No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.
Als croates no els agrada parlar de la guerra que va sacsejar els Balcans durant gairebé deu anys, fa també uns deu anys. Però encara n'hi ha marques evidents:
Dubrovnik, 13 de setembre de 2011
Tot i que... la bonica ciutat amb el seu centre històric fa les delícies dels turistes i els croates ho saben:
Un dels centenars de restaurants situats al centre històric de Dubrovnik. Setembre de 2011
Fer-se un bany en una de les illes que envolten Dubrovnik no té preu, i més si t'esperen simpàtics companys com aquest:
I anar fent carretera fins a Split, una ciutat molt a prop de Dubrovnik, que té un centre històric increïble, i sentir-te com en una sortida del món:
Continuar el trajecte i fer aturada en un parc natural que t'ofereix miracles de la natura com aquest:
I acabar el viatge en una illa on el ritme frenètic s'alenteix, on sembla que les pedres tenen un altre color i on llargues passejades t'omplen els pulmons d'oxigen i el cor se't renova per començar una nova lluita (ara bé, això sí, res de presses, i toca esperar una hora per dutxar-se amb aigua calenta :-)):
Jack
Kerouach, A la carretera, Edicions
62 (Col·lecció La Butxaca) 349 pàgs.
A
la carretera he llegit “La carretera”, el principal exponent de tota una
generació, la generació Beat, que als anys 40 i 50 posava en dubte el
tradicional somni americà.
La
novel·la, que duu com a títol original “On the road”, és sens cap mena de dubte
una novel·la de carretera: els personatges es mouen per l’Amèrica del Nord,
principalment pels Estats Units a les primeres parts del llibre i a la quarta i
a la cinquena part per Mèxic. Però diria que no és una novel·la tradicional que
després derivaria en una “Road movie”, tot i que sí
que se’n va fer una adaptació al cinema, ja que no hi ha cap aprenentatge final
dels personatges ni la seva intenció és la de canviar per aconseguir un
objectiu.
On the road és una novel·la d’inadaptats, de
persones que no troben un lloc al món i que viatgen per experimentar la llibertat
que la realitat les seves llars els nega.
Els
dos personatges principals, el narrador –en Sal- i en Dean fan la ruta 66 en
cotxe, fent autoestop o llogant algun cotxe i és el propi camí el que compta,
amb les persones que van trobant-s’hi, les anècdotes, el paisatge i la cultura americana i,
sobretot, el jazz. Hi ha molts passatges en què et sembla estar escoltant (i
sentint!) la música mentre en Kerouac la descriu i la viu. El jazz és entès com
aquesta part de la “subcultura” i del recorregut als marges de l’Amèrica de la
darreria dels anys 40.
Investigant
per la wikipedia, he llegit que la novel·la és en realitat autobiogràfica i que
està basada en els viatges que el mateix Kerouac va realitzar, conjuntament amb
els seus companys de generació. Vet aquí un mapa dels viatges per Amèrica:
La
wikipedia fa un paral·lelisme entre els personatges i els seus alter ego a la
realitat, que configuren la generació Beat (hi ha l’Alen Ginsberg i també en
William Borroughs, com no, entre d’altres). Però com que no crec que en
literatura les coses funcionin d’una manera tan simple, ja que penso que els
personatges són ja una entitat pròpia, independentment del que les persones són
a la realitat, m’estimo més centrar-me en el que em transmeten dins el
microcosmos que és la novel·la.
Si
sóc sincera, en Dean i en Sal em generen un doble sentiment: d’una banda, m’agrada
la inadaptació, el fet de no considerar-se d’enlloc i d’experimentar la
llibertat sense pors, deslligant-se de les cadenes de la societat opressora americana
del moment (tot i que cal conèixer-ne bé el context per entendre-ho així, ja
que el llibre es centra en les peripècies que viuen tots els personatges; ells
són el centre de la novel·la i no pas el context de la societat de l’època).
