Des que tinc consciència m'ha obsedit que els moments en què et sents "feliç" (si el concepte existeix o és potser una invenció no és el tema d'aquest post) fugin i no quedin. I resulta realment dolorós que, quan els pots arribar a valorar és quan han marxat. Quan ja no hi són.
Si una cançó m'agrada molt, l'escolto moltes i moltes vegades, perquè no s'acabi mai.
L'art és una manera de mantenir-los vius, encara que mai podran imitar el moment en què es van produir. La fotografia o les novel·les són formes de lluita, però, contra la fugacitat. Ara bé, tenim un enemic: la pèrdua de memòria. Quines són aquelles coses que queden? M'atreviria a dir que són aquelles que escrivim, encara que cal que les escrivim immediatament després dels moments de felicitat per tal que no es desdibuixin; la resta, en major o menor mesura, d'alguna manera acabaran marxant de la memòria.
Que jo recordi els moments més feliços de la meva vida fins ara sempre han estat senzills, sense grans esdeveniments, inesperats i curts.
A la Xina, una nit a Yangshuo, envoltada de desconeguts que es troben per una sola nit i que després desapareixen.
A Barcelona, mantenint una conversa amb amics.
A Guatemala, escoltant òpera a l'Antigua.
A Viena, contemplant "Der Kuss", de Klimt.
Però, ai las! quan la cançó ha sonat moltes vegades, perd sentit, deixa de produir-te aquell plaer sense mesura, les notes no són notes i ja no és una espurna de felicitat.
Escoltant (per enèsima vegada ;-)): Kings of Convenience - I'd rather dance with you
La dona invisible que vesteix de lila
- Dona invisible
- Viena, Austria
- No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.
26 de febr. 2010
21 de febr. 2010
Fa sol!
Els rajos jogassers obren les parpelles i els donen vida.
Les branques dels arbres reben color i somriuen.
La llum amanyaga la pell dels sostres de les cases de Viena.
Sona música mediterrània i el mar de Barcelona em ve a la memòria.
Fa sol i surto al carrer! Avui no tinc por, avui no ploro de nostàlgia.
Avui els records emergeixen del passat per fer-me alegre.
Avui tinc ganes de cridar i de fer bullir la sang.
Avui no vull pensar, vull sentir i sortir al carrer!
Els pulmons s'omplen d'aire i la primavera fa un primer intent. Cançons en italià, en francès, en espanyol, en català, mediterrànies!
Esperant la primavera, sortiré al carrer i cridaré.
Les branques dels arbres reben color i somriuen.
La llum amanyaga la pell dels sostres de les cases de Viena.
Sona música mediterrània i el mar de Barcelona em ve a la memòria.
Fa sol i surto al carrer! Avui no tinc por, avui no ploro de nostàlgia.
Avui els records emergeixen del passat per fer-me alegre.
Avui tinc ganes de cridar i de fer bullir la sang.
Avui no vull pensar, vull sentir i sortir al carrer!
Els pulmons s'omplen d'aire i la primavera fa un primer intent. Cançons en italià, en francès, en espanyol, en català, mediterrànies!
Esperant la primavera, sortiré al carrer i cridaré.
13 de febr. 2010
Tanz der Vampir a Viena
Dijous passat vaig anar a veure el musical Tanz der Vampir, al teatre Romacher, de Viena.
I no sé què és el que m'atrau tant, que vull tornar-la a veure. Tres hores de camí cap a la foscor.
I no sé què és el que m'atrau tant, que vull tornar-la a veure. Tres hores de camí cap a la foscor.
7 de febr. 2010
Kampf um die Stadt. Viena als anys 30
Avui he anat amb uns aventurers mallorquins a l'exposició "Kampf um die Stadt", que té lloc al Wien Museum fins al 28 de març. La vida a Viena en aquella època dóna per molt. Això vol dir que l'exposició ha sigut llarguíssima i tinc moltes coses per explicar, però per no agafar un mal costum i fer que aquest bloc es converteixi en quelcom pesat i infumable, apuntaré tan sols algunes idees que m'han sorprès de l'exposició:
1-El grau de suïcidis que acompanyaren la crisi dels anys 20 té el seu equivalent a Viena. Em va sorprendre el quadre de Karl Wiener dedicat al malaguanyat Georg Trakl, que es va suïcidar el novembre de 1914.
2-L'explosió de la vida hedonista i glamurosa als anys 20 s'expressa amb el fragment de la pel·lícula "Café Elektric", que es pot veure a l'exposició.
