De vegades m'agrada fer coses al revés de com les fa tothom només per portar la contrària. Perquè em ve de gust i perquè sí.
És per aquest motiu i no per cap altre que avui he decidit desafiar les temperatures que ronden els 0 graus cap amunt o cap avall i caminar de la feina a casa -hi ha com uns llargs 45 minuts si una va a pas lleuger. Cap a les 8 del vespre els carrers de Viena ja són solitaris i negres. I molt freds. Una política d'estalvi energètic (malgrat els llums de Nadal) deixa alguns racons d'aquesta tan maleïda com estimada ciutat en l'absoluta foscor o tan sols il·luminats pel reflex dels fars dels cotxes sobre la neu congelada a terra.
És també per aquest motiu que faig coses inversemblants per a una nit de divendres com:
Menjar Käsekrainer (salsitxa a la manera austríaca, farcida de formatge mmmm) en comptes de les galetetes típiques de Nadal que tothom menja per aquestes dates. O sigui Weinachtskekse com aquestes:
Caminar per un pendent a uns quants graus sota zero i escoltar cançons ni remotament acostades a la realitat d'aquí (te'n dec el descobriment, Mirandolina, encara que no ho sàpigues...) "O potser és que fa massa calor, ep, sisplau, engega el ventilador!"
Caminar sola, quan tothom és a les seves llargs en família o als locals del Gürtel, i viure així els meus minuts de llibertat després d'una llarga setmana de feina, dolçor i contrarietats.
Aturar-me a contemplar l'interior d'un supermercat tancat i pensar que mai havia pensat com pot esdevenir de solitari un indret que acostuma a ser ple de gent durant el dia. No només aturar-m'hi sinó fer-hi una foto:
Seguir caminant i quedar hipnotitzada davant d'una televisió en funcionament en un aparador que no mira ningú.
(Si mireu fixament en aquesta foto m'hi trobareu també per aquí perduda a Viena...).
I, per descomptat, escriure aquesta entrada en tornar a casa, cansada, un divendres a la nit, a Viena.
És per aquest motiu i no per cap altre que avui he decidit desafiar les temperatures que ronden els 0 graus cap amunt o cap avall i caminar de la feina a casa -hi ha com uns llargs 45 minuts si una va a pas lleuger. Cap a les 8 del vespre els carrers de Viena ja són solitaris i negres. I molt freds. Una política d'estalvi energètic (malgrat els llums de Nadal) deixa alguns racons d'aquesta tan maleïda com estimada ciutat en l'absoluta foscor o tan sols il·luminats pel reflex dels fars dels cotxes sobre la neu congelada a terra.
És també per aquest motiu que faig coses inversemblants per a una nit de divendres com:
Menjar Käsekrainer (salsitxa a la manera austríaca, farcida de formatge mmmm) en comptes de les galetetes típiques de Nadal que tothom menja per aquestes dates. O sigui Weinachtskekse com aquestes:
Caminar per un pendent a uns quants graus sota zero i escoltar cançons ni remotament acostades a la realitat d'aquí (te'n dec el descobriment, Mirandolina, encara que no ho sàpigues...) "O potser és que fa massa calor, ep, sisplau, engega el ventilador!"
Caminar sola, quan tothom és a les seves llargs en família o als locals del Gürtel, i viure així els meus minuts de llibertat després d'una llarga setmana de feina, dolçor i contrarietats.
Aturar-me a contemplar l'interior d'un supermercat tancat i pensar que mai havia pensat com pot esdevenir de solitari un indret que acostuma a ser ple de gent durant el dia. No només aturar-m'hi sinó fer-hi una foto:
Seguir caminant i quedar hipnotitzada davant d'una televisió en funcionament en un aparador que no mira ningú. (Si mireu fixament en aquesta foto m'hi trobareu també per aquí perduda a Viena...).
I, per descomptat, escriure aquesta entrada en tornar a casa, cansada, un divendres a la nit, a Viena.
18 comentaris:
Eso de que todos hagamos lo mismo, sigamos los mismos patrones de comportamiento, conservemos las tradiciones familiares... tampoco va conmigo.
Ahora al leerte, he disfrutado de tu regreso a casa caminando por las frías y solitarias calles de Viena, aunque yo no sé si sería capaz de hacerlo, soy muy miedosa y en una situación así, me sentiría perseguida, jeje
Besotes y feliz fin de semana
P.D.: sí, sí, ahí estás tú en la foto, en el espacio que hay entre los dos "montañas" marrones
Confieso que hay muchos sitios que no conozco. Y la verdad es que buscando la pista de Stefan Zweig, Viena se ha convertido en el primero de la ista de pendientes.
Sobretodo cuando nos regalas entrada como esta, a contrapelo, en la que vuelves a mostrar que una ciudad tiene muchas caras. La sola idea de lanzarse a la aventura urbana a esa temperatura ya merece el elogio. Y si sales mañana, descubrirás nuevos rincones, seguro.