Com viuen les drogues, els cotxes, la carretera, les festes i l’amistat. De l’altra
banda, però, el paper secundari que s’atorga a la dona, el fet de no deixar-les
parlar (tots els personatges principals són masculins, només hi ha les
companyes, diferents lligues, dones, etc. que van apareixent i desapareixent)
fa que no m’identifiqui totalment amb aquesta generació, malgrat la simpatia
que em pugui suscitar al principi. En tot cas, la novel·la és del tot
recomanable, a mi m’ha fet passar molt bones estones durant aquest viatge a
Croàcia (en breu penjo un post explicant les meves “aventurilles” allà) i ha
estat un llibre de carretera a la carretera.
Mentre
llegia, però, i recordant una entrada que vaig escriure fa temps sobre en W.
Borroughs, he pensat diverses vegades en aquest poema de Ginsberg, que és com
un crit per a les ments poderoses de la seva generació: I
saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical
naked...
“La
mayoría de personas, cuando tienen una aventura o una relación larga y rompen,
la olvidan. Pasan a otra cosa y olvidan, como si nada hubiera pasado. Yo jamás
he olvidado a nadie con quien he compartido algo, porque cada persona tiene sus
cualidades propias. No se puede reemplazar a nadie. Lo que se pierde, se
pierde. Cada vez que he acabado una relación me afecta muchísimo, jamás me
recupero del todo. Por eso pongo mucho cuidado en las relaciones, porque me
duelen demasiado, aunque sea un rollo de una noche. No suelo tenerlos porque
echaría de menos las cualidades propias de esa persona. Me importan los
pequeños detalles.”
Una
estranya remor al pensament, moltes experiències acumulades en uns mesos
intensius des que vaig visitar la llavors encara freda (atmosfèricament
parlant) Barcelona; les paraules que m’han quedat gravades a la memòria –i els
fets- i aquelles persones que, per un motiu o altre, han deixat de formar part
de la meva vida. Avui els vull dedicar aquest post i em faig la reflexió
intentant ser honesta amb mi mateixa sobre com m’afecta que les particularitats
d’aquestes persones deixin de formar part del meu entorn. Com diria la
protagonista de la fantàstica pel·lícula “Antes del atardecer”, cada persona és
única, amb les seves peculiaritats, els seus gestos, la seva manera d’entendre
el món i el seu moviment. I aquesta acumulació d’experiències vitals és
insubstituïble. Sóc incapaç de trobar un substitut per a cap de les persones
que m’han importat en aquest món. Però algunes marxen, se’n van, simplement
desapareixen (i no em refereixo a la fi del camí vital a què tots estem
abocats), algunes sense explicació. Ja formen part d’un altre món. N’hi ha que
saps que hi són, d’altres no saps on són. I d’altres s’han esvaït com –emulant el
famós reciclant- llàgrimes en la pluja...
Tinc
por de convertir-me en una persona calculadora i freda, digna de les novel·les
de Houellebecq, digna d’un món d’aparadors en un supermercat ambulant i sense
sentit, perquè cada persona que desapareix és una pedra a l’estómac, una pedra
que, juntament amb altres pedres, fan una roca impenetrable.
Per
a totes elles, des del meu cor:
"A
tu, que un dia vas aparèixer i vas capgirar el meu món,
A
tu, que de cop i volta, penses que no, que no vull ser part de tu,
I
te’n vas sense avisar i em refuses les paraules i fuges...
Mai
més no tornis, no tornis per deixar-me amb un regust de flors caduques.
Mai
més no tornis, simplement."
I
aquest post l’escric avui a les portes del meu viatge a Barcelona, per poder
posar una mica de pell a sobre i tornar un cop més a Viena (d’aquí a un mes)
amb un abric protector, però amb el cor obert a noves experiències, en aquest
vincle que he creat amb Viena.
Per acabar, una cançó de Johny Cash, perquè sí, perquè fa mal...:
I've hurt myself today, to see if I can stil feel...
Fa dues setmanes vaig agafar un tramvia i me'n vaig anar al districte 19 a veure en primera persona els famosos "Gemeindewohnungen" Karl Marx Hof. Els "Gemeindewohnung" són vivendes de protecció social que es troben repartides per tota la ciutat. En concret, el Karl Marx Hof és especialment conegut per les seves grans dimensions i per la seva història.
