Enceto aquest 2013 amb una entrada, si més no, peculiar. Va començar aquest octubre. Una exposició sobre homes despullats al Leopold Museum (cliqueu a sobre del nom i podreu veure més informació sobre l'exposició i sobre el museu)! Amb la gran figura d'un home jove tal i com la natura el va portar al món ocupant un lloc destacat del Museumsquartier (barri dels museus, on hi ha el Leopold)! Turistes fent-se fotos al davant, al costat, per dins... abraçant el seu membre, etc. Polèmica servida.
I, més enllà de l'anècdota i la polèmica, hi ha l'exposició que, finalment, em vaig decidir a veure ahir. Una exposició que recull el nu dels homes, fins ara tan poc tingut en compte en l'art. Malgrat les baixes temperatures, em vaig dir que valia la pena anar-la a veure, donar una oportunitat a aquest aspecte, el del nu, que des de sempre s'ha associat al cos de les dones. Quantes vegades no hem sentit a dir que el cos de les dones és molt més bonic? Com si quedéssim relegades a l'objecte, mentre que el subjecte (qui fa les fotografies, qui pinta els quadres o modela les escultures) en la majoria dels casos són els homes? Doncs bé, aquesta exposició trenca totalment aquest clixé. I ara són ells els objectes observats.
Vet aquí l'aspecte de l'entrada, ahir. No deixa de ser curiós el paisatge, oi?
L'exposició comença amb tota una declaració d'intencions: té l'objectiu de cobrir el buit de la presència del cos nu masculí en el món de l'art (exposicions públiques, museus, etc.), malgrat que n'ha estat una temàtica des dels inicis. El recorregut en la Història de l'art sobre aquest tema va des dels voltants del 1800 fins a l'actualitat. D'aquesta manera, hi trobem pintures de Rubens, escultures de Rodin (amb el culte al cos i a la figura masuclines) i referències a la mitologia grega, com aquesta:
Raffaello Sanzio Morghen
(Nàpols 1758-Florència 1833)
Títol: Teseu mata el Minotaure, després del 1783.
L'exaltació de la figura masculina, com a model de bellesa és el que predomina en aquesta fase de l'exposició.
Més endavant, quan ja entrem al segle XX i deixem enrere Egon Schiele (que no podia faltar en aquesta exposició), el motiu esdevé més aviat un element de reivindicació, una manera de protestar contra els convencionalismes, sobretot contra la moral religiosa imperant. Em va agradar molt aquest quadre:
Obra d'Alfred Courmes (mort a París el 1993).
Títol: Saint Sebastian (Autorretrat).
Observi's la referència cristiana als màrtirs i la idea que és un autorretrat. En aquesta sala en veurem molts, d'autorretrats.
A mesura que avancem en el temps, la provocació augmenta. M'impacta una fotografia que duu com a títol "Alone in the Brown Room" (Sol a l'habitació marró), de l'autora sueca Annika von Hausswolff (nascuda a Göteborg el 1967), on es veu un noi assegut en una cadira, tot sol, duent a terme l'acte d'"estimar-se a si mateix".
Tot seguit, les pintures, les manifestacions artístiques (escultures, performances...) són cada vegada més transgressores... Em pregunto si el fet d'haver de transgredir suposa que el tipus de societat en què vivim és rígida, i normativa encara, i necessita d'aquestes provocacions.
No hi falten tampoc les al·lusions al món individualista d'avui, ni a la solitud a què estem abocats. Ni a l'automatització de la nostra societat:
(Obra de Bruce Naumann)
I, més enllà de l'anècdota i la polèmica, hi ha l'exposició que, finalment, em vaig decidir a veure ahir. Una exposició que recull el nu dels homes, fins ara tan poc tingut en compte en l'art. Malgrat les baixes temperatures, em vaig dir que valia la pena anar-la a veure, donar una oportunitat a aquest aspecte, el del nu, que des de sempre s'ha associat al cos de les dones. Quantes vegades no hem sentit a dir que el cos de les dones és molt més bonic? Com si quedéssim relegades a l'objecte, mentre que el subjecte (qui fa les fotografies, qui pinta els quadres o modela les escultures) en la majoria dels casos són els homes? Doncs bé, aquesta exposició trenca totalment aquest clixé. I ara són ells els objectes observats.