En ocasiones he llegado a pensar la suerte que tiners de estar ahí. Pero de un tiempo a esta parte creo que está mal formulado. Viena es la que tiene la suerte de contar contigo. Un abrazo.
Hola, Nuria!
Aquí en Viena, además, por estas fechas se nota mucho ese comportamiento gregario. Todo el mundo está en los mercados de Navidad (eso no lo he mencionado, porque a la hora en que escribí este post ya no era posible que todo el mundo estuviera allí, puesto que ya están cerrados) por la tarde y al empezar la noche. No digo que no esté bien de vez en cuando, pero muchas veces me apetece escapar de esas ataduras sociales, como ayer hice.
Por otro lado, creo que Viena se cuenta entre las ciudades más seguras del mundo. Eso no significa que nunca pase nada, pero en comparación con otros centros urbanos, se puede caminar tranquila por la calle (si no es en ciertas zonas muy concretas) de noche.
Un gran beso para ti también y buen fin de semana!
PS = el reportaje en la tele era como en la tierra y era de animales jajaja, muy extraño.
Hola, V!
Jeje, el mundo es tan grande. Hay tantos lugares por visitar. A mí me faltan muchísimos. Tú seguro que algún día vendrás a Viena :-)
Una ciudad tiene muchas caras, sí, pero a menudo la aventura hay que saber buscarla, saber leer un poco más allá de lo que aparentemente nos vamos encontrando al paso...
Jo, gracias por el elogio, es muy bonito eso que has dicho. No sé, yo intento aportar mi humilde mirada y aprovechar la experiencia de vivir en el extranjero durante un tiempo...
Un abrazo y buen fin de semana, V!
Ei! No sé si jo hauria dit que el que expliques és una Viena al revés, sinó més aviat a contracorrent, a contracorrent de la majoria, és clar. És que pel títol ja m'imaginava que t'havies recorregut els carrers fent el pi.:) Quin gust, sortir de la feina i regalar-te un passeig amb la ciutat per a tu, oi?
M'imagino que mentre recorries els carrers escoltaves Gertrudis, que ja té tela la contradicció: entre neu, una cançó estiuenca. Per si alguna vegada vols variar, en una situació com aquesta també t'aniria bé aquesta altra: http://www.youtube.com/watch?v=Wd8pQS0WXFY
I no coneixies Gertrudis? Mare meva! M'alegro haver-te'ls descobert i que t'agradin.
Fins aviat!
Mirandolina!
Era un recurs literari: Viena al revés, capgirada, em va agradar la imatge. Però potser hauria d'intentar caminar-hi un dia fent el pi hehe... 45 minuts és tot un repte. Mmmm ho deixarem per l'any que ve.
Sí, escoltava Gertrudis, aquesta cançó de la samarreta que tu vas posar com a exemple per treballar a classe. No coneixia Gertrudis, però ara ja els conec! I era un contrast ben especial. Temperatures sota zero i escoltant una cançó que parla de tenir molta calor i engegar el ventilador. M'agraden les emocions fortes :-)
Gràcies per la nova recomanació.
No, no coneixia Gertrudis. Ara ja els conec, gràcies a tu.
Petonssssss
Aquesta sóc jo, és clar. Un alter ego del passat.
Sí, de vegades els egos digitals es barregen! ;)
D.I.
doncs sí,es saludable anar en més d´una ocasió a contracorrent,en la meua opinió més que per portar la contraria(que em dona molta peresa)perquè sempre aprens coses noves, i això sempre és enriquidor.Tal com diu eixa frase: "sólo los peces muertos,nadan con la corriente".
I sí,una ciutat té mil cares i ens has mostrat algunes de la Viena més freda i menys transitada.
Jo també preferiria la " Käsekrainer " als dolços,encara que només fora pel formatge:)
L´ imatge del supermercat em pareix impactant...
I em pareix que provaré això d´escoltar una cançó d´estiu en ple hivern al carrer i de nit,a veure si entre en calor....encara que siga a la meua imaginació:)
Salut!
No és cap novetat si et dic que en el fons em fas enveja... tornar a casa caminant després de la feina amb el terra congelat... Per la meva part faig coses inversemblants a Menorca, com Punsch o Kürbissuppe, volent empresonar l'ànima vienesa dins aquestes quatre parets que són ca nostra. Trob a faltar Viena, molt, però no estic trista, afortunadament. Ens veiem la setmana que ve?
Troyana,
a mi em fa mandra portar la contrària en discussions que són per això: només per l'esport de discutir. Però en un cas com aquest, la sensació d'alliberament és total. No sé si aprenc coses, és més aviat un exercici de deixar-se sentir.
No et pensis, les galetes són molt bones! Però aquella nit em vaig deixar temptar per la Käsekrainer.