3-Viena va ser sempre un feu roig (socialdemòcrata) davant la resta d'Àustria, que era negra (conservadora). Això és degut al fet que a Viena s'hi concentrava la indústria del país. Hi destaca el fet que el 1921 Viena era l'única ciutat roja d'Europa. L'any 1933 hi havia a la ciutat més de 60.000 habitatges socials. La política socialdemòcrata era: salut, higiene i joventut.
4-Els cartells de la propaganda socialista no passarien de cap de les maneres els filtres del políticament correcte actual. M'ha quedat a la retina l'home roig (versió socialdemòcrata de "El gigante verde") que portarà grans reformes per a la ciutat. També la mà roja que pren el cava dels rics, que tenen cara de satisfets i de dolents.
5-El fenomen d'ascens del nazisme a Àustria és gairebé paral·lel a la pujada del nazisme a Alemanya. I vull destacar aquest punt, perquè és quelcom que als austríacs no els agrada reconèixer. Sí, van votar també els nazis. D'acord, la situació de crisi econòmica i de sistema va propicar que una opció populista com aquesta ascendís... però la ideologia antisemita i el que va conrear aquest moviment va trobar la seva llavor en una societat que necessitava trobar culpables.
6-La idealització dels Alps i l'esport com a valors tradicionals i conservadors van ser utilitzats també per reclutar joventuts cristianes cap a opcions feixistes i ultranacionalistes. Resulta curiós veure com l'esquí és l'esport dels triomfadors i de la raça ària.
I moltes coses més. Però ja n'hi ha prou per avui. Música austríaca per alleugerir:
1-El grau de suïcidis que acompanyaren la crisi dels anys 20 té el seu equivalent a Viena. Em va sorprendre el quadre de Karl Wiener dedicat al malaguanyat Georg Trakl, que es va suïcidar el novembre de 1914.
2-L'explosió de la vida hedonista i glamurosa als anys 20 s'expressa amb el fragment de la pel·lícula "Café Elektric", que es pot veure a l'exposició.
3-Viena va ser sempre un feu roig (socialdemòcrata) davant la resta d'Àustria, que era negra (conservadora). Això és degut al fet que a Viena s'hi concentrava la indústria del país. Hi destaca el fet que el 1921 Viena era l'única ciutat roja d'Europa. L'any 1933 hi havia a la ciutat més de 60.000 habitatges socials. La política socialdemòcrata era: salut, higiene i joventut.
4-Els cartells de la propaganda socialista no passarien de cap de les maneres els filtres del políticament correcte actual. M'ha quedat a la retina l'home roig (versió socialdemòcrata de "El gigante verde") que portarà grans reformes per a la ciutat. També la mà roja que pren el cava dels rics, que tenen cara de satisfets i de dolents.
5-El fenomen d'ascens del nazisme a Àustria és gairebé paral·lel a la pujada del nazisme a Alemanya. I vull destacar aquest punt, perquè és quelcom que als austríacs no els agrada reconèixer. Sí, van votar també els nazis. D'acord, la situació de crisi econòmica i de sistema va propicar que una opció populista com aquesta ascendís... però la ideologia antisemita i el que va conrear aquest moviment va trobar la seva llavor en una societat que necessitava trobar culpables.
6-La idealització dels Alps i l'esport com a valors tradicionals i conservadors van ser utilitzats també per reclutar joventuts cristianes cap a opcions feixistes i ultranacionalistes. Resulta curiós veure com l'esquí és l'esport dels triomfadors i de la raça ària.
I moltes coses més. Però ja n'hi ha prou per avui. Música austríaca per alleugerir:
5 de febr. 2010
Gènere i art a l’Europa postcomunista
Sense la roba adequada i, el que és pitjor, sense portar ulleres de pasta (no, menteixo, sense portar cap tipus d’ulleres), em vaig aventurar ahir a veure l’exposició Gender Check que es pot visitar al MUMOK de Viena, fins al 14 de febrer d’aquest any.
Deixant de banda el fet que la meva indumentària no anava d’acord amb la tònica general que envolta un museu d’aquestes característiques, haig de dir que vaig gaudir com un nan de l’exposició i m’hi vaig estar ben bé tres hores.
Gender Check mostra com algunes i alguns artistes de l’era del postsocialisme a l’Europa de l’Est han manifestat les seves impressions sobre el concepte “gènere”. D’entrada, em va semblar interessant que l’exposició es centrés en l’Europa de l’est, ja que normalment aquesta nova era del “políticament correcte” (amb totes les cometes que s’hi puguin tenir en compte) s’associa a països occidentals i a la tradició feminista que prové de països angloamericans. I ningú no mira a l’Est en considerar aquests aspectes. Em vaig endur una sorpresa agradable en comprovar la sensibilitat envers la causa feminista que aquests artistes professen. Els resultats bé es mereixen, a més, una visita.