A finals de la primera Guerra Mundial, Àustria s'havia quedat òrfena d'imperi i la situació social i econòmica se'n va ressentir: fam, pobresa i atur. Com a conseqüència va sorgir un fort moviment obrer, un moviment que demanava canvi.
Més de 250.000 treballadors vivien en apartaments petits sense aigua corrent. La situació era crítica i el triomf dels socialdemòcrates l'any 1919 va marcar el començament d'una nova era.
L'administració anomenada de la "Viena roja" va dur a terme un programa intensiu de reformes durant els anys vint i començaments del trenta. D'aquest tema, en vaig parlar una mica, en aquesta entrada de fa temps. El nou govern va construir al voltant de 400 noves vivendes de protecció oficial anomenades "Gemeindebauten".
El complex "Karl Marx-Hof" és el grup arquitectònic més fidel a la ideologia socialista del moment. Va ser construït entre 1927 i 1930 per l'arquitecte Karl Ehn, alumne del famós Otto Wagner. Aquest edific enorme amb 1382 apartaments va ser dissenyat per donar cabuda a milers de vienesos al districte 19, en el que es va anomenar carrer del Proletariat. El grup de cases té al voltant d'un quilòmetre de llarg i conté bugaderies, llars d'infants, piscines, grans magatzems, una clínica, una farmàcia i una oficina de Correus.
Hi ha un pati enorme i la vista des del parc és impressionant.
El grup de vivendes està construït en una de les zones més riques de Viena, un oasi de reforma social dins un exemple més de desigualtats.
Vaig passar una tarda estranya admirant aquest complex arquitectònic, envoltada d'una de les zones més riques. Estranya i interessant.
La informació està extreta d'aquí i totes les fotos són meves.
I això és tot, amics i amigues, fins d'aquí a nous episodis de "Rere la pista d'Stefan Zweig"!
Autor: Erich Fromm (1900, Alemanya - 1980, Suïssa)
Editorial: Ullstein
156 pàgs.
Edició de 2010, original de 1956
"In
einer Kultur, in der die Marketing-Orientierung vorherrscht, in welcher
der materielle Erfolg der höchste Wert ist, darf man sich kaum darüber
wundern, dass sich auch die menschlichen Liebesbeziehungen nach den
gleichen Tasuchmethoden vollziehen, wie sie auf dem Waren- und
Arbeitsmarkt herrschen." Erich Fromm, Die Kunst des Liebens
"En una cultura, en què el Màrqueting és el que
predomina, en què l'èxit material és el valor més elevat, no ens podem
sorprendre que també les relacions amoroses es regeixin pels mateixos
mètodes d'intercanvi, d'igual manera que les possessions i el mercat de
treball..." Erich From, "L'art de l'amor".
Eric Fromm,
autor alemany d'origen jueu, afirma que l'amor és un art, un art que es
pot aprendre. Cal dominar la teoria i la pràctica d'aquest art, no n'hi
ha prou a experimentar els sentiments amorosos i els instints animals
que tots sentim.
El llibre comença amb l'anàlisi de les contradiccions de la societat
contemporània a l'autor i les posa en relació a com els individus
entenen l'amor: gairebé un intercanvi mercantilitzat entre dos éssers
que han de promocionar-se i vendre's per agradar.
Afirma Fromm també que la majoria de les persones es preocupen de ser estimades, i no tant de com han d'estimar. Cito textualment: "especialment els homes veuen el camí de l'èxit en l'amor com el camí per arribar a ser exitosos, poderosos i rics, tal com dicta la societat".
D'aquesta manera fem esforços per agradar la persona triada, d'igual
manera que ho fem moltes vegades per tal de gaudir de la meravellosa
experiència de l'amistat. La cita dels clàssics: "l'amistat ha de ser
desinteressada" pren tot el sentit quan llegeixes aquest llibre. Segons
Fromm el que fa una persona interessant depèn de la moda del moment,
tant des d'un punt de vista físic com espiritual. Així, el que en
principi semblen sentiments profunds, en el fons no són més que un
exponent dels valors d'intercanvi actuals: ofereixes una mercaderia per
obtenir-ne una altra i guanyar en aquest negoci.
