El Paradís és una orxata

Vaig baixar als Inferns. 

Vaig tastar flors amarques amb espines que et pessiguen el coll i t'esgarrapen per dins. 

Em vaig perdre per les escales caragolades de la ment.

Vaig ser un cos, una ferida oberta, una crosta, pels carrers de Viena, un peu davant de l'altre, sobre l'asfalt de benzina.

Perduda a Viena més que mai, vaig deixar de llegir, de mirar, de somriure, de pensar. Com en una pel·li de Lars Von Trier.

I aleshores va venir el Mediterrani. 

De l'Infern al Paradís. El Paradís és un tros de pernil amb pa amb tomàquet, i una orxata al capvespre. Una migdiada de tarda xafogosa. El llibre que tenia pendent, i algun altre. Les passejades amb el gos, les abraçades del gos, les seves rebudes. Un arròs en família i deixar-te endur per la caloreta del vi que l'acompanya. Tocar de nou el Mediterrani, les converses amb els amics que feia molt que no veies. Carregar les venes de Sol i pensar que feia molt de temps que no us llegia i que no escrivia en aquest espai. 

PS = No crec que hi hagi cap altra entrada en aquest bloc en què m'hagi despullat més que en l'actual, al contrari del que pugui semblar. Deu ser que hi he madurat, o vés a saber. 

En Book, amb qui he compartit algunes passejades. T'estimo, petit.

 

 

 

 

 

 

Les consultes populars a Àustria

Encara amb la ressaca de l'acció internacional que va tenir lloc el passat diumenge i en motiu de la qual Viena va dur a terme també una acció, sota el lema "No nos vamos, nos echan", organitzat per "Juventud sin futuro" (clica sobre el nom per saber-ne més) i superada, vençuda, extasiada per un etern hivern a Viena, que avui (a bones hores!) sembla que ja comença a arribar al final, pel qual el citat dia els peus se'ns van transformar en blocs de neu caminants ni més ni mensy que un 7 d'abril, em disposo a actualitzar aquest bloc que ja comença a tenir teranyines. Se m'està omplint de pols en forma de comentaris "spam" provinents d'anònims malèfics follets i hi haig de posar remei.

A qualsevol marquesina hi ha cartells com aquest.

M'atreveixo amb el tema de les consultes populars a Àustria perquè em desperten la curiositat i perquè és una cosa que no s'acostuma a fer en aquella banda d'Europa més propera al Mediterrani -com a mínim que jo sàpiga, que em corregeixi qui tingui més dades al respecte si m'equivoco. 

Els ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Viena són cridats a votar repetides vegades respecte a un munt de temes d'interès i que els afecten o els afectaran en un futur. Són consultes, en què voten entre dues opcions o voten SÍ o NO, com a resposta a una pregunta que implica qüestions de vital importància. Si ens parem a analitzar els resultats de les darreres consultes, ens podem fer una certa imatge (no sé si acurada) de la societat vienesa.

Les darreres consultes es referien a: la regulació de les zones de pagament per aparcar a la ciutat, la participació de Viena com a candidata a les Olímpiades del 2028, la protecció davant la privatizació de l'aigua i el foment d'energies renovables.  

Vet aquí els resultats: 

Davant la pregunta: 
A: Cal que es reguli l'aparcament a cada barri. 
B: Cal trobar solucions per a cada barri en particular (amb consideració respecte als barris veïns). 

El 63% de la població va votar B, és a dir a favor de prendre les decisions relacionades amb el "Parckpickerl" (que ve a ser com la zona verda de Barcelona) per districte, però -aquest és un matís important- tenint en compte mirar de no fotre els veïns dels barris colindants. 

A la pregunta "Viena hauria de preparar-se per ser candidata de cara a els Olimpíades del 2028?", els vienesos van votar que no en un 72%. La raó principal és l'elevada despesa pública que això suposaria. 

La següent pregunta era: Serveis comuns com l'aigua, la recollida d'escombraries, els hospitals, etc. haurien de ser protegits davant la privatització? Un 87% dels ciutadans i ciutadanes de Viena van votar que SÍ, per tant, contra la privatització d'aquests serveis. 

La darrera pregunta a què fem referència avui és: La ciutat hauria de desenvolupar projectes d'energies renovables amb contribucions financeres dels ciutadans? I van votar que sí, amb un 66%.