L’exposició està dividida en quatre parts segons un criteri temàtic i a la vegada cronològic.
A la primera part, trobem alguns exemples d’art social realista d’inspiració soviètica, on es mostra la divisió del treball segons el gènere. Aquestes sales estan plenes de quadres que mostren homes obrers i triomfants, en figures grans i majestuoses, davant les dones que realitzen altres tasques de menys esforç físic. En aquest sentit, trobem una gairebé deïficació de la figura de l’obrer; però, al contrari del que pretenia el socialisme –que intentava crear una societat neutral quant a gènere- el que denuncien aquests artistes és la separació del treball evident que professava aquesta societat.
La segona part es centra en els anys 70 i 80. Durant aquest període els artistes es concentren a explorar l’esfera privada, que confronta amb l’esfera pública. La vida personal es converteix en quelcom polític. Així mateix, en aquesta època comencen a tenir importància les manifestacions artístiques com ara les “performances”, el “body art”, així com també s’incrementa l’interès per la fotografia, el vídeo, considerats com a expressions artístiques o com a fonts documentals.
Tot seguit, a les dues darreres fases de l’exposició trobem la denúncia dels artistes cap a les desigualtats socials que es produïren després de la caiguda del mur de Berlin. El procés de capitalització d’aquests països va provocar un augment considerable de l’atur, sobretot entre les dones. Els artistes també denuncien la tirania d’algunes ideologies que emfasitzen els valors conservadors i ultranacionalistes.
Hi ha moltes imatges, performances, quadres... que se m’han quedat gravades a la memòria... Però, de totes, m’agradaria destacar-ne una d’una autoria sèrbia. Es tracta de dos vídeos que es reprodueixen paral•lelament. En un d’ells hi ha un grup d’homes que juguen a cartes i discuteixen de manera abrupta entre ells. En un moment donat, un dels homes rep una trucada, presumptament de la seva dona. L’home despenja el telèfon i li diu que no el molesti, que està ocupat. En l’altre hi ha una famosa cantant sèrbia que actua en solitari. I les dues imatges no tenen res a veure l’una amb l’altra.
Aquesta incomunicació, però (deixant de banda el fet que el que l’aturoa denuncia és la divisió dels rols segons el gènere), bé podria extrapolar-se a un àmbit més transversal, humà.
Però, per no acabar amb aquesta idea negativa, voldria acabar el post amb llenguatge universal, és a dir, amb música:
Deixant de banda el fet que la meva indumentària no anava d’acord amb la tònica general que envolta un museu d’aquestes característiques, haig de dir que vaig gaudir com un nan de l’exposició i m’hi vaig estar ben bé tres hores.
Gender Check mostra com algunes i alguns artistes de l’era del postsocialisme a l’Europa de l’Est han manifestat les seves impressions sobre el concepte “gènere”. D’entrada, em va semblar interessant que l’exposició es centrés en l’Europa de l’est, ja que normalment aquesta nova era del “políticament correcte” (amb totes les cometes que s’hi puguin tenir en compte) s’associa a països occidentals i a la tradició feminista que prové de països angloamericans. I ningú no mira a l’Est en considerar aquests aspectes. Em vaig endur una sorpresa agradable en comprovar la sensibilitat envers la causa feminista que aquests artistes professen. Els resultats bé es mereixen, a més, una visita.
L’exposició està dividida en quatre parts segons un criteri temàtic i a la vegada cronològic.
A la primera part, trobem alguns exemples d’art social realista d’inspiració soviètica, on es mostra la divisió del treball segons el gènere. Aquestes sales estan plenes de quadres que mostren homes obrers i triomfants, en figures grans i majestuoses, davant les dones que realitzen altres tasques de menys esforç físic. En aquest sentit, trobem una gairebé deïficació de la figura de l’obrer; però, al contrari del que pretenia el socialisme –que intentava crear una societat neutral quant a gènere- el que denuncien aquests artistes és la separació del treball evident que professava aquesta societat.
La segona part es centra en els anys 70 i 80. Durant aquest període els artistes es concentren a explorar l’esfera privada, que confronta amb l’esfera pública. La vida personal es converteix en quelcom polític. Així mateix, en aquesta època comencen a tenir importància les manifestacions artístiques com ara les “performances”, el “body art”, així com també s’incrementa l’interès per la fotografia, el vídeo, considerats com a expressions artístiques o com a fonts documentals.