From
entén l'amor com una resposta al problema existencial de l'ésser humà.
En efecte, cada teoria de l'amor ha de confrontar-se (així ho afirma
Fromm) amb una teoria sobre l'existència. D'aquesta manera al llibre es
veuen les diferents maneres d'afrontar l'amor tenint en compte el tipus
de persona de què es tracta. Més
endavant Fromm també analitza els diferents tipus d'amor: l'amor
maternal, l'amor eròtic, l'amor a un mateix, l'amor a Déu, l'amor pels
altres. Per
últim, la part més interessant per a mi és aquella en què l'autor fa
una radiografia del comportament dels éssers humans en relació a l'amor
en una societat capitalista. L'ésser humà ha convertit l'amor en una
inversió i molt sovint després d'un temps aquesta inversió ha quedat
frustrada. Com que en aquest món tendim a estar sols, pel foment d'un
invidualisme i un consumisme exacerbats, és l'amor de vegades una
sortida a aquesta soledat, però això és -segons Fromm- un greu error que
duu al fracàs. Paradoxalment, la capacitat d'estar sols comporta la
capacitat d'estimar. D'igual manera, diu l'autor (i amb molta raó,
penso) que en aquest món l'acumulació d'estímuls constants
(experiències, música, cinema, llibres, discoteques, televisió, amics,
tot compta) ens manté desconcentrats d'un objectiu. Planteja una qüestió
que em sorprenc de no haver-me plantejat mai: qui és capaç d'estar una
estona sol, a casa, sense escoltar música, ni veure la televisió ni fer
res concret? Només centrat en un mateix? Afirmaria que poques persones
són capaces d'enfrontar-se a si mateixos i als seus pensaments d'aquesta
manera. Doncs bé, segons Fromm cal aquest exercici per poder ser
capaços d'assumir el grau de concentració que requereix una relació
amorosa. Perquè una relació cal treballar-la, demana disciplina i feina,
demana deixar de banda el nostre egoisme i centrar-se en l'altra
persona, per tal d'evitar aquest fracàs i decepció a què cada vegada ens
estem acostumant. Un llibre magistralment escrit, amb consells molt
savis i una anàlisi intel·ligentíssima de la societat i dels mals del
capitalisme.
Eric Fromm compta també amb d'altres llibres d'assaig, entre els quals destaco "Sein oder Haben"
("Ser o tenir"), en què apunta que ens hem centrat més en el tenir que
en el ser, qüestió que ve molt a to amb el tema que ens ocupa.
Vaig crear aquest bloc amb la finalitat principal d'explicar les meves experiències a Viena i de fer-vos arribar la meva visió particular d'aquesta cultura i del meu petit tros de món. Després, com tot, el bloc ha evolucionat i he anat deixant pas a les meves dèries personals, els meus gustos musicals, literaris i cinèfils. I me n'alegro, que això hagi estat així, però potser he deixat una mica de banda Viena (o m'ho sembla a mi) i per això he decidit inaugurar una nova secció al bloc -de fet, la primera secció al bloc- que he titulat "Racons de Viena", on miraré de fer-vos partíceps de les cosetes que a mi m'agraden d'aquesta ciutat. I començo amb un petit passatge que es troba en un dels carrerons perpendiculars al carrer de major activitat comercial de la ciutat: Mariahilferstrasse. Malgrat que no sóc donada a les compres per plaer, sinó que més aviat haig d'arrossegar-me pels carrers quan necessito alguna cosa, aquest passatge de què us parlo em té captivada. Ara treballo molts dies en una acadèmia que es troba a poques passes d'aquest indret tan especial i, com que haig de passar per allà, quan surto del metro i abans de la classe corresponent, sempre m'hi aturo i hi passejo una mica. Es tracta del Raimundhof Wien Einkaufspassage, que ve a ser alguna cosa com: el pati de Raimund, passatge de compres a Viena. S'hi accedeix a través d'una mena de porta d'accés emmarcada en color verd, com si entréssim en una altra dimensió o època.