Aquest panorama sembla força assenyat i coherent amb el mapa social de la ciutat. Però he de dir que davant d'aquest mètode de participació, tinc l'ànima dividida: d'una banda m'agrada molt que es pregunti al poble la seva opinió i se li permeti participar de les decisions que els afectaran al seu dia a dia. Però, de l'altra, em preocupa que les preguntes algun dia puguin arribar a ser perilloses: què passaria si entrés un govern de l'FPÖ a l'Ajuntament de Viena i demanés fer fora totes les persones estrangeres que viuen al país? Sí, ja sé que és un cas extrem, però el faig servir com a metàfora.

De fet, fa poc també hi va haver una consulta a nivell estatal sobre l'obligatorietat del Servei Militar i els austríacs (sobretot gràcies a les persones de fora de Viena) van votar-hi a favor. Sí: els austríacs volen que els seus joves nois s'estiguin un any de la seva joventut al servei militar del seu país. Sí, encara han de decidir sobre això. Encara és un gran debat. I així és la democràcia més directa. Per a mi aquest sistema funciona si tothom té accés a la informació i l'interès per valorar les opcions. És clar que ja anem a parar a la base de tot: l'educació. I fins aquí unes reflexions esparses que em rondaven de feia temps.

Una experiència d'aprenentatge mutu

Després de tres anys vivint a Viena, m'adono que encara no he parlat seriosament de cap de les meves experiències amb l'ensenyament. Potser és perquè aquest bloc no tracta d'això; m'hauria de plantejar fer-ne un exclusivament per parlar de tot el que passa a classe, de les moltíssimes coses agradables que visc durant el meu dia laborable aquí, que de vegades s'allarga fins ben tard i comença ben d'hora. I, per què no dir-ho també, de les dificultats i els reptes que se'm van plantejant diàriament.

Els alumnes de què parlaré avui, però, són especials, mereixen un capítol a part i un lloc d'honor en aquest bloc. Actualment són els meus únics alumnes de català. Van començar a aprendre'n amb mi l'estiu de fa dos anys (si no vaig errada) i des de llavors hem fet diversos cursos a la Volkshochschule (VHS) de Viena (mena d'escoles d'adults) i han anat evolucionant sempre amb molta motivació, passió per l'aprenentatge i, sobretot, amb alegria i passant-nos-ho molt bé.

En Martin i en Philipp aprenen català per pur interès cultural, cap d'ells no parla castellà i tan sols el Martin té coneixements previs d'una altra llengua romànica, en aquest cas el francès. El que ells no saben és el repte que per a mi suposa ensenyar català a principiants absoluts, és una experiència que ja havia viscut moltes vegades amb el castellà, no encara amb el català. Sempre que m'havia tocat impartir classes de català a adults, es tractava de persones castellanoparlants o d'altres orígens, però en tot moment amb el castellà com a llengua de partida. Així, doncs, en Martin i en Philipp eren veritables principiants i d'ençà d'aleshores estic molt contenta del procés que han fet.

En Martin i en Philipp el proppassat dimecres a classe

No hi ha gaires secrets, la clau del seu aprenentatge és la motivació, la persistència i el fet de saber que mentre aprenen hi ha alguns obstacles que han d'anar superant i que les coses no vindran donades sense esforç. 

El primer dia de classe sempre m'agrada preguntar per què volen aprendre la llengua en qüestió i quina ha estat la seva experiència amb aquesta llengua, com hi han anat a parar. Recordo la resposta del Philipp, em va dir que el que ell volia era fer treballar el seu cervell després de les 8 hores a l’oficina, i quina millor manera que aprendre una nova llengua!

Els dimecres a la tarda és quan tenim la nostra hora de català i he de reconèixer que, després d’un dia que acostumo a tenir molt ple de classes i en què em llevo molt d’hora, trobar-me amb en Martin i en Philipp és com acabar la jornada amb una tassa de te calentó en una dia d’aquells grisos i freds de Viena.

En un dels seus viatges a Barcelona, en Martin i en Philipp van comprar molts llibres de text i també alguns de lectura en català. Un d’aquests llibres, Una barca, un riu, escrit per Roger Cardús, va cridar l’atenció d’en Martin i va decidir traduir-lo a l’alemany per regalar-lo a una amiga seva, que està vivint una situació semblant a la que mostra el llibre. Es tracta d’un conte per a nens que tracta el tema de l’Alzheimer de manera exquisida. Una mare duu al seu fill a una biennal en un museu i parlen de la malaltia de l’avi. El conte està ple de símbols i de referències a la memòria, al passat i a la malaltia.