Tot seguit, a les dues darreres fases de l’exposició trobem la denúncia dels artistes cap a les desigualtats socials que es produïren després de la caiguda del mur de Berlin. El procés de capitalització d’aquests països va provocar un augment considerable de l’atur, sobretot entre les dones. Els artistes també denuncien la tirania d’algunes ideologies que emfasitzen els valors conservadors i ultranacionalistes.
Hi ha moltes imatges, performances, quadres... que se m’han quedat gravades a la memòria... Però, de totes, m’agradaria destacar-ne una d’una autoria sèrbia. Es tracta de dos vídeos que es reprodueixen paral•lelament. En un d’ells hi ha un grup d’homes que juguen a cartes i discuteixen de manera abrupta entre ells. En un moment donat, un dels homes rep una trucada, presumptament de la seva dona. L’home despenja el telèfon i li diu que no el molesti, que està ocupat. En l’altre hi ha una famosa cantant sèrbia que actua en solitari. I les dues imatges no tenen res a veure l’una amb l’altra.
Aquesta incomunicació, però (deixant de banda el fet que el que l’aturoa denuncia és la divisió dels rols segons el gènere), bé podria extrapolar-se a un àmbit més transversal, humà.
Però, per no acabar amb aquesta idea negativa, voldria acabar el post amb llenguatge universal, és a dir, amb música:
31 de gen. 2010
País de corbs
Un dels elements que la natura ofereix per contrastar amb la ciutat de Viena són els corbs. Els pots veure passejant per sobre del llac gelat a "Stadpark" o a qualsevol indret envoltat d'arbres, per trencar l'harmonia blanca de la neu.
Quan torno a casa tard, els corbs ja dormen a les branques dels arbres de la finestra que tinc al costat i em sorprenc observant-los hipnotitzada i confosa per interessar-me per quelcom que abans m'hauria semblat insignificant.
Indagant sobre aquestes aus i, deixant de banda el fet que no tinc ni idea del perquè són tan comunes en aquesta part del món, he llegit que són ocells intel·ligents, que fan servir d'altres animals per facilitar-los el menjar i que tenen capacitat lúdica, juguen pel simple plaer de jugar. Aquí en podreu saber més.
Tradicionalment, i sobretot literàriament, els corbs s'han associat al mal averany i a la mort. Segons altres creences, representen les ànimes dels morts que encara són a la terra. Ens ve a la memòria l'inefable nom de Poe i els seus contes de terror quan pensem en els corbs.
Però, de totes les versions i creences sobre els corbs, a mi m'agrada quedar-me amb la dels indis d'algunes zones d'Amèrica, principalment a Alaska. En un dels capítols d'una de les meves sèries favorites de tots els temps s'explica de manera magistral la llegenda del corb i el perquè hi fan veneració i celebren el Nadal amb aquesta figura com a protagonista. En el seu moment, no vaig creure que aquesta història pogués tenir cap origen real, però, després d'aquest meu inesperat interès pels corbs, he descobert que sí, que és cert que existeix aquesta llegenda. I m'agrada explicar-la com ho va fer en el seu moment la Marilyn : "Fa molt de temps, el corb va mirar cap avall i va veure que el món vivia en la foscor. La llum, la tenia amagada un vell egoista, cap d'una tribu índia. El corb es va transformar en una agulla de pi que surava al riu, on la filla del cap indi anava a buscar aigua. La filla es va empassar l'agulla de pi. Es va quedar embarassada i va parir un nen que era el corb disfressat. El nen plorava i plorava fins que el cap indi li va donar la bola de llum perquè hi jugués. Just en el moment en què la va tenir a les mans, el corb va tornar a ser un corb. Llavors va elevar la llum fins al cel. Des d'aleshores ençà, no hem tornat a viure més en la foscor."