I aleshores et trobes amb petites botigues i tallers artesanals, al voltant d'un pati central empedrat.
A mesura que et vas endinsant al passatge vas coneixent petites cafeteries amb productes BIO, botigues on venen bosses reciclades, llums, cistelles al carrer, terrasses, cartells que anuncien concerts que no surten a les guies i unes escales que et duen fins a l'altra banda del carrer.
I aleshores, després de passejar-m'hi i tornar al carrer Mariahilfer, sempre tan transitat, puc començar a treballar amb la força del parèntesi propi i dels meus pensaments en pau :-)
PS = totes les fotos són meves, fetes en un d'aquests recessos abans d'anar a treballar.
En un diumenge gris, plujós i tristoi, recordo la nit de divendresi penso, així, que vindran temps millors en què els carrers de Viena podran servir d'escenari musical per a grups amateurs, fora dels cercles comercials. Hehe... un intent de poetitzar el mal temps que tenim per a finals de juliol -no encenc la calefacció perquè som a finals de juliol, però ganes no me'n falten. Que què vaig fer divendres? M'explico: divendres vaig anar, acompanyada de Mrs Jones, una noia gallega a qui vaig conèixer virtualment fa tres anys a través del seu bloc i amb qui ara, al cap del temps, ens hem trobat a Viena. La Mrs Jones té un bloc (clica-hi i no te'n penediràs :-)) de música on va postejant versions de cançons de tots els temps. Ens hem creuat en un viatge vital, amb el centre a Viena. És curiós aquest món d'Internet, jo vaig contactar amb ella quan ella vivia aquí i jo a Barcelona, i quan ella ja no és a Viena, jo m'hi instal·lo. I ara, finalment, ens hem trobat en aquesta bella ciutat del centre d'Europa. Doncs bé, gràcies a la Mrs. Jones, he descobert aquest projecte: They Shoot music, don't they? Fes clic a l'enllaç sobre el nom del projecte i veuràs una mica de què es tracta. Si no, jo te'n faig cinc cèntims: la idea va sorgir a París i es va propagar a d'altres ciutats: Londres, Berlin, Nova York... Són ciutats amb una escena musical alternativa coneguda, però i Viena? Tal com va dir un dels membres que va dur a terme el projecte per primer cop aquí, hem de reivindicar-la també com a destí molt digne per a aquests grups que s'inicien en la música indie; no oblidem que Viena és la ciutat de la música (clàssica, però de la música amb lletres majúscules, al cap i a la fi). Doncs bé, les persones que duen a terme aquest projecte es dediquen a filmar pels carrers de Viena la música que van fent aquests grups, la majoria dels quals són desconeguts per al gran públic. El resultat és espectacular: els racons de la bonica ciutat austríaca s'omplen de música, que contribueix a fer-los encara més atractius. A la pàgina web trobareu diferents gravacions en diversos indrets de la cituat: parcs, patis interiors de cases, típics cafès vienesos i carrers plens d'encant i romanticisme, envoltats d'edificis amb 100 anys d'antiguitat com a mínim :-) (això em recorda que he de començar a escriure molt més sobre aquests racons de Viena). A la pàgina web també trobareu una descripció de cada indret on s'ha gravat una cançó, i em queda tant encara per conèixer!
L'esdeveniment de divendres va tenir lloc en un escenari molt particular, al parc Schönborn al districte 8è de la cituat, un dels més bonics de Viena. Envoltades de l'escena alternativa austríaca, en acabar la projecció del vídeo, va tocar com a colofó final el grup vienès "Das trojanische Pferd" (traducció: "El cavall de Troia"), del qual em quedo amb la cançó "Romy Schneider". I, com no, amb música com a la millor cura per a l'ànima, acabo aquest post:
Moment
of Freedom
as the prisoner
blinks in the sun
like a mole
from his hole
Jim
Morrison
Com
que el temps no ha acompanyat gens com per fer una escapadeta o un bany, he
aprofitat per anar al cinema; feia temps que no practicava aquest sa ofici.