Escoltar una cançó d'estiu a l'hivern sembla que t'ajuda a passar el fred, això o que anava molt abrigada i caminant a pas llegur.
Bona setmana!
Aiguasalada!
Saps que vaig pensar en tu quan feia aquest trajecte a peu? Recordo que tu ho feies molt sovint, amb el fred que cau i tu sempre caminant... hehe en "plan" Forrest Gump.
Que bé! Segur que el Punsch o la Kürbissupe t'han quedat genials.
Ei, doncs sí, ens podem veure. Ja falta poquet!
Petonsssss
Brrr!! Qué frío me ha dado con eso de los cero grados... Las cosas que se hacen a contracorriente son normalmente las más agradables. ¿Por qué hacer lo que todo el mundo espera?
Me ha encantado la originalidad de tu entrada, como siempre.
Abrazo!
Zamarat, me voy a dar unos días de tregua en Barcelona ahora (dicen que habrá unos 17-20 grados el fin de semana ooooh), pero aquí la cosa se puede poner bastante peor. El año pasado tuvimos dos semanas de -15ºC. Pero como diría Scarlett, eso ya lo pensaré mañana (o el 7 de enero cuando vuelva) :-)
Muchas gracias, Zamarat.
Un gran beso!
Ay, Dona, yo ni galletas ni salchicha –que ni las primeras me tienen buena pinta, ni me gustan las salchichas-, sino una buena sopa caliente es lo que me habría tomado después de esa fría caminata. Aunque escuchando la canción de Gertrudis –qué marcha más alegre- entiendo que pudieras conservar cierto calor interno ;)
Yo si odio estas fechas es por lo mucho que me pesan las obligaciones familiares y consumistas. Sobre todo porque el sentirlas como obligaciones –toca hacer esto, toca hacer esto otro- me impide disfrutarlas y no hay cosa que deteste más que tener que plegarme a estos convencionalismos y normas no escritas. Y mira que trato de no amargarme y llevarlo lo mejor que puedo, pero mi espíritu rebelde acaba echando chispas. Así que comprendo perfectamente que disfrutaras aquella tarde con tu ir contracorriente y ponerte a hacer lo que nadie, ni tal vez tú misma, hubiera esperado de ti. La sensación de libertad que produce es inigualable. Recuerdo una Nochevieja, hace muchos años, que mentí en casa para liberarme de la cena familiar y me escapé a la casa vacía de un amigo a cenar por mi cuenta y pasar tranquilamente la velada leyendo. Ni uvas, ni campanadas, ni nada. Como una noche más. ¡Me sentí la mujer más libre del mundo! En fin, qué loca estaba :)
Yo también te veo, muy borrosamente, entre esas montañas. Por cierto, me da más miedo ese supermercado vacío que las calles oscuras de Viena. Qué tétrico parece el local sin gente.
Un beso!
Antígona!
Qué suerte tienes, que no te gusten las galletas ni las salchichas, a mí todo! :-) aunque sé que las salchichas no son tan saludables... pero de vez en cuando sí que me apetecen. Una sopa caliente después del frío de Viena sí que me la tomo también, eh? jeje
Te entiendo perfectamente sobre el odio hacia estas fechas; siempre las he vivido como tú dices. Pero desde que vivo fuera, me alegro de poder pasarlas aquí, ver a los amigos de siempre, a la familia...
Por cierto, me ha encantado tu historia sobre aquella Nochevieja. !Qué sensación de libertad me has transmitido! Y encima sin uvas ni campanadas :-)
Bueno, entre fiesta y fiesta, comida y comida, espero que sigamos viéndonos por aquí.
Otro beso para ti!
Doncs a mi m'ha agradat molt aquesta entrada, per molt cansada que estassis. Entenc això de fer coses diferents. Quan vivia a Barcelona de vegades també m'estimava més tornar caminant a la nit, des de Plaça Catalunya al barri de les Corts, on vivia, perquè necessitava pensar, mirar les zones adormides de la ciutat a les deu de la nit entre setmana. I aquí també hi ha dies que acabo de la feina, agafo el cotxe i gairebé dono la volta a l'illa cantant a tot volum per, precisament, no arribar a casa i començar a pensar.
Un petonàs, guapíssima
I segueix fent coses diferents
Hola, Dorothy!
No sabia que haguessis viscut a Barcelona. Entenc el que és passejar per aquesta ciutat quan no hi ha ningú, jo hi vaig viure tres anys (sóc d'una ciutat de prop de Barna) i també recordo aquelles passejades alliberadores.
Agafar el cotxe i posar la ràdio a tot volum és també una altra d'aquestes experiències, de petits moments únics, personals i intransferibles.
Veig que som molts els que coincidim a fer coses diferents :-) (espera, és una contradicció?! Em penso que no...).
Petonssssss
Publica un comentari a l'entrada