Una llegenda preciosa... com a contrapartida, però, vull citar un poema que he trobat per casualitat a la xarxa, escrit per un autor llatinoamericà que va viure la major part de la seva vida a Àustria, i en el qual parla específicament d'Àustria com d'"el país dels corbs":
los cuervos
los cuervos gritaban tu nombre
cerraste la ventana pero los gritos te perseguían
el cielo de acero prohibía nuestros sueños
era un pais frío y duro, era el mío
palabras caían como piedras
tú que haces aquí, mujer en flor?
tú te congelas, tú no das a luz
los cuervos seguiran gritando
y esta tierra no sera amiga ...
y tú te vas y tú te fuiste
dejaste huellas en la nieve
huellas de sangre, pero no bastaba
quemaste siete glaciales, pero no bastaba
aquí nada basta, éste es el pais de los cuervos
y tú te vas y tú te fuiste
marcaste mi destino como una herida
una herida caliente y hermosa
pero aquí nadie puede mostrar sus heridas
porque los cuervos huelen la sangre fresca
los cuervos gritan mi nombre
pero yo escondo mi herida y me quedo
ésta es mi tierra del invierno
lucharé contra los cuervos
hasta convertirme en uno de ellos
para gritar tu nombre
eternamente
Autor: Wolfgang Ratz
Escoltant: The Cure - Lullaby
Quan torno a casa tard, els corbs ja dormen a les branques dels arbres de la finestra que tinc al costat i em sorprenc observant-los hipnotitzada i confosa per interessar-me per quelcom que abans m'hauria semblat insignificant.
Indagant sobre aquestes aus i, deixant de banda el fet que no tinc ni idea del perquè són tan comunes en aquesta part del món, he llegit que són ocells intel·ligents, que fan servir d'altres animals per facilitar-los el menjar i que tenen capacitat lúdica, juguen pel simple plaer de jugar. Aquí en podreu saber més.
Tradicionalment, i sobretot literàriament, els corbs s'han associat al mal averany i a la mort. Segons altres creences, representen les ànimes dels morts que encara són a la terra. Ens ve a la memòria l'inefable nom de Poe i els seus contes de terror quan pensem en els corbs.
Però, de totes les versions i creences sobre els corbs, a mi m'agrada quedar-me amb la dels indis d'algunes zones d'Amèrica, principalment a Alaska. En un dels capítols d'una de les meves sèries favorites de tots els temps s'explica de manera magistral la llegenda del corb i el perquè hi fan veneració i celebren el Nadal amb aquesta figura com a protagonista. En el seu moment, no vaig creure que aquesta història pogués tenir cap origen real, però, després d'aquest meu inesperat interès pels corbs, he descobert que sí, que és cert que existeix aquesta llegenda. I m'agrada explicar-la com ho va fer en el seu moment la Marilyn : "Fa molt de temps, el corb va mirar cap avall i va veure que el món vivia en la foscor. La llum, la tenia amagada un vell egoista, cap d'una tribu índia. El corb es va transformar en una agulla de pi que surava al riu, on la filla del cap indi anava a buscar aigua. La filla es va empassar l'agulla de pi. Es va quedar embarassada i va parir un nen que era el corb disfressat. El nen plorava i plorava fins que el cap indi li va donar la bola de llum perquè hi jugués. Just en el moment en què la va tenir a les mans, el corb va tornar a ser un corb. Llavors va elevar la llum fins al cel. Des d'aleshores ençà, no hem tornat a viure més en la foscor."
Una llegenda preciosa... com a contrapartida, però, vull citar un poema que he trobat per casualitat a la xarxa, escrit per un autor llatinoamericà que va viure la major part de la seva vida a Àustria, i en el qual parla específicament d'Àustria com d'"el país dels corbs":
los cuervos
los cuervos gritaban tu nombre
cerraste la ventana pero los gritos te perseguían
el cielo de acero prohibía nuestros sueños
era un pais frío y duro, era el mío
palabras caían como piedras
tú que haces aquí, mujer en flor?
tú te congelas, tú no das a luz
los cuervos seguiran gritando
y esta tierra no sera amiga ...
y tú te vas y tú te fuiste
dejaste huellas en la nieve
huellas de sangre, pero no bastaba
quemaste siete glaciales, pero no bastaba
aquí nada basta, éste es el pais de los cuervos
y tú te vas y tú te fuiste
marcaste mi destino como una herida
una herida caliente y hermosa
pero aquí nadie puede mostrar sus heridas
porque los cuervos huelen la sangre fresca
los cuervos gritan mi nombre
pero yo escondo mi herida y me quedo
ésta es mi tierra del invierno
lucharé contra los cuervos
hasta convertirme en uno de ellos
para gritar tu nombre
eternamente
Autor: Wolfgang Ratz
Escoltant: The Cure - Lullaby
30 de gen. 2010
Temps_Zeit_Tiempo_Time: österreische Version
L'ésser humà ha sentit sovint la necessitat de mesurar aquest concepte que hem vingut a anomenar "temps". De ben segur, però, que des que es va inventar aquesta idea, ens hem preguntat què significa exactament i ens hem plantejat si realment existeix... El temps és relatiu? Passa igual per a tothom? En fi, grans preguntes que, de tant generals, potser ara no toca contestar en aquest post, en què vull parlar de la peculiaritat dels austríacs amb el temps.