Divendres,
al Top Kino, un
fabulós cinema-bar alternatiu a Viena, projectaven “When you’re strange”,
un documental sobre la vida dels The doors, amb especial atenció –com no podia
ser d’una altra manera- a la figura de Jim Morrisson.
Servidora
va gaudir com una “nana” amb la pel·lícula, descobrint nous horitzons del grup
i del que representaven en una època totalment convulsa i transformadora, els
60! Vaig descobrir en Jim Morrison poeta, un inadaptat súper intel·ligent,
altament dotat i a la vegada perillós. Al documental es diu: “mai abans no
havien coincidit aquestes dues “qualitats” en una persona”. El documental
combina la representació de la vida d’en Jim com en una al·legoria en un viatge
en cotxe (representat per un actor) i imatges reals de l’època que es narraven
més o menys de manera cronològica.
M’agraden
els The doors, però tampoc no n’era una fan incondicional ni en sabia la
meitat, de les peripècies vitals d’una curta, però intensa vida, la d’en
Morrison, amanida (a més d’amb la poesia de Rimbaud o amb les seves pròpies
creacions) amb alcohol i LSD. Una època de transformació, la seva, en una
societat que no va saber encaixar tan aviat els canvis en la moral que
s’estaven produint. Per això, Jim Morrison va patir les conseqüències de la
provocació que suposaven els seus concerts i les seves aparicions en públic.
Escàndols exhibicionistes, desafiament a l’autoritat i, simplement, ser “diferent”,
“estrany”, incomprès. Em va cridar l’atenció com en Morrison responia al fervor
dels seguidors i seguidores que volien tocar-lo o parlar amb ell, sense
immutar-se, gairebé pagat d’aquesta admiració boja que els groupies i les
groupies del moment sentien per ell. Però aquesta vida intensa va acabar a l’edat
fatídica dels 27, d’igual manera que la de la seva coetània Janis Joplin, per
posar només un exemple.
Documental
molt recomanable per als seguidors de Morrison però també per als qui, com jo,
en volen saber més.
Dissabte
vaig anar a veure “In einer besseren Welt” (a Espanya “En un mundo mejor”), de
la directora danesa Susanne Bier.
No m’estendré gaire en els detalls, la Troyana la va analitzar molt bé al seu
bloc, en aquesta entrada (cliqueu-hi per entrar-hi). Només diré que vaig estar immersa en
aquesta història centrada en el tractament de la violència i com deixa empremta
en dos nois que per motius diferents, viuen situacions al marge del que els
hauria tocat viure si fossin “nois normals”. El temps que va durar la
pel·lícula ficada dins la pantalla, gaudint i patint per igual, amb uns
paisatges danesos increïbles i el contrast també amb la pobresa i la
desesperació del trencament d’uns valors a Kènia. Només una petita crítica: em
va semblar una mica maniquea la forma com la directora tracta la institució de
l’escola i la seva incapacitat per resoldre cap qüestió que es produís al seu
si. No és que no tingués part de raó, però sí que em va semblar una anàlisi
insuficient. Els qui han vist la pel·li ja saben de què parlo.
I,
finalment, com que estava impressionada per la pel·li de la directora danesa,
vaig buscar a Internet la seva anterior pel·lícula “Después de la boda” (2006),
també analitzada magistralment per la Troyana aquí: He de dir que vaig gaudir més amb “En un mundo mejor”, era inevitable
comparar-les i vaig trobar alguns llocs comuns: l’obsessió per contrastar dos
móns: el ric a Dinamarca i el pobre (en aquest cas a l’Índia i en l’altre cas a
l’Àfrica), el debat entre tenir una família o dedicar-se a viure una vida en
llibertat al servei dels altres, la família i els diferents rols, la influència
en la vida dels joves per part del adults... Aquesta és una mica més
melodramàtica i, per això, menys realista (penso) que l’altra. El vell dilema d’algú
que descobreix algun secret ocult que ve del passat i la mort que corre al
nostre voltant, quan menys ens ho esperem... Tot i així, també la recomano
igual que l’altra.