Vet aquí l'aspecte de l'entrada, ahir. No deixa de ser curiós el paisatge, oi?
 |
| Fotografia meva |
L'exposició comença amb tota una declaració d'intencions: té l'objectiu de cobrir el buit de la presència del cos nu masculí en el món de l'art (exposicions públiques, museus, etc.), malgrat que n'ha estat una temàtica des dels inicis. El recorregut en la Història de l'art sobre aquest tema va des dels voltants del 1800 fins a l'actualitat. D'aquesta manera, hi trobem pintures de Rubens, escultures de Rodin (amb el culte al cos i a la figura masuclines) i referències a la mitologia grega, com aquesta:
 |
| Fotografia meva |
Raffaello Sanzio Morghen
(Nàpols 1758-Florència 1833)
Títol: Teseu mata el Minotaure, després del 1783.
L'exaltació de la figura masculina, com a model de bellesa és el que predomina en aquesta fase de l'exposició.
Més endavant, quan ja entrem al segle XX i deixem enrere Egon Schiele (que no podia faltar en aquesta exposició), el motiu esdevé més aviat un element de reivindicació, una manera de protestar contra els convencionalismes, sobretot contra la moral religiosa imperant. Em va agradar molt aquest quadre:
 |
| Fotografia extreta de google |
Obra d'Alfred Courmes (mort a París el 1993).
Títol: Saint Sebastian (Autorretrat).
Observi's la referència cristiana als màrtirs i la idea que és un autorretrat. En aquesta sala en veurem molts, d'autorretrats.
A mesura que avancem en el temps, la provocació augmenta. M'impacta una fotografia que duu com a títol "Alone in the Brown Room" (Sol a l'habitació marró), de l'autora sueca Annika von Hausswolff (nascuda a Göteborg el 1967), on es veu un noi assegut en una cadira, tot sol, duent a terme l'acte d'"estimar-se a si mateix".
Tot seguit, les pintures, les manifestacions artístiques (escultures, performances...) són cada vegada més transgressores... Em pregunto si el fet d'haver de transgredir suposa que el tipus de societat en què vivim és rígida, i normativa encara, i necessita d'aquestes provocacions.
No hi falten tampoc les al·lusions al món individualista d'avui, ni a la solitud a què estem abocats. Ni a l'automatització de la nostra societat:
 |
| Fotografia meva |
També hi trobem una clara al·lusió al gènere, o a la invenció del gènere, o a la teoria que és tota una construcció social: "la dona es fa, no neix", tal i com diria la gran Simone de Bouvoir, sota aquesta regla de tres també podríem tenir-hi en compte l'home. Mireu aquest quadre, sobren les paraules, oi?
 |
| Fotografia extreta de google |
(Obra d'Urs Lüthi, viu i treballa a Munich. Títol: Autorretrat de la sèrie de grans sentiments, 1987).
Així mateix, respecte al discurs de gènere hi ha una sèrie de fotografies centrades en les relacions sexuals homosexuals, que també entenc com una provocació.
Al final i abans de marxar, vaig passar per una sala, on (perdoneu-me el poc rigor, però no recordo i no vaig apuntar el nom de l'autor) hi ha una mena de "performance" on s'observen les imatges enregistrades en una sauna masculina de Budapest. L'autor volia comprovar el comportament dels homes nus quan estan sols i sense la presència de les dones. Uns resultats inquietants.