Per als austríacs, el temps és important i no és difícil adonar-se'n:
-Quan algú et proposa quedar per anar a fer alguna activitat junts, acostumen a preguntar: tens temps avui? o demà? o dissabte?
Entenc: tens temps per regalar i compartir amb mi? M'ofereixes el teu temps?
-En celebrar un aniversari és molt valorat que algú faci un pastís casolà o algun regal fet a mà... Has invertit temps en aquella persona i això val més que el que et pugui costar un pastís a la "Bäckerei".
-Aquí no hi ha ningú tan gran com per no poder-se valer per si mateix/a. Avis i àvies independents que es mouen, corren, van a comprar... És com si el temps passés de manera diferent per a ells.
-Els objectes, les cases, les universitats, les cafeteries... són totes d'una altra època. Totes emanen temps, història, tradició. I, si seues en un dels bancs del costat de la "Stephansdom" per la "Innenstad" (casc antic) i tanques els ulls, sentiràs els cascs dels cavalls i et transportaràs a èpoques en què Viena era la capital d'un imperi.
-Qualsevol reforma, obertura, canvi... a Viena triga més temps. És com si fóssim en un oasi en què els anys duren més, els segles es congelen i el temps es guarda en una urna de vidre, per fer-lo servir quan toca.
Potser és aquí on Proust hauria hagut de venir a buscar el seu temps?
El temps dirà.
Escoltant: This Mortal Coil - Song to the siren
Per als austríacs, el temps és important i no és difícil adonar-se'n:
-Quan algú et proposa quedar per anar a fer alguna activitat junts, acostumen a preguntar: tens temps avui? o demà? o dissabte?
Entenc: tens temps per regalar i compartir amb mi? M'ofereixes el teu temps?
-En celebrar un aniversari és molt valorat que algú faci un pastís casolà o algun regal fet a mà... Has invertit temps en aquella persona i això val més que el que et pugui costar un pastís a la "Bäckerei".
-Aquí no hi ha ningú tan gran com per no poder-se valer per si mateix/a. Avis i àvies independents que es mouen, corren, van a comprar... És com si el temps passés de manera diferent per a ells.
-Els objectes, les cases, les universitats, les cafeteries... són totes d'una altra època. Totes emanen temps, història, tradició. I, si seues en un dels bancs del costat de la "Stephansdom" per la "Innenstad" (casc antic) i tanques els ulls, sentiràs els cascs dels cavalls i et transportaràs a èpoques en què Viena era la capital d'un imperi.
-Qualsevol reforma, obertura, canvi... a Viena triga més temps. És com si fóssim en un oasi en què els anys duren més, els segles es congelen i el temps es guarda en una urna de vidre, per fer-lo servir quan toca.
Potser és aquí on Proust hauria hagut de venir a buscar el seu temps?
El temps dirà.
Escoltant: This Mortal Coil - Song to the siren
25 de gen. 2010
Crims a Viena
Ahir diumenge, vaig anar a una activitat molt curiosa que organitzava l'escola on estudio alemany. Es tractava d'un recorregut per diferents indrets de la ciutat on ha tingut lloc algun crim o fet escabrós. Interessant passejada, oi?
No vam fer el recorregut, perquè feia tant de fred que ens haguéssim quedat congelats al carrer, però la profe ens ha explicat el que havia passat a diferents indrets com si realment haguéssim fet l'excursió.
De tots els fets escabrosos: assassinats, atemptats, batalles i morts, n'hi ha hagut un que m'ha cridat especialment l'atenció i el qual desconeixia, malgrat que va tenir lloc fa relativament poc. Va ser l'any 1993 i es tracta d'un fet polític. L'alcalde de Viena aleshores, Helmut Zilk, va rebre una carta-bomba a casa i la va obrir, ignorant que en aquella època s'havien produït atemptats d'estil similar a diferents personalitats. I què tenien en comú totes aquelles personalitats? Ai, las! Doncs que s'havien posicionat a favor de la regularització i de la integració dels estrangers a Àustria. El senyor Zilk va perdre part d'una mà en l'atemptat. Varen trobar l'assassí, el qual es va suicidar a la seva cel·la.