Ja
veieu, cap de setmana per fugir d’una realitat horrible (no escapen a ningú els
dos fets que han tingut lloc en aquests dos dies), a través del cinema...
No
m’agrada el futbol. No sé quan devia començar aquesta repulsió envers l’esport
rei, crec que en algun lloc remot de la meva adolescència, quan em vaig haver
de perdre algun capítol de Twin Peaks o alguna pel·lícula per culpa del futbol.
Si
ets de Barcelona en una ciutat estrangera, el primer que et diuen en saber-ho
no és: “oh, que bonic, Barcelona i Gaudí!” “Oh Barcelona, ciutat cosmopolita,
la torre Agbar i el passeig de Gràcia!” Noooo, el que sempre et diuen és: “el
teu equip ha guanyat la copa de no sé què, és un gran equip, juguen molt bé bla
bla bla..” sense ni gairebé preguntar-se si és possible que no en siguis
seguidora. He après a dur-ho bé i sempre dic: “ja, ehem, no m’agrada el futbol,
però és clar, m’alegro que guanyi el Barça”. Sempre haig de justificar-me i em
miren com si fos una extraterrestre: “com pot ser que siguis de Barcelona i no
t’agradi el futbol?” –deuen pensar. Moltes vegades em plantejo fingir que estic
tota feliç de tenir un dels millors equips del món (i obviar que tenim una de
les quotes més altes d’atur d’Europa), però aleshores recordo les nits sense
dormir a Barcelona per celebracions diverses en plena època de crisi, els
carrers inundats de febrils seguidors i seguidores, les discussions amb amics i
amigues que duen la samarreta de l’equip quan guanya i les entrades de metro
col·lapsades i em dic: “No! No em sotmetré a aquesta mena de plaga col·lectiva,
a aquest virus que com el soma adorm les consciències i aliena!” (sí, ja sé que
sono molt apocalíptica). Reclamo simplement el meu dret a escollir com empro el
meu temps lliure.
Quan
vaig venir a Viena, vaig pensar que aquí el panorama seria diferent, tots els
clixés que tenia sobre els austríacs han canviat totalment. També els agrada el
futbol. Començo a pensar que el futbol controla el món de debò. A Viena tenen
dos equips locals de segona: “Rapid Wien” i “Austria Wien”, que són rivals i durant
els seus partits de vegades també es dispara la violència (verbal la majoria de
les vegades, però violència al cap i a la fi). No en sé gaire més, perquè el
meu interès respecte a aquest tema és nul. Només sé el que de vegades
m’expliquen, perquè és inevitable que no te n’expliquin res.
L’esport
per antonomàsia i el que dóna més èxits al país és l’esquí, sens cap mena de dubte;
però els austríacs i les austríaques tenen l’espineta clavada del futbol, com
si es tractés d’una al·legoria de l’imperi perdut i una època passada
esplendorosa que fa aigües. L’equip nacional no rutlla i això és com una mena
de vergonya nacional que senten. Quan em miren amb la cara de: “quina enveja
d’equip nacional que teniu”, els dic: “sí, però vosaltres teniu un 8% d’atur i
nosaltres, un 20 % i pujant”.
I
no és que jo dediqui totes les meves hores lliures només a pensar, a llegir i a
escriure, de vegades també malbarato la vida amb coses sense substància, però
no ho faig sens dubte davant una pantalla on s’hi veuen 22 homes que es guanyen
la vida molt i molt bé, cervesa en mà i preparada per insultar l’àrbitre.
L’altre
dia em van dir que el futbol és la manera com tenen les nacions de combatre
entre elles, de mostrar la seva rivalitat i mesurar les forces. I m’ho van dir
com a quelcom positiu! I m’ho va dir un austríac!