La traducció del Martin és molt bona, tan sols hi vaig haver de fer petites correccions. Tenint en compte que el seu nivell és entre l’A1 i l’A2 i que traduir és un dels exercicis més difícils que existeixen, el felicito a bastament. 

Evidentment, compto amb el permís dels meus alumnes per publicar aquest post. Espero que continuem aprenent durant molt de temps els uns dels altres. Força i endavant! 

Història de (la) mentida

Eine Lüge hätte keinen Sinn, wenn man die Wahrheit nicht als gefährlich empfinden würde.

"Una mentida no tindria cap sentit, si la veritat no fos percebuda com a perillosa."

Alfred Adler (1870-1937) Psicòleg i psiquiatre austríac 

La mentida de la mentida per la mentida a la mentida amb la mentida fins a la mentida des de la mentida i entorn de la mentida, a través de la mentida cap a la mentida des de la mentida dins la mentida al voltant de la mentida. 

Història de (la) mentida 

Per tapar la veritat, ell va dir una mentida i ella se la va creure. Però va destapar la veritat. Per cobrir de nou la veritat, va inventar una nova mentida, i ella va fer veure que se la creia. Però el tovalló amb què ell va cobrir el pot de la veritat estava tacat d'oli. I aleshores ella, que és molt neta, va destil·lar l'oli que regalimava per les vores del pot de la veritat. I va destapar una nova mentida. Aleshores ell va crear la mentida de la mentida de la mentida i la va fer servir per tapar l'olla on era la veritat. Encara que... L'olla de la veritat feia pudor de socarrim, perquè els cigrons dins l'olla de la veritat cremaven de mentida. I la mentida surava i les bombolles de la veritat no deixaven respirar la mentida. I aleshores ella va destriar la veritat de la mentida. Tot i que, ai las!, llavors va inventar la mentida de la mentida per no mostrar la mentida de la veritat, o alguna cosa així... I l'olla va fer un pet com una gla, es va trencar en mil bocins d'olletes petites que van quedar soterrades en un prat. I dels trossets d'olletes en van sorgir arbres de mentida, amb branques de mentida i flors de mentida. 

I aquest conte de mentida s'ha acabat :-) 

PS = Demano disculpes, però necessitava desfogar-me amb aquest estirabot.

  

 

Homes nus. Nackte Männer

Enceto aquest 2013 amb una entrada, si més no, peculiar. Va començar aquest octubre. Una exposició sobre homes despullats al Leopold Museum (cliqueu a sobre del nom i podreu veure més informació sobre l'exposició i sobre el museu)! Amb la gran figura d'un home jove tal i com la natura el va portar al món ocupant un lloc destacat del Museumsquartier (barri dels museus, on hi ha el Leopold)! Turistes fent-se fotos al davant, al costat, per dins... abraçant el seu membre, etc. Polèmica servida.
I, més enllà de l'anècdota i la polèmica, hi ha l'exposició que, finalment, em vaig decidir a veure ahir. Una exposició que recull el nu dels homes, fins ara tan poc tingut en compte en l'art. Malgrat les baixes temperatures, em vaig dir que valia la pena anar-la a veure, donar una oportunitat a aquest aspecte, el del nu, que des de sempre s'ha associat al cos de les dones. Quantes vegades no hem sentit a dir que el cos de les dones és molt més bonic? Com si quedéssim relegades a l'objecte, mentre que el subjecte (qui fa les fotografies, qui pinta els quadres o modela les escultures) en la majoria dels casos són els homes? Doncs bé, aquesta exposició trenca totalment aquest clixé. I ara són ells els objectes observats.
Vet aquí l'aspecte de l'entrada, ahir. No deixa de ser curiós el paisatge, oi? 