La Història em va deixar mal cos i, a la vegada, ganes de saber-ne més. Qui era aquest senyor Helmut Zilk? Què havia representat per a la ciutat?
En Helmut Zilk fou periodista i polític de l'SPÖ (partit dels socialistes d'Àustria) i va suposar una revolució cap a l'esquerra en el govern de la ciutat: a banda de les seves preferències pels "ausländer" (estrangers), que tant molestaven a alguns, va protagonitzar el debat sobre la partipació d'Àustria al III Reich (tema tabú en aquesta terra). El 1964 també va fer història, en participar en un debat amb periodistes txecs, el qual va significar la primera connexió en televisió, sense censura, amb un país de l'Europa comunista.
Més enllà de l'horripilància de la història, però, el més significatiu per a mi és la manera com els austríacs es fan ressò de temes com aquest... No en parlen. Tal com ens va dir la professora al començament de la xerrada, a Àustria, mai no hi passa res. Però, fa falta mantenir-se quiet i escoltar "el sentit d'una terra" per esbrinar i anar més enllà...
Escoltant "Die Befindlichkeit des Landes"
No vam fer el recorregut, perquè feia tant de fred que ens haguéssim quedat congelats al carrer, però la profe ens ha explicat el que havia passat a diferents indrets com si realment haguéssim fet l'excursió.
De tots els fets escabrosos: assassinats, atemptats, batalles i morts, n'hi ha hagut un que m'ha cridat especialment l'atenció i el qual desconeixia, malgrat que va tenir lloc fa relativament poc. Va ser l'any 1993 i es tracta d'un fet polític. L'alcalde de Viena aleshores, Helmut Zilk, va rebre una carta-bomba a casa i la va obrir, ignorant que en aquella època s'havien produït atemptats d'estil similar a diferents personalitats. I què tenien en comú totes aquelles personalitats? Ai, las! Doncs que s'havien posicionat a favor de la regularització i de la integració dels estrangers a Àustria. El senyor Zilk va perdre part d'una mà en l'atemptat. Varen trobar l'assassí, el qual es va suicidar a la seva cel·la.
La Història em va deixar mal cos i, a la vegada, ganes de saber-ne més. Qui era aquest senyor Helmut Zilk? Què havia representat per a la ciutat?
En Helmut Zilk fou periodista i polític de l'SPÖ (partit dels socialistes d'Àustria) i va suposar una revolució cap a l'esquerra en el govern de la ciutat: a banda de les seves preferències pels "ausländer" (estrangers), que tant molestaven a alguns, va protagonitzar el debat sobre la partipació d'Àustria al III Reich (tema tabú en aquesta terra). El 1964 també va fer història, en participar en un debat amb periodistes txecs, el qual va significar la primera connexió en televisió, sense censura, amb un país de l'Europa comunista.
Més enllà de l'horripilància de la història, però, el més significatiu per a mi és la manera com els austríacs es fan ressò de temes com aquest... No en parlen. Tal com ens va dir la professora al començament de la xerrada, a Àustria, mai no hi passa res. Però, fa falta mantenir-se quiet i escoltar "el sentit d'una terra" per esbrinar i anar més enllà...
Escoltant "Die Befindlichkeit des Landes"
23 de gen. 2010
Flohmarkt: mercat d'antiguitats dels dissabtes al Naschmarkt
Cada dissabte, al costat del Naschmarkt, té lloc un mercat d'antiguitats o "Flohmarkt". El mercat és, per a mi, un estímul i una pinzellada de color que contrasta amb l'aparent seriositat de la ciutat imperial. Segurament aquest mercat seria superat per un munt de llocs similars a Turquia o a Portugal o a Grècia, o qualsevol altra ciutat amb més cultura de "mercats exteriors". Però tant és. Aquí és únic i irrepetible, no trobarem cap més racó semblant a Viena. Per tot arreu, antiguitats de diferents colors, tamanys i tipus: coberteries de plata de l'època imperial, abrics de pell que segurament van ser utilitzats a Rússia en temps del Tsar, llibres de vell de diferents èpoques a 2 Euros!, cassoles velles, aparells de televisió, teles i matalassos de segona mà... una meravella per als sentits i la constatació del gust dels austríacs per tot allò antic i històric!
He fet unes quantes fotos i després he continuat caminant pel Naschmarkt, on es poden tastar les millors espècies, fruita, verdura, formatges, fruits secs i Punsch de tota la ciutat i on agraeixes, paradoxalment, que et cridin, t'increpin i et diguin que tastis alguna cosa. Quins records :-)!
Als voltants del Naschmarkt hi ha alguns locals on es pot fer un descans del fred i prendre una beguda calenta, mentre observes tota aquesta explosió de color del mercat, en convivència constant amb els arbres grisos i coberts de neu que abracen Viena.
I, tot seguit, m'he dirigit cap al centre, a un dels carrers més comercials de la ciutat, on he tornat al segle XXI i a la globalització. No és que n'estigui molt contenta, d'haver entrat a les botigues que tots coneixem i que també trobem a Barcelona, però, en tot cas, la conjunció d'èpoques en una en aquest país tan peculiar és el que converteix aquests actes tan "normals" en especials.
He fet unes quantes fotos i després he continuat caminant pel Naschmarkt, on es poden tastar les millors espècies, fruita, verdura, formatges, fruits secs i Punsch de tota la ciutat i on agraeixes, paradoxalment, que et cridin, t'increpin i et diguin que tastis alguna cosa. Quins records :-)!
Als voltants del Naschmarkt hi ha alguns locals on es pot fer un descans del fred i prendre una beguda calenta, mentre observes tota aquesta explosió de color del mercat, en convivència constant amb els arbres grisos i coberts de neu que abracen Viena.
I, tot seguit, m'he dirigit cap al centre, a un dels carrers més comercials de la ciutat, on he tornat al segle XXI i a la globalització. No és que n'estigui molt contenta, d'haver entrat a les botigues que tots coneixem i que també trobem a Barcelona, però, en tot cas, la conjunció d'èpoques en una en aquest país tan peculiar és el que converteix aquests actes tan "normals" en especials.
21 de gen. 2010
Ser la mestressa del teu destí
Una gran quantitat de persones segueixen el corrent. No és criticable, és una opció. Quan el vent bufa, és fàcil deixar-se dur per la força de la natura i, així, els dies passen i els anys anem empenyent.
Però què passa si decideixes no seguir-los. Si t'atures i canvies el rumb? Deixarem de ser dins la gran massa i aleshores passarem a caminar pel marge i amb dificultat? O ens sentirem més lliures? Són preguntes que, fins fa poc, no em feia de manera tan clara i concreta.
La decisió de venir a Viena ha estat absolutament meva, única, pensada, lliure i decidida. No he tingut condicionants externs. El camí ha deixat de ser còmode, recte, segur... i he sentit diverses vegades el vertigen de l'escalador sense corda... Però, ai las!, em sento viva! i lliure! I quan algunes persones em diuen que sóc valenta per haver fet el que he fet, penso: la vida són 4 dies! I aquesta frase feta aparentment ja sense significat, pren sentit i és que realment, la vida són dies comptats i només en tenim una. Si el destí de tots és el mateix, és sota terra o és tornar de nou a la natura... per què deixar que el corrent ens emporti i no intentar trobar el lloc d'un o d'una pels nostres mitjans?
Des que sóc aquí, a més, he començat a recuperar facetes de la meva personalitat que tenia enterrades i oblidades, com ara la melanconia. És clar que el paisatge i el temps hi ajuden! Si poguéssiu veure la neu com cau espessa davant meu, com la nit abraça la ciutat al vespre, m'entendríeu i escoltaríeu això:
Però què passa si decideixes no seguir-los. Si t'atures i canvies el rumb? Deixarem de ser dins la gran massa i aleshores passarem a caminar pel marge i amb dificultat? O ens sentirem més lliures? Són preguntes que, fins fa poc, no em feia de manera tan clara i concreta.
La decisió de venir a Viena ha estat absolutament meva, única, pensada, lliure i decidida. No he tingut condicionants externs. El camí ha deixat de ser còmode, recte, segur... i he sentit diverses vegades el vertigen de l'escalador sense corda... Però, ai las!, em sento viva! i lliure! I quan algunes persones em diuen que sóc valenta per haver fet el que he fet, penso: la vida són 4 dies! I aquesta frase feta aparentment ja sense significat, pren sentit i és que realment, la vida són dies comptats i només en tenim una. Si el destí de tots és el mateix, és sota terra o és tornar de nou a la natura... per què deixar que el corrent ens emporti i no intentar trobar el lloc d'un o d'una pels nostres mitjans?
Des que sóc aquí, a més, he començat a recuperar facetes de la meva personalitat que tenia enterrades i oblidades, com ara la melanconia. És clar que el paisatge i el temps hi ajuden! Si poguéssiu veure la neu com cau espessa davant meu, com la nit abraça la ciutat al vespre, m'entendríeu i escoltaríeu això:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)