Quan
fa uns anys, Alemanya i Espanya es van disputar la final de no sé què, els
austríacs van sortir al carrer a celebrar el guany d’Espanya, o més aviat, la
pèrdua d’Alemanya... Quin tipus de món és aquest?! El futbol és més que un
esport, i això anul·la la part esportiva d’aquest esdeveniment. No tinc res
contra l’exercici sa, però sí contra aquesta hegemonia sense raó d’alguna cosa
semblant a l’opi passat del poble.
Una mica amb ganes de dir-ho tot i sense esma per dir res. Aquest és el meu estat, o ho ha sigut aquests dies: molta feina, poca inspiració, moltes idees al cap, però sense cap mena d'ordre. Unes quantes preguntes que s'esvaeixen amb la calor que PER FI ha arribat a Viena, i que miro de subsanar amb uns quants banys al Danubi. Unes quantes preocupacions que sempre m'acompanyen, per què no seré capaç de deixar-les als marges?
La principal d'aquestes preocupacions és el sentiment contradictori que genera el que s'espera de mi com a societat i el que realment voldria: ni tinc feina fixa, ni tinc parella (ara ja no), ni fills, ni un lloc de residència fix. Em sento tan lliure! La llibertat individual, però, és un pes molt gros en aquest món, que cal arrossegar com una llosa, un preu molt alt que cal pagar a canvi de no sentir l'opressió de les convencions i la imposició d'una manera de viure. Em pregunto fins a quin punt, però, podem viure lliures, quan has de pagar el lloguer, menjar, anar vestida i aquestes nimieses del dia a dia, per les quals no tens més remei que entrar a la roda giratòria de la màquina amb engranatges, en què tots, en major o menor grau, som. La llibertat que implica, però, de vegades la soledat, ja no és tan gratificant.
L'altra preocupació, que sempre sura en l'ambient i en l'atmosfera, és el temps que penso quedar-me a Viena: no ho sé, de moment només sé que sóc aquí, que no he esgotat les experiències que em queden per viure en aquesta ciutat que em té atrapada, enamorada, engolida :-) Una visita a Barcelona m'espera al setembre: des del Nadal que no veig aquesta maltractada terra meva, han passat moltes coses des de llavors i com me la trobaré em fa realment por. Sé que jo no sóc la mateixa, que inevitablement el món ens canvia, ens curteix, i aquest inevitable canvi en mi, canviarà la meva perspectiva sobre la Barcelona... He seguit de prop els moviments assemblearis que hi han tingut lloc i això m'alegra, però d'altra banda, el canvi en el govern i la situació social i econòmica que no millora m'entristiran de ben cert. No sé com explicar el sentiment que tinc ara mateix: tinc por de sentir por en veure Barcelona, el fet de saber que el PP controlarà, per ex., Cultura (vegeu notícia), un panorama desolador, que no fa més que distanciar-me'n i entristir-me.
I la preocupació que engloba tota la resta és el pas del temps, és inconscient, no és pensada, però sempre hi és: el temps que no s'atura, minut rere minut va morint una part de tu i només en queda el record, la sensació de no aprofitar cada minut i de no poder tornar enrere m'oprimeix, m'atura. Només ho salva el treball en la memòria i escriure, i llegir. De tant en tant faig un exercici de records de moments viscuts, com qui cerca un paradís perdut... i em provoca terror que alguns detalls se m'han oblidat: si passejo per alguns carrers de Viena que ja han acumulat records, em maleeixo per no haver-los escrit, plasmat, dibuixat o fotografiat, perquè ja s'han esvaït. I sento una opressió al cor i una profunda tristesa que no es pot calmar amb res ni amb ningú. Ja veurem què és el que passa quan passegi de nou pels carrers de Barcelona.
I, no, encara que sembli una entrada trista, no estic trista, fa un sol esplèndid i me'n vaig de picnic al Danubi... És una barreja entre malenconia i plaer per viure, com no pot ser d'altra manera...
:-)) Gràcies a tots els qui heu arribat fins aquí, per llegir les meves dèries. Una mica de música per acompanyar:
