per la qual mantenir-se viu. A les seves teràpies com a psicòleg solia preguntar als pacients per què no se suïcidaven i aleshores apareixia aquest motiu que donava sentit a les seves vides: un familiar, l’amor, una bona causa. Si no hi ha aquest sentit, el buit existencial pot conduir a la mort.

La darrera fase que han de suportar els presos és la de l’alliberament, que pot semblar la més feliç, però que en realitat és també molt dura: tots aquells records, el sentiment de culpa per haver sobreviscut, que va dur a més d’un supervivent al suïcidi, com per exemple al meu adorat Primo Levi.

Al final del llibre hi ha un epíleg que representa l’escenificació d’un diàleg metafísic entre diferents filòsofs que “es colen”, disfressats, a la vida en el camp.

Frankl va ser el fundador de la logoteràpia, doctrina que va desenvolupar a partir de l’estada en el camp i que posa de manifest en aquest llibre: la paraula és alliberadora del patiment i la recerca d’un sentit també. Gràcies, Herr Frankl, pels teus llibres i els teus ensenyaments.

Epizentrum: la nova casa ocupada a Viena

Declaració universal dels drets humans

ARTICLE 25

1.      Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.

ARTICLE 27

1.      Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.

Aquell qui lluita pot perdre; però el qui no lluita ja ha perdut.

Va ser el passat 14 d’octubre. Un moment històric per a Viena, m’atreviria a dir. Des que vaig arribar em preguntava on s’amagaven els moviments socials en aquest país, on sembla que tot funciona tan bé que no fa falta que la gent surti al carrer.

Però sí, existeixen, i com! Gent jove provinent de diferents àmbits, però diria que bàsicament del moviment antifeixista i anarquista han ocupat aquesta casa: 

De cop aquests persones sense ànim de lucre han omplert de vida la casa que durant anys ha estat morta. En molt poc temps han aconseguit reunir artistes, poetes, persones solidàries, curioses, dones grans, indignats espanyols, moviments ciutadans i tota aquella persona que vulgui canviar el món. Hi han fet xerrades, tallers, dinars populars... i estan preparant un Cafè, una biblioteca, un servei d’informació, un cinema, habitacions per dormir-hi, sales per a nens, dones, lesbianes, transsexuals, tallers, etc. (cito i tradueixo d’aquí (clica-hi per anar-hi, text en alemany).

Cuinen conjuntament i entenen la cuina d’aquesta casa com la “cuina del poble”. També hi ha el projecte comú de crear la “Universitat lliure de Viena”. Cito textualment i traduint el que es declara al document fundador, en relació als objectius de la universitat lliure que s’hi vol fundar: “Volem acabar amb els mecanismes que legitimen els criminals contra la humanitat, volem desenvolupar conceptes per corregir els desperfectes. Volem descobrir camins que ens portin cap a un món sa i lliure per a tothom. Volem desenvolupar tecnologies que ens permetin aprendre i també ensenyar en un medi lliure i no comercialitzat i això volem fer-ho no només a través de “cursos”, sinó també a través de la vida quotidiana i la relació amb els altres.”

Tota una declaració de principis que comporta un canvi diria que global i sistemàtic de l’”status quo” o “mainstream”. El fragment acaba amb la frase “tots/es som estudiants; tots/es som professors/es”.

Besetzt = ocupat

Parlant amb algun austríacs que no formen part del moviment okupa ni de cap moviment social, preguntant sobre aquest fenomen, m’he adonat que encara hi ha moltes persones que no saben què és ni tan sols n’han sentit a parlar mai.

Una mica d’història del moviment Okupa és, doncs, necessària:

Es tracta d’un moviment social que va néixer a imitació dels “squatters” anglesos com a forma de lluita contra l’especulació immobiliària derivada del sistema capitalista. Consisteix a ocupar edificis abandonats o que estan buits perquè els seus propietats esperen millors temps per a la seva explotació. Tradicionalment ja havien existit aquestes pràctiques, però la càrrega política arriba de la mà dels “squatters” i d’aquí en deriva en català el terme “okupa”, escrit amb “k” en senyal de reivindicació.

Moltes vegades aquests edificis s’utilitzen per promoure activitats socials, tallers i activitats lliures de tota voluntat mercantilista o amb afany lucratiu. També solen ser habitatges autogestionats.

Quant als aspectes legals, evidentment els protagonistes que gestionen aquests centres socials es troben amb mil i un impediments depenent de la legislació de cada país. A països com Alemanya o Holanda, el moviment okupa té una forta tradició. Un cas especial és l’holandès: després d’un temps en què es va arribar a un acord institucionalitzat per legalitzar l’okupació i després d’uns quants anys d’aquesta pràctica amb una forta implicació a Amsterdam, amb la nova composició al Parlament ha estat finalment prohibida sota pena de presó. Vegeu-ho aquí (feu-hi clic).

Crec que és important destacar que, tot i que sovint s’associa aquest moviment amb la ideologia anarquista, en realitat les persones que en formen procedeixen de diferents àmbits ideològics, al voltant de la lluita contra les injustícies derivades del sistema capitalista.

I tornant a l’edifici Epizentrum, hem de dir que pertany a la constructora BUWOG, una immobiliària amb capital privat que manté la casa buida. Ja ha estat en perill de ser desallotjada, però continua en peu, en mans del poble. I esperem que segueixi així durant molt de temps, amb tota la creativitat que li poden donar els vienesos i vieneses entre els quals m’incloc.