Fotografia meva

L'exposició comença amb tota una declaració d'intencions: té l'objectiu de cobrir el buit de la presència del cos nu masculí en el món de l'art (exposicions públiques, museus, etc.), malgrat que n'ha estat una temàtica des dels inicis. El recorregut en la Història de l'art sobre aquest tema va des dels voltants del 1800 fins a l'actualitat. D'aquesta manera, hi trobem pintures de Rubens, escultures de Rodin (amb el culte al cos i a la figura masuclines) i referències a la mitologia grega, com aquesta: 

Fotografia meva

Raffaello Sanzio Morghen 
(Nàpols 1758-Florència 1833)
Títol: Teseu mata el Minotaure, després del 1783.

L'exaltació de la figura masculina, com a model de bellesa és el que predomina en aquesta fase de l'exposició. 


Més endavant, quan ja entrem al segle XX i deixem enrere Egon Schiele (que no podia faltar en aquesta exposició), el motiu esdevé més aviat un element de reivindicació, una manera de protestar contra els convencionalismes, sobretot contra la moral religiosa imperant. Em va agradar molt aquest quadre: 

Fotografia extreta de google

 
Obra d'Alfred Courmes (mort a París el 1993). 
Títol: Saint Sebastian (Autorretrat). 

Observi's la referència cristiana als màrtirs i la idea que és un autorretrat. En aquesta sala en veurem molts, d'autorretrats. 
A mesura que avancem en el temps, la provocació augmenta. M'impacta una fotografia que duu com a títol "Alone in the Brown Room" (Sol a l'habitació marró), de l'autora sueca Annika von Hausswolff (nascuda a Göteborg el 1967), on es veu un noi assegut en una cadira, tot sol, duent a terme l'acte d'"estimar-se a si mateix". 

Tot seguit, les pintures, les manifestacions artístiques (escultures, performances...) són cada vegada més transgressores... Em pregunto si el fet d'haver de transgredir suposa que el tipus de societat en què vivim és rígida, i normativa encara, i necessita d'aquestes provocacions. 

No hi falten tampoc les al·lusions al món individualista d'avui, ni a la solitud a què estem abocats. Ni a l'automatització de la nostra societat: 

Fotografia meva

(Obra de Bruce Naumann)
 

També hi trobem una clara al·lusió al gènere, o a la invenció del gènere, o a la teoria que és tota una construcció social: "la dona es fa, no neix", tal i com diria la gran Simone de Bouvoir, sota aquesta regla de tres també podríem tenir-hi en compte l'home. Mireu aquest quadre, sobren les paraules, oi? 

Fotografia extreta de google

 

(Obra d'Urs Lüthi, viu i treballa a Munich. Títol: Autorretrat de la sèrie de grans sentiments, 1987). 

Així mateix, respecte al discurs de gènere hi ha una sèrie de fotografies centrades en les relacions sexuals homosexuals, que també entenc com una provocació.

Al final i abans de marxar, vaig passar per una sala, on (perdoneu-me el poc rigor, però no recordo i no vaig apuntar el nom de l'autor) hi ha una mena de "performance" on s'observen les imatges enregistrades en una sauna masculina de Budapest. L'autor volia comprovar el comportament dels homes nus quan estan sols i sense la presència de les dones. Uns resultats inquietants. 

I no puc acabar sense penjar aquí la foto que conforma el cartell de l'exposició i que ha generat tantíssima polèmica. El títol és "Vive la France" i hi ha tres jugadors de futbol de la selecció francesa vestits només a partir del genoll. Els autors són Pierre i Gilles i és una obra del 2006. I després de veure tot això, encara hi ha qui pensi que el cos de la dona és més apte per ser exposat en art?

Fotografia extreta de la pàg. web del museu: http://www.leopoldmuseum.org/de/ausstellungen/46/nackte-maenner

Viena al revés

De vegades m'agrada fer coses al revés de com les fa tothom només per portar la contrària. Perquè em ve de gust i perquè sí. 

És per aquest motiu i no per cap altre que avui he decidit desafiar les temperatures que ronden els 0 graus cap amunt o cap avall i caminar de la feina a casa -hi ha com uns llargs 45 minuts si una va a pas lleuger. Cap a les 8 del vespre els carrers de Viena ja són solitaris i negres. I molt freds. Una política d'estalvi energètic (malgrat els llums de Nadal) deixa alguns racons d'aquesta tan maleïda com estimada ciutat en l'absoluta foscor o tan sols il·luminats pel reflex dels fars dels cotxes sobre la neu congelada a terra. 
És també per aquest motiu que faig coses inversemblants per a una nit de divendres com: 
Menjar Käsekrainer (salsitxa a la manera austríaca, farcida de formatge mmmm) en comptes de les galetetes típiques de Nadal que tothom menja per aquestes dates. O sigui Weinachtskekse com aquestes:

Caminar per un pendent a uns quants graus sota zero i escoltar cançons ni remotament acostades a la realitat d'aquí (te'n dec el descobriment, Mirandolina, encara que no ho sàpigues...) "O potser és que fa massa calor, ep, sisplau, engega el ventilador!"