I no puc acabar sense penjar aquí la foto que conforma el cartell de l'exposició i que ha generat tantíssima polèmica. El títol és "Vive la France" i hi ha tres jugadors de futbol de la selecció francesa vestits només a partir del genoll. Els autors són Pierre i Gilles i és una obra del 2006. I després de veure tot això, encara hi ha qui pensi que el cos de la dona és més apte per ser exposat en art?
 |
| Fotografia extreta de la pàg. web del museu: http://www.leopoldmuseum.org/de/ausstellungen/46/nackte-maenner |
16 comentaris:
D.I.
molt interessant tot el que ens mostres....
no crec que la bellesa tinga ni gènere ni edat...crec que la bellesa està més a l´ull que mira que al objecte observat i que es el nostre cervell qui es capaç de apreciar o admirar on altres no veuen res o no veuen el mateix....
...em vaig quedar al.lucinada amb el David de Miguel Angel a Florència,però també em va parèixer bellísima la venus de Milos quan la varem donar a Historia de l´Art....
I crec que amb la edat passa el mateix.
La percepció de la bellesa és tan subjectiva....encara que a la nostra societat n´hi ha uns PATRONS de bellesa molt definits i estandarditzats :
tots i totes JOVES sense excepció(menys de trenta anys?),primes les xiques,els xics fibrats i amb els músculs moderadament treballats(com els esportistes de l´ultima foto) però jo crec que una cosa és el patró que marca la societat i una altra cosa ben diferent,el que a cadascú ens resulta més o menys bell a un moment determinat....
Salut!
Muy interesante. Estoy muy de acuerdo con Troyana. Cuando he tenido oportunidad, sobre todo en plano de la escultura, he admirado tanto las figuras masculinas como las femeninas. Sobre todo en la plasmación de los músculos,los dedos, su majestuosidad...Es impresionante en ambos sexos.
Sobre la utilización publicitaria, esa ya es otra cuestión en la que entran otros elementos sobre los actuales cánones de belleza, que se pueden compartir o no.
Y sí, parece ser que a algunos se les pone así cuando desfilan...Pero eso sí que es otro tema...Un abrazo
Troyana,
D'acord amb el fet que la bellesa és en l'ull del qui mira. Jo el que volia mostrar amb aquesta entrada (i crec que també és un dels objectius de l'exposició) és que el cos masculí és igualment bell que el femení i, per tant, digne de ser exposat com a objecte en l'entorn artístic.
I és clar que la percepció de la bellesa és molt subjectiva. Una cosa són els cànons de bellesa (que també influeixen, per què no dir-ho també) i una altra és la impressió i el sentiment que experimenti cadascú. Aquests que dius són els patrons de bellesa, sí... Sort que no sempre s'identifica aquest model amb el que és bonic, i es prefereixen els cossos imperfectes i reals. Si no, quin rotllo!
Salut!
V,
Sí sí, tenéis razón: ambos cuerpos son susceptibles de ser tratados en arte, de ser admirados por su belleza. Lo interesante es por qué se ha tendido a dar más visibilidad al de la mujer, aunque el del hombre haya estado presente desde los inicios de la Historia del Arte.
El uso de los cánones de belleza en la publicidad sería otro capítulo a parte, sí. A ver si algún día me animo y escribo una entrada desde mi humilde opinión.
Jajaja, qué bueno tu comentario final... Pues mira, precisamente ayer se aprobó en Austria por consulta popular que el servicio militar se mantenga obligatorio para todos los chicos jóvenes... Sí, sí, todavía están así. Cosas veredes.
Un abrazo!
Has cambiado la cabecera!!
Es curioso, lo de la exposición del desnudo masculino. No suele tratarse demasiado.
Abrazo!
M'ha sobtat molt això que comentes de que moltes de les obre ssón autoretrats dels autors. Crec que aquest aspecte, que les dones posin pels homes i que els homes es mostrin a ells mateixos donaria per a un anàlisi prou interessant. I em sorprèn també que, encara aviu, la nuesa generi tanta polèmica, quan hi ha tantes altres coses que són més inquietants per a la societat. Gràcies pel passeig pel Leopold.
Un petonàs
Ja et trobava a faltar!
Zamarat, sí! La foto, la he hecho hoy y es el Danubio todo helado... hemos tenido una semanita de mucha nieve y ahora todo se ha congelado, porque con el frío no se deshace!
El tema del desnudo masculino... no se habla demasiado, pero ahí está. Como muestra esta exposición.
Un abrazo!
Dorothy, sí, sí, hi havia gairebé tota una sala dedicada als autoretrats... També des d'un punt de vista d'autocrítica, eh? Però seria per analitzar, sí.
A mi també em sorprèn que la nuesa generi polèmica... però moltes d'aquestes obres eren pura provocació. Jo reconec que també em vaig deixar impressionar en alguna ocasió (i no sóc una persona fàcilment impressionable en aquest sentit). Però és que la intenció de moltes obres també era aquesta...
El Leopold val la pena, no he parlat de les exposicions permanents: Egon Schiele, per ex. De visita obligada.
Aix, noia, si és que estic una mica mandrosa darrerament, no creguis que no em reca, però -bé- cada cosa al seu temps. Ja recuperaré el ritme d'escriure (espero).
Petonssssssss
D.I.
el cos nu de l´home va ser a l´art romà i grec mínim igual o potser més exhibit que el de la dona...no crec que haja hagut cap restricció històricament en aquest sentit..al menys en lo que es refereix a la escultura a eixe període concret.
A altres àmbits,ara pense que eixa visibilitat no ha segut tan marcada,com per exemple,al cinema on el cos femení sempre ha tingut molta més visibilitat que el masculí..
Una exposición muy interesante y que rompe, como tú dices, tópicos, sobre cánones de belleza establecidos.
Los desnudos suelen generar polémica, aunque en el arte, estamos tan acostumbrados a ver mujeres desnudas que ya no nos llama la atención, pero no ocurre lo mismo con los desnudos de hombres.
Me imagino el vídeo provocador con los hombres en una saúna de Budapest, la polémica está servida, aunque esa era la intención de su realizador, por supuesto.
Un besito y feliz martes
P.D.: qué bonita tu nueva foto de cabecera del blog; debe de hacer un frío en Viena, que se hielan hasta las ideas al salir a la calle.
Hola, Nuria!
exactamente es eso en cuanto a la provocación que supone ver figuras de desnudo tan explícitas en el caso de los hombres. El cuerpo de la mujer, ya estamos más acostumbrados a verlo en exposiciones de arte.
El otro día una alumna que es artista me dijo que la exposición no le gustó mucho porque algunos de los cuadros y fotografías eran solo eso: pura provocación. Pero supongo que el hecho que te haga reflexionar sobre por qué sentimos esa provocación ya vale la pena una visita :-)
Feliz tarde de martes (ya) para ti también.
La imagen es del Danubio helado. Sí, hace frío, la semana pasada más... o a lo mejor es que ya empiezo a estar inmunizada :-)
Besossssss
Troyana, sí, ja ho sé que el cos de l'home ha estat present en l'art . El que jo voia dir (i crec que era una de les intencions de l'exposició) és que no s'ha promogut tant aquesta presència. És una presència no present per dir-ho d'alguna manera. Jo no recordo haver vist a exposicions res, llevat dels clàssics grecs, Rodin i alguna cosa d'Egon Schiele ara que sóc aquí.
I el cinema seria un capítol apart en aquest tema. Potser a les Zinéfilas se'n podria fer alguna entrada...
Me ha encantado este post, Dona, que leí hace ya unos días pero voy tan cargada de trabajo que últimamente me cuesta encontrar un momento de tranquilidad para comentar.
Muy lúcido lo que dices sobre la mujer como objeto para el hombre, sujeto activo que pinta, fotografía, esculpe y con ello ofrece su propia mirada de la realidad que tiene en frente. Esta división de roles sólo se puede entender, a mi juicio, desde la división de roles machista que ha marcado el desarrollo de Occidente y del que aún estamos saliendo, y que ha relegado a la mujer a una posición secundaria, pasiva, con respecto a la voz de la verdad y del poder que sería el mundo masculino. Por ello, cualquier intento de romper con esta polarización, castradora para ellas y también para ellos, me parece digna de aplauso.
Que aún nos queda mucho por recorrer en el camino hacia la igualdad se demuestra en el hecho de que nos escandalicen, perturben o sorprendan los desnudos masculinos. Pura cuestión de hábito, obviamente, porque nada hay en el cuerpo de la mujer que lo haga intrínsecamente más bello ni más merecedor de ser retratado que el cuerpo de un hombre. El día en que nos parezca que un desnudo masculino no es perturbador ni de mal gusto habremos dado un gran paso, y exposiciones como ésta son un pequeño empujón para que llegue ese momento.
Por cierto, ¿cuáles eran esos resultados inquietantes de filmar a esos hombres desnudos solos? Me has picado la curiosidad :) Y otra cosa en la que he pensando es en cuántos hombres irían a ver la exposición y qué reacción les produciría. No creo que ellos estén acostumbrados a ocupar la posición de objeto, y hasta me parece que les podría perturbar. Vamos, que puedo imaginarme a muchos amigos míos a los que no les motivaría nada ir a ver esta exposición o que incluso rechazarían de plano la propuesta. Salvo mis amigos gays, claro. Cuánto prejuicio estúpido nos ha inculcado esta tradición machista.
Un beso grande!
Hola, Antígona,
no te preocupes por el tiempo que tardes en comentar, esto no es ninguna obligación. Por aquí se pasa cuando una quiere :-)
Estoy de acuerdo en lo que dices, que cualquier intento de dejar de poner límites en esa polarización de géneros es digna de admirar. De todas formas, la semana pasada comenté la exposición con una compañera de trabajo, que también había ido a verla. Y ella me dijo algo que yo no había tenido en cuenta (de lo que no me enorgullezco, evidentemente) y es que la exposición son obras sobre hombres hechas en su mayor parte por hombres. Y es verdad, yo solo recuerdo una obra de una mujer (sueca para más señas). A lo mejor la batalla también está en dar visibilidad a las obras de mujeres como sujetos activos también. Esta compañera es irlandesa y estudió Bellas Artes, me contaba que durante la carrera, la mayoría de sus compañeras eran mujeres, pero que quienes han llegado más arriba han sido los hombres. Significativo, ¿no?
También me parece que el cuerpo del hombre es tan digno como el de la mujer de ser expuesto, utilizado como motivo y retratado en arte. La provocación en esa exposición era más bien en la forma en que esté aparecía. Creo que era totalmente buscada. Pero, sí, tienes razón, todavía hoy es más perturbador ver un desnudo masculino que uno femenino en arte (para la mayoría de la gente, claro).
Jajaja, uiiii las cosas que te perdiste al no ver a los hombres denudos en la sauna de Budapest :-) Jajaja, en realidad he creado más expectativa de lo que es.
Tienes razón: no vi a ningún hombre solo visitando la exposición. Pero, eso sí, eran muchos los hombres autores cuyas obras se mostraban allí... Digno de estudio, ciertamente.
Otro beso grande para ti!
Dona, no puedo escribirte en catalán, aunque me encantaría saber hacerlo. Perdona por tenerte envidia nada más conocerte... ¡Qué pasada Viena, no? Creo que hablas de cosas interesantes y subes fotografías muy bellas... ¿me puedo quedar?
Un saludo y cero grados.
Hola, Daviblio!
Perdona que no me había dado cuenta de tu mensaje hasta ahora. Bienvenido! Supongo que has visto que hay un traductor de google para el blog. No te preocupes por no escribir en catalán, aquí son bienvenidas todas las lenguas del mundo :-) De hecho, soy una loca por las lenguas.
¿Que si te puedes quedar? Por favor, siéntate, ponte cómodo, pásate cuando quieras. A ver si actualizo más a menudo, que estoy un poco vaga.
Un saludo, hoy ha vuelto a nevar... snif, en fin.
Publica un comentari a l'entrada