Caminar sola, quan tothom és a les seves llargs en família o als locals del Gürtel, i viure així els meus minuts de llibertat després d'una llarga setmana de feina, dolçor i contrarietats. 

Aturar-me a contemplar l'interior d'un supermercat tancat i pensar que mai havia pensat com pot esdevenir de solitari un indret que acostuma a ser ple de gent durant el dia. No només aturar-m'hi sinó fer-hi una foto: 

Seguir caminant i quedar hipnotitzada davant d'una televisió en funcionament en un aparador que no mira ningú.


(Si mireu fixament en aquesta foto m'hi trobareu també per aquí perduda a Viena...).











I, per descomptat, escriure aquesta entrada en tornar a casa, cansada, un divendres a la nit, a Viena.

Quan el poder s'apodera de les paraules

Vaig començar a escriure aquesta entrada abans de marxar a St. Petersburg i avui la rescato de l'oblit. 

Passejava per un carrer de Viena al districte 4 (devia ser cap a la meitat de l'estiu), fent temps abans de començar la meva classe de rus. I em va cridar l'atenció el missatge en un cartell que vaig veure de passada. El missatge és "Mut statt Wut", és a dir "Valentia en comptes de ràbia". De seguida em vaig aturar a mirar de quin tipus d'anunci es tractava. L'eslogan em resultava molt familiar. És una de les idees de fons que vaig escoltar en un acte que organitzava Occupy Vienna aquí el proppassat gener. "Valentia en comptes de ràbia" és el que ens cal, va dir un dels parlants. 

Al primer cop d'ull, si ens fixem en el cartell que vaig trobar,

què és el que crida l'atenció? El missatge. Destacat. En vermell, negre i blanc, blanc i vermell, colors d'Àustria, i la paraula Wut (la ràbia, la ira) de color negre, per contrarrestar. 
I després el senyor que aguanta el missatge. Qui és aquest senyor? -em vaig preguntar. No és fàcil esbrinar-ho. T'hi has d'acostar. A dalt a l'esquerra, en un raconet hi ha escrit el seu nom. Es tracta, ai las!, del president del Banc Nacional d'Àustria. Irònic, oi? Una de les principals institucions objectiu de les crítiques dels indignats des que tota aquesta onada de protestes va començar, que sosté un missatge literalment robat d'aquestes mobilitzacions. Qui va dir que una imatge val més que mil paraules? I una imatge amb paraules? 
En tot cas, els publicistes d'aquesta campanya de ben segur coneixen el valor d'un missatge com aquest, el seu poder i força. Qui sap? potser qui dirigia aquesta campanya publicitària es trobava entre els assistents d'aquesta acció-protesta el proppassat gener. Qui sap? potser fins i tot sostenia alguna pancarta, com aquesta: 

Missatge: "Null toleranz für Politiker und Banker" (Tolerància 0 per a polítics i banquers) i, de fons, una sucursal del Banc d'Àustria).

 

La ciutat de Dostoievski

Si hi ha algun nom amb què s'identifiqui Sant Petersburg, aquest és Dostoievski. Encara que Dostoievski va néixer a Moscú, St. Petersburg és la ciutat que realment el va marcar. Semblaria que quan passeges pels carrers d'acer o de vellut d'aquesta ciutat o quan t'asseus en un dels seus cafès, t'haguessis de trobar l'esperit de l'escriptor que et parla de com han canviat els temps o de les coses que es conserven encara en aquesta Rússia postcomunista. Per tot arreu pots trobar plaques commemoratives, estàtues, noms a carrers o cases que formaren part de la novel·la "Crim i càstig", per ex. i algunes de les cases on va viure. L'escriptor no va viure al mateix lloc més de tres anys.

Una de les visites per a mi obligades va ser darrera casa on va viure. Avui dia és un museu, però es conserva tal com fou al seu dia la llar de Dostoievski durant els darrers anys de la seva vida. Aquí és on va escriure "Els germans Karamazov" i on va morir l'any 1881. La casa fou transformada en museu el 1971.
Aquesta n'és l'entrada (la foto és meva): 

A la planta baixa hi ha un resum amb imatges i documents de la vida de l'escriptor. Hi ha alguns comentaris sobre els seus viatges. El més sorprenent és el que diu sobre París, que qualifica de ciutat molt avorrida on no hi ha res a fer.

Resulta esfereïdor visitar els habitacles on Dostoievski vivia, escrivia, patia i somniava. 

Crec que el més impressionant de la casa és, no tan sols el fet que sembli tan actual i intacta, bastant senzilla, sinó que encara roman aturat el rellotge que marca l'hora de la seva mort: les 8 i 38 del vespre, mentre escrivia. La seva dona -25 anys més jove i encarregada de publicar molts dels seus llibres- va trobar-lo mort d'hemorràgia al coll i decidí aturar el rellotge per a la posteritat. 

Foto extreta d'aquí: http://eng.md.spb.ru/

També se'm van trencar uns quants tòpics sobre l'escriptor, com ara que era un home turmentat i depressiu. Sembla ser que li agradava molt explicar històries als nens, les inventava o les hi llegia, i hi passava moltes estones de joc. Dostoievski escrivia de nit i fumava, fumava molt (tot i que el metge li ho tenia prohibit). Encara hi ha una capseta de cigarretes de liar a la taula en memòria d'aquest fet. 
De tota manera, la mort d'un dels seus fills a l'apartament on va viure anteriorment Dostoievski el va marcar per sempre. És per això que en va fugir i es va traslladar a aquest habitatge que es troba en una cantonada al costat del barri dels mercats en un carrer que avui dia duu el seu nom. 

Impregnada per aquesta atmosfera i lluny dels circuits turístics que s'organitzen per anar seguint recorreguts que apareixen a algunes de les seves obres, vaig decidir comprar un dels seus llibre traduïts al castellà, Apuntes del subsuelo (clica a sobre i hi trobaràs un resum), una novel·leta menor formada per dues parts, la primera de les quals és de lluny la més interessant. Ens hi presenta el personatge des del seu monòleg interior, un funcionari frustrat i turmentat allunyat del món. El monòleg està dedicat a un públic teòricament ficitici. I són unes reflexions interessantíssimes a la vegada que marginals sobre el mal a la societat russa del segle XIX, però que podrien ser aplicades perfectament al món actual.

Tinc un moment de literatura russa important, actualment llegeixo Anna Karénina, que sí, que ja sabem que no és de Dostoievski, però em venia de gust recordar la novel·la que feia molts anys que havia llegit. Hi dedicarem una altra entrada quan l'hagi acabat. 

Em va faltar visitar la tomba de Dostoievski, que es troba als afores de la ciutat. Per compensar, guardo aquest record de la visita al museu, que presideix una de les parets de la meva habitació a Viena: 

Algunes persones m'han dit que estic boja de penjar aquest cartell al lloc on dormo, per la foscor i tenebrositat del cartell. Però a mi m'ajuda a recordar el meu viatge a St. Petersburg i em dóna impuls per continuar llegint les seves obres.

Эрмитаж, L'Hermitage

La primera vegada que vaig ser a l'Hermitage no vaig poder evitar sentir-me molt petita, no només per la gran extensió del museu, sinó també per la magnitud i la quantia de les obres que s'hi troben.

Abans d'entrar al museu, et trobes davant d'una extensió enorme (una mena de plaça) que obre pas a l'entrada. Per allà, hi circulen turistes, russos i russes, transeünts i persones disfressades d'època en espera d'una foto. El dia era fred i boirós i donava un aspecte encara més imponent a l'edifici d'aires europeus que acull el museu.

Aleshores hi entres. Gràcies a l'escola on estudio rus, tenim accés a gairebé tots els museus de manera gratuïta. En algun lloc vaig llegir que, si estiguéssim cinc minuts davant de cada obra que forma part del llegat del museu, necessitaríem deu anys per veure-les totes. O sigui que és necessari triar. Decideixo començar al revés històricament. És a dir: de més recent a més antic. I me'n vaig directament a les obres europees. L'art anglès, holandès, francès i alemany. Si hagués pogut culminar la meva visita al museu, hauria hagut d'acabar amb l'art clàssic grec i romà, però evidentment no vaig tenir-ne temps. Quan he visitat museus d'aquestes característiques, megalòmans, amb patrimoni cultural de diferents nacionalitats, sempre em ve al cap el dubte de si és correcte que aquestes obres siguin aquí i no al país corresponent. Ja em va passar a París o a Berlin, per ex. 

El primer que crida l'atenció en entrar-hi és l'espectacularitat dels detalls del Palau, amb molt recarregament d'or, estil de l'època dels Tsars a St. Petersburg (ja m'he descomptat de tants Palaus, d'hivern, d'estiu, etc.). 

Amb tanta bellesa per tot arreu, es fa difícil concentrar-nos en les obres que hi ha exposades.

En una de les nombroses sales, descobreixo aquest retrat d'Alexandre I a cavall, després de la derrota de Napoleó el 1812: 

 

I a la secció d'art francès del segle XVIII, aquest altre quadre de Jean François de Troy, "Suzanne et les vieillards" realment em perturba: 

També em va impressionar aquest quadre de François Desportes (sembla que la part d'art francès és la que més em va marcar): 

La veritat és que n'hi va haver molts d'altres que no vaig fotografiar. Totes dues vegades m'hi vaig quedar fins que van tancar, fins al moment precís en què es van començar a plegar les cortines i tot es va fer foscor, foscor i bellesa: 

L’escola i la ciutat. 10 de setembre de 2012

Després d’haver vist una mica de la part fosca de Rússia, va començar un nou dia. Neguit, expectació i desconcert. Em dirigeixo a l’edifici on tindrà lloc el curs de rus que duré a terme durant dues setmanes intensives. L’acadèmia es troba en un bonic museu a dos minuts del meu apartament. 

Arribo ben d’hora, abans que obrin l’escola, i una amable professora m’acompanya. El món, de sobte, va canviar. L’apocalipsi presagiada pel visionat de la pel·lícula de Lars von Trier el dia anterior és ben lluny. El planeta Malenconia s’allunya i de cop tot és ple de llum. 

Un món nou davant meu: noves coneixences vingudes d’arreu, amb molts germanoparlants, que bé! Puc practicar totes les llengües que sé en aquesta petita esfera que de cop es converteix en un microclima on compartim espai, pensaments i circumstàncies. M’adono de la importància de comunicar-me, i salvo la meva timidesa acostant-me a les persones que a primera vista criden la meva atenció. Cadascú amb les seves històries i una motivació per venir a Rússia a aprendre aquesta endimoniada llengua. D’entre tots, en destaco un, en direm E., alemany de 68 anys que fa gairebé tres setmanes que és a St. Petersburg. L’E és nascut a la frontera amb Polònia, quan aquella part encara era Polònia; per tant, els seus avantpassats eren polonesos. Per motius polítics, en un moment donat es va separar de la seva família i, ara, als seus 68 anys, vol reprendre la seva història personal i per això aprèn polonès i rus. En vol escriure un llibre. Fascinant.

I arriba el moment d’obrir els ulls a la ciutat. A la tarda passegem per Nevksy Prospect, centre neuràlgic de St. Petersburg, tot caminant des del meu apartament, que es troba a dues parades de metro del centre. 

Un dels ponts que et trobes al pas, amb un lleó amb ales dor.

Tots els elements de la ciutat que ens anem trobant al pas: els ponts que divideixen els canals, els monuments, els edificis... tenen l’aire d’un passat que encara pesa massa sobre el present, de degradació i a la vegada de voluntat de superació. Una atmosfera estranya, en què es destaca una pesantor a l’aire, una espècie de fum gris que s’encomana que no saps ben bé com definir.

Nevsky Prospect és un bulevard ple de botigues, parcs i monuments imponents que corona St. Petersburg i que tothom coneix. Al final del bulevard hi ha l’imponent Hermitage, un dels museus més grans del món. A l’interior, hi podem trobar el Palau d’Hivern, residència oficial dels tsars. Però, sens dubte, aquest museu mereix una entrada a part que espero poder escriure ben aviat.

En tractar-se del primer dia, tan sols fem un tastet de St. Petersburg, exhaustes de tant novetat i col·lapsades d’aquest no sé què que t’engoleix, tornem a casa. L’endemà més parlar russa i aventures.